A Bird Called Angola

A Bird Called Angola (Dixiefrog 2011)

The Delta Saints

Malgrat ser de Nashville, o justament per això, The Delta Saints no són una banda de country. No, això seu és el blues i el southern rock, amb una retirada al rock dur. Una mena d’encreuament entre els Allman Brothers i Led Zeppelin. Mireu que fàcil és despatxar una ressenya en tres línies.

Doncs no ho faré, perquè aquesta banda mereix molta més atenció, o més ben dit la mereixia atès que el 2018 van cessar la seva activitat amb un comunicat en què explicaven que es prenien un descans indefinit. Un parèntesi que avui dia, i que jo sàpiga, encara dura. Però, encara que la seva trajectòria amb prou feines va ocupar una dècada, The Delta Saints van tenir el seu moment podríem dir de glòria, sobretot a Europa. Només dues referències discogràfiques, dos EP editats als EUA -Pray On (2009) i A Bird Called Angola (2010)- van ser suficients perquè promotors europeus arrisquessin a portar-los al nostre continent i la veritat és que no van decebre. Les seves gires a principis de la passada dècada deixaren tan bones sensacions que el segell Dixiefrog va posar en circulació, una edició només per Europa, un àlbum amb el títol A Bird Called Angola que contenia les cançons -onze en total- compreses en els dos primers EP americans. Aquest és el disc que tinc a les mans i del qual us en parlaré avui.

És innegable la tradició i les fonts de què beuen aquesta jove banda americana, i no trigareu gaire a comprovar-ho. De fet, serà en el mateix moment que soni A Bird Called Angola, primer i probablement el millor tema del disc. És aquest un tema passat pel mateix patró que el que feien servir els Allman Brothers, potser amb toc sonor més modern que s’emmiralla amb els Black Crowes. Com acostumo a dir, si voleu sons innovadors, amics, haureu de buscar altres àlbums, perquè aquest deixa clares les intencions des del primer moment. Així que ja ho sabeu, el disc pivota sobre el blues, el swamp rock (Swamp Groove!), els dobros, el southern rock i totes aquestes coses al marge de les modes que tant ens agraden a alguns.

The Delta Saints en viu. Bilbao 2015 (Foto Mr. Duck)

Si faltava algun altre ingredient el trobaren a Good in White, quan apareix el fantasma dels Led Zeppelin més “pantanosos”; un tema dens com les aigües que corren pel fons del Mississipi i on de propina trobem una mena d’espiritual al final del tema, amb un predicador que acaba cridant “Go down to the river and pray”. I quan sona el fantàstic Company of The Thieves -en una onda molt similar a Good in White- ja podem citar un parell de trets definitoris -influències a banda- del so dels Delta Saints. El primer que cal dir és que la veu del cantant i líder Ben Ringel, està per sobre d’almenys el 90% dels vocalistes que circulaven per la dècada passada. Quina potència! Alguns l’han comparat amb Joe Cocker, però si jo haguera de citar un sol nom, no m’ho pensaria un minut: el gran i enyorat Chris Cornell, vocalista de Soundgarden. L’altre aspecte que caracteritza la música dels Delta Saints -almenys en aquest disc perquè acabaria desapareixent en el futur- és el protagonisme de l’harmònica de Greg Hommert, present en gairebé tots els temes de l’àlbum.

El fet que les cançons que integren aquest A Bird Called Angola no segueixin l’ordre de publicació dels EP i estiguin intercalades, em fa pensar que segueixen un criteri deliberat. Suposo que han decidit situar al principi les tres cançons més contundents, perquè a partir d’aquí l’àlbum entra en una fase més tranquil·la per tornar a apujar el to al final. Steppin’ té l’aire de les llargues jams que acostumaven a interpretar els Allman Brothers, en aquest cas a partir d’uns compasos inicials de blues acústic anar desenvolupant el tema fins allargar-lo més enllà dels cinc minuts. Si a Good in White feien servir la figura del predicador a Momma dibuixen unes pinzellades de gòspel. Pray On és el que podríem anomenar blues rural que comença bé, però que perd una mica de gas cap al final, malgrat els esforços vocals de Ringel per mantenir el pols. Una onda similar, però molt més vibrant, segueix Callin’ Me Home on no falten les referències al mite de Robert Johnson “devil is calling me home”.

Si escolteu l’àlbum no us passarà desapercebut el fet que, tot i tenir els fonaments profundament arrelats en el blues i en els sons més tradicionals de la música americana, aquesta banda -especialment la seva secció rítmica- té un toc funk en algunes de les seves cançons. Alguns han volgut veure en ells una mena de banda de fusió com les que sorgiren durant la dècada dels noranta del segle passat. Sincerament, no crec que sigui el cas, però és cert que aquest groove ja l’apunten al tema inicial A Bird Called Angola, el fan servir a Voodoo Walk per tornar a apujar de revolucions el disc i ho rematen amb el tema final Train Song, una magnífica manera d’acabar l’àlbum a un ritme vertiginós de locomotora -ho sento, no podia deixar passar l’expressió- sense frens. Quedeu-vos pel mig amb la fantàstica 3.000 Miles i el gran solo de guitarra del disc en la millor tradició del southern rock.

Una llàstima no haver pogut veure en directe de The Delta Saints, perquè van estar pel nostre país unes quantes vegades la dècada passada. Tothom coincideix que el seu repertori guanyava en directe i els seus concerts eren excel·lents. Tant de bo posin punt final a aquest parèntesi d’inactivitat i puguem ben aviat tornar a gaudir d’aquesta banda i de la seva música en viu.

Bifurca