New Adventures in Hi-Fi

New Adventures in Hi-Fi (Warner Bros. 1996)
R.E.M. 

La banda d’Athens (Georgia) finalitzà la dècada dels vuitanta amb un disc extraordinari, Green (1988), una gira mundial -haurien de passar cinc anys perquè tornessin a embarcar-s’hi en un nou tour- i una discografia sense màcula, esdevenint una de les bandes americanes més respectades i exitoses del moment. 

El millor, però, estava encara per arribar. Green va ser el seu primer treball fora de I.R.S. Records, el seu segell discogràfic fins al moment, donat que la banda havia signat un contracte multimilionari amb Warner Bros. Si els que llegiu això sou massa joves o desmemoriats només diré que el següent àlbum amb Warner, Out of Time (1991), va suposar un èxit descomunal. Número 1 i vendes milionàries tant de l’elapé com del single Losing My Religion, el qual es convertí en una mena d’himne. R.E.M. eren en boca de tothom i un fenomen discogràfic. Una cosa que sempre m’he preguntat és què devien pensar tots els que van comprar Out Of Time, moguts pels singles Losing My Religion o Shiny Happy People, en escoltar temes ultra foscos com Low o Country Feedback. Casualment, els meus preferits.

Del seguent treball, Automàtic for the People (1992), no en dic res i us remeto a la fantàstica i personalíssima ressenya que en Sam Belluga va escriure per a aquest blog (Sam, si llegeixes això, tinc un missatge per a tu: torna!). Bé, només una cosa, i és que per a molts és el seu millor disc; amb una afirmació com aquesta, tractant-se de R.E.M., podeu imaginar el calibre d’aquesta meravella sonora. No imagineu, si no el coneixeu correu a escoltar-lo. No cal que em doneu les gràcies. Stop.

Malgrat l’èxit multitudinari (o potser, justament per això) i la qualitat d’aquests dos àlbums, R.E.M. va refusar embarcar-se en cap gira, i es van limitar a esporàdiques actuacions acústiques i entrevistes en emissores de ràdio i alguna aparició en concerts benèfics. De manera que quan es va anunciar que a la publicació de Monster (1994) seguiria una gira mundial, milions de seguidors de la banda vam estar d’enhorabona.

R.E.M 1995. Stipe i Berry, sense cadira. Asseguts Mills i Buck

A veure, Monster està almenys un parell d’esglaons per sota dels seus dos predecessors. No és un mal disc per la senzilla raó que R.E.M no fa discos dolents. D’acord, un, però va ser a les acaballes de la seva carrera, i ja me n’he oblidat del títol. Però per a mi, la virtut principal d’aquest disc -a banda d’algunes bones cançons, com no- rau en què els va tornar a treure de gira i, el més important, és la llavor del que seria el disc que ens ocupa, New Adventures in Hi-Fi.

M’explico. Per a la gira mundial que s’allargaria per tot el 1995 (des d’Austràlia als Estats Units, passant per Europa i tornant als EUA per acabar), R.E.M. es van endur equips d’enregistrament, amb els quals es van dedicar a gravar concerts, proves de so, improvisacions i tot els que els va passar pel cap. I això és New Adventures in Hi-Fi,  R.E.M fent el que els hi surt de la punta de la fava, sabedors del seu talent i amb la independència necessària per facturar un disc allunyat dels convencionalismes. Finalitzada la gira, a principis del 96 entren a l’estudi, enregistren quatre temes i voilà!, producte compilat, empaquetat i cap a les botigues.

Que aquest àlbum és una aposta innovadora ja queda clar en el primer tema, How the West Was Won and Where It Got Us. Enregistrat a l’estudi, experimental i atmosfèric, amb aquestes notes repetitives de piano i un interludi quasi psicodèlic que no té precedent en la seva discografia. Innovador sí, però rocker i guitarrer també, perquè els quatre temes en viu -tots inèdits- ho són i molt. The Wake-Up Bomb, Departure i Binky The Doormat sonen agressius i directes, amb Stipe totalment entregat, conduïts magistralment per la guitarra de Buck i amb aquells cors que tant bé li surten a Mills. Undertow, quart tema en viu, combina tot això amb, una altra vegada, la faceta més experimental -sons electrònics que acompanyen de fons la instrumentació- del quartet d’Athens.

Un clàssic del blog: La meva entrada

Si les cançons en viu sonen potents, els cinc temes corresponents a les proves de so que inclouen al disc, tenen la mateixa força i exquisidesa. Leave, altra vegada experimentació i contundència; Low Desert és un blues amb ecos de Led Zeppelin;  Electrolite o la quasi perfecta cançó pop; Bittersweet Me i So Fast so Numb són peces rockers que surten propulsades dels altaveus, i ens mostren els R.E.M que recuperen el gust per les guitarres fortes que havien deixat una mica de banda en Out of Time i Automatic for the People.

La curiositat de l’àlbum porta el nom de Zither, enregistrada als vestidors abans de sortir a l’escenari a Philadelphia durant els concerts de l’últim tram de la gira. Un breu instrumental que potser algun dia sabrem la raó de la seva inclusió al disc. Si el preu que hem de pagar perquè facin discos tan esplèndids com aquest és un tema menor sense solta ni volta, passo per caixa amb molt de gust.

Vés a saber per què, però els nois van considerar que no n’hi havia prou amb el material recollit després d’un any de gira i van decidir completar-lo amb quatre cançons més enregistrades a l’estudi. Un cop més, l’encerten de ple. La millor cançó del disc -i que personalment incloc en el top cinc de la seva discografia- porta el nom E-Bow the Letter. Un fantàstic duet amb Patti Smith. Una mena de carta enviada de manera pòstuma a l’actor River Phoenix -ho sé perquè ho vaig llegir fa temps, perquè repto a qui sigui a desxifrar les lletres de Michael Stipe- que conté tota la bellesa que es pot plasmar en una cançó. La instrumentació (això de l’E-bow és un dispositiu que aplicat a la guitarra pot fer-la sonar com una secció de corda), la melodia, i el sentiment que li posen tots dos en la interpretació vocal, en resulta un tema memorable. Completen els talls enregistrats a l’estudi, l’esmentada How The West Was Won and Where It Got Us, la delicada, tot i els acords poderosos amb guitarra distorsionada, Be Mine i un altra cançó excepcional com és New Test Leper, que ens porta ara sí al so clàssic de R.E.M., i que sembla extreta de les sessions d’Automatic for the People.

New Adventures in Hi-Fi, i ho dic ja perquè si no rebento, és el meu disc preferit de R.E.M. que ens presenta, tal com indica el títol, una banda prenent riscos, explorant nous camins, fugint d’allò que és previsible i oferint quelcom diferent a cada nova entrega. I és que algú que segueix les petjades de Time Fades Away (1973) no pot estar equivocat. Efectivament, R.E.M. citen aquest àlbum com a font d’inspiració per a New Adventures in Hi-Fi. Després d’àlbums magistrals com After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i quan tots esperaven un disc en directe de grans èxits, l’indomable Neil Young ens obsequià amb un vibrant àlbum en viu amb temes desconeguts que va descol·locar tothom. L’ombra del canadenc és allargada i no és aquesta l’única referència a la seva influència en la carrera de R.E.M*.

Patti Smith i Michael Stipe

Un any després de la publicació del disc, Bill Berry, bateria del grup, va anunciar als seus companys que deixava la banda per problemes de salut. Havia patit un aneurisma cerebral durant un concert i tot i recuperar-se en uns mesos i continuar amb la gira, va considerar que li havia arribat el moment de dir prou. Els va fer prometre als altres tres que continuarien endavant. Com va dir Stipe «ara som com un gos al qual li falta una pota, i hem d’aprendre a caminar amb tres potes». Potser no tornaria a fer un disc tan memorable com aquest del que us he parlat avui, però aquest gos encara voltaria pel món uns quants anys, deixant-nos pel camí un bon grapat de cançons excel·lents.

*Bonus track: No puc tancar aquesta ressenya sense posar l’enllaç de la interpretació que Neil Young i R.E.M fan de Country Feedback. Tema inspirat en el vell rocker i la devoció que senten aquests nois per ell -Stipe sembla no creure’s que està compartint escenari amb la llegenda-, ens regalen una actuació sublim. Adoro cada segon d’aquest clip. Gallina de piel.

Bifurca

Automatic for the People

Automatic for the People (Warner Bros 1992)
R.E.M 

No us enganyaré: és per a mi el millor disc de la història, tant per raons subjectives com objectives. I permeteu que us posi en antecedents personals, si m'ho permeteu.

El vaig descobrir a l'estiu de l'any següent, probablement el de la meva vida. Els d'Athens havien arribat a l'estrellat absolut de manera merescuda, i s'havien tret un disc supervendes enorme com Out of Time. Però la immediatesa de hits com Losing my Religion, Shinny Happy People o Radio Song em va fer ser molt prudent amb el seu nou disc.

Després d'haver arrassat el món a vendes, i amb la seva nova discogràfica Warner fregant-se les mans i esperant un disc continuador i trencallistes, els d'Athens entreguen com a single una de les seves cançons més "antiprimer-single": Drive, iniciadora del disc, i essent un country rock pausat amb un clixé tan simple (i efectiu) com la idea de conduir per alliberar-te de tot. «Hey kids, rock’n’roll, nobody tells you where to go, baby», i aquella guitarra elèctrica després de la tornada que t'evoca a la tempesta que està per venir al disc (i a la meva vida...).

Deixeu que faci un petit recés i us situi perquè m'entengueu: aquest disc el descobreixo a l'estiu següent gràcies a un gran amor que vaig tenir a un poble molt petit de la meseta. A ella li encantava el disc (i jo, i jo a ella), i em va dir que l'escoltés durant l'estiu. I sí, jo no ho sabia llavors, però marcaria la meva vida, i en aquelles lletres estava el meu despertar com a adult, el cim i final de l'adolescència, i també (no ho sabia) el cruel despertar, el final de l'amor i el final de la infantesa.

Com he dit, el més fàcil pels d'Athens era fer un disc continuista, però no... un cop has acabat d'escoltar Drive, Try not to Breathe et parla de la seducció de deixar de respirar, d'aquell pensament fugaç que et passa algun cop pel cap, «i si deixés de viure?» Nois, com heu passat de facturar Shiny Happy People a això? Stipe i els seus es treuen de la punta de la fava una cançó semiacústica, amb un ús de les distorsions elèctriques com a element de fons, marca del disc durant moltes estones. Més alegre en el ritme però no en el contingut: «I will try not to breathe, this decision is mine. I have lived a full life and these are the eyes that I want you to remember».

I aquest temarro ens posa en situació davant una de les millors cançons dels de Georgia i potser la més lluminosa del disc (tot i que amb cert pòsit amarg): The Sidewinder Sleeps Tonite, una cançó pop basada en el clàssic The Lion Sleeps Tonite, l'únic pont que trobarem amb el seu anterior disc Out of Time, i un prodigi d'interpretació per part de Michael Stipe.

I quan aquí esperàvem que el disc s'endinsi en els camins comercials d'Out of Time, els georgians ens aclaparen davant una de les cançons més belles que ha fet un ésser humà: Everybody Hurts. I ho sé, sé que heu plorat algun cop amb aquesta cançó (jo també), un tros de poesia que és un càntic contra la depressió, i que fins i tot va ser utilitzada en una campanya contra els suïcidis: «Everybody hurts sometimes, so hold on, hold on». Tan mític com la cançó és recordar també el seu aclapador vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=la9QmZ53yhs

En aquest moment, el tanteig al final de la 4a cançó és immens: R.E.M ens té contra la lona, colpejant-nos a l'estómac i als budells, i sabedor que guanyarà el combat, ens atorga una treva amb New Orleans Instrumental nº1, un pont breu instrumental que ens portarà al cop de gràcia amb el que finalitzarà la cara A del disc: Sweetness Follows. En el moment que Stipe ens comença a preguntar només començar, si estem preparats per enterrar als nostres pares, ja hem caigut a la lona i l'àrbitre ha començat el compte del KO: «Readying to bury your father and your mother What did you think when you lost another?». Només de pensar-ho, el primer moment que ho vaig escoltar, tota la valentia i xuleria de l'adolescent que era se'm va fer miques i va reaparèixer el nen que encara era, plorant desconsolat només de pensar que un dia em faltaran. Sí, segueixes sent un nen. I si us plau, qui ha fet aquesta puta obra mestra de cançó, que m'està corcant i destrossant amb aquesta distorsió de fons i aquests violins que em marquen que som efímers?

Amb els ulls amarats ja i el cor en un puny, un adolescent enamorat i aclaparat per la vida que s'està obrint davant seu es disposa a donar la volta a la cinta al seu walkman Sony i a iniciar el camí de la cara B: Monty Got a Raw Deal és un joc sobre Montogomery Clift, una cançó pausada però constant que ens ajuda a agafar aire, amb aquest to acústic i amb aquest pòsit texmex que marca la mandolina. Gràcies nois, per donar-me un respir. I és en aquest moment on R.E.M descarreguen la fúria acumulada a Ignoreland, un rock furiós i ben vigent, amb aquesta harmònica ben marcada que fa de pont, elèctrica, arrauxada, i on els d'Athens reparteixen contra la imbecil·litat d'un país instal·lat al mandat de George Bush pare: «Capital collateral. Brooding duplicitous, wicked and able, media-ready,Heartless, and labeled. Super US citizen, super achiever,Mega ultra power dosing. Relax Defense, defense, defense, defense. Yeah, yeah, yeah. Ignoreland». Nois, que potser estàveu veient a la bola de vidre en Trump?

Carai, ara s'han posat elèctrics... Doncs no, R.E.M no pensa deixar que ens aburgesem i ens entrega Star me Kitten, una espècie de cançó atmosfèrica, gairebé de bressol que sembla extreta d'aquell somni meravellós que hem tingut aquesta nit: sí, allà on siguis, aquell dia vaig somniar que m'arraulies amb els teus braços mentre sonava... si allò era l'amor que estava descobrint, no volia llevar-me mai d'aquell somni...

Per explicar aquella meravellosa cançó següent, Man on the Moon, que tothom coneix, us col·loco en context: hi ha res més adient que escoltar aquesta cançó enmig d'un poble de 100 habitants (a l'estiu) de la meseta ibèrica, escoltant com la tempesta es va apropant i t'està enviant un aire amarat d'olor de terra? Us puc assegurar que no, de debò. I si ho acompanyes amb la persona que estimes, la imatge evocadora de la solitud del desert (un param) amb la plenitud de l'amor és increïble. Plenitud en deia. El que no sabia és que la imatge perfecta, el quadre, es completava amb la tempesta, que es va dilatar, però que arribaria (anys després), i que sepultaria al nen que jo també vaig ser.

Man on the Moon és un homenatge de Michael Stipe al còmic Andy Kaufmann, amb records al Rei Elvis «Hey, baby. Are we losing touch?», amb una tornada senzillament memorable, gràcies a la gran feina dels tres mosqueters: Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry. Un dels millors temes de la història, amb uns cors i un so tan fronterer que la converteix en una joia.

D'aquí fins al final els Georgians no baixen el pistó ni deixen que recobris l'alè: Nightswimming és una peça a piano gairebé íntegrament, preciosa, intensa, bella, amb uns arranjaments brutals... l'art és això amics. I per acabar Find the River, una cançó preciosa, gairebé pastoral, que va funcionar molt bé a les emissores universitàries del Mig-Oest nord-americà, i que també contenia una premonició de la meva (i la vostra) vida:« Watch the road and memorize, This life that pass before my eyes. Nothing is going my way.»

A partir d'aquí ja coneixeu la història del grup: van seguir essent molt populars i van entregar en plena època grunge el gran i infravalorat Monster. Van seguir fent el que van voler fins que ben entrat el segle XXI ja no podien aportar res més nou i van separar els camins.

Ara bé, aquesta obra d'art amb guitarres que cremaven, orquestracions liderades pel Led Zeppelin John Paul Jones i poesia amarant cada segon és el zenit de la seva carrera. I el disc de la meva vida. I us agraeixo que narréssiu tot el que va passar, tot i que jo no ho sabia llavors. I va valer la pena.

Gràcies R.E.M. Espero que el gaudiu i us hagi agradat la lectura.

Sam Belluga