Swordfishtrombones

Swordfishtrombones (Island Records 1983)

Tom Waits

Publicat per Island Records després que Asylum, la companyia de Waits de tota la vida refusés fer-ho, Swordfishtrombones marca el gir musical, la fugida endavant d’un artista que havia basat la seva carrera en el jazz i el blues, amb el piano com a principal eina de treball. Waits s’havia fet un nom com a compositor i intèrpret gràcies a una sòlida discografia durant la dècada dels setanta i a recórrer el país de punta a punta actuant en clubs i bars. Swordfishtrombones és un punt d’inflexió cap a terrenys sonors i instruments desconeguts en la seva discografia. Gaites, marimbes, maraques i sobretot percussions de tota mena campen omnipresents per tot el disc.

Mai un primer tema d’un disc ha estat tan efectiu per definir el nou concepte musical. Underground, la veu cavernosa com mai de Waits marca el ritme tant com la percussió hipnòtica. «There's a big dark town, it's a place I've found there's a world going on underground.» Si, Tom Waits ha trobat un nou món, un lloc on deixar anar tot el que vol dir i fer a partir d’ara. I és fascinant. Com ho és Shore Leave, una carta escrita a casa des de Hong Kong on Waits xiuxiueja les seves peripècies quotidianes que encaixen perfectament enmig d’una ambientació musical sòrdida, remors i portes que es tanquen, i on destaca la subtilitat d’una guitarra elèctrica que no descobreixes fins que no has escoltat la cançó vàries vegades. El breu instrumental que segueix Dave The Butcher és el que imagino devia escoltar Jack Torrance mentre caminava pels passadissos de l’Hotel Overlook. Terrorífica.

Amb Johnsburg, Illinois senzilla i romàntica balada al piano dedicada al seu nou amor, tornem a paisatges coneguts de la discografia waitsiana, a l’igual que amb Town with no Cheer si no fos per aquesta introducció in crescendo de gaites i repics del que sembla una llauna -freedom bell li diuen- que li confereix un toc fantasmagòric, quan en realitat la cançó va sobre algú que no troba lloc en un poble miserable per prendre una copa. Però abans està 16 Shells From A 30.6, rítmica, agressiva, una altra vegada la percussió en primer pla i Waits donant-ho tot amb la seva veu poderosa; quins músics tan magnífics, a cada escolta aprecies matisos diferents en la interpretació.

In the Neighbourhood té aquell aire de desfilada al carrer amb Waits descrivint el paisatge urbà -el veïnat- que tan bé se li dóna. Un tanca els ulls i pot sentir l’exèrcit de salvació desfilant pel carrer amb els trombons, acordions i el redoblament de tambors. Una preciosa cançó que va ser el single del disc i de la que també se’n va fer un videoclip amb Waits desfiant amb una comparsa de freaks al darrere. I després del breu instrumental Just Another Sucker On The Vine arribem a Frank’s Wild Years, un monòleg sobre una base jazzística on sentim la divertida història (bé, segons es miri) de Frank (l’alter ego de Waits). Frank viu hipotecat, amb dona i un chihuahua que es diu Carlos. Un bon dia surt de la feina, es pren un parell de copes per després anar a la benzinera a comprar el necessari per calar-hi foc a la casa i després fugir «headin’ north». Una analogia amb el seu gir musical, potser?

"Ja t'he dit que no portis aquestes cigarretes teves a l'estudi!"

Swordfishtrombone, marimba i congues per conformar un ritme latino que dóna peu a una història d’un veterà de guerra i la seva adaptació a la nova realitat quan torna a casa «Well he came home from the war with a party in his head», Waits té barra lliure -mai millor dit- i experimenta amb la marimba, típic instrument de Centreamèrica. Down, Down, Down, és un blues que sona com un rockabilly cantat per Louis Armstrong. Un boogie irresistible, orgue, guitarra i percussió a tota castanya. I així arribem, amics i amigues, a Soldier’s Things. No sé si és la cançó més trista que mai ha fet, però pel meu gust és de les millors de la seva discografia. Algú, una mare o una muller, ha posat una parada de venda de segona mà amb les pertinences d’un soldat -la melancòlica melodia del piano suggereix que és mort- ..«.a soldier's things, his rifle, his boots full of rocks.» Cada cop que acaba aquesta cançó tinc un nus a la gola. No sé, Mr. Waits, podries haver-ho deixat aquí perquè no sé què pot venir després d’això. 

Doncs el contrapunt ideal, Gin Soaked Boy, un dirty blues, elèctric i musculós. Podria passar perfectament per la primera col·laboració de Keith Richards que va començar un parell d’anys després i s’ha mantingut regularment, tal és el feeling macarrònic que desprèn amb Waits arrosegant les paraules. Trouble’s Braids és un breu spoken word d’un minut amb una percussió que sembla un ritme tribal i que dóna pas a l’instrumental Rainbirds, últim tema del disc. Una preciosa melodia al piano, ideal per mirar la pluja des de la finestra de casa mentre penses en com és d’enorme el disc que has estat escoltant els darrers quaranta-un minuts.

Foto de l'arxiu de Michael.A. Russ, dissenyador de Swordfishtrombones

No són pocs els que parlen de Swordfishtrombones com el millor disc de Tom Waits. Personalment prefereixo Rain Dogs (1985) i Bone Machine (1992), però és obvi que el disc que ens ocupa marca un abans i un després en la seva discografia. Per descriure-ho d’una manera visual, el músic i periodista Tristan Bath va dir que si Small Change (1976) -per citar un dels discs de Waits més celebrats dels 70- sonava a Annie Hall de Woody Allen, Swordfishtrombones sona a Freaks de Tod Browning. La portada en dóna fe. Waits ja no abandonaria mai aquesta vena experimental, sempre un pas endavant, i ha continuat donant mostres del seu talent en una carrera que s’allarga fins avui dia. I que així sigui per molts anys.

Bifurca