New Adventures in Hi-Fi

New Adventures in Hi-Fi (Warner Bros. 1996)
R.E.M. 

La banda d’Athens (Georgia) finalitzà la dècada dels vuitanta amb un disc extraordinari, Green (1988), una gira mundial -haurien de passar cinc anys perquè tornessin a embarcar-s’hi en un nou tour- i una discografia sense màcula, esdevenint una de les bandes americanes més respectades i exitoses del moment. 

El millor, però, estava encara per arribar. Green va ser el seu primer treball fora de I.R.S. Records, el seu segell discogràfic fins al moment, donat que la banda havia signat un contracte multimilionari amb Warner Bros. Si els que llegiu això sou massa joves o desmemoriats només diré que el següent àlbum amb Warner, Out of Time (1991), va suposar un èxit descomunal. Número 1 i vendes milionàries tant de l’elapé com del single Losing My Religion, el qual es convertí en una mena d’himne. R.E.M. eren en boca de tothom i un fenomen discogràfic. Una cosa que sempre m’he preguntat és què devien pensar tots els que van comprar Out Of Time, moguts pels singles Losing My Religion o Shiny Happy People, en escoltar temes ultra foscos com Low o Country Feedback. Casualment, els meus preferits.

Del seguent treball, Automàtic for the People (1992), no en dic res i us remeto a la fantàstica i personalíssima ressenya que en Sam Belluga va escriure per a aquest blog (Sam, si llegeixes això, tinc un missatge per a tu: torna!). Bé, només una cosa, i és que per a molts és el seu millor disc; amb una afirmació com aquesta, tractant-se de R.E.M., podeu imaginar el calibre d’aquesta meravella sonora. No imagineu, si no el coneixeu correu a escoltar-lo. No cal que em doneu les gràcies. Stop.

Malgrat l’èxit multitudinari (o potser, justament per això) i la qualitat d’aquests dos àlbums, R.E.M. va refusar embarcar-se en cap gira, i es van limitar a esporàdiques actuacions acústiques i entrevistes en emissores de ràdio i alguna aparició en concerts benèfics. De manera que quan es va anunciar que a la publicació de Monster (1994) seguiria una gira mundial, milions de seguidors de la banda vam estar d’enhorabona.

R.E.M 1995. Stipe i Berry, sense cadira. Asseguts Mills i Buck

A veure, Monster està almenys un parell d’esglaons per sota dels seus dos predecessors. No és un mal disc per la senzilla raó que R.E.M no fa discos dolents. D’acord, un, però va ser a les acaballes de la seva carrera, i ja me n’he oblidat del títol. Però per a mi, la virtut principal d’aquest disc -a banda d’algunes bones cançons, com no- rau en què els va tornar a treure de gira i, el més important, és la llavor del que seria el disc que ens ocupa, New Adventures in Hi-Fi.

M’explico. Per a la gira mundial que s’allargaria per tot el 1995 (des d’Austràlia als Estats Units, passant per Europa i tornant als EUA per acabar), R.E.M. es van endur equips d’enregistrament, amb els quals es van dedicar a gravar concerts, proves de so, improvisacions i tot els que els va passar pel cap. I això és New Adventures in Hi-Fi,  R.E.M fent el que els hi surt de la punta de la fava, sabedors del seu talent i amb la independència necessària per facturar un disc allunyat dels convencionalismes. Finalitzada la gira, a principis del 96 entren a l’estudi, enregistren quatre temes i voilà!, producte compilat, empaquetat i cap a les botigues.

Que aquest àlbum és una aposta innovadora ja queda clar en el primer tema, How the West Was Won and Where It Got Us. Enregistrat a l’estudi, experimental i atmosfèric, amb aquestes notes repetitives de piano i un interludi quasi psicodèlic que no té precedent en la seva discografia. Innovador sí, però rocker i guitarrer també, perquè els quatre temes en viu -tots inèdits- ho són i molt. The Wake-Up Bomb, Departure i Binky The Doormat sonen agressius i directes, amb Stipe totalment entregat, conduïts magistralment per la guitarra de Buck i amb aquells cors que tant bé li surten a Mills. Undertow, quart tema en viu, combina tot això amb, una altra vegada, la faceta més experimental -sons electrònics que acompanyen de fons la instrumentació- del quartet d’Athens.

Un clàssic del blog: La meva entrada

Si les cançons en viu sonen potents, els cinc temes corresponents a les proves de so que inclouen al disc, tenen la mateixa força i exquisidesa. Leave, altra vegada experimentació i contundència; Low Desert és un blues amb ecos de Led Zeppelin;  Electrolite o la quasi perfecta cançó pop; Bittersweet Me i So Fast so Numb són peces rockers que surten propulsades dels altaveus, i ens mostren els R.E.M que recuperen el gust per les guitarres fortes que havien deixat una mica de banda en Out of Time i Automatic for the People.

La curiositat de l’àlbum porta el nom de Zither, enregistrada als vestidors abans de sortir a l’escenari a Philadelphia durant els concerts de l’últim tram de la gira. Un breu instrumental que potser algun dia sabrem la raó de la seva inclusió al disc. Si el preu que hem de pagar perquè facin discos tan esplèndids com aquest és un tema menor sense solta ni volta, passo per caixa amb molt de gust.

Vés a saber per què, però els nois van considerar que no n’hi havia prou amb el material recollit després d’un any de gira i van decidir completar-lo amb quatre cançons més enregistrades a l’estudi. Un cop més, l’encerten de ple. La millor cançó del disc -i que personalment incloc en el top cinc de la seva discografia- porta el nom E-Bow the Letter. Un fantàstic duet amb Patti Smith. Una mena de carta enviada de manera pòstuma a l’actor River Phoenix -ho sé perquè ho vaig llegir fa temps, perquè repto a qui sigui a desxifrar les lletres de Michael Stipe- que conté tota la bellesa que es pot plasmar en una cançó. La instrumentació (això de l’E-bow és un dispositiu que aplicat a la guitarra pot fer-la sonar com una secció de corda), la melodia, i el sentiment que li posen tots dos en la interpretació vocal, en resulta un tema memorable. Completen els talls enregistrats a l’estudi, l’esmentada How The West Was Won and Where It Got Us, la delicada, tot i els acords poderosos amb guitarra distorsionada, Be Mine i un altra cançó excepcional com és New Test Leper, que ens porta ara sí al so clàssic de R.E.M., i que sembla extreta de les sessions d’Automatic for the People.

New Adventures in Hi-Fi, i ho dic ja perquè si no rebento, és el meu disc preferit de R.E.M. que ens presenta, tal com indica el títol, una banda prenent riscos, explorant nous camins, fugint d’allò que és previsible i oferint quelcom diferent a cada nova entrega. I és que algú que segueix les petjades de Time Fades Away (1973) no pot estar equivocat. Efectivament, R.E.M. citen aquest àlbum com a font d’inspiració per a New Adventures in Hi-Fi. Després d’àlbums magistrals com After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i quan tots esperaven un disc en directe de grans èxits, l’indomable Neil Young ens obsequià amb un vibrant àlbum en viu amb temes desconeguts que va descol·locar tothom. L’ombra del canadenc és allargada i no és aquesta l’única referència a la seva influència en la carrera de R.E.M*.

Patti Smith i Michael Stipe

Un any després de la publicació del disc, Bill Berry, bateria del grup, va anunciar als seus companys que deixava la banda per problemes de salut. Havia patit un aneurisma cerebral durant un concert i tot i recuperar-se en uns mesos i continuar amb la gira, va considerar que li havia arribat el moment de dir prou. Els va fer prometre als altres tres que continuarien endavant. Com va dir Stipe «ara som com un gos al qual li falta una pota, i hem d’aprendre a caminar amb tres potes». Potser no tornaria a fer un disc tan memorable com aquest del que us he parlat avui, però aquest gos encara voltaria pel món uns quants anys, deixant-nos pel camí un bon grapat de cançons excel·lents.

*Bonus track: No puc tancar aquesta ressenya sense posar l’enllaç de la interpretació que Neil Young i R.E.M fan de Country Feedback. Tema inspirat en el vell rocker i la devoció que senten aquests nois per ell -Stipe sembla no creure’s que està compartint escenari amb la llegenda-, ens regalen una actuació sublim. Adoro cada segon d’aquest clip. Gallina de piel.

Bifurca