Pàgines

dissabte, 20 de gener del 2024

Hotel California

Hotel California (Asylum, 1976)
Eagles


Què pot fer un/a artista/banda, quan arriba a un estatus de megaestrella de l’estil que sigui? Si es tracta d’un estil o disciplina minoritari, esdevé referent fins al seu final. Però, i es tracta d’un estil tan majoritari com el de la música popular, i a dins d’aquesta, el Pop i el Rock? Deu ser realment complicat, quan arribes a dalt de tot, perquè si ja costa d’arribar-hi (molts, injustament, no ho assoleixen, arribar al cim, d’altres hi arriben sense merèixer-s’ho, i alguns ja neixen prefabricats amb aquest destí), mantenir-se pot esdevenir realment un malson: egos, friccions, baralles, abandonaments i dissolucions assegurades, no essent el pitjor dels casos (ja sabeu, la maleïda llegenda dels músics morts als vint-i-set anys). Has de tenir molta personalitat, saber fer o bé arribats a aquest nivell, poder passar de tot i de tothom. El cas dels Eagles, a partir de l’èxit massiu del disc que avui ressenyem, no és gaire diferent de molts altres que ens poden passar a tots pel cap.

El fet, però, és que van arribar, i es van fer un lloc preeminent en el panteó dels grups més importants d’una dècada tan prolífica com la dels 70 del segle passat, convertint-se en una llegenda i quintaessencia de la música nord-americana, més enllà del Rock, Country-Rock o estil en què es pogués encotillar (jo la situo en l’àmbit de l’ara anomenat Soft-Rock, abans Adult Oriented Rock). L’àlbum en concret esdevingué mític, igual que la cançó que li dona títol, i que a escala planetària (i fora, ha sonat en missions espacials) encara pots sentir arreu, és molt difícil, escapolir-se’n, de la mateixa, esdevenint una tonada, com ho diria, gairebé familiar.

Remuntant-nos als orígens del grup, xoca una mica el fet que, essent un grup associat a l’univers musical californià (hom pensa que el que suposà els Beach Boys per a Amèrica als 60, el mateix suposà els Eagles per a la nació als 70) els qui serien els capitostos del grup, el bateria (no passarà a la història per aquest instrument) i vocalista Don Henley (amb veu molt distintiva) provenia de Texas, i el guitarrista i també vocalista Glenn Frey (traspassat el 2016) provenia de Michigan (sempre va ser molt col·lega del genial Bob Seger) ambdós amb experiències prèvies en grups locals. En arribar a Califòrnia, Frey s’ajuntà en duo (sense repercussió musical) amb John David Souther (sí, el dels posteriors Souther-Hillman-Furay Band), que havia estat xicot d’una joveníssima Linda Ronstadt (sempre m’han captivat els Family Trees musicals). Els altres membres originaris (i amb el temps, exiliats del grup) foren els molt més experimentats musicalment Bernie Leadon, guitarrista que va créixer a Californià (ex-Flying Burrito Brothers) i Randy Meisner (malauradament traspassat, fa molt poc temps) privilegiat vocalista provinent de Nebraska i que era baixista de Poco, gran grup de Country-Rock, del Jim Messina. Tots van acabar confluint al mític local angelí Troubadour, per on passava la flor i la nata dels músics de l’escena de Laurel Canyon, posthippies molt influenciats per la natura i l’ecologisme (molts, admiradors de l’obra de H.D. Thoreau), i gent de la talla de Gram Parsons, David Crosby o Tom Waits, arribant a ser participants de les jams que s’hi feien, a la seva època daurada. Allà s’hi trobaren, i d’allà van passar a girar com a músics d’acompanyament de gira del segon disc de Linda Ronstadt, albirant ràpidament que podien ser un grup amb entitat pròpia. Frey i Souther tenien com a veí de dalt on vivien un jove i talentós compositor, Jackson Browne, que havia estat protagonista del llançament del segell discogràfic Asylum, al darrere del qual es trobava el després mític productor David Geffen (un “perla”, com molts saben; de fet, el “contracte” de Henley i Frey amb Geffen es va concertar en una sauna), que s’alià amb Elektra, formant part després de Warner. Browne i Frey van compondré plegats l’himne predilecte de molts conductors Take It Easy, cançó de l’estiu que formà part del primer disc Eagles (1972).

Walsh, Felder, Frey, Meisner i Henley, hospedats a la “suite de la fama i de l’excés”.
Tant aquest disc, que va arribar a tenir tres senzills, i que recollia democràtiques aportacions dels seus membres, sobretot dels experimentats Meisner i Leadon, però també s’entreveia l’ambició futura i ganes de fer bons discos –i guanyar molts diners- de Henley i Frey va obtenir cert reconeixement, com el segon disc, Desperado (1973), un bon àlbum conceptual sobre els “fora de la llei” de l’Oest (l’únic “retret” al qual és que no tenia gaires cançons singles), van ser produïts pel britànic Glyn Johns, que havia treballat amb pesos pesants com Led Zeppelin, The Who, i els Rolling Stones, i que estava captivat per la sonoritat Country-Rock, suau, so “mellow”, d’aquests nois. De fet, aquestes cançons assolellades californianes van ser enregistrades a la gèlida Londres. Aquest segon disc no assolí gaire èxit comercial, tot i que Linda Ronstadt versionà el tema principal, després emblemàtic, però Henley i Frey descobriren que podien fer un bon tàndem compositiu.

Al tercer disc, On the Border (1974), esclatà el conflicte amb el productor, que volia mantenir el so suau, mentre que Henley i Frey que ja ensenyaven les dents i agafaven les regnes del grup, subordinant Leadon i Meisner, apostaven fermament, per ser plenament una banda de Rock, en detriment de les sonoritats Country. Aquest va ser el motiu pel qual van partir peres amb el productor, i se’n buscaren un altre, Bill Szymczyk, de l’entorn del poderós i conegut mànager Irving Azoff, que des de llavors es trobaria sempre darrere el grup. Enduriren, doncs, el so, més rocker i contundent, i amb aquest objectiu, van reclutar en un parell de temes a l’excel·lent guitarrista Don Felder. La crítica els feu costat, els directes sonaven més potents (obriren concerts per artistes com Neil Young), i al disc hi trobem temes rock arquetips com, Already Gone James Dean, Good Day in Hell (homenatge a Gram Parsons). Ironies del destí, però, va ser que un dels temes que havien estat encara produïts per Glyn Johns, la balada cantada per Henley Best of My Love és el que els va suposar el seu primer número 1 als Estats Units.

Per a mi, el següent disc, One of These Nights (1975) és dels millors dels Eagles, amb més diversitat temàtica, més carisma, més urbà, i temes tan impressionants com el magnífic mig temps Lyin’ Eyes (que va guanyar un Grammy), el que dona títol a l’àlbum (un altre número 1, en què Henley i Frey fan uns falsets a la tornada que no tenen res a envejar als dels Bee Gees), o la intemporal Take It To the Limit (amb els altíssims registres vocals de l’enyorat Randy Meisner), que apujaren l’àlbum al primer lloc de les llistes Billboard, el primer del grup en assolir aquesta fita, i aconseguiren ressò global.

No tot, per això, eren flors i violes, com demostra l’abandonament del grup per part de Bernie Leadon i el seu pur so Country amb banjo i mandolines, que se sentí desplaçat per Felder, amb el callat consentiment de Henley i Frey, ja com a autèntics directors del grup, passant totes les decisions musicals per ells, una de les quals fou, sense solució de continuïtat, reclutar el fenomenal i carismàtic guitarrista Joe Walsh, amb experiència en un parell de grups i també en solitari, també de la mà de Bill Szymczyk i Azoff. La veritat és que la conjunció de les guitarres de Felder i Walsh fou tot un valor afegit que impulsà el grup als nivells de rock d’estadi. Amb aquests moviments, ja es trobaven al capdamunt de l’escena musical amb l’acceptació de crítica i públic.

Senzill “Hotel California” amb la formació de l’època: Glenn Frey, Don Felder, Randy Meisner (al mig, a sota), Joe Walsh i Don Henley.
A les envistes de la preparació del pròxim álbum, a inicis de l’any 1976, cal esmentar un fet remarcable. La seva discográfica, Asylum, amb Geffen i Azoff al darrere, van veure l’oportunitat i el vent molt favorable per treure en aquest punt un “grans èxits”. El grup no contemplava especialment un abans i un després, i no en tenia ganes, d’això, i no es va mostrar gaire receptiu ni explícitament ho autoritzava, així que no va comptar amb ells la companyia per a aquest moviment, restant al marge de la maniobra. Bé, l’àlbum, que contenia 9 senzills dels quatre primers àlbums, juntament amb Desperado, que curiosament no va sortir en senzill, no només s’enfilà en temps rècord al número 1 de les llistes, sinó que, certificat per tots els organismes de quantificació existents llavors i després, aquest Their Greatest Hits 1971-1975 ha esdevingut el recopilatori musical més venut de tots els temps (durant un temps va superar Thriller, de Michael Jackson com el disc més venut de tots els temps i el més venut, el segle XX) imbatut fins a aquestes línies, venent –segons les fonts- cap a 50 milions de còpies, més fins i tot, que l’àlbum Hotel California (que ha depassat, per poc, els 40 milions) tota una fita que s’explica per l’exquisida selecció, equilibri i col·locació dels temes, i la imperdurabilitat dels mateixos (per a qui no tingui –cosa rara- cap recopilatori o disc dels Eagles, recomano el doble CD The Complete Greatest Hits (2003) tret abans de l’últim disc d’estudi. Tot plegat ajudà perquè la societat nord-americana acollís els Eagles com a part de la seva quintaessencia i els aplanés el camí per al següent moviment.

Tranquils, que ja arriben al disc d’avui, Hotel California. Igual que a Desperado, i aprofundint en idees que ja havien iniciat en el disc anterior, Henley i Frey van voler fer un disc conceptual sobre la decadència i el col·lapse dels Estats Units justament en l’any del seu bicentenari (prenent aquest declivi de l’anomenat Southern California, com un exemple de tot el país) encapsulant-hi l’hedonisme i l’escapisme imperant a la societat –materialitzat en els seus excessos- el clima polític enrarit (eren els temps post-Nixon- si n’haguessin de fer un de com està el pati ara allà…), així com la crisi econòmica, tot contraposat a una dècada en principi més brillant per als americans, com seria la dels anys 60. Hi desfilen, per l’àlbum, fracassos amorosos, noves oportunitats, excessos de viure al límit, angúnies vitals, crides ecologistes i antiapocalíptiques, entre d’altres. Tot això embolcallat en una sonoritat impecable, ja que arribava en un moment idoni per al perfeccionisme musical del grup. L’àlbum és considerat (ja se sap, per gustos…) un dels millors de la història (en la meva humil opinió, un molt bon àlbum, i un referent absolut dintre de l’etiqueta Soft-Rock que ja he esmentat anteriorment), en conjunt, una obra molt difícil de superar.

La cançó Hotel California provenia d’una maqueta originària del guitarrista Don Felder, amb ritme de reggae (provisionalment, el tema es deia Mexican Reggae), a la qual, veient el veritable potencial, Henley i Frey li donaren la volta transformant-la en la reconeguda cançó, on el protagonista es troba en una deserta autopista i és atret per un llum a un indret (l’hotel en qüestió) on una dona misteriosa els condueix a l’interior on es troba reunida un seguit de persones al final de la seva jornada, qui sap si en un ritual satànic –molts veuen un reconegut satanista albirant des d’una de les finestres de l’hotel, a la coberta interior- on “no poden matar la bèstia” un lloc del qual no es pot escapolir, i del qual acaba fugint esperitat, per després plasmar l’esgarrifosa experiència, tot relatiu a la metàfora esmentada de la societat, la fi del benestar, el somni americà esdevingut en malson, i un concepte que obsessiona Henley, la pèrdua de la innocència. L’emfàtica veu d’aquest (a veure què enteneu quan escolteu la frase “Then She Lit Up A Candle”) acaba en punt àlgid la part cantada per donar pas en perfecta transició a l’infinitament emulat solo de guitarra Don Felder, al qual donarà ràpidament suport Joe Walsh, tot durant un parell de minuts, fins al fade definitiu (als directes, la tallaven de forma una mica abrupta). En fi, un número 1 inqüestionable, un tresor sonor, i un paradigma musical reconeixible de tota una època (com en el cas del Bohemian Rhapsody de Queen, que durava més de cinc minuts, la companyia era reticent a extreure’l com a senzill, però al final accediren, tot i els sis minuts i mig de la cançó).

Cantant un tema acústic en plena gira. Ben melenuts, encara aguantaven pels pèls...
El segon tema de l’àlbum és un dels més deliciosos mig temps que mai he sentit, i que fou extret com a primer senzill, arribant ràpidament al número 1 de les llistes. New Kid in Town, genialment interpretada per Glenn Frey, compta amb la participació autoral i que es veu perfectament a les harmonies vocals, de l’anteriorment esmentat J.D. Souther. Cançó arquetípica sobre un nouvingut a una localitat i sobre la volatilitat de la fortuna, té una interpretació que recullo, però que em costa d’acceptar, sobre el fet que fos una diatriba envers el nouvingut a l’estrellat musical Bruce Springsteen. Segons sembla, Don Henley estava obsessionat pel gran èxit que havia obtingut el 1975 Bruce amb Born to Run, i capficats com estaven Henley i Frey en vendre discos i guanyar diners, veien un nou “intrús” en el reialme del Rock en el qual ja se sentien ells hegemònics. No ho veig, jo, però no m’amoïna, mentre escolto sempre amb plaer aquesta excel·lent tonada.

Toca canviar el ritme, i ho fem amb el reconegut riff inicial de Joe Walsh al tercer tema, Life in Fast Lane, que també aparegué com a senzill, sorgit arran l’anècdota de Glenn Frey conduint en un Corvette amb un traficant de drogues per una autopista de l’Estat depassant el límit de velocitat. D’aquí va sortir el títol “la vida pel carrer accelerat”, metàfora de la vida perillosa del Rock and Roll, amb excessos i desfasaments, consumint de tot i tothora “Everything, All the Time” s’apunta a la lletra. Szymczyk, el productor, amb temor paranoic d’un sisme a Los Angeles, se’ls emportà als estudis Criteria, de Miami, lluny de l’ambient amb festes amb alcohol, dones i cocaïna al qual Henley i Frey ja estaven perillosament acostumats. Curioses, les cançons d’aquest parell (i en aquest cas d’excessos també d’en Joe Walsh, de tots els membres, al límit, moltes vegades) per part d’uns senyors que practicaven de valent allò sobre què alliçonaven i volien prevenir.

Clou la cara A de l’àlbum (la durada dels temes és mitjana, esplaiant-se sense sobrar res, a l’inici i al final, en una obra molt compacta) la contundent balada Wasted Time, on Henley reflexiona amargament sobre l’amor i el temps (mal) esmerçat en el mateix.

Un reprise sobre aquest tema (recurs de l’època molt socorregut per arribar als canònics 40 minuts d’àlbum) obre la cara B, tot i que continua el relat amb Victim of Love, aquest cop amb un ritme més contundent liderat per les guitarres de Felder (l’anomenaven pel seu cognom) i Glenn Frey, amb la veu de Henley (originalment la volia cantar Felder, però el van obligar a fer marxa enrere) mentre que el següent tema correspon a Joe Walsh, però quan tothom espera una descàrrega d’adrenalina a les quals ens tenia acostumats, ens surt amb una mena de vals ple de nostàlgia Pretty Maids All in a Row on la seva sentida interpretació resulta més que convincent, sublim.

Try and Love Again suposa la quota atorgada, dintre de l’àlbum, al baixista i vocalista Randy Meisner, que compleix en aquest tema Country-Rock tot i que no suporta la comparació amb el seu i impecable Take It to the Limit, de l’anterior àlbum.

Don Henley, en pugna oberta ja amb Frey per veure qui manava en el grup, i que en l’àmbit de direcció musical havia arribat a un nivell altíssim de perfeccionisme, es reserva (acapara, segons molts, l’àlbum, en detriment de la resta) el tancament del disc conceptual amb The Last Resort una èpica joia, una mena de discurs ecològic-moralitzant sobre com es troba l’estat de Califòrnia i, per extensió, tot el país. El trist panorama que presenta amb referències a Jesús, al Paradís, etc. i que algú ha comparat amb el Desolation Row dylanià, ve acompanyant amb una molt bona estructura musical, des del calmós inici del piano fins a un pletòric final in crescendo amb ajuda de la secció de vents (curiosament, la van haver d’enregistrar diverses vegades, ja que a l’estudi del costat estaven els Black Sabbath tocant de valent, i el so potent del grup arribava fins a l’estudi on tocaven aquesta coda de l’àlbum).

Cartell de gira de comiat.
S’embarcaren els Eagles durant el que quedava de l’any i fins entrat el 1978 en mastodòntica gira de presentació de l’àlbum que, està clar, s’enfilà en les llistes i guanyà Hotel California el Grammy al millor senzill de l’any (Rumours de Fleetwood Mac, que vingué poc després, no va vendre tants milions de discos –uns poquets menys- però els va superar en la categoria de l’àlbum de l’any). Els Eagles havien fet el cim a l’Olimp musical, al mateix temps que, a escala personal, començaven el seu descens a l’infern, amb animadversions, conflictes creixents, etc. Per a un tipus tranquil com Randy Meisner, aquest tsunami anomenat fama el va superar, i pressionat pel grup, que l’obligava a cantar el seu famós Take It To the Limit amb els alts registres vocals del final, i no volent ell, deixà el grup abans d’acabar la gira, per dedicar-se a fer la música que ell volia, al seu gust. També, curiositats del destí, va ser substituït a les “àligues” pel vocalista i baixista que va entrar al grup Poco quan ell va marxar d’aquest, en Timothy B. Schmidt, bon fitxatge i valor segur –i submís- als designis de Henley i de Frey, cosa que li garantí la perdurabilitat en la banda.

El seu últim àlbum memorable fou The Long Run, la gestació del qual va ser realment llarga, fructificant el 1979 en un ambient infernal i de mala maror, la veritat, amb blocs cada cop més confrontats Felder i Walsh vs. Henley i Frey (al final entre aquests dos últims també esclatà la discussió). Més rude i fosc (ja es veu a la portada) que el disc que ens ocupa, no el va poder superar, tot i l’èxit dels seus tres senzills (entre els quals Heartache Tonight, contundent número 1, i I Can’t Tell You Why, memorable balada cantada per Schmidt), però àlbum que, amb el pas del temps, mereix una revisió a l’alça.

La gira subsegüent comportà un doble disc en directe, Eagles Live (1980), imprescindible, però també la dissolució de la banda a finals de juliol (encara recorden els seguidors la nit del concert a Long Beach en què Frey i Felder s’insultaren agrament durant el concert per gairebé esbatussar-se després entre bastidors) per no retornar plegats “fins que l’infern es congelés”, que va asseverar algú.

La separació de la banda suposà un punt de sortida a partir del qual Henley i Frey, encara més, provaren amb meritori reconeixement la seva vàlua individualment. Durant la dècada dels vuitanta bolcaren part del seu bon quefer, amb tres àlbums el primer i quatre el segon, i alguns números 1 i algun Grammy que altre, i ficant canya al sistema Henley, més intel·lectual. Frey també va gaudir de la popularitat de les llistes, i donant sortida al cuc interpretatiu que portava a dins (per exemple, sortí a la famosa sèrie Miami Vice, per a la qual també va compondre temes i a la pel·lícula Jerry Maguire)

“L’infern es va congelar” a mitjan 1994, afavorit, en part a un disc benèfic amb motius ecologistes tret el 1993 per part d’artistes Country de primera on versionaren els seus millors èxits, en part també per l’estudi de mercat fet a través d’un complet recull The Very Best of the Eagles, en què es veié que no havien perdut pistonada i podien atreure noves audiències. No cal dir que un altre motiu poderós fou la pasta gansa que va posar damunt la taula l’MTV per fer un peculiar Unplugged (tan de moda, aleshores), amb una quinzena de temes, 4 noves peces en directe i la resta, clàssics revisitats en acústic (Hotel California, igual que el Layla unpluggedià de Clapton, també té el seu punt, de veure com resolen els solos finals del tema amb la guitarra de 5 cordes). El bon rotllo entre Henley i Frey tornà 14 anys després, i l’acceptació del disc i del vídeo Hell Freezes Over va fer que a partir de llavors, giressin plegats de forma intermitent (de cinc membres, passaren a quatre, quan el 2001, davant els anhels democràtics participatius del guitarrista Felder, va ser despatxar de forma fulminant pels “amos”, resultant impagable en aquest tros, el documental de 2013 The History of the Eagles, en què tots tingueren veu).

El cant del cigne discogràfic vingué el 2007 amb Long Road Out of Eden (2007) agosarat àlbum doble (a preu de senzill, amb un segell independent) de 20 temes d’estudi, en absolut dolent, però amb escassa repercussió comercial. Com a mínim, els va fer girar més, i arribar aquí, en única vegada a la història, al Palau Sant Jordi, amb prou assistència (no, no hi vaig ser).

La formació de comiat de les àligues ha aixecat el vol.
Tristament, la salut jugà una mala passada a Glenn Frey, que ens deixà el 2016. Tot i aquesta estocada inicial, en què Henley volia dissoldre el grup, però després rectificà i continuà endavant, amb els reforços del cantant country Vince Gill i del mateix fill de Glenn, Deacon Frey, sortint el 2020 un doble disc en directe i vídeo de concert de l’any 2018. Tornen, finalment a ser notícia, l'any passat amb motiu de l'inici del tour The Long Goodbye (adéu programat amb dates fins a 2025), comptant per obrir els concerts com a grup convidat en les dates inicials de la gira els també històrics Steely Dan, amb tants paral·lelismes, si ens fixem (grans àlbums entre 1972 i 1980, dissolució als 80, retorns als directes als 90, nous discos als 00, i potser possible comiat futur).

Tot i no haver-los vist mai en directe -tinc, però molt material dels mateixos- torno sovint a revisitar-los a través de la seva música. No diré pas que són la banda sonora de la meva generació, però em limitaré a asseverar que els Eagles, en definitiva, són considerats per a mi com uns vells companys de viatge sonor, una presència molt propera i –sempre- millor benvinguda. Fins a una altra ocasió!

Xavi G.

10 comentaris:

  1. Realmente, me ha encantado el super-reportaje sobre los míticos The Eagles que Xavi G. ha escrito en este blog de Mil Cançons, especializado en rock el mismo. Un largo artículo (haciendo un juego de palabras con el LP "The Long Run" de la propia banda) decididamente completísimo y altamente intenso y es que un redactor del calibre de Xavi no se deja ni un detalle de la exitosa -y también espinosa - historia (sobre todo en los años 70), de Don Felder y compañía; además de profundizar, con brillantez y esmero, en el icónico LP "Hotel California".------
    Hay que agradecer y mucho también al propio Xavi el guiño a otro de los grupos Top-15 de la historia como son Steely Dan, los cuales compartían manager con Eagles, es decir, Irving Azoff. Hay historias de compañerismo entre ambos grupos (Eagles admiraban a Dan y los primeros colaboraron en el tema "FM" con los segundos, en 1978) y surgieron historias de rivalidad (que no eran ciertas) entre ellos debido a un par de frases de las respectivas super-canciones "Hotel California" y "Don't take me alive", aunque esto es algo sobre lo que no me alargaré aquí. Solo diré que todos eran amigos.-----
    Así pues, felicitar a un redactor de la talla de Xavi por este enorme y trabajado texto y felicitar también a Bifurca por la edición del mismo.
    Un saludo y recomendaros a melómanos y melománas que visitáis Mil Cançons que leáis a dos titanes de la crítica musical como son Bifurca Xavi, en sus fantásticos artículos sobre bandas-------------Fdo: Txus Iglesias, colaborador de las revistas musicales Muzikalia (Madrid) y Science of Noise (Barcelona).

    ResponElimina
  2. Benvolgut Txus, moltíssimes gràcies pel teu elogiós comentari al meu humil article sobre els efectivament, mítica gran banda, amb grans èxits, grans controvèrsies, grans figures... tot plegat, llegendes de la música nord-americana. Sí, Eagles i Steely Dan compartien a Azoff com a mànager, així com una respectuosa rivalitat (Henley va esmentar que es coneixien perfectament els uns als altres) i sí dues amigables "invectives" que es llençaren mútuament en aquests dos memorables temes esmentats , i col·laboració estelar en el tema "FM (No Static At All)" , què t'haig de dir a tu, màxima autoritat sobre Steely Dan, autor de l´únic llibre en castellà sobre el grup, editat per Lenoir, i docte crític i expert coneixedor de les millors essències del Rock!.Una abraçada, doncs, i salutacions i reconeixement, també a la resta de col·laboradors d'aquest blog únic en tants sentits creat pel gran Bifurca, a qui no puc sinó agrair sobremanera que em deixi de tant en tant un forat per encabir discos o trajectòries, potser més "mainstream" i acomodatícies a oïdes generalistes, però que considero no menys exemptes de qualitat musical.

    ResponElimina
  3. Primeramente quería corregir un pequeño error que cometí al expresarme: la canción de Steely Dan a la que me refería era "Everything you Did" (1976), donde en la letra hacen una alusión a The Eagles y estos últimos parecen contestarles en la canción titular "Hotel California" con la frase "steely knives" ( no había rivalidad, era homenaje y admiración mutuos entre ambas bandas, de hecho Don Henley y Donald Fagen siempre fueron muy amigos).--- Aprovecho para decir que The Eagles vienen a tocar a Europa, con Steely Dan como teloneros, para este 2024. ;-)
    -------Así pues, lo dicho, ¡¡un tremendo articulazo de XAVI G. sobre The Eagles!!, para leerse varias veces. Gracias también por tus palabras en el foro, Xavi .-----
    Termino haciendóos una recomendación, a Bifurca y a los lectores, sobre escuchar el disco de Steely Dan "The Royal Scam" (1976), donde se halla precisamente la canción que digo, donde mencionan a The Eagles y donde hay otras tonadas tan buenísimas como "Don't take me alive", "The caves of Altamira" o "Kid Charlemagne". ---El fabuloso "The Royal Scam" considera el LP más guitarrero de la prestigiosísima banda de New York (aunque muchos años con sede en Los Angeles), dentro de esa particularísima y tan original concepción que tenían la dupla compositora Donald Fagen y Walter Becker del Rock, es decir, con ese ultra-pulido y radical (y célebre) perfeccionismo en sonido, con el contraste de letras mayormente "thrillerescas" e irónicas.-----
    Saludos de Txus para Bifurca, para Xavi G. y para las/los lectores/as de Mil Cançons.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Txus, novament, per l'aclariment i sobretot per la primícia que "The Long Goodbye" arribarà també a l'"Old Europe", tot i que no crec afegeixin gaire més dates ni passin per aquí. Cordials salutacions!

    ResponElimina
  5. Exhaustiu i rigorós article sobre la trajectòria musical dels Eagles. De la seva curta discografia em quedo amb el seu álbum de debut i amb "One of these nights", si bé "Hotel California" és considerat l´obra magna de la banda. Merescuda ressenya sobre una altra mítica banda, com són Steely Dan. Felicitats Xavi.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Joan, moltes mercès per animar-te a comentar el meu article, i tot un honor, sabent el teu bagatge articulista i profundíssim coneixement sobre els Eagles (coincideixo, ja he dit a l'article que em sembla molt important "On of These Nights", sense el qual no hagués estat possible "Hotel California), i per la teva gran coneixença sobre el Country-Rock en general, America, els Doobie Brothers, Steely Dan i tants d'altres. Rep una molt cordial salutació.

    ResponElimina
  7. Gracias Xavi por glosar de forma tan profusa el recorrido musical de la mítica banda Eagles. Resaltar tus esmerados comentarios sobre los componentes de la banda, sus orígenes, la intrahistoria de los álbumes, y la pormenorización detallada de cualquier dato que nos ayude a hacernos una idea cabal del grupo. Destacar el original uso introductorio de preguntas en el artículo para después llegar a conclusiones razonadas, sazonándolo de anécdotas ( canciones que se escuchan en misiones espaciales ) o predilecciones personales ( el gusto por los Family trees musicales) . Agradecido por guiarme por este "viaje sonoro".

    ResponElimina
  8. Molt agraït, jo, Javier, per les teves precises i enriquidores consideracions, amb l'ús més eloqüent i elegant de l'expressió escrita que et caracteritza, i sempre amb la tria de les paraules més encertades i generoses, guiades per la millor intenció. Mil gracias.

    ResponElimina
  9. La veritat, Xavi, és que una ressenya sobre un disc la converteixes pràcticament en un biopic de la banda en qüestió, ha, ha. Però no em queixo, al contrari gràcies a això sempre descobreixo detalls de la banda que m'eren desconeguts, i a més, el context, essencial per entendre la dimensió de discos tòtems com aquest.. Els meus temes favorits, i segur que no descobreixo res, son Hotel California,New Kid in Town i Victim of Love, però la resta estan força bé, tot i que els arranjaments orquestrals de The Last Resort se'm fan una mica llargs… Què hi farem!

    Què dir dels mals rotllos que sorgeixen en les bandes, sigui perquè no aconseguien triomfar, sigui perquè si ho fan se'ls puja l'ego al cap i la cosa acaba anant pel pedregar. Però deixa que et digui que un punt a favor de Henley i Frey, pel seu sentit de l'humor de titular el disc de reunió Hell Freezes Over (parafrasejant el que va dir que es reunirien quan l'infern es congelés, ha, ha). I et diré una altra mostra de l'humor de Henley: Mojo Nixon, l'artista nord-americà, va publicar un disc l'any noranta titular "Don Henley must die". Doncs, aquest no es va tallar ni un pèl en pujar a l'escenari mentre Nixon i la seva banda interpretaven el tema en un concert a Austin, davant la sorpresa de tothom. Nixon li va preguntar "que vols fer?, vols lluitar?, vols debatre?" i Henley va respondre "No, només vull cantar, especialment la part que diu "Don Henley must die, don't let him get back together with Glenn Frey!". Que gran el paio, ha, ha.

    ResponElimina
  10. Hola Bifurca, i moltes gràcies pel teu comentari. La veritat és que sí, quan parlo d'un disc que crec significatiu per algun motiu, em costa descontextualitzar-lo de la trajectòria de l'artista o grup, i és clar, entre que introdueixes, relaciones, una cosa ve amb l'altra, etc. se't fa un compendi fàcilment, i acaba esdevenint la cosa al final un veritable "tractatus" més gran que l'ego de Don Henley, he, he, quin paio, sí. Se l'ha de reconèixer que té personalitat, se sap riure d'ell mateix (Hell Freezes Over, en efecte) i també ataca sense compassió quan li rota (les seves diatribes contra David Geffen, que li va ensarronar diverses vegades, són notòries) es creu una mena de profeta, que també s'emprenya amb facilitat (els seus tics dictatorials als Eagles són tan llegendaris com la seva música) I sí, tens raó que té propensió, en la seva megalomania, a utilitzar arranjaments orquestrals en algunes cançons. És una veritable icona americana. Moltes gràcies per la impagable anècdota amb Mojo Nixon, que desconeixia totalment. Rep una cordial salutació, i fins una altra ocasió.

    ResponElimina

Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.