El Camino

El Camino (Nonesuch Records 2011)
The Black Keys

Us he de confessar que he estat dubtant per a la ressenya d’avui entre dos àlbums de dues bandes, diguem-ne actuals (el meu concepte d’actualitat musical ja veieu que comprèn la totalitat del segle XXI). El meu pensament inicial era Wilco. Hi ha una bona història per explicar al voltant de la publicació d’un dels àlbums millor considerats d’aquestes dues dècades que ja portem de segle, Yankee Hotel Foxtrot (2002). Una història rocambolesca i també una lliçó per a molts, de com una banda pot mantenir la dignitat i no renunciar als seus principis, i com Jeff Tweedy va posar el que cal damunt la taula dels executius de Reprise. Però això potser serà un altre dia, perquè tot i el respecte que tinc per Wilco i Yankee Hotel Foxtrot, el seu contendent d’avui guanya per golejada.

Que sí, que això no és cap partit de futbol, i estic segur que hi ha molta gent que, a l’hora de valorar aquests àlbums, pensa exactament el contrari. És una manera de dir que ara mateix -qui sap si en un altre moment el cos em diu el contrari- trio amb els ulls tancats El Camino, setè àlbum de The Black Keys. Per què? Justament, perquè m’ho demana el cos. I què em demana el cos? Ballar. I fer-ho com ho fa Derrick T. Tuggle, actor secundari i ballarí triat per protagonitzar el videoclip del fantàstic primer single, Lonely Boy. Això és estil, amics!

Com suposo que ja vau llegir la ressenya que vaig fer ara fa tres anys de Attack and Release (2008) no caldrà que us digui que aquest duo -Dan Auerbach guitarra i Patrick Carney a la bateria, amics d’infància i residents a Akron (Ohio)- partint de l’ortodòxia blues dels seus inicis, ha anat disc rere disc disseminant les fronteres entre aquest gènere i el soul, el funk i el que s’hi posi pel davant. Attack and Release va ser la clau de volta, perquè a més de deixar-se anar, estilísticament parlant, de manera definitiva -algun crític va dir que era el millor disc de soul de l’any- els va situar al panorama de masses. El seu següent disc, el magnífic Brothers (2010), ja els va fer guanyar uns quants Grammys i vendre un milió d’àlbums.

Dan Auerbach (guitarra) i Patrick Carney (bateria) us saluden.

Només un any després apareix aquest El Camino que, deixeu-me dir-ho ja, el poso sense problemes en el top tres de la seva discografia. Hi he llegit ressenyes entusiastes, fins al punt que algú ha qualificat aquest àlbum com una mena de Greatests Hits i no diria jo que vagi gaire equivocat. No us enganyaré, no queda gaire blues en aquest àlbum -posteriorment reprendrien aquest camí en discos com Delta Kream (2021)- però El Camino continua sonant a Black Keys i, sí, deliciosament “retro”.

Doncs sí, el duo Auerbach-Carney, de fet un trio ja amb la incorporació del productor Danger Mouse als teclats -productor des de Attack and Release i còmplice necessari a l’evolució del so de la banda- ens presenta un disc ple d’ orgue vintage, riffs glam-rockers, cors que s’enganxen a les tornades i ritmes per suar a la pista de ball. No, no exagero i em donareu la raó en el que moment que poseu el disc. Aquí no hi ha un segon de treva, ni gaires moments per a la introspecció. Bé, sí, un i només dura la meitat de la cançó: Little Black Submarines que comença amb un lament típicament bluesy -”tothom sap que un cor trencat és cec”- esquerdat a mitjan tema per un potent riff (que recorda molt al de Mary Jane’s Last Dance, del gran Tom Petty i els seus Heartbreakers, tot sigui dit) i que obre la via a una esplèndida jam (aquesta bateria!) en la millor tradició zeppeliana per finalitzar la cançó.

M’agraden molt els Black Keys quan es posen ortodoxos amb el blues amplificat i fan retronar la bateria, però he de dir que aquesta vessant soul funk que impregna El Camino és realment excitant. Temes com Dead and Gone, el trot vigorós de Run Right Back amb els falsettos en la veu de Auerbach inclosos. De fet, escoltant l’àlbum i perque us feu una idea d’allò que intento explicar, us diré que la majoria de les cançons podrien figurar a la banda sonora de, per exemple, Jackie Brown de Tarantino. Així és, Sister triomfaria a qualsevol discoteca dels anys setanta, d’aquelles amb la bola al sostre, com un hit disco-funk, el mateix que Stop Stop o Nova baby. Ritmes calents, tornades infal·libles.

Podeu sentir com sonen en la gira de El Camino al preu d'un ronyó, a
l'edició commemorativa del 10è aniversari del disc.

També estan temes no per més rockers menys ballables, deutors d’aquell so glam rock que va popularitzar Marc Bolan i els T. Rex o Sweet, com ara Money Maker o Gold on the Ceiling -un altre single guanyador- riff, orgue retro, picades de mans, tornades immediates gràcies a aquests cors femenins… què pot sortir malament? De fet, entre les influències declarades a l’hora d’enregistrar El Camino per aquest parell figuren aquestes bandes, “el rockabilly fifties“ -cito textualment- i també The Clash. Potser sí, si ho diuen ells, pel que fa a la petjada dels britànics, ja que els acords inicials de Hell of Season -malgrat que comença molt semblant a Lonely Boy- aporten un toc reggae que bé podria ser d’ inspiració “clashista”. Sigui com sigui, Els Black Keys completen un àlbum gairebé perfecte amb Mind Eraser, un tema de pop lluminós que a mi em recorda molt a Moby i que com he dit al principi a un li deixa la sensació d’haver escoltat un àlbum que és un hit darrere d’un altre.

El Camino va convertir al duo d’Akron en carn de grans recintes a l’hora de tocar en directe. No és que tingui res a objectar, ans al contrari, em sembla perfecte que bandes de qualitat com ells tinguin èxit. I els directes de la gira corresponent, ja amb músics de suport, continuen sonant sense concessions. Això ho podreu comprovar si tasteu l’edició que els molts cabrons han tret commemorant el desè aniversari de El Camino, on a banda de l’àlbum remasteritzat, teniu un concert complet a Portland que és dinamita pura i també unes gravacions en directe que van fer per a la BBC. O sigui que si no teniu el disc i esteu pensant a incorporar-lo a les vostres estanteries us dono aquesta idea de franc. És clar que també tenim tots l’opció de l’Spotify i que passi per caixa la mare que va parir els que posen aquests preus. En qualsevol cas, apunteu: El Camino. Tant per gaudir-lo en privat, com per aixecar l’ànim d’una festa a casa de manera immediata.

Bifurca

Attack & Release

Attack & Release (Nonesuch-V2 Records 2008)

The Black Keys

Les coses ja no són com eren. I menys que ho serien a partir d’aquest, el cinquè disc del duo d’Akron (Ohio), afegeixo jo. Ignoro fins a quin punt Dan Auerbach, 50% de The Black Keys, va escriure Things Ain’t Like They Used to Be amb una pulsió premonitòria. O potser ho va fer pensant que Attack & Release era el primer àlbum que enregistraven en un estudi de debò i amb un productor professional. O cap de les dues coses i simplement es va concentrar a crear una cançó de desamor memorable que és del milloret del disc, que sigui dit de passada, no és poca cosa.

El cert és que Attack & Release marca un punt d’inflexió en la carrera de The Black Keys. Sí, la seva brúixola continua apuntant cap al blues i el que es diu el garatge rock (obro parèntesi que considero important. Sempre que em trobo aquest terme, sembla com si el lector necessàriament ha de saber què significa; en cas que no, jo ho resumeixo aquí: rock and roll bàsic i enèrgic, sense estructures complicades i amb una qualitat sonora -això pot ser intencionat- més aviat deficient. Ara ja ho sabeu. De res). Deia, doncs, que Dan Auerbach (veu i guitarra) i Patrick Carney (bateria) continuen a la seva bola, fidels a la música que els agrada però una pedra en el camí, un tomb del destí es creua en la seva carrera musical que els farà eixamplar el catàleg d’estils i sonoritats.

La gènesi de Attack & Release té un punt rocambolesc. El gran Ike Turner, un dels pioners del rock n’roll -encara que pel gran públic és més conegut per ser la mala bèstia que atonyinava dia si i dia també a la seva dona, Tina- acabava de reconciliar-se amb la indústria discogràfica guanyant un grammy l’any 2007 al millor disc de blues. El vell cabró planeja reflotar la seva carrera posant-se en mans de Danger Mouse, músic i productor de moda tot terreny que tan aviat s’hi posa amb el hip hop que amb el rock alternatiu. Mouse se’n recorda d’aquells dos friquis, tronats pel blues d’Howlin’ Wolf i altres vaques sagrades i que, riu-te’n, però ja han publicat quatre àlbums, enregistrats a casa seva com qui diu. Vendes no gaires, però tenen a bona part de la crítica especialitzada a la butxaca. La idea és que els Black Keys aportin sang fresca i escriguin uns quants temes tot acompanyant a Ike en la gravació del disc que ha de retornar al vell motherfucker allà on es mereix. Però Ike sempre a punt per fotre a tothom que l’envolta mor d’un atac de cor -induït per les tones de cocaïna consumides- poc abans de començar les sessions de gravació.

Així que el duo es troba amb un grapat de cançons embastades i l’estudi i el productor pagat. Malgrat les reticències inicials a canviar la seva manera de gravar música, Danger Mouse els persuadeix per aprofitar l’ocasió i treballar els temes que porten, a veure què en surt. Ja us ho dic ara que el resultat és el millor disc fins el moment de The Black Keys. Dan Auerbach i Patrick Carney, acompanyats per músics de la talla de Marc Ribot i Ralph Carney (oncle del bateria), habituals de Tom Waits, fan artísticament un pas endavant de gegant. El concurs de Danger Mouse a l’hora de donar una pàtina de... modernitat? al seu so característic resulta decisiu. Un bon resum de Attack & Release seria com obrir els marges del terreny en el qual jugues sense rebaixar -al contrari!- continguts. Aconseguir el difícil equilibri entre la comercialitat entesa com vendre la quantitat més gran de discos i alhora mantenir-te fidel als teus principis artístics.

Enregistraments casolans de blues pota negra i fúria rockera

He llegit algunes ressenyes que asseguren que aquest Attack & Release és el disc més soul de la discografia Black Keys. Probablement. Temes com Oceans and Streams o So He Won’t Break ho corroboren. Però a mi el que més em captiva de l’àlbum són els arranjaments en les cançons -i aquí radica un dels grans mèrits de Danger Mouse- que difuminen les fronteres entre els gèneres i les converteix en peces tan aconseguides com, de vegades, inclassificables. Lies sense anar més lluny té l’estructura d’un blues clàssic i a la vegada sona, gràcies tan a la veu d’Auerbach com als arranjaments melòdics, com si fos una peça soul.

Preneu ara per exemple un tema com Pyschotic Girl i digueu-me què us suggereix aquest banjo que conviu amb uns cors fantasmagòrics, en una mena de blues psicodèlic tintat de hip hop. Qui deia que el blues era un gènere estancat, sense capacitat de renovar-se i/o evolucionar? O la primera cançó del disc, All You Ever Wanted, que descol·locarà al seguidor del duo per la seva cadència somnolenta, un tema amb reminiscències folk de l’època lisèrgica rematat per la irrupció inesperada d’un orgue que li confereix un final amb tocs de grandiositat.

Puc anticipar algunes reaccions per als qui en aquell moment fossin seguidors dels Black Keys i posessin a sonar Attack & Release. La primera, mirar i remirar els crèdits i la caràtula del disc per verificar que efectivament s’havien endut a casa un disc d’Auerbach i Carney. La segona deixar-se emportar per l’obertura del focus sonor i gaudir-ne de la diversitat d’estils i de les excel·lents cançons que conté el disc. I pels que triessin la tercera, fugir esparverats i/o començar a renegar dels canvis, els suggereixo que esperin perquè el duo d’Akron els servirà com de costum generoses racions de blues pantanós, riffs mastodòntics i explosions de fúria garatgera. I no triguen gaire, perquè la segona cançó, I Got Mine, ens retorna al so reconeixible que s’havia convertit en la seva marca, blues rock de guitarres saturades i una bateria que retruny com si no hi hagués un demà. L’ombra del zeppelin plana amb orgull al llarg del tema -si teniu una estona invertiu-la a escoltar la majestuosa When the Levee Breaks del quart disc de Led Zepp i, bé, all will be revealed-. Més encara amb Strange Times, primer single de l’àlbum i construït sobre un riff extret directament de la mateixa pedrera on Tony Iommi els anava a buscar per als discos de Black Sabbath. Només que aquí la tornada està farcida de cors celestials i es nota la mà de Danger Mouse introduint orgues i sintetitzadors diversos.

No sé quina m’agrada més si Remeber When (side A) o Remember When (Side B). És un dir, és clar que ho sé; el que passa és que trobo brillant l’atreviment dels Black Keys en presentar una mateixa cançó amb dos arranjaments força diferents. La primera és una mena de country lacrimogen d’enamorat abandonat, amb ecos hawaians suposo que per la instrumentació a base de lap steel. La segona... un tro, un riff abassegador que capgira totalment la primera versió. La mateixa lletra que era quasi un lament s’ha convertit ara en un retret fatxenda i arrogant mentre les guitarres i la bateria construeixen una agressiva muralla de so en la tradició més rockera. Una mateixa cançó, dues versions. Nit i dia. Com he dit abans, brillant. La inclusió de Same Old Thing la trobo, per altra banda, simplement anècdotica. No és que el tema sigui dolent, però l’aparició d’una flauta recorda inevitablement a Jethro Tull i, tot i que he gaudit de molts bons moments amb la banda de Ian Anderson, el trobo una mica fora de lloc. 

Dan Auerbach i Patrick Carney fent-se uns quants grammys

I ja som al cap del carrer. Tal com deia al principi The Black Keys ens reserven per a tancar el disc Things Ain’t Like They Used to Be. Un tema que ara mateix -tot i que això canvia d’un dia per l’altre- és el meu favorit de Attack & Release. No sé què és el que més em fascina, si el duet vocal amb aquesta artista precoç (en aquell moment tenia disset anyets) del country i del bluegrass (un altre dia us en parlo, avui ja he cobert la quota d’explicacions amb el garatge rock) que es diu Jessica Lea Mayfield, o si és aquesta instrumentació sòbria de guitarres tremoloses, o aquesta melodia hipnòtica. I si no ho dic, rebento, em recorda tant a aquella meravella que és Words (Between the Lines of Age) de Neil Young… 

Res no seria igual per als Black Keys després de la publicació de Attack & Release. Aquest parell de fanàtics del blues que enregistraven al soterrani de casa dels pares, havien trucat amb aquest disc a les portes de l’èxit. Aquest no seria immediat però el camí ascendent ja era imparable. Poc temps després vindrien discos com Brothers (2010) i El Camino (2011) amb els quals arrasarien llistes d’èxits i cerimònies de grammys, convertint-se en un fenomen de masses. I ho farien, cosa estranya en el negoci, sense renunciar a la seva integritat artística, amb els peus a terra i facturant discos que conserven tota l’ànima i tota l’autenticitat. Si no coneixeu els Black Keys, Attack & Release és una excel·lent porta d’entrada al seu univers. 

Bifurca