Diamond Dogs

Diamond Dogs (RCA Victor 1974)

David Bowie

Principis de 1974, Bowie grava el que serà el seu vuitè disc d'estudi. Només fa 6 mesos que acaba de liquidar el seu personatge Ziggy Stardust i amb ell la banda que l'ha acompanyat els darrers temps, els Spiders from Mars. Sí, un suïcidi en públic perfectament planejat «Rock and roll suicide». Amb el drama perfectament estudiat, Ziggy, el rei del glam rock i al cim de la seva popularitat diu «adéu, aquest és l'últim concert que farem», mentre se senten plors i crits histèrics dels fans que omplen el londinenc Hammersmith Odeon i que no acaben de creure el que han sentit.

Bowie és un músic sobrat de talent, ambició i intuïció. Talla en el millor moment, com Dylan ho va fer a Newport quan va decidir "electrificar-se" davant dels morros dels puristes del folk, i es prepara per fer un gir a la seva carrera. Diamond Dogs és la primera pedra d'aquesta nova etapa, on ens trobarem un Bowie que ha descobert el soul i el philadelphia sound, on les seccions de vent cobren protagonisme i on en paraules d'un crític de l'època «creu que pot arribar a cantar com un negre».

Diamond Dogs pretenia ser un disc d'aquells que es diuen conceptuals. Fascinat en aquell moment per Orwell i la idea d'un futur apocalíptic, Bowie escriu un grapat de temes que funcionen perfectament per sí sols; des de la spoken intro de Future Legend on amb una veu terrorífica ens parla de cadàvers podrint-se i altres visions apocalíptiques fins al riff dur i repetitiu de Chant of the Ever Circling Skeletal Family, tema que tanca el disc.

Gener de 1974. Olympic Studios. Skeletal Bowie fa una pausa
durant les sessions de Diamond Dogs

Com a disc de transició que és, Diamond Dogs conté elements del rock and roll i el glam que l'han dut a la popularitat, com el tema marcadament stonià Diamond Dogs o el hit Rebel Rebel (deliciosa la primera frase «You've got yer mother in a whirl/ She's not sure if you're a boy or a girl», em fa pensar una mica en la gentola aquella de hazte oír), però ja apareixen aires soul com en la preciosa balada Rock and roll with me i Big Broher, i funk 1984. Completen el disc, l'atmosfèrica We are the Dead, frase extreta de l'obra 1984 de George Orwell i la genial suite Sweet Thing/Candidate/Sweet Thing, Bowie en estat pur, experimental al principi, cantada magistralment amb la seva veu plena de matisos, endurint-se progressivament juntament amb la música, acabant en tempestes de feedback i guitarres distorsionades que signaria el mateix Hendrix.

Vaig tenir un profe de literatura que sempre deia que les obres mestres sovint corresponien a períodes de transició, a cavall entre dues èpoques deia ell. Diamond Dogs, diguem-ho ja, pertany a aquesta categoria. Una obra mestra en la carrera de Bowie, escrita a partir de les cendres del glam rock i apuntant a la música negra que faria furor durant els 70. Bowie seguiria aquest camí i aniria més enllà amb els seus següents discos Young Americans (1975) i Station to Station (1976) per tornar a donar, un cop més, un gir a la seva carrera. Però això ja és una altra història. Si encara no l'heu escoltat, busqueu-lo. Diamond Dogs és una meravella immortal. Música amb majúscules d'un artista irrepetible.

Bifurca