Nathaniel Rateliff & the Night Sweats (Stax 2015)
Nathaniel Rateliff & the Night Sweats
Un cantautor folk que lluita contra els seus dimonis armat amb una guitarra i la seva veu. No és cap novetat, aquesta; més aviat diria que no és estrany entre la gent que es dedica a escriure i musicar les seves històries. Un músic que busca nous camins, noves sonoritats per expressar el que porta a dins. Això tampoc és nou. Dylan ho va fer amb The Band i també Neil Young muntant al galop els Crazy Horse. Músics que s’envolten de bandes que són molt més que un mer acompanyament, que es converteixen gairebé en una perllongació de l’artista en qüestió, que donen una nova dimensió a la seva música i encara que aquest retorni al seu estil habitual o cerqui noves maneres d'expressar el seu art, sap que aquella banda sempre hi serà quan la necessiti.
Això mateix és el que fa Nathaniel Rateliff, fill de l’Amèrica profunda i d’un predicador entestat a evangelitzar indis de la reserva, després de quasi una dècada i tres àlbums consagrats a la introspecció i al folk de guitarres acústiques, pianos i violins. Rateliff fa un cop de volant a la seva carrera i s’ho juga tot a una carta. La diferència és que mentre Dylan i Young -per continuar amb els exemples esmentats- ho fan per inquietud artística, Rateliff fa de la necessitat virtut. Els seus discos no van enlloc i l’han fet fora de la discogràfica. Dubta entre llençar la tovallola i donar sortida a les cançons que, malgrat tot, li continuen venint al cap a cabassos, però està clar que no pot continuar fent el mateix si vol fer camí.
Dit i fet. Tal com ell explica, sempre li ha agradat el soul, Otis Redding, Sam Cooke i tots els grans del gènere. I ho prova. Primer escrivint les cançons, després cantant-les pel telèfon (fent ell mateix amb la veu la part de la secció de vents) als seus col·legues amb els quals sol actuar. Aquests s’engresquen, «per què no?». Com si es tractés d’una alineació perfecta dels astres, el nostre home aconsegueix un contracte amb el mític segell Stax, bressol de la música soul (o un d’ells). Quan l’agost de 2015 la banda acaba l’actuació en què presenta el seu single S.O.B. al programa The Tonight Show de Jimmy Fallon, ja s’han convertit en la sensació de la temporada.
És curiós que S.O.B. el tema que li ha obert les portes de l’èxit, al seu autor no li feia gaire el pes segons ha confessat, fins al punt que dubtava a incloure-la a l’àlbum. Però com ell mateix diu, «què en sabré jo, d’aquestes coses». Jo, que sí que no en sé res, puc dir que aquest gòspel que comença com un espiritual i es converteix en dinamita quan arriba la tornada és una de les cançons més honestes que he escoltat en aquests darrers anys. La problemàtica de l’alcoholisme cantada en primera persona, amb una convicció i una sinceritat brutal «si no ho puc deixar, em beuré la vida d’un glop». I és que, pel que fa a la temàtica de l’àlbum, Rateliff no ha canviat els dimonis amb els quals lluita, tal com deia a l’inici d’aquesta ressenya. Fracassos sentimentals, retrets, addiccions, penediments, amics que van quedar pel camí… Tot exposat a cor obert i embolcallat amb música que no coneix d’èpoques ni modes, música amb arrels, atemporal…, música autèntica.
 |
| Nathaniel i les suors nocturnes. Falten un parell de barrets. |
A Nathaniel Rateliff & the Night Sweats conflueixien amb tota naturalitat gairebé tots els gèneres de la música tradicional americana. En un àlbum on predomina la música soul -collons, sembla que ho ha fet tota la vida- Rateliff introdueix aquí i allà pinzellades de diferents estils que encaixen d’una manera tan perfecta que el disc que en resulta és una absoluta delícia. Menció especial mereixen les «suors nocturnes», aquesta banda de músics que l’envolta i que són part essencial en el so del disc. Aquí impera allò de menys és més. La instrumentació que cal en cada moment i en la mesura adequada. I com sonen!
Saxos fogosos d’inequívoca tradició soul que es barregen amb aromes country a I Need Never Get Old (el vídeo és divertidíssim, tot un contrast amb l’amargor de la lletra). Guitarres rockeres intercalades en cançons que podrien ser perfectament parides per gegants del soul com Van Morrison o Otis Redding a Howling At Nothing i Look i t Here (quina fantàstica secció de vents!). Pianos que acompanyen el penediment a I’ve Been Failing. El lament d’un pedal steel que es clava a l’ànima a Wastin’ Time… I per damunt de tot la poderosa veu de Rateliff que va desgranant les seves penes, pors i esperances en cadascuna de les cançons del disc, exhibint potència quan cal - quina força a Tryin so Hard to Know- o transmetent emoció i sensibilitat en aquesta joia que es titula I’d Been Waiting en la qual no necessita més que una instrumentació mínima - un acompanyament quasi jazzístic- i la seva veu per posar-te els pèls de punta.
Abans, però, trobem l’única peça del disc que podríem qualificar d’experimental. Bé, d’experiment no té res perquè Shake és una mena de blues psicodèlic amb una percussió que recorda una mica al que fa Tom Waits quan treu a passejar el seu costat més llunàtic. Rateliff i els seus trien per acomiadar-se dels oients, que a hores d’ara, almenys jo, ja estem rendits davant aital exhibició de bon gust, amb l’evocadora Melow Out. Una mena de brisa final que et deixa suspès a l’aire com una fulla al vent mentre cantusseges els últims alés de la cançó. Punt final. Si heu quedat amb ganes de més, n’hi ha un EP de vuit cançons més publicat l’any següent titulat A Little Something More From i que complementa a la perfecció aquest Nathaniel Rateliff & the Night Sweats.
De vegades els que ja només som joves subjectivament parlant, tendim a valorar més els discos pretèrits amb els quals hem crescut. I és un error pensar en aquell tòpic tan suat de «ja no es fan discos com abans». És clar, que se’n fan, sobretot si són de música que no té data de caducitat com és el cas de l’àlbum del qual us he parlat avui. Només cal estar una mica atent a les coses que es van publicant. De fet avui dia és molt més fàcil amb l'allau d’informació a la nostra disposició per continuar descobrint la bona música que es fa. Cal saber destriar, però, entre tota la morralla que ens col·loquen davant dels ulls i les oïdes, però si hom ho fa bé, la recompensa poden ser les estones de plaer que et dóna la música. Música com la que conté, per exemple, Nathaniel Rateliff & the Night Sweats.
Bifurca