Vienna

Vienna (Chrysalis 1980)
Ultravox

A principis de 1981, mentre el món en general i el musical en particular ploren la mort de John Lennon –assassinat a Nova York poc abans per Mark David Chapman–, el públic britànic portava una de les seves cançons (Woman, del disc Starting Over) al número 1, per a gran disgust del grup Ultravox, que va veure com el seu senzill Vienna es quedava clavat al 2 (posició a què molts de nosaltres ja voldríem arribar, tot sigui dit). Passen els dies, des de la discogràfica arriba una informació confidencial: sembla que Woman perd pistonada! Els membres d'Ultravox es freguen les mans, pensant que per fi els havia arribat el moment de coronar les llistes... Però vet aquí que se'ls va avançar una de les cançons més originals, curioses i divertides que hagin estat mai número 1 del Regne Unit: Shaddap you Face, de l'italoamericà Joe Dolce, que des d'aleshores va ser anomenat "Joe bloody Dolce" (que vindria a ser com "el Joe Dolce dels collons") pel percussionista d'Ultravox, Warren Cann. Perquè, al cap i a la fi, si et supera John Lennon, pots dir: "Va, mitja paciència, que és John Lennon". Però aquest tal Joe Dolce, que ningú no sap d'on ha sortit i que després no tornaria a repetir la proesa (el típic artista d'un èxit / "one hit wonder")... Doncs mira, tu, no és el mateix.

Perquè els Ultravox feia temps que pencaven per a aconseguir triomfar. S'havien format ja l’any 1974 (coneguts aleshores amb el nom de Tiger Lily, substituït després per Ultravox! amb un signe d'exclamació com a tribut al grup de Düsseldorf Neu!, abandonat després de l'edició del segon disc), encapçalats pel cantant Dennis Leigh (de nom artístic John Foxx) i amb la companyia del teclista/violinista Billy Currie, el baixista/teclista Chris Cross, el ja comentat percussionista Warren Cann i, a la guitarra, primer Steven Shears i, després de l'edició de llur segon disc, Robin Simon. Amb el bagatge de tres LPs (Ultravox!, Ha! Ha! Ha! i Systems of Romance) enregistrats amb l'ajuda a la coproducció de genis com Brian Eno, Steve Lillywhite i Conny Plank, semblava que l'èxit els trucaria a la porta. Però aleshores la discogràfica Island Records els despatxà i, després d'una batussa durant una gira autofinançada pels Estats Units, el grup es va dividir: d'una banda, John Foxx iniciaria la seva trajectòria en solitari; de l'altra, els membres restants (menys Robin Simon, que més tard decidiria de quedar-se a Nova York, atret per les perspectives artístiques de la ciutat) continuarien amb el nom d'Ultravox.

Amb la incorporació de l'escocès Jim Ure (anteriorment membre de Magazine i conegut com a Midge Ure al món musical) com a cantant, teclista i guitarrista, i després de resoldre uns compromisos amb, entre d'altres, Gary Numan i Thin Lizzy, els "nous" Ultravox començaren a treballar en un disc que, tot i ser el quart de la discografia del grup, probablement devia sentir-se com un segon debut, degut als canvis i els moviments al si de la formació. L'electrònica, que havia entrat tímidament al primer disc i havia augmentat progressivament de protagonisme amb el pas del temps, s'assentaria definitivament en aquest nou àlbum, anomenat Vienna (aparegut al mes de juliol de 1980), que tindria un so modern, amb sintetitzadors com el MiniMoog o l'ARP Odyssey, un parell de Yamahas i una caixa de ritmes Roland CR-78 "tunejada" pel percussionista Warren Cann. Però, alhora, Vienna –coproduït novament amb Conny Plank i enregistrat als RAK Studios de Londres i mesclats al Conny's Studio de Neunkirchen (a prop de Colònia)– té un regust romàntic, neoclàssic, europeu, amb referències ocasionals al continent en alguns moments de les lletres, similar al que Kraftwerk havien proposat tres anys abans amb l'edició de l'excel·lent Trans-Europe Express.

Ultravox versió 1980. D'esquerra a dreta:
Warren Cann, Midge Ure, Chris Cross i Billy Currie

En altres ocasions he comentat que la primera cançó dels discos és com una carta de presentació, una declaració d'intencions... Com una manera de dir "Així és com sonem ara, això és el que us trobareu aquí dins". El cas de Vienna no n'és cap excepció, i qui s'encarrega d'obrir el disc és Astradyne, una peça instrumental que comença amb uns hi-hats metàl·lics provinents de la CR-78 acompanyats d'uns suaus arpegis de sintetitzador, als quals se'ls afegeix després la resta de la instrumentació (bateria, baix i sintetitzador de cordes) en un crescendo poderós i apoteòsic; un compendi de les novetats que presenten els Ultravox amb aquest àlbum. Però en general els temes d'aquesta primera cara tenen força punts en comú amb els discos anteriors d'Ultravox, com ara el següent, New Europeans, que parla d'un home sol i abandonat que troba una nova vida en la música electrònica ("His modern world revolves around / The synthesizer's song") o Private Lives, que té un so molt similar: després d'una breu intro amb un piano que li dóna un aire neoclàssic, irromp amb força un sinuós baix electrònic amb un altre sintetitzador encarregat de la melodia principal i una guitarra elèctrica de fons; tots aquests ingredients estan units per la bateria de Warren Cann, sempre poderosa. La cançó fa una al·legoria al ball i a l'ambient de la vida nocturna, que en aquella època tenia un dels seus epicentres a la discoteca "Blitz" (propietat de Steve Strange, veu i imatge de Visage, grup amb qui havien col·laborat Ure i Currie). Passing Strangers, amb un so més tradicional malgrat la presència de sintetitzadors, és una reflexió sobre una relació de joventut, vista amb un pòsit de nostàlgia que dóna l'inexorable pas del temps ("We were so young / we were too vain") on un violí elèctric a la secció central contribueix a crear un ambient melancòlic enmig d'un mar d'efectes electrònics. Sleepwalk, el primer 7" dels nous Ultravox i primer Top 30, és una cançó molt accelerada en què el grup abandona les guitarres sense perdre força ni agressivitat, amb la bateria de Warren Cann acompanyada per tot l'arsenal sintètic del grup; un conjunt que encara guanya més potència quan és interpretat en directe.

La segona cara continua accentuant la presència d'elements electrònics, i la primera cançó, Mr.X, n'és una bona mostra: la caixa de ritmes CR-78, els sintetitzadors i el violí elèctric acaparen el protagonisme i, al damunt, Warren Cann llegeix/recita un text críptic dedicat a un personatge misteriós objecte de multitud d'hipòtesis (és David Bowie?, és John Foxx?); amb el pas dels anys ningú al si del grup no ha clarificat la identitat d'aquest individu, tot i que, si ha de servir com a pista, John Foxx té una cançó al seu primer disc –el fantàstic Metamatic, aparegut a principis de 1980, alguns mesos abans que Vienna– amb una melodia pràcticament idèntica (si voleu comparar les dues melodies, la del John Foxx es diu Touch and Go) que havien assajat i tocat tots junts quan encara era membre d'Ultravox... A vosaltres us correspon de dir si és una simple casualitat o no; en tot cas, la seva simplicitat i el so predominantment electrònic la converteixen en una cosina llunyana del gran èxit kraftwerkià The Model. Un frenètic seqüenciador enllaça el final de Mr.X i el principi de Western Promise, un altre tema ràpid i molt electrònic on Ure reflexiona sobre la civilització oriental i al seu estat de progressiva submissió als dictats d'Occident després de la Segona Guerra Mundial; per a acabar d'ambientar la peça en aquesta zona geogràfica, Ure presenta les estrofes amb el mot "Hai!", que significa "Hola" en japonès. També s'hi enllaça directament, com a punt final d'una suite dividida en tres parts, el tema titular de l'àlbum, amb un patró rítmic de la CR-78 reconeixible des del primer moment. Midge Ure manifestà que la seva intenció era crear un tema amb influències del romanticisme del segle XIX, amb estrofes senzilles, molta instrumentació en les tornades i amb un final grandiós, quasi exageradament romàntic... I que ha esdevingut amb el pas dels anys la cançó per excel·lència d'Ultravox. El disc s'acaba amb All Stood Still, que comença amb el so d'una bateria electrònica Simmons i continua amb un poderós baix procedent del Minimoog; Ure hi recupera la guitarra i canta a duet (en format de "crida-resposta") amb Warren Cann una lletra obscura i sinistra que parla del moment immediatament posterior a l'esclat d'un accident nuclear. Cal recordar que només un any abans havia tingut lloc un accident a una central (Three Mile Island 2) a prop de Harrisburg, als Estats Units, amb la qual cosa aquest tema era d'actualitat.

"Sleepwalk", primer senzill dels nous Ultravox i primer Top 30 del grup

En general, l'entrada de Midge Ure a la formació va donar com a resultat un so més comercial que el dels "primers" Ultravox encapçalats per John Foxx, tot i que aquesta comercialització no es notaria "de debò" fins a l'edició de Vienna en format 7". L'energètica Sleepwalk havia entrat al Top 30 britànic, sí, però Chrysalis decidí de publicar Passing Strangers com a segon single –en contra dels desitjos del grup, que preferia Vienna– i va caure fins al 57, tot i comptar amb l'ajuda d'un vídeo dirigit per Russell Mulcahy. Chrysalis havia posat les típiques objeccions al llançament de Vienna com a single –que si és massa llarga, que si és massa lenta...– però els Ultravox van insistir-hi fins que la discogràfica va cedir. I, mentre el single iniciava el seu ascens a les llistes, el grup va enregistrar un vídeo –també dirigit per Mulcahy– autofinançat i rodat entre Londres i Viena enmig del rigorós fred de l'hivern austríac –la frase "We walked in the cold air", amb què comença la cançó, prenia aleshores un sentit especial– i amb reminiscències a la pel·lícula "El Tercer Home"; cal dir, però, que Chrysalis acceptà de pagar part de les despeses del vídeo en comprovar el seu irrefrenable ascens, només aturat per John Lennon primer i Joe Dolce després. L'èxit del senzill Vienna serví per a impulsar les vendes de l'àlbum, que assoliria un meritori tercer lloc a les llistes britàniques. El seu últim single seria All Stood Still, publicat ja ben entrat l'any 1981 i que, malgrat el seu tema sinistre, aconseguiria també entrar al Top 10.

Li tinc un afecte especial, a aquest disc. És el primer que em vaig comprar d'Ultravox, guiat per diverses mencions a un llibre d'història de la música electrònica que havia llegit poc abans i, sobretot, per haver sentit una versió de Vienna a una recopilació d'artistes del gènere. Cal dir que alguns dels seus elements em van resultar al principi difícils d'entendre –bateria acústica i guitarres a un disc de pop electrònic?– però en comparar-lo amb més material editat durant aquest període vaig trobar més el sentit de tot plegat. I, evidentment, que les cançons tinguin molta presència electrònica i poder gaudir de la versió original de Vienna em van fer valorar-lo tan positivament com es mereix. Perquè realment s'ho mereix: els temes són bons, tenen energia, s'enganxen i es poden taral·lejar amb facilitat. Què més voleu, parròquia? Quant a la seva influència, l'exemple més clar el podem trobar al grup Cybotron, format per Richard Davies i la futura estrella i DJ Juan Atkins, tots dos originaris de la "Motor City"; és fàcil trobar similituds entre Mr. X i una de les primeres cançons dels nord-americans –de quan el techno de Detroit era més techno-pop que techno– anomenada Alleys of Your Mind.

 Un grup electrònic alemany molt famós també es va fotografiar
a unes escales... Una pista? Comença per K

La trajectòria dels Ultravox després de Vienna tindria un sentit ascendent, malgrat el petit retrocés –comercial, no de qualitat– de Rage in Eden (1981). Amb Quartet (1982), produït per George Martin (sí, el productor de tants i tants discos dels Beatles) i el disc en directe Monument (publicat el 1983 com a document de la gira de presentació de Quartet) els Ultravox van frenar el cop per a remuntar definitivament amb l'espectacular Lament (1984), que els permetria d'actuar al macroconcert Live Aid de 1985 on, entre d'altres, Ultravox van tocar una versió de Vienna especial per a l'ocasió. Paral·lelament, Midge Ure havia deixat algunes pistes sobre una hipotètica carrera en solitari –com ara una versió electrònica de No Regrets (escrita per Tom Rush al 1968)– i que iniciaria seriosament al 1985 amb el disc The Gift, que inclouria el seu número 1 If I Was; a més, havia compost juntament amb Bob Geldof la cançó Do they know it's Christmas?, que serviria per a recaptar fons per a lluitar contra la fam a Etiòpia.

Aquests èxits, però, van comprometre l'estabilitat dels Ultravox, que si bé aconseguirien publicar un nou àlbum el 1986 –el voluntariós U-Vox–, el bateria original Warren Cann no va participar-hi i va ser substituït per Mark Brzezicki. Després de la gira promocional d'aquest disc els Ultravox es van dissoldre, tot i que Billy Currie "ressuscitaria" el grup amb nous músics amb què enregistraria alguns àlbums en la dècada dels 90. Pel que fa a Midge Ure, continuaria publicant discos en solitari premiats amb diversos hits, com ara la cançó Breathe, inclosa en un anunci d'una marca suïssa de rellotges. Els quatre membres de la segona formació d'Ultravox es reunirien l’any 2008 per a realitzar una gira de retorn als escenaris i preparar un nou àlbum, de títol Brilliant i publicat quatre anys després; un disc que faria honor al seu nom, tot i que també va significar el punt final de la carrera d'Ultravox. Però sempre podran dir que durant els 80 van ser un grup important, amb fama merescuda, i que van deixar diverses cançons per a la posteritat. Això sí: si mai us trobeu el Warren Cann pel carrer, jo de vosaltres no xiularia la melodia de Shaddap you face, ja que podria ser que no ho trobés divertit. És un consell que us dono desinteressadament.

Dr. Sampler