The Human League
Alguns grups han patit canvis radicals en la formació amb el pas dels anys, amb sortides de vegades tan traumàtiques com ara la del cantant i imatge del grup, la del membre fundador, o el compositor principal... I aleshores els aficionats se solen referir a les diferents "versions" de la banda amb múltiples apel·latius, en funció del membre que ve per a cobrir la baixa, o –per a casos de variació extrema– amb una notació numèrica, com si es tractés d'una nissaga de reis, nobles o fins i tot empresaris. El cas de la Human League, la banda de Sheffield, no és exactament així. Si bé la llista de membres que han passat per aquest grup és força llarga, jo bàsicament dividiria la seva trajectòria en dues meitats força desiguals en número però més homogènies quant a l'estil: la Human League pre-1980 i la Human League post-1980, dos grups amb el mateix nom i el mateix cantant però força diferents. Vegem com són i en què es diferencien.
Com era la Human League pre-1980? Doncs era un quartet format per Philip Oakey (cantant), Ian Craig Marsh (teclats), Martyn Ware (teclats) i Pilip Adrian Wright (diapositives i teclats addicionals). Amb un nom tan futurista com aquest –extret d'un joc de ciència-ficció anomenat Star Force–, llurs intencions inicials eren el rebuig dels instruments tradicionals i la creació d'un so purament electrònic, la música pop del futur: "The Human League: algun dia tota la música es farà així", deia un dels seus eslògans. Amb un parell de sintetitzadors i una fèrtil imaginació, la formació inicial de The Human League enregistrà dos àlbums: Reproduction (1979) i Travelogue (1980). La música d'aquests dos discos és, en general, densa i obscura; no necessàriament anticomercial, però no es tracta d'alegres melodies amb lletres despreocupades. Tanmateix, les crítiques són bones i fins i tot el senzill Being boiled és capaç d'arribar a un meritori 16è lloc al Regne Unit.
Però les tensions havien començat a erosionar la convivència dels quatre membres i, abans de la gira promocional del segon disc, el grup es dividí acrimoniosament: Marsh i Ware formarien el grup B.E.F., sigles de "British Electric Foundation" (transformat en "Heaven 17" amb l'entrada del cantant Glenn Gregory) i, pel que fa a Oakey i Wright, es van quedar amb el nom The Human League, però amb l'obligació de començar una gira de presentació en pocs dies sota l'amenaça de ser demandats en cas d'incompareixença. Oakey es va moure amb rapidesa i reclutà la Susan Ann Sulley i la Joanne Catherall com a cantants i ballarines i un parell de músics d'altres grups (Ian Burden i Jo Callis), comptant encara amb Wright per a completar la formació. I aquí comença la Human League post-1980: més orientada cap al pop, menys obscura, amb lletres més romàntiques –tot i tocar ocasionalment algun tema polèmic o escabrós– on el triumvirat format pel Philip (veu i instruments), la Susan i la Joanne agafaria des d'ara les regnes del grup.
I no van perdre el temps aquí tampoc, no: el primer fruit de llarga durada d'aquesta "nova Human League" seria l'aclamat Dare! (1981), un dels millors discos de la història i una de les referències musicals dels 80. Però ni Hysteria (1984), ni Crash (1986) –tot i comptar amb el superèxit Human– no van ser capaços de replicar l'èxit de Dare!. La discogràfica Virgin Records se'ls comença a mirar amb desconfiança, però el nostre trio i els músics que els ajuden van unir forces per a crear el disc que avui comentaré: Romantic?, aparegut el 1990. Permeteu-me que us ho digui ara: Romantic? no va ser el disc multiplatí que esperaven i desitjaven tots –aquest "disc multiplatí" arribaria, si bé encara faltaven alguns anys per a la seva publicació–. Cosa que sap greu perquè... Bé, com que aquí hem vingut a parlar de discos que ens agraden, jo també hi diré la meva: Romantic?, malgrat no estar gaire ben considerat per un sector dels fans de la Human League, és per a mi no tan sols un treball d'allò més interessant, sinó que el situo al pòdium dels millors discos que han publicat. I la combinació d'aquests dos factors m'ha animat a parlar-ne avui i a fer-ne una petita reivindicació.
The Human League versió 1990. Al fons, d'esquerra a dreta: Russell Dennett, Joanne Catherall, Philip Oakey; en primer pla, Susan Ann Sulley i Neil Sutton. |
Per on començaria a disseccionar el disc? Doncs... Per una de les meves cançons preferides, l'energètica A doorway?: ja des del principi convida a parar-hi atenció, amb una intro dominada per intrincades percussions i una senzilla melodia de baix, a les quals s'afegeix de mica en mica la resta d'instruments i la veu de Susan Sulley que ofereix al seu amant una porta de sortida –A doorway– perquè protegeixi el seu món i el seu territori, si així ho desitja. També tinc molt ben considerada Mister Moon and Mister Sun, un tema agressiu amb elements funky –m'ho sembla a mi o té trossos del loop de Hey ho funky drummer, del James Brown?– que, a més (com el tema de 1984 The Lebanon), li fa una picadeta d'ull al públic més rocker i compta amb un excel·lent solo de guitarra elèctrica (!!!) cortesia de Russell Dennett. Let's get together again també té uns aires pròxims al rock –de fet és una versió d'una cançó del grup glam The Glitterbands–, tot i que en aquest cas jo diria que els sons de guitarra que s'hi senten vénen de sàmplers i no de guitarres "autèntiques".
Portada del senzill Heart like a wheel |
Però el que més abunda en la selecció de temes que formen Romantic? són els ritmes ballables, com el de Kiss the future (que obre el disc i s'enllaça directament amb A doorway?) o el del segon single, la nostàlgica Soundtrack to a generation; totes dues cançons tenen en comú una introducció bastant senzilla que es va animant a mesura que passen els segons i s'hi incorporen nous elements. He dit que Soundtrack to a generation és nostàlgica? De fet, cap a la meitat del tema, mentre Phil canta "Years have gone on in between / But all I knew at seventeen / Is all I know now", les melodies es transformen i esdevenen una mena d'homenatge –no sé si buscat o espontani– a Together in electric dreams, el superèxit de 1985 de Philip Oakey i el famós productor disco Giorgio Moroder.
Però sens dubte la reina del disc és l'energètica Heart like a wheel, ajudada per una intro molt semblant a Black celebration de Depeche Mode i a Scoundrel days (dels noruecs A-Ha) i per una tornada irresistible que convida –o, potser, més aviat obliga– a apujar el volum i cantar-la a ple pulmó, resultat de l'espectacular producció de Martin Rushent. El públic estava d'acord amb aquesta anàlisi i la convertí en el gran èxit del disc –número 29 a les llistes britàniques– quan fou editada en format 7". I, per a acabar el disc, Get it right this time, una cançó una mica més optimista que recorda al single de 1982 Mirror Man... Que, al seu torn, semblava un homenatge al so de la mítica discogràfica de soul Motown.
Portada del senzill Soundtrack to a generation |
Dic que Get it right this time és més optimista perquè pot tractar-se d'un missatge a una parella dubitativa... O a si mateixos, una mena d'automotivació per a convèncer-se que aquesta vegada el disc tindria l'èxit que es mereixien, que aquesta vegada ho aconseguirien. Però no: com he dit a un dels paràgrafs anteriors, no va ser així. Penseu que parlem d'un any (1990) en què els estils musicals més escoltats eren el house i el pop alternatiu, i bona part de les "vaques sagrades" del synth-pop passaven per una etapa obscura, de la qual només se'n salvaven Depeche Mode (que tot just acabaven de publicar l'extraordinari Violator), els Pet Shop Boys (de gira amb Behaviour, una de llurs millors obres) i, en menor mesura, uns OMD en ple procés de reestructuració interna després de la sortida de tres dels quatre membres de la seva formació clàssica. El, malgrat tot, aprofitable Romantic? no hi va poder competir (tot i l'èxit relatiu dels seus dos senzills) i, com a resultat, la discogràfica Virgin Records els va fer fora, en una mesura que també afectà -casualitats de la vida- els Heaven 17. Faltaven alguns anys per a l'explosió definitiva del dance i encara més per a la reivindicació del synth-pop dels 80 amb la irrupció del corrent electroclash; Romantic?, en canvi, va aparèixer en doble fora de joc i no pogué pujar a cap d'aquests dos trens.
Però el següent disc de la Human League, l'increïble Octopus (1995), sí que faria que el grup tastés de nou el gust de l'èxit, fins al punt que de vegades em costa de decidir quin dels dos discos és millor, si Dare! o aquest... Un d'ells té l'encant d'haver estat publicat als 80 i l'altre, l'avantatge de fer servir instruments més avançats (a més de la valentia d'haver aparegut en plena onada Britpop). Secrets (2001) seguiria la tendència ascendent aconseguida amb l'àlbum anterior, si bé en tots dos casos la promoció va resultar afectada pel tancament de les respectives companyies discogràfiques on havien estat publicats. I des d'aleshores, tot i el temps que ha passat, només han aparegut diverses recopilacions i un únic àlbum de material nou, Credo (2011). Recordo que el seu primer single (Night people) no em va cridar gaire l'atenció, però només cal sentir un parell de cançons més per a entendre que, una vegada més, l'han tornat a encertar. Perquè The Human League es mereixen, sempre, una segona oportunitat.
Dr. Sampler