Perfect Strangers (Polydor 1984)
Deep Purple
Avui dia existeix en el món de la indústria discogràfica una pràctica ja institucionalitzada, que consisteix en tornar a reunir bandes que en el passat havien assolit més o menys èxit durant el seu període d’activitat. De vegades és per a un concert o una gira, de vegades fins i tot entren a l’estudi i publiquen nou material. De vegades és un èxit comercial -rarament artístic- i de vegades és un fracàs estrepitós. En el pitjor dels casos reactiva les vendes del vell catàleg de la banda en qüestió i en el millor també els comptes bancaris dels interessats i de les discogràfiques. El de Deep Purple, segurament va ser el primer gran comeback de la història del rock. El retorn d’una gran banda que havia triomfat en la primera meitat de la dècada dels setanta i que havia fet implosió just quan era al cim de la seva popularitat.
I és que Deep Purple sempre van ser sinònim d’inestabilitat amb nombrosos canvis de personal. Tant fou així que existeix una mena de nomenclatura per anomenar cada una de les diferents formacions que ha tingut la mítica banda britànica: El Mark I, el Mark II…Quan la banda es va dissoldre el 1976 anaven pel Mark IV. Avui dia ja m’he perdut i no sé per quin Mark van.
Però la formació clàssica fou el Mark II, és a dir Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Jon Lord (teclats), Roger Glover (baix) i Ian Paice (bateria). La seva existència va anar de 1969 a 1973 i foren responsables de discos tan emblemàtics com In Rock (1970), Fireball (1971), Machine Head (1972) i un dels millors discos en directe mai publicats, l’icònic Made in Japan (1973). Coses de la vida, com he dit abans, quan Deep Purple era al seu millor moment, les friccions personals provocaren la marxa de Gillan i Glover. És cert que la banda continuà tres anys més amb canvis de personal, desercions i mantenint un bon nivell artístic -Burn (1974) ja amb David Coverdale i Glenn Hughes com a noves incorporacions és imprescindible-, però els moments més reeixits de Deep Purple, aquells que qualsevol fan de la banda anomena quan li pregunten, corresponen al període abans esmentat.
Onze anys després de la publicació de l’infravalorat Who Do We Think We Are (1973), darrer àlbum de la formació clássica, les converses per dur a terme l’operació de reunió del Mark II arriben a bon port. La jugada era a diferents bandes, no oblidem que els cinc músics estaven actius musicalment i tots tenien contractes que calia rescindir, renegociar, etc. D’altra banda existien, més que diferències musicals odis tribals entre alguns d’ells, especialment entre Gillan i Blackmore. L’oferta milionària, però, fou prou llaminera perquè aquestes consideracions poguessin quedar momentàniament aparcades i la notícia es confirmà finalment: Hi hauria nou disc de Deep Purple al que seguiria una gira mundial.
 |
| Mark II 1984: Glover, Blackmore, Lord, Gillan i Paice |
El moment triat no podia ser millor. La New Wave of British Heavy Metal en plena ebullició amb grups com Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard, Motörhead (aquests estilísticament no tenien res a veure, però molts els van encasellar en aquesta onada) i el consens en la reivindicació que els Deep Purple eren uns dels pares de l’invent hard rock/heavy metal. Podien afegir, doncs, una nova generació (potser deu anys no són una generació, deixem-ho en els germans petits d’aquells que havien crescut escoltant Deep Purple, Black Sabbath, Zeppelin…) de fans àvids per tastar les fonts originals, delerosos d’escoltar i veure en acció la banda que havia creat el que algú va qualificar de «la mare de tots els riffs», Smoke on The Water.
I a finals de 1984 enmig d’una gran expectació arribava a les botigues Perfect Strangers. Publicat en vinil. Ni CD, ni internet, ni mp3. Només la ràdio i videoclip. I aquest va ser el meu primer contacte amb el nou disc de Deep Purple, el vídeo del single Knocking at Your Back Door. Vaig trobar-lo fascinant. Una introducció terrorífica a càrrec de l’orgue de Jon Lord, les imatges apocalíptiques d’estètica Mad Max, l’entrada de la bateria de Paice, un panorama futurista de devastació nuclear amb cotxes i motos en flames, els riffs de Blackmore… el clip oferia a més, imatges de la banda damunt de l’escenari i, hòstia, els Deep Purple havien tornat i de quina manera. A més sonaven actuals, és a dir comercials, sí, i de puta mare. Setmanes enrera, havien publicat el primer single, titulat igual que el disc, Perfect Strangers. Un altre triomf. Els perdono que sigui Kashmir de Led Zep tocat d’una altra manera, però la majestuositat amb la qual discorre el tema, l’ambient d’ecos orientals, una altra vegada Jon Lord, la força de la bateria de Paice, la contenció de Blackmore aportant els puntejos justos que necessita el tema i l’excel·lent interpretació de Gillan converteixen aquest tema en un clàssic que no desmereix al costat dels de tota la vida.
Les males notícies eren que no tot l’àlbum tenia aquest nivell. Ni de lluny. Els Purple, que ja eren gats vells del negoci, havien col·locat els dos millors temes com a singles, a més de situar-los estratègicament al principi de cada cara del disc. Els sis temes restants oscil·laven entre la correcció, el farcit i alguna ocasional espurna de geni. Els passatges instrumentals eren ben executats, els duels de guitarra i teclats de Blackmore i Lord continuaven allà on els havien deixat una dècada enrera, i la banda sonava compacta. El problema era que les cançons no estaven a l’alçada ni dels músics ni de l’antic cançoner de Deep Purple. A veure, Under the Gun i Nobody’s Home, no sonen malament, tenen riffs potents, alguna tornada aprofitable i l’innegable talent de Blackmore en els solos de guitarra, però es troben a faltar idees que arrodoneixin els temes. Aquell detall que fa que una cançó passi de bona a brillant i que en la discografia púrpura dels setanta podem trobar sense dificultat. Menció d’honor, però, a A Gypsy Kiss amb aquest ritme accelerat i els inconfusibles teclats de Jon Lord i la guitarra incisiva de Blackmore sonant a l’uníson.
 |
| El senyor dels riffs, aka The Man In Black aka Ritchie Blackmore |
L’esforç, meritori d’altra banda, de Deep Purple per sonar actuals -recordeu, érem a la dècada dels vuitanta- va portar-los a gravar la peça que començava a ser d’aparició obligada a l’època: La balada. Suposo que de la inclusió de Wasted Sunsets tenen la culpa els Scorpions i el seu súper hit Still Loving You, publicat aquell mateix any, que va arrasar comercialment i va arribar al cor -i a altres parts de l’anatomia, goso dir- de tots els i les heavies del món mundial. Wasted Sunsets és més modesta, de fet ni va ser publicada com a single, i ha quedat allà atrapada com un producte del moment; però jo la salvo per l’excel·lent solo de Blackmore que sap treure petroli d’un tema més aviat oblidable. Com oblidables són Mean Streaks i Hungry Daze, les cançons que tanquen la cara A i B respectivament i que pel meu gust són les més fluixes de Perfect Strangers.
En les edicions en CD i casset va aparèixer el tema Not Responsible i una mica més endavant Son of Alerik que només estava disponible com a cara B del single Perfect Strangers. Aquest darrer és un tema de Blackmore, un instrumental -una rara avis en la discografia de Deep Purple- que té moments lírics de categoria, però que no acabo de veure com encaixa en un disc de Deep Purple. Alguns han apuntat la idea que potser era un tema per a un disc de Rainbow, l’anterior banda del Man in Black, i que aquest el va reservar per al nou àlbum dels Purple. De Not Responsible, puc dir que la seva inclusió en el llistat de cançons original de Perfect Strangers tampoc no hagués apujat el nivell del disc donat que es troba en sintonia amb els temes més discrets.
Perfect Strangers va tenir una bona acollida i va aconseguir llocs d’honor en el rànquing de vendes. Les crítiques van ser més tèbies, tot i que en general destacaven els aspectes més positius del disc així com el fet que els músics haguessin estat capaços de superar llurs diferències i tornar a treballar plegats. On va haver-hi unanimitat i entusiasme va ser en la gira mundial que Deep Purple va iniciar poc després de la publicació de l’àlbum, començant per Austràlia i continuant al llarg de 1985 pels Estats Units, Europa i el Japó. El tour va ser tot un èxit amb dates afegides sobre la marxa a causa de la demanda i expectació per veure Deep Purple en directe. No n’hi havia per menys. La possibilitat de reviure a l’escenari una banda mítica, amb els músics en plena forma -no estem parlant de velles glòries retirades, tots estaven actius professionalment- i interpretant un repertori amb, atenció, Space Truckin’, Black Night, Highway Star, Speed King… i si al sr. Blackmore li sortia dels ous, Smoke on the Water -algunes nits s’hi negava, és ben sabut que el seu talent és directament proporcional al seu nivell de cretinisme- era una aposta segura i el públic va respondre massivament. Queda pel record l’actuació dels Purple al camp de futbol del Sant Andreu, l’estadi Narcís Sala, el mes de juliol de 1985 (no, no vaig ser-hi). Queda també com a testimoni d’aquella gira l’excel·lent CD i DVD Perfect Strangers Live (2013), que recull una actuació a Sydney, el desembre de 1984, i que mostra una banda pletòrica, com va ser durant tot aquell tour almenys mentre a Gillan li va aguantar la veu.
Abans de posar-m’hi amb aquesta ressenya, he tornat a escoltar Perfect Strangers per primera vegada en molts anys. És curiós perquè més amunt he dit que aquell any, el 1984, sonaven actuals amb un so rejovenit, i ara me n’adono que potser en aquell moment era així però, escoltant-lo avui, penso que aquest so no ha resistit massa bé el pas del temps. Aquesta producció tan típica dels vuitanta ha quedat una mica desfasada. I pel contrari, els clàssics de la seva època daurada, autèntics vestigis del proto metal, continuen sonant sense data de caducitat. En qualsevol cas, Perfect Strangers, malgrat les seves carències, malgrat el que podia haver estat i va quedar una mica a mig camí, és un disc recomanable. Les espurnes de qualitat que desprèn -no tantes com voldria, però és que el llistó l’havien deixat molt alt- el situen en una posició més que digna en el llegat discogràfic de Deep Purple, una de les bandes imprescindibles i més influents de la història del rock.
Bifurca