Blood Sugar Sex Magik (Warner Bros. 1991)
Red Hot Chili Peppers
Massa funkies per a ser acceptats a l’escena hard rock/heavy metal imperant a la segona dècada dels vuitanta. Massa friquis per a encaixar en el rock alternatiu. Massa obsessionats amb el sexe, lletres explícites, cançons com Party on your Pussy (cal que ho tradueixi?), actuacions en viu amb només un mitjó tapant-los les polles (i de vegades ni això)... com per a passar la censura de les ràdios americanes. Aquesta era la realitat que afrontaven els Red Hot Chili Peppers des que el 1984 iniciaren la seva carrera discogràfica.
Fanàtics del funk dels setanta que tenia a George Clinton i els grups Parliament i Funkadelic com a màxim exponents, devots de James Brown, incondicionals de Jimi Hendrix, els Chili Peppers barrejaven les ensenyances dels seus herois amb riffs de rock dur, rap i la velocitat del punk. Un còctel que, tot i tenir el seu públic, ni de lluny els augurava la possibilitat d’entrar en les llistes d’èxit ni de ser unes estrelles del negoci. No era tampoc l’únic problema que tenien Anthony Kiedis (veu), Flea (baix), Hillel Slovak (guitarra) i Jack Irons (bateria) membres originals de la banda. Les addiccions galopants a les drogues dures que arrossegaven, un dia impossibilitaven la participació en la gravació del disc d’un d’ells, un altre dia un concert s’havia de fer sense algun membre de la banda, de vegades una gira sencera. Tres discos i un EP més tard succeïa l’inevitable: Hillel Slovak era trobat mort a casa seva víctima d’una sobredosi. Irons abandonava perquè «no volia formar part d’una banda en la qual veuria morir els seus amics un darrere de l’altre». Kiedis -després de l’enèsima desintoxicació- i Flea decidien continuar i cercar un nou guitarrista i un nou bateria.
 |
| Flea i Kiedis posant (gairebé) tota la carn a la graella en un concert de 1988 |
Fa de mal dir però la mort de Slovak marcaria el punt d’inflexió ascendent en la carrera dels Chili Peppers. Això, l’entrada de Chad Smith a la bateria i, per damunt de tot, la d’un nano de divuit anys, un fanàtic de la banda que no es perdia cap dels seus concerts i que es presentà a l’audició amb la seva guitarra i la il·lusió de fer realitat el somni de la seva vida, ser un Chili Pepper. El seu nom, John Frusciante. Quedeu-vos amb aquest nom, perquè estic segur que d’aquí a cent anys -si és que el món encara gira- sortirà als llibres al costat dels més grans. Flea i Kiedis van al·lucinar amb el marrec i no van trigar ni un segon en acceptar-lo. La formació clàssica dels Red Hot Chili Peppers estava en marxa.
El món va saber de l’existència dels bitxos vermells picants amb la publicació de Mother’s Milk (1989). El nou àlbum superava, encara que de manera modesta, els números dels seus tres àlbums anteriors, gràcies entre altres factors a l’atòmica versió de Higher Ground de Stevie Wonder o l’excel·lent single Knock Me Down. Un homenatge a Magic Johnson, temes amb càrrega sexual com Subway to Venus o Sexy Mexican Maid, una versió del Fire de Jimi Hendrix (encara enregistrada per l’anterior formació), coets explosius com Nobody Weird Like Me o Punk Rock Classic, feien de Mother’s Milk el millor disc fins a la data dels Peppers i apuntava una nova era per a la banda, que tot just s’albirava.
Blood Sugar Sex Magik és un disc pensat, enregistrat i produït per fer sensació. Els Chili Peppers sabien que aquest era el seu moment. Tenien els astres alineats. S’havia posat de moda el concepte FUSIÓ, i una nova fornada de grups de rock com Jane’s Addiction, Faith No More o Living Colour aconseguien l’èxit incorporant a la seva música estils com el funk i el rap. D’altra banda, grups de rap com Public Enemy o els Beastie Boys introduïen riffs rockers a les seves cançons i triomfaven comercialment. Aquest eclecticisme era, ves per on, just l’especialitat de la casa Chili Pepper. Mother’s Milk havia estat una mena d’assaig general que els havia situat al mapa. Amb Blood Sugar Sex Magik el tret l’encertarien de ple. Només cal sentir-los com parlen al documental Funky Monks (filmat durant la gravació del disc) per veure com estaven de convençuts del que tenien a les mans.
Alguns poden opinar que els Peppers van fer concessions melòdiques a Blood Sugar Sex Magik, a la recerca de l’èxit comercial. És probable, sobretot si no vols desaprofitar un guitarrista tan versàtil i amb tant de talent. Però no seré jo qui posi cap objecció a I Could Have Lied, ans al contrari, encara se’m posa la pell de gallina cada vegada que escolto els puntejos de Frusciante. Quina senzillesa i alhora quina capacitat d’emocionar. Tampoc no em vaig queixar quan sentia a la ràdio (fins i tot en anuncis de televisió) el mega hit Under the Bridge en el qual Kiedis refereix un episodi sòrdid de la seva biografia de drogoaddicte; més aviat vaig quedar captivat per la bellesa de la melodia «no vull tornar mai més a sentir-me com aquell dia» i aquests cors finals encisadors. I ni molt menys vaig trobar fora de lloc el mellotron amb el so de flauta a Breaking the Girl, una cançó esplèndida amb guitarra acústica que encara no tinc clar si tots quatre Peppers volien engrandir-la o sabotejar-la cap a la meitat del tema introduint una esbojarrada percussió amb bidons i altres estris metàl·lics.
 |
| John Frusciante. Un guitarrista que no és d'eixe món |
I si algú em ve amb la brama aquesta de la comercialitat per referir-se a l’exitós single Give it Away, li amollaré sense contemplacions que és el hit definitiu dels noranta. Tanqueu els ulls i escolteu el funk musculós del baix i la guitarra, les inflexions de la veu de Kiedis mentre rapeja, la bateria contundent al final de cada tornada.... Obriu-los i mireu el clip. Quines ganes de banyar-me el cos en pintura platejada i purpurina i anar al desert a fer el ximple amb els Chili Peppers, a ballar i fer cabrioles posseït per aquest ritme contagiós!
Però al costat d’aquestes peces melòdiques i/o més comercials, els ingredients de la música dels Chili Peppers romanen intactes. Riffs de rock dur (Suck My Kiss, The Greeting Song, The Righteous&The Wicked), ritmes funkies, Kiedis rapejant i el fantasma de Hendrix que s’insinua cada cop que Frusciante mostra el seu talent. Compte, que no és un guitarrista invasiu, al contrari, en les cançons hi ha sempre espai pels altres instruments, sovint mantenint-se ell en el rol rítmic; el baix de Flea té moments espectaculars -tot i que no agafa tant de protagonisme com en discos anteriors, es llueix a Naked in The Rain i fa sonar la trompeta a Apache Rose Peacock - i la bateria de Chad Smith retruny de valent, gràcies també a la producció del gurú Rick Rubin, que ja havia treballat amb grups del moment com Beastie Boys, The Cult o Slayer.
Però és la troballa de Frusciante la que porta Blood Sugar Sex Magik a sortir-se’n de la taula classificatòria. Escolteu el seu sentit del ritme en el funk juganer de cançons com If You Have to Ask i Funky Monks, i després com les remata amb breus i brillants solos. Blood Sugar Sex Magik (la cançó) és un altre exemple, l’inici amb un ritme que irresistiblement et fa moure els peus, un riff de rock dur per a la tornada i ara sí, cap al final Frusciante treu el geni i despatxa un solo espectacular.
I les lletres? Deixant de banda relacions turbulentes (Breaking The Girl, I Could Have Lied), episodis problemàtics de ionqui (Under The Bridge), una sentida elegia a Hillel Slovak (l’ emotiva i súper rockera My Lovely Man), o un al·legat antiracista com és primer tema de l’àlbum The Power of Equality -quin gran inici, no és la millor cançó però ja et marca el camí de per on aniran els setanta-quatre minuts de música-, la resta va tot de sexe i de cardar. Cap novetat perquè de sempre Kiedis i Flea, els dos caps pensants dels Chili Peppers, no han pensat gaire amb el cap precisament a l’hora d’escriure les lletres de les cançons. La que se’n porta la palma és Sir Psycho Sexy, lletra explícita i sexe oral amb una agent de tràfic vestida de blau. Vuit minuts de funk extraterrestre, cors hilarants i una guitarra entremaliada que et fa ballar encara que no vulguis i que cap al final gira el tema cap a terrenys i atmosferes pròpies de Pink Floyd; genial.
I quan ja havien enregistrat tots els temes a la mansió que havien llogat als turons de Los Angeles (i on havia viscut, entre altres, el màgic i escapista Houdini), Kiedis, Flea, Smith i Frusciante una nit agafen els instruments i els tècnics, surten al jardí, i enregistren una versió estrambòtica del blues de Robert Johnson They’re Red Hot. Tinc per casa la caixa dels Complete Recordings del mític bluesman -una col·lecció de temes enregistrats als anys 30 amb qualitat sonora de l’època, ja podeu comptar- i juro que quan vaig sentir la versió dels Peppers ni de broma la vaig reconèixer. Jo crec que aprofitant el títol, més que homenatjar a Johnson, s’autohomenatgen ells. Sembla més aviat una broma divertida per tancar un disc que ells sabien que triomfaria de totes totes.
 |
| Sessions de gravació de Blood Sugar Sex Magik a The Mansion. Abril-Juny 1991 |
Pel que a mi respecta, considero Blood Sugar Sex Magik un dels discos definitius de la dècada dels noranta. Els Red Hot Chili Peppers van saber captar com ningú l’esperit del seu temps, on la barreja, la fusió d’estils, el rock mestís i totes les etiquetes que vulguem posar, va arrasar -amb permís del grunge, tot s’ha de dir- i connectar amb les audiències del moment. Exposats dia i nit a les emissores de ràdio, cadenes de televisió, portades de revistes musicals i generalistes, aclamats per la crítica, els Peppers s’embarcaren en una gira mundial tan bon punt el disc sortí a la venda.
Massa per a un tipus tan especial com John Frusciante. No va saber pair tot això, se sentia desubicat davant de les grans audiències i la pressió de l’èxit; segurament les drogues tampoc eren alienes ja a tots aquests problemes. Mig any després, durant la gira japonesa, als vestidors del recinte on havien de fer un concert, Frusciante va dir prou i es negà a sortir a l’escenari. Podeu imaginar l’escena? Sentir els crits d’excitació de l’audiència d’un pavelló ple de gom a gom i el teu guitarrista diu que no surt? No sé com ho van fer però van acabar per convèncer-lo aquella nit però immediatament va deixar la banda. Començava per ell un descens a l’infern de l’heroïna que el va tenir fora de circulació -sort en va tenir de sobreviure- sis anys. Corren vídeos molt tristos per la xarxa d’aquella època on es pot veure un zombi amb els ulls enfonsats i les dents podrides, reclòs a casa seva i totalment desconnectat del planeta que respon al nom de John Frusciante. L’èxit mundial de Blood Sugar Sex Magik s’havia cobrat un preu molt alt per a ell i la banda.
Així i tot els Red Hot Chili Peppers van continuar endavant. Van fitxar Dave Navarro, guitarrista dels desapareguts Jane’s Addiction, van publicar quatre anys després el decebedor One Hot Minute (1995) -la qual cosa em va permetre veure’ls en directe a Barcelona l’octubre d’aquell mateix any- i van celebrar el retorn al món dels vius de John Frusciante amb un altre gran disc Californication (1999). Però de tot això potser en parlarem un altre dia. Avui toca posar a tot volum Blood Sugar Sex Magik i gaudir de la bona música, de música real -avui, en el temps de l’autotune i la música enllaunada- feta per quatre músics de veritat, amb les seves imperfeccions però també amb el seu enorme talent.
Bifurca