The 1974 Live Recordings

The 1974 Live Recordings (Columbia 2024)

Bob Dylan & The Band

Primer de tot, la descripció: Un box set de 27 cds que conté 26 concerts (sí, el concert final al Forum de Los Angeles ocupa 2 cds) enregistrats durant gira la que Bob Dylan & The Band van fer pels EUA i el Canadà durant gener i febrer de 1974. Pels col·leccionistes (entre els quals em compto) això vol dir que, si tenim en compte que foren 40 shows, encara en falten 14. Ha, ha, ha, és broma. Bé, no és broma, els números són aquests. Però esteu perdonats tots dos, Bob i Columbia; si és tot el que heu pogut localitzar als arxius ens ho creurem perquè, per una vegada, em dono per satisfet amb aquest llançament.

I aquesta generositat i consideració amb l’afició, d’alliberar tot el que han pogut trobar de la gira de 1974? No amics, això no és cap deferència amb aquells que fa anys i panys que gastem els nostres diners en l’obra del Sr. Zimmerman. Es tracta simplement d’una maniobra comercial per preservar els drets d’autor d’aquest material inèdit i evitar que passin al domini públic, almenys a Europa, un cop passats cinquanta anys. Ras i curt i per no entrar en legalismes, publicant aquest material, tant Dylan com les multinacionals amb què està associat s’asseguren la protecció legal del seu catàleg i que ningú més que ells en pugui fer diners. La proximitat del meu aniversari i una oferta trobada per internet va fer que m’hi llancés de cap. Resultat: Fa mesos que paladejo, en petites dosis, tots i cada un dels concerts que contenen el box set en qüestió.

No guanyaré cap premi de fotografia, però us faré
dentetes amb el meu exemplar de 1974 Live Recordings

L’anunci de Planet Waves (1974) i l’inici d’una gira de Bob Dylan amb The Band a principis de gener d’aquell any, havia generat una gran expectació que es traduí en una demanda anticipada de tiquets -12 milions per a poc més de 600.000 disponibles- extraordinària. No era estrany. Dylan havia estat oferint a partir de 1966, any del famós accident de moto, productes diguem subestàndars -recordeu el titular de Greil Marcus en la crítica de Self Portrait (1970) “Què és aquesta merda?”- on només John Wesley Harding (1968) seria l’excepció. L’edició del nou disc, enregistrat amb The Band, i el retorn als escenaris després d’una absència -tret d’alguna actuació puntual- de gairebé vuit anys amb els seus antics còmplices cobrint-li les espatlles expliquen aquesta expectació.

Val a dir que ja existeix un document oficial d’aquella gira. Em refereixo al magnífic Before The Flood (1974), doble disc en directe que captura enregistraments dels concerts de Los Angeles -més un tema de Nova York- i que és un bon document sonor d’aquell tour. Cinquanta anys després, la publicació de The 1974 Live Recordings obre una nova perspectiva, desconeguda per a molts, i permet una revisió i una relectura del que fou fins aquell moment la gira més exitosa i multitudinària del nostre home.

Els concerts foren planejats de la següent manera: Obria el concert Dylan amb The Band i feien mitja dotzena de cançons “elèctriques”. Dylan es retirava i era The Band qui feia un segment de quatre o cinc cançons del seu propi repertori -de fet mentre Before The Flood en dóna testimoni, el box set que us comento se centra únicament en el repertori Dylan-. Tornava a aparèixer Dylan per fer un grapat de temes acústics i tornava a marxar perquè The Band fes la segona part del seu show. La recta final i els bisos del concert anaven a càrrec del nostre home secundat per The Band. Com veieu una estructura dissenyada per protegir al màxim la veu de Mr. Zimmerman donada l’exigència del calendari, ja que cal tenir en compte que foren programats quaranta shows en quaranta-tres dies (molts amb concert tarda i nit).

Com comprendreu, amics, no tinc la intenció de comentar un per un els vint-i-sis concerts disponibles -la majoria sencers, a alguns, però, els falta alguna cançó i uns pocs només n'han sobreviscut fragments- perquè és una feina en la qual hauria d’invertir mesos -tot i que per la xarxa ja trobareu dylanòfils que ho han fet, però aquest és un nivell al qual jo no puc aspirar-. Em limitaré a fer algunes pinzellades per l’oient casual que havent-hi escoltat Before the Flood vol aprofundir una mica més en la gira que va significar el retorn de Dylan acompanyat per The Band als escenaris.

Primer de tot, i a diferència del que sol ser habitual en moltes bandes i artistes quan surten a la carretera, la gira va assolir els millors moments ben aviat. El més normal és que, com més va, els músics van polint els arranjaments, acoblant-se millor els uns amb els altres, perfeccionant el repertori… No, en el cas que ens ocupa i per algunes raons que ara us explicaré Dylan i The Band oferiren els millors concerts durant les dues primeres setmanes del tour. Això té a veure amb el que deia el principi, que Before The Flood, enregistrat els dos darrers concerts de la gira, si bé és un bon disc i un document més que vàlid, ni de bon tros recull el millor del tour.

Dylan i The Band assajant abans de sortir a l'escenari. Foto: Barry Feinstein

Parem atenció al repertori. Dylan inicia la gira amb el tema Hero Blues per obrir el show. Imagino la cara de Robertson, Helm i companyia quan són informats que han d’assajar una outtake de The Freeweelin’ (1963). Tot i ser un tema desconegut, aquest blues acústic funciona de meravella transformat ara en un enèrgic tema elèctric que devia agafar per sorpresa el públic. Malauradament, Hero Blues només roman els dos primers concerts -Chicago 3 i 4 de gener- desapareixent per sempre més. Dylan sembla dubtar de la idoneïtat de quina cançó ha de començar el concert. En els pròxims prova amb The Ballad of Hollis Brown -una altra molt benvinguda sorpresa, The Band li dona un aire rabiosament funky- i amb Rainy Day Women # 12 & 35, fins que troba una solució ben curiosa: obrirà el show amb la mateixa cançó que el tanca: Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine). I així quedarà fins a final de la gira.

Enteneu el que explico? Dylan canvia i arrisca sobre la marxa, i el millor és que encerta en les temptatives. En aquests primers concerts el repertori varia cada nit i apareixen temes poc coneguts, alguns fins i tot inèdits. Un altre punt important: Planet Waves, no ho oblidem, era el disc d’estudi acabat de publicar i en els primers concerts es nota l’entusiasme per tocar les noves cançons: Tough Mama, Something There Is About You, Wedding Song, Forever Young, fins i tot la inèdita Nobody ‘Cept You. Cap d’elles no duraria gaire, només Forever Young romandria fixa fins al final del tour. Una llàstima perquè Planet Waves és un bon àlbum -potser infravalorat per les altes expectatives inicials- ple de bones cançons com les esmentades. Per què Dylan va perdre l’interès per elles tan aviat? Només ell ho sap, però el fet que tant els temes de Planet Waves com aquells més desconeguts de la seva discografia -l’esmentat Hero Blues, Song for Woody, To Ramona…- foren eliminats del repertori en favor de temes més coneguts i previsibles, és el que fa que aquelles primeres dates siguin més interessants per a l’aficionat.

Un altre aspecte important: La veu de Bob Dylan (sobre els seus canvis de veu al llarg del temps, us ho explicarà millor que jo aquest vídeo a partir del minut 6:40 i, a més, us fareu un tip de riure). El cas és que durant les primeres dues setmanes, Dylan canta, entona, modula la seva veu, dota les cançons de l’energia i alhora de la delicadesa que necessita cadascuna. Com en el cas de les noves cançons, tot això s’esvaeix. Aviat, Dylan ja no canta, crida, particularment en els temes elèctrics. El tractament vocal de les cançons fa que aquestes perdin moltes vegades els matisos, els detalls… No falten interpretacions dels dylanòlegs del perquè de tot plegat. La raó més òbvia és que el calendari del tour comença a passar-li factura a la veu i el nostre home tria escopir les paraules en comptes d’entonar-les. Altres raons indiquen el consum de certs productes estimulants que alhora tenallen la gola. Si teniu l’ocasió podeu comprovar-ho vosaltres mateixos escoltant els primers concerts i l’oficial Before the Flood on notareu que el canvi és evident. Val a dir que per mi això no és un gran problema, el meu tour favorit de Dylan és el Rolling Thunder Revue, un any després, quan ja havia adoptat aquest estil “cridaner” però és important aquest detall, un cop més, per valorar aquest The 1974 Live Recordings perquè ofereix una panoràmica molt més completa d’aquesta gira.

"I això és tot amics". Final de gira al Forum de Los Angeles. Foto: Barry Feinstein

De totes maneres no em malinterpreteu. Tot això que explico no vol dir que els concerts de la segona meitat del tour siguin inferiors. No, els concerts de Nova York i Los Angeles, per exemple, són excel·lents. Amb un repertori com el que Dylan ja tenia a les espatlles i una banda com The Band és pràcticament impossible trobar un show mediocre. Qui pot objectar res quan sonen en un mateix concert Knockin’ on a Heaven’s Door, Ballad of a Thin Man, All Along the Watchtower o Like a Rolling Stone per citar alguns immortals? Sí, et setlist ja no canviava nit rere nit, ni tampoco hi havia sorpreses en forma de temes poc o gens coneguts, però ara sonaven terrorífiques versions de Highway 61 Revisited i potents arranjaments elèctrics de Blowin’ in the Wind o Mr. Tambourine Man. I, que dir de The Band. Potser Dylan al llarg de la seva carrera ha tocat amb millors músics, però mai la seva música ha sonat amb tanta riquesa de matisos com amb els seus còmplices canadencs -d’acord, Levon Helm era d’Arkansas-. L’estil únic a la guitarra de Robbie Robertson, el piano de Richard Manuel i sobretot els teclats (orgue i clavinet) de Garth Hudson sempre aporten un plus que enriqueixen encara més unes cançons que ja són patrimoni de la humanitat.

Bé, com a pinzellades que abans he dit que faria sobre aquest The 1974 Live Recordings, crec que ja n’hi ha prou. No cometré la imprudència de recomanar-vos el box set perquè haurieu de ser molt bojos o molt fans de Bob Dylan per afrontar una obra tan monumental. En tot cas, i si teniu curiositat, he vist que a l’Spotify hi ha penjada una selecció, encara que majoritàriament corresponen als darrers concerts d’aquella gira. I ara us deixo que encara tinc uns quants concerts per endavant per escoltar i gaudir.

Bifurca