Hi ha discos que n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a les lletres de les cançons -si és que es dignen publicar-les al llibret, que això ja és una altra cosa- per saber com sonaran. Vejam les de Car Wheels on a Gravel Road: Macon, Rosedale, Mississippi, Algiers, Opelousas, Louisiana, Nacogdoches, Lafayette, Baton Rouge, El Camino, Lake Ponchatrain, West Memphis, Slidell, Vicksburg… Tots aquests estats, ciutats i indrets s’hi esmenten. Si no n’hi ha prou, tenim cançons titulades Lake Charles, Greenville o Jackson. Cal un plànol? Millor un mapa. Podríeu resseguir tots aquests punts i us en sortiria un del Gran Sud dels Estats Units.
A Car Wheels on a Gravel Road els personatges de les cançons de Lucinda Williams, els protagonistes de les seves històries, viuen, moren, estimen, desitgen, enyoren, es barallen, o simplement observen el paisatge des de la finestra d’un cotxe. Un paisatge de “milles i milles de camps de cotó”, un espai geogràfic on emmarcar passions, fracassos i sentiments. Un món on els seus actors senten la veu de Hank Williams i Loretta Lynn a la ràdio, fan sonar Howlin’ Wolf al cotxe, apugen el volum a ZZ top o imaginen a Robert Johnson cantant en un racó d’un bar perdut de carretera. Si calen més pistes per saber quin gust té Car Wheels on a Gravel Road, jo ja no sé… Després el podran qualificar d’Americana, country alternatiu o rebrà el Grammy al Millor àlbum de Folk Contemporani, però tots sabem que el que és realment important no és el nom de la cosa, sinó què et fa sentir quan la música surt pels altaveus.
Car Wheels on a Gravel Road és el cinquè àlbum de Lucinda Williams i és el resultat d’una llarga gestació que podríem resumir en tres anys, quatre productors i tres ciutats diferents. Digueu-li perfeccionista si voleu i ella es defensarà dient que són les seves cançons i que quan surtin al disc romandran per a la posteritat, així que només vol assegurar-se que quedin exactament com ella vol. Cap retret? Lucinda sap què vol, només cal llegir els crèdits de l’àlbum: Steve Earle amb qui va gravar les maquetes originals -”és només un disc, Lucinda” va arribar a dir-li-, Roy Bittan -sí, el de l’E Street Band- que a més se n’ocupa de l’orgue i l’acordió en un bon grapat de temes; sospitosos habituals com Charlie Sexton i Jim Lauderdale i, si no n’hi ha prou, la gran Emmylou Harris fent les harmonies vocals a Greenville. Val a dir que el disc havia de publicar-se amb el segell American Recordings de Rick Rubin -de fet, seves són les mescles de l’àlbum tret del tema Metal Firecracker -però per qüestions legals/econòmiques va ser Mercury qui el va publicar.
Lucinda Williams. Artistassa
Amb aquesta presentació que us he fet, no cal ser cap geni per saber que en aquest àlbum les guitarres elèctriques hi conviuen amb naturalitat els dobros i les mandolines i, tot acompanyant orgues i guitarres acústiques, apareixen acordions per donar un aire tex-mex “not far from de border” com canta a Lake Charles. Riquesa musical, músics que reconeixen el valor del material que tenen entre mans i cançons -Dotze originals i una versió, Can’t Let Go, tan bona com qualsevol altre tema del disc- destinades a convertir-se en les millors de la discografia de Lucinda Williams. La resta ho fa la seva veu. Capaç de transmetre desig a la tòrrida Right in Time -”Em trec el rellotge i les arracades, les meves polseres. M’estiro d’esquena i gemego al sostre”-, construir sentides elegies a perdedors -gent que la va cagar, com ella diu- a Drunken Angel o Lake Charles. Cantar com una heroïna del country a Concrete and Barbed Wire i a Jackson, engegar sense contemplacions un mal home cap a casa, a Greenville. Exigir que li torni l’alegria robada a un ex-amant a Joy, passejar-nos pels seus records d’infantesa a Car Wheels on a Gravel Road i fer-nos arribar al moll de l’ós el sentiment de l’enyorança a Still I Long for Your Kiss.
No és estrany que Car Wheels on a Gravel Road sigui avui, gairebé trenta anys de la seva publicació, vist com un dels àlbums definitius d’allò que es va considerar el gènere Americana (vaja, un altre cop). Més que les vendes, estratosfèriques per a una artista “modesta” com era Lucinda Williams -deu estar ben a prop ja del milió de còpies als EUA-, el que va ser unànime fou el reconeixement de la crítica. Alguns el van descriure com el Blonde on Blonde dels noranta. No entraré jo en aquestes comparacions, ja em guardaré prou, però tal com va dir Lucinda, Dylan, un dels seus herois -com Neil, com Van Morrison-, va ser qui li va marcar el camí: aconseguir vendre discos sense comprometre mai la dignitat artística.
I això, sense que l’àlbum sonés gaire a les ràdios americanes. Per què? Doncs perquè era massa country per a les emissores de rock i massa rocker per a les emissores de country. Vet aquí. Fou la qualitat de les cançons i la personalitat de Lucinda Williams de no cedir a cap concessió comercial el que va cridar l’atenció, primer de la crítica i després del públic. De vegades, també al negoci musical, existeix la justícia i es premia el talent, el compromís i la integritat de l’artista.
Car Wheels on a Gravel Road, és tot aixó. A més, es clar, d’un àlbum immens i un punt de referència imprescindible, no només en la carrera de Lucinda Williams, també en l’imaginari de la música americana dels darrers trenta anys. En un temps que impera la banalitat, la superficialitat i, perquè no dir-ho, la mediocritat disfressada de modernitat en l’oferta musical, recomanar i recuperar un àlbum com aquest i fer-lo sonar és gairebé un acte revolucionari. Qui el coneixeu, ja sabeu de què us parlo. Qui encara no, penseu que us està esperant per regalar-vos una bona estona de plaer a les vostres oïdes.
Deixeu-me dir per començar que quan veig una banda que surt disfressada en les promocions, portades o damunt d’un escenari arrufo el nas. És un prejudici que tinc, no puc fer-hi més. No discuteixo la qualitat de Kiss o els suecs Ghost per citar un parell d’exemples de diferents èpoques, tot i que a mi mai m’han fet el pes ni els uns ni els altres; però ja dic, és veure cares pintades, màscares o aspecte carnavalesc en una banda i al meu interior s’aixeca, com avui es diu, una red flag, un senyal de precaució.
Doncs per aquesta merda d’idees preconcebudes vaig trigar a acostar-me als Turbonegro. Jo ja tenia als Hellacopters -qualsevol dia faig una entrada de l’espectacular Grande Rock- Backyard Babies i The Soundtrack of our Lives i amb el que us acabo d’explicar ja em direu si no estava justificat que fugís d’una altra banda sorgida del inesgotable planter nòrdic, que, a més, estèticament parlant, semblava el revers tenebrós dels Village People. Mireu quina fila fan, estètica gai sortida dels clubs que freqüenta Pacino en el film Cruising (des d’aquí, el meu reconeixement a William Friedkin, traspassat recentment). Barrets de mariner, bigotis, cascos i gorres d’estil nazi, ulleres fosques, llavis pintats i un cantant, Hank von Helvete (RIP), amb un maquillatge facial model Alice Cooper, aficionat a introduir-se bengales pel recte durant els shows.
També és cert que l’àlbum amb el qual es van donar a conèixer i van fer el salt -no ens flipem tampoc, estem parlant d’una banda underground- a un públic més ampli, Ass Cobra (1997) no em va impressionar especialment -què hi farem, per a molts continua sent el seu millor àlbum-. Punk rock contundent i accelerat, però pel meu gust massa lineal i, amb un parell de repassades quedaria arxivat alfabèticament a la T. Potser per això vaig estar anys perdent-me, Apocalypse Dudes, segurament el millor àlbum de tota l’onada que va venir del fred (ho sento, en algun moment havia de caure aquest tòpic suadíssim) durant la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat.
Per mi hi ha dos elements que caracteritzen la transició del so de Ass Cobra al de Apocalypse Dudes. Un és un estil més orientat al rock’n’roll on, tot i mantenir la pegada, s’obren pas les melodies. L’altre té nom propi, o millor dit, àlies: Euroboy, el nou guitarrista fitxat poc abans d’entrar a enregistrar el disc.
Turbonegro. Gay Power
L’aposta és mirar enrere, al rock’n’roll dels setanta via Alice Cooper, Iggy and the Stooges i el glam rock -no és casual que un dels primers temes que tinguessin enllestits fos una versió de Suffragette City de Bowie, inclosa en l’àlbum com a bonus track- entre altres influències genuïnament setanteres. I diria que per aquesta nova -és un dir, però ja m’enteneu- direcció han trobat l’home adequat en Knut Schreiner, alies Euroboy. Un autèntic killer de la guitarra, de tots els fills il·legítims que James Williamson deu tenir escampats pel món aquest és dels més avantatjats. Punxo Apocalypse Dudes i sento alguns solos de guitarra gairebé calcats als que sonen a Raw Power. Em molesta? Gens ni mica. Com tampoc m’importa que Humiliation Street s’assembli tant, però tant, a Gimme Danger, peça també inclosa en el totèmic album de Iggy and the Stogges. Al contrari, em sona a glòria.
I quan sonen punk, ara tiren més cap als Ramones i Motörhead que a Misfits i Poison Idea com ho feien a Ass Cobra. Digueu-me si no a què sonen els cors de la cançó amb què obren l’àlbum, Age of Pamparius, amb aquest títol per fotre-se’n dels hippies. Sona la intro i no saps si t’has emportat a casa un àlbum d’una banda progressiva, després entra un passatge que han manllevat del Won’t Get FooledAgain dels Who i tot seguit ja tenim aquests cors ramonians tan familiars que només fan que engrandir un tema trencador. Els Turbonegro només necessiten les tres primeres cançons per demostrar que aquest és un àlbum guanyador perquè Selfdestructo Bust és una altre tret al centre de la diana -enteneu això dels cors i les melodies?- i l'explosiu single Get it On ja esvaeix tots els dubtes (mireu el vídeo, pujaríeu al cotxe amb aquesta penya?). Aquí teniu l’Euroboy en tota la seva esplendor reencarnat amb el Williamson de Raw Power, riff de roca pura i solos inapel·lables.
Autoproclamats “la banda més gai del planeta”, aquestes bèsties han fet bandera d’una manera tan explícita la seva causa, que un no pot evitar preguntar-se si és tot impostat -anys després ho van reconèixer-, precisament com a resposta a l’homofòbia i masclisme vigent en el món del punk en particular i del rock’n’roll en general. El cas és que en aquell temps no desaprofitaven cap declaració a la premsa, cap foto promocional per deixar clar el seu missatge pel broc gros -no admeto acudits- i fer proselitisme gai. No cal dir que a mi el tema de la seva orientació sexual no pot deixar-me més indiferent, però confesso que em diverteixo molt amb els títols de les seves cançons, on no es tallen ni un pèl, Rock Against Ass, Rendezvous with Anus, Don't Say Motherfucker, Motherfucker…
Euroboy. Killer guitar!
Tot i que, com he dit abans, Apocalyse Dudes és considerat un dels millors àlbums de la segona meitat dels noranta, no falten les crítiques que consideren aquest disc una mena de treball de talla-pega. Els deutes amb Alice Cooper, Dictators, Stooges, MC5 hi són, és clar, de vegades en una mateixa cançó com ara Zillion Milion Sadist un híbrid entre Alice i Ramones, però qui pot resistir-se a temes tan perfectes com Prince of the Rodeo amb aquest interludi de congues abans de reprendre l’atac fulgurant de les guitarres? I una altra cosa, el rock’n’roll està per poder-lo cantar i ja em direu si tornades com les de Rock Against Ass, Monkey on your Back, Good Head no conviden a donar-ho tot, sigui en companyia en algun local mentre remulles la gola o quan apuges el volum del teu aparell i tanques la porta de l’habitació.
Apocalypse Dudes va funcionar realment bé, comercialment parlant, i amb els anys ha quedat com el disc més exitós de Turbonegro. La banda va embarcar-se en un tour europeu, però la visita a Barcelona va evidenciar que les coses no anaven bé, tant és així que després d’aquest concert -qualificat de decebedor per la meva revista musical de capçalera, Ruta 66 i no, no hi vaig ser- la resta de la gira fou cancel·lada. Un comunicat anunciava la separació a causa de “problemes de drogues, desajustaments mentals i una imminent crisi religiosa (sic)”. Es tancava així un capítol en la història de la banda noruega, ja que amb els anys tornarien a l’activitat enregistrant discos i actuant en viu, amb continus canvis de personal. No superarien mai, pel meu gust, aquest autèntic tractat de rock’n’roll high energy que és Apocalypse Dudes.
Planures de l’Anatòlia amb les muntanyes del Taure de fons. Un viatge amb amics, un cotxe llogat i un únic CD per escoltar en el llarg trajecte que va d’Istanbul a la Capadòcia. Mai li agrairé prou a l’amic que abans d’agafar l’avió em va donar un cd-r amb només el nom del grup, Thee Machine Gun Elephant (a partir d’ara TMGE), escrit amb retolador indeleble.
Escric aquesta collonada que no interessa a ningú només per palesar com és de capritxós l’atzar. Hauria descobert la música d’aquests japonesos si hagués refusat l’oferiment amb qualsevol excusa, no sé, no crec que tingui temps, el cotxe només té radiocasset, etc.? El que és segur és que no l’hauria trobat fàcilment a les botigues, i de la ràdio ni en parlo. El Wikipedia té una entrada minsa i a l’espotifai he pogut trobar només una cançó. Doncs imagineu fa vint anys. D’on el va treure el meu amic? No recordo haver-li preguntat, però suposo que seria un MP3 baixat qui sap d’on. En qualsevol cas encara el conservo i puc assegurar que se n’han fet unes quantes còpies d’aquest cd-r tronat per a amics i coneguts.
Qui vulgui escoltar Gear Blues i no el compri d’importació o al segell Munster que va fer una edició en doble vinil, no té més remei que recórrer a youtube. Això si, vídeos amb actuacions seves n’hi trobareu a dojo. Ja podeu preparar els petards i focs artificials, perquè els amants del rock and roll que no coneguin aquest combo japonès, les etiquetes les deixo pels entesos, estan d’enhorabona.
Per descriure la música que fan TMGE el millor que hom pot fer, òbviament, és escoltar-la. Així i tot, com sempre dic, parlem d’emocions i no d’alguna cosa a definir, quantificar ni encasellar. Però com no cal posar-nos exquisits, anem a veure què diu Yusuke Chiba, cantant, guitarra rítmic i líder de la banda davant la inevitable pregunta de les influències: Gene Vincent, The Who, Stooges, Doctor Feelgood (Wilco Johnson és The Man!, diu), Sonics, The Damned, Thee Headcoats... És a dir, un còctel dels elements bàsics del rock and roll, de la fúria del so de Detroit, de les bandes anomenades de garatge, del punk del 77 i més que, agitat i remogut, conforma l’explosiu Gear Blues.
Quan publiquen el que és el seu cinquè disc els TMGE ja són molt grans al Japó. Capaços de congregar desenes de milers de seguidors als seus concerts, les vendes al seu país són més que considerables. Fora del Japó, però, pocs són qui els coneixien, tot i que comencen a treure el nas per Europa amb esporàdiques i curtes gires. Gear Blues és el primer disc que té distribució fora del seu país i amb el qual es donen a conèixer al vell continent i també a Amèrica.
Abans de continuar, mireu aquest vídeo. És del Fuji Rock Festival de 1998 poc abans de publicar Gear Blues. Penso que servirà per situar-nos sobre què estem parlant.
Què? Deixant de banda la bogeria del públic (els organitzadors no fan més que interrompre el show, horroritzats per les allaus humanes i la gent en estat de xoc), fixeu-vos en les expressions facials de la banda. Mirades assassines, mandíbules desencaixades per l’adrenalina (potser per una altra cosa també), donant voltes a l’escenari incapaços de parar quiets mentre el show està aturat per l’evacuació del personal K.O. I de l’actuació? Devastadora, intensa, maníaca. Mireu la reacció de Futoshi Abe, guitarrista, quan l’organització intenta, un cop més, aturar el concert. Quina banda! Qui vulgui continuar veient el concert que cliqui aquí i aquí.
Algú pot tenir la temptació de pensar que sóc un esnob per parlar d’un disc de fa vint anys que amb prou feines pots trobar (abans i ara), d’una banda japonesa amb un nom inclassificable. Li passarà quan escolti el primer tema, West Cabaret Drive i el seu riff hereu directe de Down on the Street de The Stooges. El mateix es pot dir de Smoking Billyque podria haver sortit de les sessions del mític Fun House (1970). Dos temes han sonat i un ja s’ha fet un parell d’idees: la primera, la força imparable i l’estil d’aquest quatre yakuzas que, dit de passada, vesteixen impecablement i, la segona, que no té gens d’importància que cantin en japonès. Quan ho facin en anglès, bàsicàment intercalant algunes paraules i els títols de les cançons, tampoc no n’entendràs res.
Del tercer tema tampoc, tret del títol Satanic Boom Boom Head que són les úniques paraules de la cançó i que es repeteixen en cada estrofa, de vegades amb una cadència més pausada, de vegades a tota castanya. Després de cada una, Futoshi Abe, un killer de les sis cordes, col·loca cada vegada un solo diferent. Tan aviat sona una melodia que recorda a la de Batman, com un rockabilly, o com un coet rocker propulsat a velocitat màxima. L’estil vocal de Yusuke Chiba és ni més ni menys que deixar-se la veu- adobada en mil cigalons de sake- en cada tema; el funk camuflat sota una muralla sonora que és Dog Way és un bon exemple.
Les cançons de Gear Blues flueixen amb naturalitat, és a dir un atac nuclear darrere de l’altre; només a mitjan disc TMGE ens concedeixen un respir amb Hotel Bronco que és un instrumental d’inspiració jazzística. L’elefant torna a envestir amb fúria a Give The Gallon, a la rítmíca Ash, a la piconadora sónica que és Soul Warp, on treuen una harmònica i, cap al final del disc, Boiled Oilens mostra com els TMGE també s’atreveixen amb el funk i el groove ballable i en surten molt ben parats.
Però on millor es mou aquesta banda nipona és quan entre tots aquests riffs i ritmes atòmics ens colen unes tornades i unes melodies infal·libles. Pareu atenció a Free Devil Jam, entre la guitarra metralleta de Abe i el buldòzer de la secció rítmica emergeix una tornada que podrien signar els Beach Boys més surfers. I encara més, el duo Killer Beach- Brian Down que forma part dels millors moments de Gear Blues, són meravelles pop. Sí, sonen com si als Pixies (qui m’ho havia de dir) els haguessin injectat nitroglicerina, i al costat del terratrèmol sònic apareixen melodies que s’enganxen com una segona pell des del moment que les escoltes. Abe continua metrallant tot el que es mou i Chiba no dóna respir a les seves cordes vocals i així i tot cada una de les cançons tenen entitat pròpia, no estem davant d’un disc monolític on tots els temes sonen igual. TMGE tenen un segell propi, això és indubtable, però saben introduir en les seves cançons elements distintius que les fa fàcilment identificables.
En aquesta línia de power pop (vaja, ja ha sortit l’etiqueta, ho sento) queden un altre parell de temes superbs.G.W.D que va ser editada en single, i que és el més semblant al que es podria anomenar un hit amb el corresponent vídeo. El clip és d’estar per casa pel que fa a l’aspecte tècnic, però no podria trobar una temàtica més adient: explosions i flames que envolten l’actuació de la banda mentre executa potser la millor cançó del disc. Des de l’inici amb el baix sonant com una locomotora sense frens fins a un final aclaparador, TMGE demostra perquè les comparacions amb els grans noms del rock and roll no li vénen grans. Queda per al final Danny Go, un altre tema excel·lent, potser el més melòdic de Gear Blues però amb la mateixa intensitat instrumental, que deixa el llistó de l’àlbum a un nivell altíssim.
Després de Gear Blues, vindrien quatre àlbums més. Casanova Snake (2000) -següent treball- és l’únic que vaig poder aconseguir i és tan bo com el que ens ha ocupat avui la ressenya. Però el 2003, tal com havien anunciat prèviament i amb precisió nipona, la banda es va fer l’harakiri, vull dir, es va separar (ho sento no he pogut evitar la broma fàcil). Cap comunicat, cap explicació. Es posava fi a una trajectòria d’una dècada, i les poques esperances de veure un retorn discogràfic van quedar definitivament enterrades amb la mort del guitarrista Futoshi Abe el 2009. El que no es pot enterrar ni amb un milió sarcòfags de ciment a prova de radioactivitat és l’energia i la intensitat que Thee Machine Gun Elephant van escampar al llarg de la seva discografia i en els escenaris on actuaren. Llarga vida al rock and roll.
P.S. Totes les cançons -tret de G.W.D. que remet al clip oficial- porten un enllaç que correspon al concert del Yokohama Arena el mes de gener de 1999, pocs mesos després de la publicació de Gear Blues. Que vagi de gust.
