The 1974 Live Recordings

The 1974 Live Recordings (Columbia 2024)

Bob Dylan & The Band

Primer de tot, la descripció: Un box set de 27 cds que conté 26 concerts (sí, el concert final al Forum de Los Angeles ocupa 2 cds) enregistrats durant gira la que Bob Dylan & The Band van fer pels EUA i el Canadà durant gener i febrer de 1974. Pels col·leccionistes (entre els quals em compto) això vol dir que, si tenim en compte que foren 40 shows, encara en falten 14. Ha, ha, ha, és broma. Bé, no és broma, els números són aquests. Però esteu perdonats tots dos, Bob i Columbia; si és tot el que heu pogut localitzar als arxius ens ho creurem perquè, per una vegada, em dono per satisfet amb aquest llançament.

I aquesta generositat i consideració amb l’afició, d’alliberar tot el que han pogut trobar de la gira de 1974? No amics, això no és cap deferència amb aquells que fa anys i panys que gastem els nostres diners en l’obra del Sr. Zimmerman. Es tracta simplement d’una maniobra comercial per preservar els drets d’autor d’aquest material inèdit i evitar que passin al domini públic, almenys a Europa, un cop passats cinquanta anys. Ras i curt i per no entrar en legalismes, publicant aquest material, tant Dylan com les multinacionals amb què està associat s’asseguren la protecció legal del seu catàleg i que ningú més que ells en pugui fer diners. La proximitat del meu aniversari i una oferta trobada per internet va fer que m’hi llancés de cap. Resultat: Fa mesos que paladejo, en petites dosis, tots i cada un dels concerts que contenen el box set en qüestió.

No guanyaré cap premi de fotografia, però us faré
dentetes amb el meu exemplar de 1974 Live Recordings

L’anunci de Planet Waves (1974) i l’inici d’una gira de Bob Dylan amb The Band a principis de gener d’aquell any, havia generat una gran expectació que es traduí en una demanda anticipada de tiquets -12 milions per a poc més de 600.000 disponibles- extraordinària. No era estrany. Dylan havia estat oferint a partir de 1966, any del famós accident de moto, productes diguem subestàndars -recordeu el titular de Greil Marcus en la crítica de Self Portrait (1970) “Què és aquesta merda?”- on només John Wesley Harding (1968) seria l’excepció. L’edició del nou disc, enregistrat amb The Band, i el retorn als escenaris després d’una absència -tret d’alguna actuació puntual- de gairebé vuit anys amb els seus antics còmplices cobrint-li les espatlles expliquen aquesta expectació.

Val a dir que ja existeix un document oficial d’aquella gira. Em refereixo al magnífic Before The Flood (1974), doble disc en directe que captura enregistraments dels concerts de Los Angeles -més un tema de Nova York- i que és un bon document sonor d’aquell tour. Cinquanta anys després, la publicació de The 1974 Live Recordings obre una nova perspectiva, desconeguda per a molts, i permet una revisió i una relectura del que fou fins aquell moment la gira més exitosa i multitudinària del nostre home.

Els concerts foren planejats de la següent manera: Obria el concert Dylan amb The Band i feien mitja dotzena de cançons “elèctriques”. Dylan es retirava i era The Band qui feia un segment de quatre o cinc cançons del seu propi repertori -de fet mentre Before The Flood en dóna testimoni, el box set que us comento se centra únicament en el repertori Dylan-. Tornava a aparèixer Dylan per fer un grapat de temes acústics i tornava a marxar perquè The Band fes la segona part del seu show. La recta final i els bisos del concert anaven a càrrec del nostre home secundat per The Band. Com veieu una estructura dissenyada per protegir al màxim la veu de Mr. Zimmerman donada l’exigència del calendari, ja que cal tenir en compte que foren programats quaranta shows en quaranta-tres dies (molts amb concert tarda i nit).

Com comprendreu, amics, no tinc la intenció de comentar un per un els vint-i-sis concerts disponibles -la majoria sencers, a alguns, però, els falta alguna cançó i uns pocs només n'han sobreviscut fragments- perquè és una feina en la qual hauria d’invertir mesos -tot i que per la xarxa ja trobareu dylanòfils que ho han fet, però aquest és un nivell al qual jo no puc aspirar-. Em limitaré a fer algunes pinzellades per l’oient casual que havent-hi escoltat Before the Flood vol aprofundir una mica més en la gira que va significar el retorn de Dylan acompanyat per The Band als escenaris.

Primer de tot, i a diferència del que sol ser habitual en moltes bandes i artistes quan surten a la carretera, la gira va assolir els millors moments ben aviat. El més normal és que, com més va, els músics van polint els arranjaments, acoblant-se millor els uns amb els altres, perfeccionant el repertori… No, en el cas que ens ocupa i per algunes raons que ara us explicaré Dylan i The Band oferiren els millors concerts durant les dues primeres setmanes del tour. Això té a veure amb el que deia el principi, que Before The Flood, enregistrat els dos darrers concerts de la gira, si bé és un bon disc i un document més que vàlid, ni de bon tros recull el millor del tour.

Dylan i The Band assajant abans de sortir a l'escenari. Foto: Barry Feinstein

Parem atenció al repertori. Dylan inicia la gira amb el tema Hero Blues per obrir el show. Imagino la cara de Robertson, Helm i companyia quan són informats que han d’assajar una outtake de The Freeweelin’ (1963). Tot i ser un tema desconegut, aquest blues acústic funciona de meravella transformat ara en un enèrgic tema elèctric que devia agafar per sorpresa el públic. Malauradament, Hero Blues només roman els dos primers concerts -Chicago 3 i 4 de gener- desapareixent per sempre més. Dylan sembla dubtar de la idoneïtat de quina cançó ha de començar el concert. En els pròxims prova amb The Ballad of Hollis Brown -una altra molt benvinguda sorpresa, The Band li dona un aire rabiosament funky- i amb Rainy Day Women # 12 & 35, fins que troba una solució ben curiosa: obrirà el show amb la mateixa cançó que el tanca: Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine). I així quedarà fins a final de la gira.

Enteneu el que explico? Dylan canvia i arrisca sobre la marxa, i el millor és que encerta en les temptatives. En aquests primers concerts el repertori varia cada nit i apareixen temes poc coneguts, alguns fins i tot inèdits. Un altre punt important: Planet Waves, no ho oblidem, era el disc d’estudi acabat de publicar i en els primers concerts es nota l’entusiasme per tocar les noves cançons: Tough Mama, Something There Is About You, Wedding Song, Forever Young, fins i tot la inèdita Nobody ‘Cept You. Cap d’elles no duraria gaire, només Forever Young romandria fixa fins al final del tour. Una llàstima perquè Planet Waves és un bon àlbum -potser infravalorat per les altes expectatives inicials- ple de bones cançons com les esmentades. Per què Dylan va perdre l’interès per elles tan aviat? Només ell ho sap, però el fet que tant els temes de Planet Waves com aquells més desconeguts de la seva discografia -l’esmentat Hero Blues, Song for Woody, To Ramona…- foren eliminats del repertori en favor de temes més coneguts i previsibles, és el que fa que aquelles primeres dates siguin més interessants per a l’aficionat.

Un altre aspecte important: La veu de Bob Dylan (sobre els seus canvis de veu al llarg del temps, us ho explicarà millor que jo aquest vídeo a partir del minut 6:40 i, a més, us fareu un tip de riure). El cas és que durant les primeres dues setmanes, Dylan canta, entona, modula la seva veu, dota les cançons de l’energia i alhora de la delicadesa que necessita cadascuna. Com en el cas de les noves cançons, tot això s’esvaeix. Aviat, Dylan ja no canta, crida, particularment en els temes elèctrics. El tractament vocal de les cançons fa que aquestes perdin moltes vegades els matisos, els detalls… No falten interpretacions dels dylanòlegs del perquè de tot plegat. La raó més òbvia és que el calendari del tour comença a passar-li factura a la veu i el nostre home tria escopir les paraules en comptes d’entonar-les. Altres raons indiquen el consum de certs productes estimulants que alhora tenallen la gola. Si teniu l’ocasió podeu comprovar-ho vosaltres mateixos escoltant els primers concerts i l’oficial Before the Flood on notareu que el canvi és evident. Val a dir que per mi això no és un gran problema, el meu tour favorit de Dylan és el Rolling Thunder Revue, un any després, quan ja havia adoptat aquest estil “cridaner” però és important aquest detall, un cop més, per valorar aquest The 1974 Live Recordings perquè ofereix una panoràmica molt més completa d’aquesta gira.

"I això és tot amics". Final de gira al Forum de Los Angeles. Foto: Barry Feinstein

De totes maneres no em malinterpreteu. Tot això que explico no vol dir que els concerts de la segona meitat del tour siguin inferiors. No, els concerts de Nova York i Los Angeles, per exemple, són excel·lents. Amb un repertori com el que Dylan ja tenia a les espatlles i una banda com The Band és pràcticament impossible trobar un show mediocre. Qui pot objectar res quan sonen en un mateix concert Knockin’ on a Heaven’s Door, Ballad of a Thin Man, All Along the Watchtower o Like a Rolling Stone per citar alguns immortals? Sí, et setlist ja no canviava nit rere nit, ni tampoco hi havia sorpreses en forma de temes poc o gens coneguts, però ara sonaven terrorífiques versions de Highway 61 Revisited i potents arranjaments elèctrics de Blowin’ in the Wind o Mr. Tambourine Man. I, que dir de The Band. Potser Dylan al llarg de la seva carrera ha tocat amb millors músics, però mai la seva música ha sonat amb tanta riquesa de matisos com amb els seus còmplices canadencs -d’acord, Levon Helm era d’Arkansas-. L’estil únic a la guitarra de Robbie Robertson, el piano de Richard Manuel i sobretot els teclats (orgue i clavinet) de Garth Hudson sempre aporten un plus que enriqueixen encara més unes cançons que ja són patrimoni de la humanitat.

Bé, com a pinzellades que abans he dit que faria sobre aquest The 1974 Live Recordings, crec que ja n’hi ha prou. No cometré la imprudència de recomanar-vos el box set perquè haurieu de ser molt bojos o molt fans de Bob Dylan per afrontar una obra tan monumental. En tot cas, i si teniu curiositat, he vist que a l’Spotify hi ha penjada una selecció, encara que majoritàriament corresponen als darrers concerts d’aquella gira. I ara us deixo que encara tinc uns quants concerts per endavant per escoltar i gaudir.

Bifurca

Another Budokan 1978

Another Budokan 1978 (Columbia 2023)

Bob Dylan

M’havia promès trigar uns quants mesos més a donar-vos la tabarra amb Bob Dylan, però no és que l’actualitat mani, ho fa la inspiració i en aquest cas que hagi entrat a casa el doble LP -sí, només hi ha edició en vinil- Another Budokan 1978, és motiu suficient perquè Mr. Zimmerman torni a ser protagonista en aquest blog.

Però per parlar-vos d’aquest nou àlbum en viu de Bob Dylan, primer he de fer-ho, no patiu, seré breu i indolor, de At Budokan (1979). La història va més o menys així: Any 1977, entre el fracàs estrepitós del film Renaldo i Clara -on Dylan ha posat de la seva butxaca més d’un milió de dòlars- i el divorci de la seva estimadíssima Sara, el nostre home ha quedat escurat. Molt. Tant, que accepta posar-se en mans d’una agència (Management III) especialitzada a reflotar artistes en crisi. La recepta que li proporcionen als seus mals és taxativa: Una gira mundial de grans èxits de la qual traurà un disc en directe i de passada promocionarà un nou disc d’estudi. Dylan accepta, quin remei, passa tot l’any de gira -Japó, Austràlia, Europa i Amèrica- publica un nou disc d’estudi -l’infravalorat Street Legal (1978)- i llança primer al mercat japonès i després a escala mundial, el polèmic (ja us ho dic ara) doble elapé en directe, At Budokan (1979).

El cas és que Dylan es presenta al Japó el febrer de 1978 per dur a terme al mític recinte del Budokan els onze concerts contractats amb una big band, on no hi falta res. Vents, coristes, flautes, violins, percussions… prenent com a model els espectacles de Las Vegas de l‘aleshores recentment traspassat Elvis Presley. Un contrast absolut amb les seves gires més recents tant pel que fa a la forma -més convencional amb The Band la gira del 74, caòtica i a l’estil de firaires itinerants a la magnífica Rolling Thunder Revue el 75 i el 76- com en el fons. El fons, quin fons? Doncs les cançons, amics, les cançons. Només Dylan sap per què fa les coses que fa, i si bé tenia assumit que la gira havia de ser dels seus greatest hits, que els promotors japonesos li exigissin per contracte un llistat de cançons que havia de tocar de forma obligatòria no crec que li fes gaire gràcia. És només una teoria, però em fa gràcia pensar que la cosa anés així: “Ah, voleu que toqui, aquesta i aquesta altra… No patiu, compliré el contracte escrupolosament”. I així amics és com tenim versions en clau de reggae d’immortals com Knocking on Heavens Door, Don’t Think It’s Alright o Shelter from the Storm, flautes a clàssics acústics com Love Minus Zero o aires de crooner en la interpretació de les cançons amargues de Blood on the Tracks com ara Simple Twist of Fate. El públic va omplir totes i cada una de les dates japoneses, Dylan va quedar encantat amb el repertori i els nous arranjaments -les variacions van ser mínimes al llarg de l’any- la seva economia es va recuperar de manera espectacular i la premsa musical s’acarnissà amb At Budokan, el qual va rebre crítiques que anaren de ferotges a demolidores. La meva favorita és una que vaig llegir que venia a dir que, tot escoltant el disc en directe, hom tenia la impressió que es tractava d’una banda de bar d’hotel fent versions de Dylan a altes hores de la matinada. Ha!

Làmina interior d'Another Budokan 1978.

Quaranta-cinc anys després d’aquells concerts, Columbia posa en circulació el material enregistrat a la capital nipona i ho fa bàsicament en dos formats: The Complete Budokan 1978, un box set que conté els dos concerts íntegres (28 de febrer i 1 de març) font del material que es va seleccionar per At Budokan, i en un doble LP de setze cançons que recull els temes que en van quedar fora -onze en total- més cinc versions diferents de temes ja publicats. Aquest darrer format -preu a banda- amb el nom d'Another Budokan 1978 és tot el que necessito i el tinc avui a les mans.

Deixeu-me dir-vos que mai em va fer el pes At Budokan. Si parlem dels discos en directe de Dylan als anys setanta, no té possible comparació ni amb Before the Flood (1974) ni amb Hard Rain (1976). Els discutibles arranjaments que feien irreconeixibles bona part del repertori i el so sofisticat propi d’una big band que s’allunyava del rock i el folk del Dylan que a mi m’agradava, condemnaven el disc a un racó dels prestatges que només era visitat molt de tant en tant. És per això que he quedat molt agradablement sorprès un cop he fet girar al meu plat Another Budokan 1978.

Remesclat i remasteritzat, aquesta posada al dia del so m’ha fet reavaluar la idea que tenia tots aquests anys dels concerts del Budokan. Sigui per aquest tractament que ha donat nova vida a les cançons ja conegudes, sigui per aquests onze “unreleased tracks” que avui podem sentir en tota la seva esplendor en aquest nou llançament, el fet és que ara em miro amb altres ulls (i escolto amb altres orelles) aquelles interpretacions. Suposo que el principal motiu és que són cançons enormes que ni el seu mateix creador, ni fet a posta, pot esguerrar. És clar que continuen presents alguns arranjaments discutibles -pocs, afortunadament, el material escollit pel doble LP deixa fora les aberracions reggae- com aquest Ballad of a Thin Man amb cors gòspel i tractament de big band -solos de saxo, teclats i guitarra, tot i que, mira, aquesta m’ha acabat fent el pes - però tant Like a Rolling Stone com a All Along the Watchtower -aquesta última com sempre més a prop de la versió que va fer Hendrix que de l’original- mantenen intacte el seu poder.

Amb tot, pel que a mi respecta el veritable interès -deixant la superba feina aconseguida amb la qualitat sònica- són els onze temes inèdits que apareixen en aquest Another Budokan 1978. Ignoro si A Hard’s Rain’s A-Gonna Fall figurava en el famós llistat de clàssics que havien d’aparèixer al repertori dels concerts japonesos, però si fos el cas, Dylan inaugura els shows a una versió instrumental del tema -ningú va dir que havia de ser amb lletra, no?- al més pur estil Las Vegas. A Hard’s Rain’s A-Gonna Fall funciona com a carta de presentació de la banda abans que aparegui el líder en escena on tots els músics tenen el seu moment, amb menció especial del saxofonista Steve Douglas. Si l’inici del concert potser ja suposa una sorpresa, el segon tema ben segur que va posar l’ai al cor a més d’un promotor. Repossession Blues, magnífica i guitarrera versió d’un tema que cal ser un erudit del blues per identificar-lo i que té una lletra que comença així “Well, I ain't got no money, I'm gonna lose everything I own” (ens vols dir alguna cosa, Bob?).

Fent temps a l'aeroport de Hong Kong. Març 1978. Foto: Joel Bernstein

A partir d’aqui el show discorre pels conductes acordats i van caient els temes més representatius -la major part de la dècada dels seixanta- de la discografia de Dylan fins al moment. Gràcies a Another Budokan 1978  podem sentir les cançons menys conegudes, que entre clàssic i clàssic, Mr. Zimmerman va tocar aquelles dues nits a Tòquio, com ara una sentida interpretació de Tomorrow is a Long Time que tanca el primer disc d’aquest doble LP. Un musculós Love her with a Feeling inaugura el segon disc i és juntament amb l’esmentat Repossession Blues els únics temes aliens interpretats aquelles dues nits. I Threw All Away sona fantàstica i opino que és un dels temes estrella d’aquest llançament (un crim que hàgim hagut d’esperar més de quatre dècades per veure-la publicada oficialment). No puc dir el mateix d’aquest lament lacrimogen en què converteix la preciosa Girl of the North Country, en un arranjament que la fa quedar deslluïda i, encara que al principi vaig arrufar el nas, com més va més m’agrada aquest ritme quasi de música disco -som al 1978, recordeu?- que imprimeix a One or Us Must Know (Sooner of Later).

La darrera cara del segon disc continua amb lectures radicalment diferents del repertori dylanià. Compareu per exemple la nova versió de You’re a Big Girl Now amb la de l’anterior disc en directe Hard Rain (1976); el que allà era una confessió a cor obert del dol per la pèrdua de l’estimada, al Budokan es presenta a mig camí entre un blues i un crooner de piano bar més aviat prenent distància del tema. El mateix amb I don’t Believe You, la intensitat que el tema assolia en el passat amb The Band sembla esvair-se amb una interpretació sense ganxo. Sembla clar que Dylan estava disposat a trencar amb el seu passat més immediat pel que fa al directe. Una més que correcta versió de The Man in Me amb protagonisme del saxo i dels cors femenins, dona a pas Forever Young que serveix per tancar de manera majestàtica el show amb l’acompanyament de la banda al complet.

Sembla clar que amb la publicació d’aquest material inèdit del Budokan, amb l’afegit del nou tractament sonor que no em cansaré de repetir que és espectacular, els seguidors de Dylan hauríem de quedar més que satisfets, oi? Doncs no. Ja sabeu que la majoria som uns senyoros que no estem mai contents; des del dia de la publicació tant de The Complete Budokan com Another Budokan 1978 ja llegeixo comentaris amb el clàssic concepte “oportunitat perduda”. No dic que no, jo em limito a gaudir d’allò que tenim -que no és poc- però és veritat que com més anava avançant la gira mundial, millor eren els concerts. De fet, ja s’ha dit que es van enregistrar els primers concerts del Japó per publicar material el més aviat possible, d’acord amb el pla establert per recuperar les malmeses finances de Dylan. Sabem pels bootlegs que els concerts d’Europa foren millors i que quan el tour va arribar a Amèrica ja a la tardor, la banda ja funcionava a tota màquina, Dylan cantava com mai i els concerts foren els millors de tota la gira mundial. Se sap també que es van enregistrar professionalment molts d’ells, d’aquí les reclamacions que, posats a recuperar material d’aquella gira, potser caldria haver mirat concerts alternatius als del Budokan.

La jugada havia donat els resultats esperats, almenys econòmicament parlant. La gira mundial (114 concerts) havia estat més que rendible -he llegit la xifra de vint milions de dòlars!- i gràcies a ella i als dos nous discos -At Budokan i Street Legal- la seva figura tornava a estar d’actualitat. Si alguna cosa té Dylan, a banda d’un immens talent per fer cançons, és que sap veure abans que ningú la següent jugada. Ell va intuir que aquell era un final d’etapa i era l’hora de fer un altre gir a la seva carrera. Per això es va inventar la història -bé, vosaltres podeu creure el que vulgueu, jo tinc claríssima l’enganyifa- que algú li va llançar un crucifix durant un concert a Sant Diego i que dos dies després a un hotel de Tucson va sentir la presència de Jesucrist. Per l’amor de Déu, Bob, sempre tindràs el meu respecte, però ets únic enredant la gent. Començava l’era coneguda com The Gospel Years o la trilogia cristiana, una altra etapa musicalment fantàstica de Dylan que s’inaugurava amb el magistral Slow Train Comin’ (1979). I no, avui no dic d’això que us en parlaré un altre dia, perquè ja ho vaig fer fa uns anys. El que faré serà tornar a posar al plat Another Budokan 1978, redescobrir velles cançons i gaudir-ne de les noves. És el que té ser Bob Dylan, sempre té la darrera carta guanyadora.

Bifurca

P.S. Final de la setena temporada. Tornem al setembre amb noves entrades. Cuideu-vos.

Blood on the Tracks

Blood on the Tracks (Columbia 1975)

Bob Dylan

“Sóc una artista, recordeu? És de suposar que puc escriure sobre situacions i personatges que no tinguin res a veure amb mi” aquestes eren les paraules que Bob Dylan adreçava als periodistes quan aquests insistien a preguntar-li -bé, no li preguntaven, ho donaven per fet- sí aquest era un disc autobiogràfic. En concret, i donada la temàtica de l’àlbum, volien la confirmació de si Blood on the Tracks tenia a veure amb els rumors de crisi del seu matrimoni amb Sara Lownds. Dylan negava i ha negat sempre -“Mai de la vida se m’acudiria parlar d’una relació matrimonial en un disc”- cap relació entre l’àlbum i la seva vida personal. I, tal com jo ho veig, té tota la raó, qui som nosaltres per portar-li la contrària? Si de cas Jakob, un dels seus fills, que també s’hi dedica a la música, per cert, el qual sempre ha dit que quan escolta Blood on the Tracks el que sent “són els meus pares a casa parlant”.

Més enllà del safareig al voltant d’una obra cabdal d’un artista que admiro, m’importa molt poc si està inspirat en els contes de Chejov, tal com ha dit Dylan més d’una vegada, en les ensenyances del seu professor d’art Norman Raeben o si, efectivament, la inspiració de l’àlbum prové de les seves vivències. El que passa és que quan algú és capaç d’escriure i cantar un àlbum com el ressenyat avui, pel meu gust el millor disc de Bob Dylan (i això és dir molt), qualsevol circumstància que envolta una obra mestra com aquesta és d’interès pels seus seguidors. I jo el primer, així que, som-hi!

Aquests dies fa justament cinquanta anys de la gira amb la qual Dylan retornava després de vuit anys d’absència dels escenaris (només interrompuda per alguna actuació esporàdica). Aquell gener de 1974 Bob Dylan tornava a actuar en viu i ho feia amb The Band. L’expectació generada quedava confirmada per la demanda de tiquets -12 milions!, dels pocs més de sis-cents mil a la venda- per a una gira de sis setmanes que comprenia quaranta concerts pels EUA i Canadà. D’aquell tour quedà com record un gran àlbum en viu, el magnífic doble Before the Flood (1974). Segons els evangelis dylanòlegs -ja sabeu, aquella legió de fans irredempts que coneixen, escriuen, arxiven, etc. tot el relacionat amb l’artista- alguna cosa va passar en els mesos següents, alguna cosa a la qual Dylan es va referir com “the flood” (la riuada). Fos el que fos, allò tenia a veure, sempre segons aquelles fonts, amb el deteriorament del seu matrimoni i seria el material que inspiraria Blood on the Tracks.

En quatre dies de setembre -literal- Dylan havia enregistrat a Nova York les deu cançons que anirien a l’àlbum. Inicialment, la idea era gravar-lo amb una banda elèctrica i comptar amb el gran Mike Bloomfield -guitarrista clau en la seva “conversió” elèctrica-, però aquest va deixar-ho córrer perquè no acaba d’entendre què volia Dylan. La cosa no va funcionar tampoc el primer dia d’enregistrament a l’estudi amb els músics contractats, de manera que Dylan va canviar els arranjaments de les cançons al format acústic, quedant-se únicament per l’enregistrament amb el baixista Tony Brown. L'àlbum estava doncs enregistrat, premsat -fins i tot s’hi havien distribuit algunes còpies promocionals per a emissores de ràdio- i a punt per ser publicat coincidint amb Nadal. Doncs no. Per a disgust de Columbia, Dylan s’ho va repensar, va fer aturar màquines i va regravar cinc d’aquestes cançons (”vaig pensar que podien sonar millor”) a cuitacorrents en un estudi de Minnesota els dies 27 i 30 de desembre amb músics locals. Blood on the Tracks va veure la llum finalment el 20 de gener de 1975.

Suposo que ja us ho espereu, però deixeu-m’ho dir: Blood on the Tracks gira al voltant de la pèrdua de la dona estimada i és un àlbum que traspua amargor en totes les cançons. Dylan, fent ús dels seus il·limitats recursos literaris i el seu mestratge a l’hora de construir històries, ens situa al davant de diferents escenaris, personatges, situacions en cada una de les cançons del disc, però, ai-las, com si d’una sopa de lletres es tractés, sempre apareixen frases enmig dels textos que ens retornen a la premissa inicial: el dol, la pèrdua, l’abandonament, la solitud…

Repassant els apunts abans d'entrar a gravar. Foto: Barry Feinstein.

Qui no coneix Tangled Up in Blue? La vibrant i lluminosa -malgrat el seu títol, “atrapat en la tristesa”- cançó que obre el disc. Deu estrofes per a una història d’amor en el temps; els moments feliços només s’apunten de manera breu, per abordar tot seguit el trencament “en una nit trista i fosca, tots dos d’acord que era el millor”, la separació de camins, l’enyor “vaig conèixer unes quantes dones, però ella sempre fou al meu pensament” i l’acceptació “sempre vam sentir el mateix, només que ho veiem des d’un punt de vista diferent”. Per increïble que sembli Dylan ha dit en alguna ocasió que aquesta obra mestra feta cançó no li acabava de fer el pes com havia quedat. Suposo que és per això que la lletra -com moltes altres cançons del mestre- ha estat en permanent mutació des de llavors; no és cap secret que Dylan en viu sempre ha improvisat, canviant estrofes, passant de la primera persona a la tercera com a narrador i afegint noves històries.

A partir d’aquí, Blood on the Tracks ens posa davant tot el ventall de sentiments que origina una ruptura amb l’ésser estimat. I ho fa a través de la millor col·lecció de cançons que sentireu mai en un sol àlbum i amb una interpretació apassionada que desborda sentiment. Qui pot restar insensible davant l’assumpció que tot ha acabat i, malgrat tot, conservar un bri d’esperança com canta Dylan a Simple Twist of Fate? “Potser ella tornarà a triar una altra vegada, però quant de temps hauré d’esperar? Potser un altre simple gir del destí… encara penso que ella és la meva ànima bessona…”. Com no commoure’s escoltant You’re a Big Girl Now i sentir la tristesa “tant de bo puguis sentir-me cantar a través de les meves llàgrimes”, el penediment “puc canviar, t’ho juro” i el dolor “m’estic tornant boig amb aquest dolor que s’atura i comença de nou”? Sentiments a flor de pell, a cor obert. També la ira i el ressentiment fan acte de presència. I de quina manera. A la colossal Idiot Wind, salten tots els filtres i Dylan no es talla ni un pèl “Vent idiota, que bufa cada vegada que obres la boca. Ets idiota noia, no sé com encara ets capaç de respirar”; els retrets volen a cada estrofa, això sí barrejats amb metàfores i imaginari oníric, però no deixen cap dubte “no sabràs mai el mal que em vas fer patir, ni el dolor del qual ara estic sortint”, “ja no puc recordar la teva cara… ni tan sols tocar els llibres que has llegit…”. Tanta ràbia, tanta mala llet acaba desembocant en una estrofa final on l’artista admet el seu percentatge de culpa en allò que va passar “Som idiotes, noia, encara no sé com som capaços d’alimentar-nos pel nostre compte.”

Parlem una mica de la música que embolcalla tanta intensitat emocional. Tal com he dit, el disc que ja estava preparat per distribuir a les botigues tenia un format acústic, un retorn a la música folk en la línia dels seus primeríssims àlbums. Això és, una instrumentació austera, Dylan a la guitarra i l’harmònica amb l’únic acompanyament del baixista Tony Brown. L’excepció d’aquestes sessions de Nova York va ser el blues Meet Me in The Morning amb la qual va comptar amb banda completa (una altra guitarra, una steel guitar, uns teclats i bateria). D’aquestes sessions sortirien cinc cançons que anirien a la versió definitiva de l’àlbum: D’una banda, les ja esmentades Meet Me in the Mornig i Simple Twist of Fate i per l’altra el deliciós country de You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go -el títol ja és prou explícit-. També corresponen al lot de Nova York l’homenatge a un dels seus mestres, el bluesman Mississipi John Hurt, en què converteix Buckets of Rain -escolteu els magnífics arpegis de guitarra a càrrec del mateix Dylan- i la torturada Shelter from the Storm “entre nosaltres ara hi ha un mur, alguna cosa s’ha perdut per sempre…”.

A l'estudi, amb una mandolina. Nova York. Setembre, 1974. Foto: Ken Regan.

Què va fer que Dylan s’hi repensés dies abans del llançament de Blood on the Tracks i enregistrés a darrera hora versions elèctriques a Minneapolis de les cinc cançons restants? La brama que corre és que va ser el seu germà David qui el va convèncer que l’àlbum potser sonava massa lineal. I no només el va convèncer sinó que es va encarregar de buscar-li una banda de músics locals per fer la feina. I així és com va quedar configurat definitivament l’àlbum, amb una banda executant un competent i frenètic country rock a Lily, Rosemary and the Jack of Hearts -la cançó més llarga del disc amb més de nou minuts-, un rabiós i rocker Idiot Wind, el remolí de folk elèctric de Tangled Up in Blue i dues immenses balades(?) -ho sento, és que no trobo la paraula adient per definir cançons de (des)amor majúscules com aquestes- com són la ja esmentada You’re a Big Girl Now i, la joia de la corona per a un servidor, If You See Her, Say Hello. Veritable sumari de tot el que representa Blood on the Tracks, és a través de If You See Her, Say Hello que coneixem la història que Dylan vol explicar “Vam tenir una discussió com la tenen molts enamorats”. Dylan ho havia dit abans, “el dolor treu a fora el millor de la gent” i en aquest cas, almenys artísticament no queda cap dubte. “Si la veus, digues-li hola”, li diu el narrador a una tercera persona, en una de les cançons més tristes que he sentit mai. És mitjançant aquest interlocutor, que sembla que té contacte amb l’amant perduda, que l’artista envia els seus missatges a l’enyorada estimada “digues-li que estic bé, però no li diguis que encara l’estimo”. Si faltava algun sentiment a aflorar al llarg del disc, aquí el tenim: el respecte i la generositat “si la veus fes-li un petó de part meva i digues-li que sempre respectaré la seva decisió de ser lliure”.

Va, algunes preguntes que sé que us esteu fent. Existeixen les cinc cançons originals enregistrades a Nova York que havien d’anar al disc i que a l’últim minut van ser reescrites i gravades amb banda elèctrica? I tant. Carn d’edició pirata des del minut zero, Columbia va iniciar el degoteig de publicar aquestes versions des de mitjans dels vuitanta amb el recopilatori Biograph (1985), continuant a principis dels noranta amb The Bootleg Series Vol 1-3 (1991). La traca final és la posada a disposició del públic -almenys els de més potència econòmica- del quadre sencer en una edició de 6 cds que recull íntegrament les sessions d’aquells quatre dies de setembre a Nova York amb el títol The Bootleg Series Vol 14. More Bloods More Tracks (2018). I ara, la pregunta del milió de dòlars: Va encertar Dylan amb els canvis amb què es van publicar les cançons a Blood on the Tracks, o són millors les primeres versions? Aquesta resposta ja no és tan fàcil. Perquè encara que és la mateixa cançó -una amb arranjament acústic i l’altre elèctric- són dos animals diferents. Recordo la impressió que en va fer sentir per primer cop la versió “original” de Tangled Up in Blue, lletra diferent -versos afegits, canvis de protagonista a observador i a l‘inrevés- però sobretot l’arranjament acústic que inicialment havia triat Dylan li conferia a les cançons, segons les seves paraules “més desesperació, més tristor, més triomf, més fe i sentiments més profunds”. O l’aire de la primerenca Idiot Wind, on la fúria i la ràbia passaven a un segon pla, per donar pas al penediment i l’assumpció de responsabilitat en el fracàs. Recordo haver escoltat aquestes cançons i haver pensat, “hòstia que bones són aquestes versions!” i durant molt de temps mirant de decantar-me per un format o altre, fins a adonar-me de l’estupidesa d’aquest raonament. Per què cony cal triar?

Tot el material que es va enregistrar aquells quatre dies de setembre
al superdeluxe More Blood, More Tracks.

Quan Blood on the Tracks s’enfilà al número 1 de la llista americana d’èxits i rebia els elogis de la crítica, Dylan confessava no entendre aquella gent que li feia saber com gaudia de l’àlbum. “Com es pot gaudir d’aquesta mena de dolor?”. A veure, Bob, no havíem quedat que eres un artista?...

En fi, tot i que en el seu següent àlbum Desire (1976) -un altre disc guanyador, l’home estava en ratxa- ho va tornar a provar amb l’explícita Sara (on informava el món, entre altres coses, que havia escrit Sad Eyed Lady from the Lowlands pensant en ella al Chelsea Hotel) i on suplicava “no em deixis mai, no te’n vagis mai”, la cosa ja anava pel pedregar. La seva estimada Sara, mare dels seus quatre fills fins al moment, li va treure un ronyó i part de l’altre en un divorci que finalment es va consumar el 1977. Fet aquest que tindria la seva importància des del punt vista professional en la carrera de Dylan, no tant pel que fa a la temàtica de les seves cançons -mai ha tornat a fer un disc tant a cor obert- com pel fet que per recuperar-se econòmicament es va embarcar tot l’any 1978 en una gira mundial. En el seu periple pel Japó, Austràlia, Europa i Amèrica, obligat per contracte a tocar els seus grans èxits -cosa que sempre ha defugit- iniciaria el costum de reinventar les seves cançons (les males llengües diuen que per evitar que el públic les canti tal com les coneix) desconstruir-les i a voltes fer-les irreconeixibles. Geni i figura.

Acabo aquí que m’estic desviant. Blood on the Tracks. Sang als talls. No pot haver-hi un títol millor per un disc com aquest. Trieu el dia i gaudiu-lo, si és que podeu.

Bifurca

P.S. Final de la sisena temporada. Tornem al juny. Cuideu-vos.

Springtime in New York 1980-1985

The Bootleg Series Vol. 16

Springtime in New York 1980-1985 (Columbia 2021)

Bob Dylan

Qui m’havia de dir que trenta anys després de comprar la primera entrega de les Bootleg Series de Bob Dylan, encara hi seria aquí, gaudint tant o més que el primer dia amb cada nou lliurament. Doncs sí, aquell primer capítol que era The Bootleg Series Vol. 1-3 (1991), aquell box set amb tres cds, fou tota una revelació. Dotzenes de cançons inèdites, versions alternatives, temes en directe i altres rareses enregistrades al llarg dels primers trenta anys de la carrera del Mestre, que eren només un tast d’allò que havia de venir amb el temps. Una fascinant porta oberta a un univers que corria paral·lel a la discografia oficial de Bob Dylan, una invitació a descobrir la part submergida de l’iceberg que constituteix l’obra inabastable del geni, més enllà de la desena de cançons que van a parar a cada àlbum publicat. I una picada d’ull a l’aficionat del tipus “ni imagines tot el que tinc guardat als arxius”.

En realitat alguna idea sí que ens fèiem de què hi havia, gràcies als discos pirates -bootlegs- que han acompanyat des de sempre als fans, aquells que no ens conformàvem amb les molles tot i que sabíem que el pa sencer era un impossible. Sabíem que havia molt més material -i de qualitat, no morralla inservible com sovint és el cas amb altres artistes- que Dylan guardava. Algunes coses es filtraven i arribaven al mercat de forma il·legal i altres romanien en algun calaix. En algun moment, Dylan, o millor dit la gent que l’envolta, perquè pel que se sap ell només dona el plàcet a cada volum, va decidir que era l’hora de començar a publicar tots aquests tresors amagats de manera oficial, detallada, sistemàtica i amb qualitat sonora òptima. Pel que a mi respecta, musicalment parlant, és el més semblant a anar trobant bocins de l’arca perduda.

Gràcies a The Bootleg Series, amb aquests bocins hem pogut, si no completar el puzle, sí trobar algunes peces que ens han ajudat a copsar la dimensió d’una obra monumental, aquella indetectable, que vola per sota el radar i que m’atreveixo a dir que és tan important com la que mostra a la seva discografia oficial. Potser exagero perquè els àlbums i les cançons que Dylan ha publicat al llarg de la seva vida són les que han cimentat la seva llegenda, però, deixant de banda els discos pirates, com si no hauríem pogut escoltar els centenars de cançons que dormien als arxius, moltes d’elles de manera incomprensible? Com si no hauríem tingut accés al procés de gestació de discos, alguns claus en la seva obra, altres revalorats en saber com sonaven originalment? I que me’n dieu de concerts històrics? Sigui tot sol amb una guitarra i una harmònica a les beceroles de la seva carrera com el del Carnegie Hall el 1964, o acompanyat amb una banda itinerant com si fos un espectacle circense amb la Rolling Thunder Revue el 1975. Per no parlar de l’històric concert de Manchester el 1966 on un espontani va cridar-li “Judes” per tocar electrificat. De tot això i més hem pogut gaudir en tots aquests volums de les Bootleg Series.

I vet aquí que arriba el capítol 16, Springtime in New York 1980-1985. Abans de res, he de dir que el que comentaré aquí és l’edició estàndard de 2 cds (agrairia a Sony el detall de fer-me arribar a casa l’edició deluxe de 5 cds, stop). Aquest nou volum està dedicat als primers anys de la dècada dels vuitanta, que Dylan va estrenar rebent de valent per Shot of Love (1981). A mi digueu-me fanàtic sense criteri, però aquest àlbum amb el qual el nostre home donava per finalitzada la “trilogia cristiana”, simplement m’encanta. Ja ho veieu. Tenint en compte que el període cristià ja va ser cobert en el volum número 13 de les Bootlegs Series, Trouble no More (2017), no té gaire coherència la inclusió en aquest nou volum outtakes de les sessions de Shot of Love. Però sabeu què? Ho trobo de puta mare, a qui li pot importar aquest petit detall? El pecat (he, he) seria perdre’s el groove de Price of Love, el blues de Fur Slippers, el ritme caribeny de Don’t Ever Take Yourself Away o aquest riff inquietant sobre el que està construïda Yes Sir, No Sir. Totes aquestes meravelles, inclosa la majestuosa Angelina, que foren descartades de Shot of Love veuen finalment la llum a Springtime in New York 1980-1985.

Dylan, Knopfler i Robbie durant les sessions de Infidels (1983)

És una opinió àmpliament compartida que sovint les millors cançons que Dylan enregistra en les sessions de gravació d’un àlbum, per algun motiu que només sap ell, acaben quedant fora del disc. Si escoltant les cançons descartades de Shot of Love hom pot pensar que algunes són superiors a les publicades oficialment, Infidels (1983) és el paradigma, l’exemple definitiu d’això que us dic. Envoltat de músics com Mark Knopfler -acompanyat pel teclista Alan Clark també dels Dire Straits- i l’ex Stone Mick Taylor a les guitarres, a més d’una secció rítmica d’allò més calenta amb el duo reggae Sly and Robbie, Infidels fou rebut amb crítiques molt favorables, no eren pocs els que opinaven que era el millor àlbum des d’aquella obra mestra que es diu Blood on the Tracks (1975). Jo, que de vegades sembla que sóc a la lluna, em pregunto si aquests cronistes es van perdre la publicació de Desire (1976) o Slow Train Comin’ (1979), però en fi… Anem al gra. Infidels, que és en realitat l’eix sobre el qual pivota aquest setzè capítol de la sèrie per la gran quantitat de material que inclou del procés del seu enregistrament, és un bon disc, molt bo. El que no sabíem llavors és que podia haver estat un disc excepcional.

Val a dir que la versió de 2 cd de Springtime in New York, pel que fa a cançons inèdites de Infidels, tampoc és que en vagi plena (l’edició de luxe de 5 cds lògicament és més completa). Amb l’excepció de la magnífica Too Late que, segons les notes del box set, dos dies després s’havia convertit en Foot of Pride (de debò es tracta de la mateixa cançó?) el que majoritàriament ofereix són versions alternatives de l’àlbum original (Don't Fall Apart on Me Tonight o License to Kill entre altres) i preses inèdites de outtakes que ja havien estat publicades al primer volum de les Bootleg Series. Cançons com Tell Me, Lord Protect My Child,  i sobretot Foot Of Pride i Blind Willie McTell confirmen que, si haguessin estat incloses, Infidels podia haver estat no només un disc doble sinó un àlbum espectacular.

Sobre Blind Willie McTell deixeu-me dir una cosa. El pobre Mark Knopfler, que havia treballat braç a braç amb Dylan en la gravació i producció del disc, no se’n sabia avenir. A darrera hora, cosa molt típica de Dylan, d’altra banda, Mr. Zimmerman havia decidit treure-la del llistat de cançons de l’àlbum. La millor cançó del lot i segurament al top 5 de la seva producció dels vuitanta! Ningú pot cantar blues com Blind Willie McTell, i ningú pot entendre perquè Dylan fa aquestes coses. Ni tan sols la va reservar per més endavant, allà va quedar, desada en un calaix fins que les Bootleg Series la van rescatar. Exagero? Escolteu-la, no diré res més.

Cronològicament, el tercer i darrer àlbum que revisa Springtime in New York és Empire Burlesque (1985). Aquí Dylan va tornar a rebre, i de quina manera. He de dir-vos, amics meus, que en aquest cas la defensa és més difícil. Enregistrat en diferents sessions i estudis, amb participació de músics de la talla de Mike Campbell, Benmont Tench, Ronnie Wood, Jim Keltner o Al Kooper entre molts altres, Empire Burlesque fou rebut amb acarnissament, no tant per la qualitat de les cançons -Emotionally Yours salva la cara de qualsevol àlbum- sinó per l’embolcall sonor amb el qual quedaren revestides. Què li va passar pel cap a Bob Dylan per triar un productor com Arthur Baker conegut pels seus treballs en discos de hip-hop i música dance només ho sap ell. Per quina raó, Mr. Dylan va decidir introduir en un àlbum seu, bateries sintetitzades i aquella horrible producció vuitantera (sorry, Dr. Sampler) romandrà per sempre un misteri. Si fins i tot Baker va explicar que, conscient del “sacrilegi” que havia fet -ell fou professional i es dedicà a la cosa per la qual l‘havien contractat, modernitzar el so- li va demanar a Dylan una cançó totalment acústica per tancar l’àlbum i recuperar una mica el so més clàssic. L’endemà Dylan li va portar la preciosa Dark Eyes, de la qual aquí tenim una fantàstica versió alternativa.

Una altra imatge de les sessions de Infidels per a promocionar
Springtime in New York 1980-1985

La gran virtut de Springtime in New York pel que fa al material de Empire Burlesque és que rescata aquelles cançons i les presenta despullades, sense additius ni conservants, sense aquella producció ampulosa que tan poc li escau a les seves cançons. A banda, ens permet conèixer un cop més l’evolució de d’aquestes en mans del geni i veure com per exemple, Someone’s Got a Hold of my Heart sobrant d’Infidels, es converteix en Tight Connection to my Heart per incloure-la a Empire Burlesque. També tenim l’oportunitat d’escoltar una embrionària versió de Brownsville Girl, presentada aquí com New Danville Girl, que va acabar a Knocked Out Loaded (1986) i que aquí sona més i millor gràcies a una instrumentació més càlida i una apassionada interpretació vocal.

I això, resumint molt, seria el que ens ofereix aquesta nova entrega de les Bootleg Series. Es comenta en els cercles dels entesos, que queden com a màxim un parell de lliuraments més (quan llegiu això ja haurà sortit el volum 17, dedicat a Time Out Of Mind, de lluny el seu millor àlbum dels noranta). Davant d’aquesta notícia ja circulen pels fòrums dylanites les particulars apostes dels aficionats sobre quin període ha d’abastar aquests volums finals. S’ha fet una feina exhaustiva i molt completa, però la trajectòria de Dylan és tan dilatada en el temps que encara queden forats per cobrir, peces del trencaclosques per encaixar. Un parell de suggeriments? Som-hi: Les sessions per a l’àlbum Planet Waves (1974), on Dylan es retrobà amb The Band, sis anys després de les Basement Tapes. L’àlbum resultant no va ser el que es podia esperar i sembla que les sessions documentades no van donar per gaire més, però qui sap què amaguen els arxius? Un altre: Un bon concert de la segona part de la Rolling Thunder (la que va tenir lloc a principis del 76) on tot el bon rotllo de la primera s’havia esvaït i Dylan estava en un estat de cabreig i ressentiment permanent, la qual cosa donava a les seves composicions un caire totalment diferent. Bé, no em feu massa cas, coses de fan. En qualsevol cas, i acabo, el que tinc clar és que la qualitat serà altíssima, com ha estat l’estàndard. Springtime in New York 1980-1985 no és una excepció, al contrari, ara mateix és un dels meus preferits. Probablement fins que aparegui el proper volum.

Bifurca

The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes

The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes (Columbia 2014)

Bob Dylan and the Band

Un accident de moto. Tota història té un principi i el d’aquesta comença un vint-i-nou de juliol de mil nou-cents seixanta-sis en una carretera rural prop de Woodstock (sí, el mateix poble on tres anys després tindria lloc el famós festival). Aquell dia Bob Dylan, que no fa gaire s’ha comprat una casa en aquest indret boscós a cent quilòmetres de Nova York buscant pau i tranquil·litat per a ell i la seva família, s’estavella amb la seva Triumph en un revolt després de perdre’n el control.

Val a dir que aquesta història, la de les cintes del soterrani, les Basement Tapes com són conegudes arreu, podria haver succeït en qualsevol altra circumstància en l’espai i en el temps, però el destí és el que marca moltes vegades que les coses siguin així i no d’altra manera. I el destí aquesta ocasió tenia marcat aquell dia i aquell lloc.

O no, perquè, realment va tenir lloc l’accident? En aquell moment, les notícies que arribaven eren que Dylan havia salvat la vida miraculosament. Altres fonts deien que havia quedat greument desfigurat, altres parlaven de lesions cerebrals… avui, la majoria de dylanòlegs no s’atreveixen a dubtar que succeís alguna mena d’incident en aquella carretera, però ni atestats policials, ni registres hospitalaris avalen ni de bon tros la gravetat que va transcendir a l’època. La idea d’un simple twist of fate, un gir del destí, un més, en la carrera del geni de Duluth tornava a materialitzar-se.

Qualsevol que conegui no ja la carrera de Dylan sinó la música popular de la segona meitat del segle passat sabrà que al mil nou-cents seixanta-sis Mr. Zimmerman estava assegut al cim de l’èxit i l’aclamació universal. La publicació de la trilogia màgica Bringing It All Back Home (1965), Highway 61 Revisited (1965) i Blonde on Blonde (1966), l’havien coronat després d’un traumàtic trencament amb el purisme folk i el compromís amb la causa dels drets civils. Els seus concerts eren olles de pressió on es congregaven una legió de joves àvids de rock and roll, i els que anaven a escridassar-lo i a recordar-li la seva traïció. Dylan havia tornat del Regne Unit després de mesos de gira mundial i el voltor d’Albert Grossman, el seu mànager, ja havia emparaulat nous concerts fins a l’any vinent. A tota aquesta pressió que suportava es pot afegir l’addicció -mai confirmada mai desmentida- als estimulants. Simplement, Dylan necessitava aturar-se. No cal ser molt llest per sumar dos més dos.

Canvi total d'imatge. Look rural per a anar a les arrels de 
la música americana. (Foto: Elliot Landy)

Mig any després Dylan -febrer de mil nou-cents seixanta-set- convocava per telèfon als seus amics/empleats de The Band -la suspensió dels concerts previstos a causa de “l’accident” els havia deixat a l’atur- per tornar a tocar música junts. Primer a casa seva, després al soterrani de la Big Pink, la casa que Rick Danko havia llogat no gaire lluny i que era com una mena de quarter general de The Band. De març a octubre de mil nou-cents seixanta-set amb l’ajut d’una gravadora d’anar per casa (d’aquelles de pitjar el play i el rec alhora, tal com recorda Garth Hudson, encarregat d’enregistrar-ho tot) té lloc un dels episodis DEFINITIUS de la història de la música. M’és ben igual si penseu que exagero, jo crec que encara faig curt.

Mentre el món es pregunta on és i que està fent la figura pop més important del moment, Dylan dedica tots aquests mesos a la tasca titànica d’actualitzar les arrels de la música americana, construint una mena d’Atles que servirà de guia per a les futures generacions de músics. Què, Impressionats? Exercint com a mestre de cerimònies, instruint als seus músics el què i el com han de tocar, Dylan amb The Band enregistra dotzenes de cançons entre temes propis i versions. Inspirant-se i recollint la tradició musical del país, des del blues del delta del Mississipí dels negres portats des d’Àfrica fins a la música folk de la serralada dels Apalatxes on recalaren els immigrants majoritàriament irlandesos passant pel country, el gospel i el nouvingut rock and roll d'Elvis, Carl Perkins i Chuck Berry. Cançons tradicionals, himnes de taverna, balades presidiàries... tot és inventariat, reciclat, moltes vegades enriquit pel talent d’un paio que, compte convé recordar-ho, només té vint-i-sis anys.

I amb aquest material suficient per a una dotzena d’àlbums, que fa el nostre home? Res. Bé, sí, les registra amb el copyright pels temes de dret d’autor i selecciona catorze temes que reparteix en cassets entre artistes del ram perquè si volen en facin versions i les publiquin. Ben aviat, bandes com Peter Paul and Mary enregistren Too Much of Nothing, Manfred Mann fan la versió de Quinn the Esquimo -aconseguint el numero 1 al Regne Unit-, The Byrds, versionen Nothing Was Delivered i You Ain’t Goin’ Nowhere… i Dylan? El màxim que fa és interpretar un parell de temes en directe -Minstrel Boy i Quinn the Eskimo- que aniran a l’àlbum Self Portrait (1970) i tornar a gravar una versió de I Shall Be Released i de Down in the Flood per a un Greatest Hits (1971). La prova de la falta d’interès per totes aquestes cançons enregistrades al soterrani, és que aquell mateix octubre marxa a Nashville i en tres sessions i dos músics d’estudi -tres si comptem la participació del guitarrista Pete Drake en un parell de temes- enllesteix el fantàstic àlbum John Wesley Harding (1967). Cap de les dotze cançons que l’integren provenen de les sessions amb The Band. Les cintes del soterrani, unes seixanta bobines, en poder de Garth Hudson teclista de The Band queden físicament arxivades.

The Band, molt estressats, practicant abans d'entrar al soterrani. (Foto: Elliot Landy)

Potser en aquell temps s’ho pensaven, però amb la perspectiva que tenim avui de com funcionen aquestes coses, estava clar que un tresor com aquest no restaria gaire temps amagat. Dos anys després apareixia el que es considera el primer bootleg de la història anomenat The Great White Wonder (1969). El disc pirata en qüestió contenia un grapat de temes que s’havien filtrat de les sessions del soterrani. Només fou el principi. El mil nou-cents setanta-cinc Columbia decidia que era hora de treure algun profit d’aquelles sessions i alhora intentar tallar l’hemorràgia en forma de discos pirates que no aturaven el degoteig de temes que continuaven apareixent. Vist el desinterès que Bob Dylan continuava mostrant pel tema, li encarreguen a Robbie Robertson, guitarrista i líder de The Band, el projecte de compilar un doble àlbum. Dit i fet, The Basement Tapes (1975) contenia divuit temes, això sí, amb retocs d’estudi afegits per a l’ocasió i una qualitat sonora inferior producte de no provenir de les cintes originals. Si el que pretenia Columbia era donar l’assumpte per liquidat, l’efecte va ser el contrari. Els fans ja no volien les molles, sabien que el pa existia i el volien sencer.

El pa sencer arriba el 2014. Després de negociacions multilaterals, l’aquiescència de Sa Dylaníssima Majestat i la restauració i digitalització d’unes cintes que cinc dècades després gràcies a la cura de Hudson es trobaven de manera miraculosa en un estat òptim. L’artefacte, The Bootleg Series Vol.11.The Basement Tapes,  luxosament presentat i editat en la famosa col·lecció amb la qual puntualment Dylan ens fa bavejar amb material d'arxiu, conté tot el que es va enregistrar en aquell període màgic de març a octubre de mil nou-cents seixanta-set, exactament cent trenta-vuit cançons. Val a dir que durant aquests quasi cinquanta anys, molts d’aquests temes s’havien anat filtrant com aigua de pluja i eren coneguts per la majoria de col·leccionistes seriosos. Així i tot, la qualitat del so restaurat -Insisteixo són gravacions casolanes, res d’estudi professional- i el fet que una trentena de cançons encara romanien inèdites fan que aquest volum número 11 de les Bootleg Series pugui ser, ara sí, el sant grial per a tots els seguidors de mite. Almenys ho és pel que a mi respecta.

Cançons? Cent trenta-vuit repartides en sis cds, que van des de l’esbós als temes totalment acabats passant per fragments d’escalfament dels músics i alguna presa alternativa. La gran majoria temes signats per Dylan, encara que el que comparteix amb Danko (quin tros de cançó Wheels of Fire, del millor del lot) i el que signa a mitges amb Manuel (la meravellosa Tears of Rage) valen per discografies senceres. Versions de John Lee Hooker, Hank Williams, Carter Family, Jonnhy Cash (excel·lent Folsom Prison Blues), Curtis Mayfield (People Get Ready), reinvencions de temes del mateix Dylan com ara un Blowin’ in the Wind reconvertit en un potent blues amb aires de gospel o una esplèndida nova lectura de One Too Many Mornings amb harmonies vocals de Danko. Temes tradicionals arranjats pel mateix Dylan (més per necessitat en no tenir accés a la lletra original que per altra cosa) com la irresistible -no em digueu que no us vénen ganes de cantar la tornada- 900 Miles From My Home. Tot en un ambient distès, quan no de xerinola -escolteu com es pixen del riure enmig de Lo and Behold! o en el blues lúbric de Get Your Rocks Off- amb els músics intercanviant-se instruments com el clarinet, l’acordió, el contrabaix o el violí de manera que no és possible acreditar qui toca què en cada cançó. Música pel plaer de fer-la i, com recorden els membres de The Band -només queden vius Robertson i Hudson- una classe magistral de vuit mesos de com escriure cançons impartida pel mestre. Dylan corria escales amunt, escrivia les lletres en una vella Olivetti i al cap d’una estona baixava amb la cançó i la melodia ja feta. Els hi deia, “això va així, això altre d’aquesta manera. Comencem, Garth, prem el play i el rec!”

La Big Pink. Seu de la majoria de les gravacions de les Basement Tapes

Perquè no ens enganyem, més enllà d’aquest exhaustiu exercici cartogràfic, d’aquesta codificació de la música americana que són les Basement Tapes, el que mostra aquesta col·lecció són un grapat de cançons de primer ordre -com és possible que I’m Not There dormís en un calaix quaranta anys abans de ser cedida pel film del mateix títol l’any dos mil set?- que el seu autor va considerar que no eren prou bones per als seus àlbums -De debò? You Ain’t Nowhere, Tears of Rage, Wheels of Fire entre altres que vas cedir a altres artistes no et feien el pes, Bob?- o vés a saber per quina raó es va desentendre de meravelles com Million Dollar Bash, Goin’ To Acapulco, el nervi funky de All You Have To Do Is Dream, la rockera Dress It Up, Better Have It All, el chicago blues de Silent Weekend, el soul de Baby, Won't You Be My Baby o la majúscula Sign of the Cross, que anticipa el període de fervor religiós que Dylan patiria una dècada més endavant. Sí, ja sé que en aquella època a Bob Dylan li queien les cançons de les butxaques de tan plenes com les duia i podia permetre’s aquests luxes, però, així i tot, i he seguit la seva carrera des que jo era un adolescent, ho trobo difícil d’entendre. Serà que, com bé deia aquella llunyana portada del Ruta 66, Bob Dylan continua sent l’enigma irresoluble.

The Bootleg Series Vol. 11. The Basement Tapes es posa a la venda en dos formats: El Complete amb els 6 cds i cent trenta-vuit temes i una versió reduïda, Raw, de dos cds amb una magnífica selecció de trenta-vuit cançons. No importa que un pària com jo només pugui permetre’s aquesta darrera, un sempre troba la manera d’escoltar tot el lot. I a fe de Déu (com diu la mare) que he tingut ocasió de gaudir de la capsa sencera. Només puc donar gràcies pel mes que he passat d’immersió en aquesta obra magna per poder parlar-ne avui en aquesta ressenya. Des de fa anys tenia una llista inamovible de deu àlbums de quan et pregunten els que te n’enduries a una illa deserta. No em pregunteu quin, però des de l’aparició de The Bootleg Series Vol.11. The Basement Tapes, n’he hagut de treure un per fer-li lloc a aquest. Imprescindible és poc.

Bifurca

Highway 61 Revisited

Highway 61 Revisited (CBS 1965)

Bob Dylan

«Ens va donar les millors cançons per al nostre arsenal antibel·licista i de drets civils, però va decidir que ell no volia formar part d’aquesta història». Qui així parla és Joan Baez, una de les icones del folk i de l’activisme social i polític de principis dels anys seixanta. Es refereix a Robert Zimmerman, àlies Bob Dylan, el noi que amb dinou anys va arribar a Nova York fent autoestop amb una guitarra i deu dòlars a la butxaca, des del poble de mala mort on havia crescut, Hibbing, Minnesota.

El cas és que el jove Dylan va ser acollit pel cercle d’artistes que tenia l’epicentre al Greenwich Village. Artistes compromesos, vinculats a posicions d’esquerra, militants contra la segregació racial i la guerra del Vietnam. Dylan havia arribat seguint les petjades del seu ídol d’aleshores, Woody Guthrie, cantant folk que portava escrit a la seva guitarra «aquesta màquina mata feixistes» i ràpidament va despertar les simpaties d’aquest ambient que li proporcionà pisos a on dormir, discos per a escoltar, llibres per a llegir i llocs a on actuar per a poc més que sobreviure. Un any després, a diferència de molts dels seus companys, ja havia signat un contracte discogràfic amb la poderosa CBS. El 1963, durant la famosa marxa sobre Washington, en la qual Martin Luther King va pronunciar l’històric discurs que tothom coneix per la frase «I Have a Dream», Dylan era allà al costat. Des d’aquells mateixos micròfons interpretà entre d’altres, Only a Pawn in their Game, denúncia de l’assassinat de l’activista Medgar Evers només un parell de mesos enrere.

Tothom ho ha intuït des de sempre, però no va ser fins que un Dylan ja en la seixantena va accedir a ser entrevistat per a l’excel·lent documental No Direction Home (2007) de Martin Scorsese, que la (seva) veritat va quedar exposada amb tota cruesa: Aquell noi, idolatrat pels sectors més compromesos de la societat nord-americana, que denunciava els abusos contra els desposseïts, que clamava contra xacres com el racisme i la guerra, no suportava allò en què s’hi havia o l’havien convertit. Epítets com «la consciència d’Amèrica» o «la veu d’una generació» el fastiguejaven. Les paraules de Dylan en aquesta entrevista són reveladores: «Jo no volia tenir res a veure amb tot allò» i, sobretot, «No volia encasellar-me, tenia moltes altres coses al cap per a oferir».

Dit i fet. El març de 1965 Dylan publica el seu cinquè àlbum, Bringing It All Back Home.  Subterranean Homesick Blues - de clara influència chuckberryana- obre la cara A, tota elèctrica, mentre que la cara B la reserva encara pels temes acústics, però aquests ja no tenen lletres «de protesta», sinó més aviat surrealistes i abstractes combinades amb aspectes personals. Els puristes posen el crit al cel, Dylan s’ha passat al pop i al rock and roll, ha abraçat la comercialitat, en una paraula: els ha traït. Tot i el terratrèmol en l’ecosistema folk, les crítiques són molt bones i l’àlbum és un èxit tant als EUA com al Regne Unit. Dylan ho té clar, la seva jugada és guanyadora. No hi ha marxa enrere. 

Sessions d'enregistrament de Highway 61 Revisited. Estiu de 1965

Cinc mesos després, el nostre home dobla l’aposta, literalment. Highway 61 Revisited és un disc el qual els músics que hi participen ja tenen clar que està destinat a fer història. La guitarra de Mike Bloomfield «el millor guitarrista de blues que mai havia escoltat», l’orgue d’Al Kooper, l’harmònica i per damunt de tot la veu d’un Dylan que transmet tanta seguretat, tanta confiança en si mateix que fins i tot sona arrogant, dominen de cap a peus un disc totalment elèctric. L’única concessió, no al folk, sinó al tractament acústic en un disc de blues i rock and roll és l’èpica Desolation Row.

Res no es deixa a l’atzar a Highway 61 Revisited. El títol fa referència a l’autovia que travessa de nord a sud els EUA i que connecta Duluth, Minnesota, poble natal de Dylan, amb Tennessee, Nova Orleans i el Delta del Mississipí, és a dir el bressol del blues, el country i el rock and roll; la carretera on la llegenda explica que el bluesman Robert Johnson va fer un pacte amb el diable per aconseguir l’èxit. Tampoc és casual la fotografia de la portada, un Dylan amb samarreta motera, mirada desafiant i expressió de «si no vols caldo, dues tasses».

S’ha escrit tant a propòsit de Like a Rolling Stone, tants articles, tesis i assajos disseccionant el seu contingut que resulta difícil aportar alguna cosa a tot plegat. Columbia era reticent a publicar una cançó de més de sis minuts com a single per la impossibilitat de ser radiada i tampoc li agradava el so rocker del tema. La versió oficial diu que executius de CBS van filtrar la cançó de manera privada a un DJ per copsar la reacció del públic. La taca d’oli es va estendre de manera immediata. La resta és història.

Probablement inspirada en la musa de Warhol, Edie Sedgiwck, encara que segurament la lletra amaga una part autobiogràfica com la seva fugida de l’escena folk, el manuscrit inicial constava de «vint folis de vòmit» en paraules de l’autor. La versió final parla d’una noia de bona família que acabava pel carrer pidolant el «proper àpat», un relat de fracàs i desencís «ara ja no parles tan alt, ara ja no sembles tan orgullosa», de bany de realitat d’algú que tenia el món als seus peus i que descobreix que «quan ja no tens res, no tens res a perdre».

Llàstima que no tenia a mà els 2 milions de dòlars que es
 van pagar per aquest manuscrit de Like a Rolling Stone

La veu de Dylan carregada de cinisme -i un punt de mala llet- al llarg de les estrofes arriba al súmmum quan a la tornada interpel·la sense pietat a la protagonista: «Com et fa sentir?/Abandonada a la teva sort/ Sense trobar el camí a casa/ Ignorada per tothom/ Fent tombs sense rumb».

Like a Rolling Stone ha estat triada com la millor cançó de rock mai escrita. Una tria com qualsevol altra. A mi m’agrada la resposta de Dylan quan no fa gaire li van preguntar al respecte: «No paro atenció a aquest tipus de coses». D’acord, mestre, ja sabem que sou així, no n’esperava menys, però ben segur que internament «aquestes coses» han d’omplir-vos «d’orgull i satisfacció» encara que us deixaríeu matar abans d’admetre-ho. Classificacions i mandangues a banda, Like a Rolling Stone, per dir-ho ras i curt, va fer diana tant des del punt artístic com comercial, esdevenint un clàssic atemporal.

Tot el que té de cruesa i realisme la lletra de Like a Rolling Stone, la té de surrealisme i al·legories passades de volta Tombstone Blues. Un ritme endimoniat, no sempre tots els músics van alhora -els entesos han detectat els problemes del baixista i del mateix Dylan amb la guitarra rítmica per seguir el pas-. Un autèntic rock and roll de garatge on llueixen els puntejos de la guitarra de Bloomfield i on Dylan fa desfilar tota una galeria de personatges i situacions absurdes. Des de Jack l’esbudellador presidint la cambra de comerç, a caràcters bíblics com Joan Baptista, Jezebel, Dalila..., directors de cinema com Cecil B. de Mille, duets impossibles com la cantant de Blues Ma Rainey i Beethoven….Algunes metàfores han estat identificades més o menys pels crítics i dylanòlegs (el rei dels filisteus que envia els soldats a la jungla sembla una referència al President Johnson i la guerra del Vietnam), però jo no m’hi posaria gaire. És l’habilitat única que té Dylan per combinar imatges i paraules i, segurament també, per fotre-se’n de tots nosaltres i les nostres elucubracions.

It Takes a Lot to Laugh, It Takes a Train to Cry, havia de ser un altre rock d’alt voltatge i de pas accelerat -de fet existeix en versió alternativa que avui es pot trobar fàcilment- però per algun motiu Dylan no va quedar satisfet (ara cometré sacrilegi, però jo prefereixo la versió inicial) i va enviar el personal a dinar, quedant-se ell a l’estudi. En tornar la banda, una hora després, ja tenia preparada una nova versió, nous arranjaments, i un aire completament diferent; ara és un blues, amb un piano que li dóna una empremta country, una guitarra subtil i una harmònica majestuosa. Tanqueu els ulls i escolteu, és tan fàcil apreciar la bona música i deixar les paraules de banda… He dit abans que prefereixo la versió alternativa? Ara ja no ho sé, són dues cançons diferents, totes dues tan bones...

Torna el rock and roll amb From a Buick 6. Alguns han qualificat aquest tema com una mica per omplir. Ja m’agradaria que els temes de farcit dels meus discos preferits fossin com aquest. Aquí el protagonisme inicial se l’emporta Al Kooper i el seu orgue marcant el ritme, però el meu moment és quan apareix Bloomfield i dobla amb la guitarra l’harmònica de Dylan que bufa com un posseït. La primera cara la tanca Ballad of a Thin Man, un clàssic del seu repertori en directe i una de les seves cançons més celebrades. Un blues conduït pel piano de Mr. Zimmerman que és una autèntica cançó de protesta. No havíem quedat que havia abandonat la reivindicació social i política en aquesta nova etapa elèctrica? Sí, el que passa és que la protesta és contra el periodisme musical, un passar comptes de manera verinosa amb tots aquells que l’atabalaven amb preguntes sense solta i ni volta, que tergiversaven les seves paraules, personalitzat en la figura d’un tal Mr. Jones. «Alguna cosa està passant aquí, però no saps de què va, oi Mr. Jones?» Dylan va dir una vegada, poc després de sortir el disc que aquest, Mr. Jones, era una persona real amb un altre nom, però al llarg dels anys ha anat donant versions diferents; com he dit abans, tant em fan aquests detalls, són coses del geni de Duluth.

La segona cara té un ritme més tranquil, bàsicament perquè conté l’encisadora balada Queen Jane Approximately, on el narrador adverteix o més aviat aconsella la noia sobre les trampes de la vida, oferint-se per a quan el necessiti «No vindràs a veure’m, Queen Jane?». Si la Queen Jane es Joan Baez és una altra d’aquestes interpretacions que tant agraden als crítics i entesos. Guitarres delicades, l’orgue Hammond omnipresent i un cop més l’harmònica posant tot el sentiment al servei d’una melodia exquisida. Just Like Tom Thumb’s Blues, amb aquest so de piano bar i aires fronterers, descriu l’estada del narrador a Juárez (Mèxic), amb profusió d’elements sòrdids, putes, autoritats corruptes, drogues… fins que en el darrer vers decideix que ja n’ha tingut prou i se'n torna a Nova York. Musicalment és un tema reposat en la línia de Queen Jane, però he de dir que la versió en directe enregistrada a Liverpool l’any següent amb The Band i que va utilitzar com a cara B del senzill I Want You, té nervi i és excel·lent.

Dylan i Bloomfield a l'estudi de gravació

Cinc històries independents -totes en clau surrealista, amb referències bíbliques, polítiques i al·lusions a llegendes pròpies del blues- i amb un punt en comú com és la mítica autovia, componen Highway 61. Estilísticament pertany als temes més rockers de l’àlbum encara que més contingut, sense arribar a la contundència i velocitat de Tombstone Blues o From a Buick 6. És divertit escoltar l’efecte d’una cosa semblant a una sirena de policia, al llarg del tema, potser per posar-nos en situació que transitem per la famosa carretera.

Onze minuts de pur geni musical tanquen el disc. Desolation Row, d’estructura circular i amb un magnífic treball de guitarra acústica a càrrec de Charlie Mcoy, guitarrista i harmonicista de Nashville. Una altra vegada una galeria de personatges que va de la Ventafocs a Bette Davis, del Geperut de Notre-Dame al fantasma de l’òpera i d’Einstein disfressat de Robin Hood, passant per Casanova, Neró, Ofèlia i Romeu. Sempre va ser la cançó favorita d’Allen Ginsberg, amic i gran poeta beat, no és estrany perquè totes aquestes imatges formen part de la tradició dels escriptors beat en la línia de Kerouac o el mateix Ginsberg. Un cop més, com sempre passa amb l’obra de Mr. Zimmerman, existeix una legió de dylanòlegs diposats a escriure saberuts assajos que interpreten els seus textos. Jo ho deixo córrer, Dylan és un visionari i un arquitecte de les paraules amb les quals construeix edificacions que escapen moltes vegades a la comprensió per part de la resta dels mortals; jo diria que en moltes ocasions només ell sap de què està parlant, perquè és per a si mateix per a qui escriu. Personalment sempre m’ha cridat l’atenció la línia de Desolation Row que diu que des del Titànic tothom crida «de quin costat estàs?» i em ve al cap que aquesta era una de les moltes coses que el cridaven els seus seguidors folkies quan havia decidit fer el pas cap al blues i el rock and roll.

I em penso que ho deixaré aquí perquè quan parlo de Bob Dylan si no em controlo, acabaria escrivint una novel·la. Potser heu notat una mica de baba vessada en tota aquesta ressenya. No us heu equivocat, adoro a aquest paio. Segurament si hagués d’emportar-me algun disc a una illa deserta, abans triaria els Stones o Led Zep, però això no impedeix que consideri Bob Dylan com l’artista més genial, coratjós, independent, que anat sempre a la seva sense importar-li res més que la pròpia inquietud artística, el més enigmàtic, indesxifrable i talentós que ha donat mai la música popular de la nostra era.

P.S. Manchester 1966. Durant el concert de Dylan and The Band algú del públic crida: «Judes!». Dylan respon: «No et crec, ets un mentider». Immediatament es gira cap a la banda a punt de començar Like a Rolling Stone i els hi diu: «Play It Fucking Loud». 

Bifurca