Black and Blue (Rolling Stones Records 1976)
Rolling Stones
Black and Blue és el primer disc que els Stones publiquen després de la marxa de Mick Taylor. S’havia incorporat a la banda el mes de juny de 1969, quan Jagger i Richards havien fet fora Brian Jones i dies abans que aquest fos trobat surant a la seva piscina (sí, la història dels Rolling Stones és un culebrot on no hi falta de res). L'escollit, Mick Taylor, un jove desconegut i virtuós guitarrista de blues, viu una època daurada dels Stones (1969-1974) en la que el grup encadena una obra mestra darrere l'altra. A més, la seva incorporació porta el so dels directes de la banda a una nova dimensió, tal és seu talent com a lead guitar. Taylor, però, mai es va sentir apreciat com a compositor i no va poder sobreviure al monopoli creatiu Jagger-Richards. Un dia, en acabar una de les sessions de It's Only Rock'n RolI (1974), va marxar de l'estudi i ja no va tornar.
Per les sessions de gravació del nou disc, Black and Blue, passen diferents guitarristes, Jeff Beck, Rory Gallagher, Peter Frampton... però només figuren als crèdits Harvey Mandel, Wayne Perkins i... Ron Wood. Tot i la participació de diferents músics, els Stones, és a dir Mick i Keith, tenen clar el disc que volen: el més «negre» de la seva carrera, ple de funk, reggae i fins i tot alguna pinzellada de jazz.
Així doncs ens trobem amb un àlbum que conté un enèrgic funk d'entrada amb Hot Stuff. Jagger i Richards són conscients que la música negra de ball ha començat a arrasar a les discoteques de Nova York i no pensen deixar passar l'ocasió per reinventar-se. Tenen ambició i talent suficient per passar pel seu sedàs qualsevol estil musical i sortir-se'n gairebé sempre. Això no impedeix que s'oblidin del rock and roll marca de la casa com en el següent tema Hand of Fate, construït a partir d'un riff d'aquells que Richards en podia treure tres o quatre en una tarda mentre es gratava els ous i la típica lletra de mascle alfa de Jagger que liquida un marit gelós; el tema es beneficia i molt del magnífic solo de Wayne Perkins, qui entre molts altres artistes havia tocat amb Bob Marley and the Wailers.
 |
| La senyoreta Obermaier i els Glimmer Twins. Foc creuat de mirades. |
Ron Wood és el guitarrista convidat en el tercer tema Cherry oh Baby, una versió molt fidel del reggae del jamaicà Eric Donaldson que va ser un gran èxit al seu país el 1971. I és en el quart tema Memory Motel on apareix la joia de la corona de Black and Blue. Una balada, sí, normalment em rellisquen bastant si no tenen alguna cosa especial, però és que Memory Motel és una refotuda meravella. Una road song, una vivència (real o no) de quan ets de gira, de ciutat en ciutat, una cançó sobre com et queda el cos quan has conegut una dona una sola nit però suficient perquè et deixi una marca que no s'esborra i saps que no la tornaràs a veure. Mick i Keith comparteixen veus, lletra, música i probablement la dona que inspira el text (la model Uschi Obermaier, tot i que altres identifiquen la memory girl com Carly Simon). Les discografies dels més grans tenen això, trobes perles dissimulades entre cançons que han tingut més projecció vés a saber el perquè.
Hey Negrita, un altre funk vigorós, és la segona i darrera intervenció del futur Stone Ron Wood en aquest disc. Bé, En realitat sembla que és bastant més que el guitarrista i que podria haver estat acreditat com a coautor del tema, però els Glimmer Twins van despatxar l'assumpte amb la menció «Inspiration by Ron Wood» als crèdits i es van quedar tan amples, recordeu el que deia de Mick Taylor al principi?
La mateixa menció van colar a Melody amb Billy Preston, músic present també en les sessions de gravació, per acreditar-se la paternitat d'aquesta peça jazzy que suposava el més allunyat del seu estil que els Stones havien fet fins a la data. Sense passar de ser un divertiment, té el seu encant i no desentona en absolut amb la resta del disc. Preston va queixar-se a la premsa de com li havien «robat» l'autoria i els Stones magnànimament se'l van emportar de gira permetent-li tocar un parell de temes propis. Fool to Cry va ser el tema escollit per publicar en single i la veritat és que aquesta balada amb tocs de soul, sense ser un tema dolent, no va tenir gaire èxit. És una cançó clarament de Jagger interpretada al piano i amb la veu en falsetto. Les males llengües parlen que Keith l'odiava fins al punt de quedar-se adormit en un concert mentre Mick seia al piano. El darrer tema Crazy Mama és un altre rock and roll Stone, ràpid, amb un ritme pesat i una lletra verinosa on Jagger, aquesta vegada en el paper de mascle misògin passa comptes de manera amenaçadora «et dispararé als genolls» amb algú que podria ser una antiga parella.
 |
| Cartell promocional de Black and Blue. Impensable avui dia. |
El disc va tenir una campanya de promoció, com no podia ser d'una altra manera tractant-se dels Stones, polèmica. Uns anuncis inserits a la revista Rolling Stone mostraven una model lligada i plena de blaus i, per si no n'hi havia prou, un gegantí anunci en un edifici on es veia la mateixa imatge amb la noia dient «I'm black an blue from de Rolling Stones and I love it» que vindria a ser estic plena de blaus i cardenals pels Rolling Stones i m'agrada. Evidentment, després de fortes protestes feministes, aquests anuncis van ser retirats. Black and Blue va arribar sense problemes a dalt de tot de les llistes tot i que les crítiques ja no foren tan unànimes com en el passat. No és el millor disc dels Stones ni de bon tros i tindria problemes per entrar al seu particular top ten, però és un disc pel qual moltes bandes consagrades vendrien la seva ànima al diable per fer-ne un que s'hi apropés.
Publicat l'abril de 1976, va marcar l'inici de la gira europea que portaria els Rolling Stones per primera vegada a Barcelona ja amb Ron Wood com a guitarrista convidat, on van tocar l'11 de juny a la plaça de braus Monumental, visita de la que es guarda un breu reportatge que podreu trobar aquí.
PS. Els enllaços que poso de les cançons corresponen a vídeos promocionals que es van fer a l'època.
Bifurca