Sonic Temple

Sonic Temple (Beggars Banquet 1989)

The Cult

Confesso que no tenia ni idea quan rumiava fer aquesta ressenya de Sonic Temple que The Cult, o sigui Ian Astbury i Billy Duffy, estan immersos ara mateix en una gira pels EUA i Canadà, commemorativa del 30è aniversari del seu disc més exitós. I és que ja fa uns quants anys que els vaig perdre la pista, bàsicament perquè la seva carrera va entrar fa temps en una fase erràtica tan pel que fa a la regularitat en la publicació de discos, com en la qualitat dels continguts. Però deixeu-me afirmar amb orgull que, entre finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat, The Cult va ser una de les meves bandes preferides i una màquina de rock and roll capaç de passar la mà per la cara a molts dels seus contemporanis. I estem parlant d’un període especialment brillant pel que fa a la música rock, com demostra la quantitat de grans noms i discos memorables que van sorgir en aquells anys.

És curiosa l’evolució musical de The Cult. De l’after punk, un so obscur tintat de psicodèlia dels seus inicis amb Dreamtime (1984) i Love (1985) - bons discos, sobretot el segon, amb el qual ja van tenir molt bones vendes i singles exitosos, com She Shells Sanctuary, Rain i Revolution- al contacte amb el productor estrella Rick Rubin, amb el qual reorientarien la seva carrera amb el tercer disc, Electric (1987). És probable que The Cult decebessin alguns dels seus seguidors del període en el qual eren una banda de culte, però per a milions de rockers del planeta Electric va ser poc menys que una revelació. Onze temes de rock dur i directe, riffs a l’estil AC/DC, i singles per-fec-tes com Love Removal Machine - si The Cult passen a la posteritat per una cançó, serà aquesta- Lil’ Devil o Wild Flower. The Cult havien trobat com volien sonar -l’aposta comercial els hi havia sortit bé, tampoc no ens enganyem- i la seva imatge sofisticada i glamurosa, havia donat pas a les grenyes, el cuir, i els pantalons acampanats. D’alguna manera es podria dir que més que una evolució, The Cult havia patit una regressió, back to the seventies. I jo, encantat de la vida.

Recordo perfectament l’entusiasme del desaparegut Jordi Tardà, quan al seu programa de Catalunya Ràdio, Tarda Tardà, aquella primavera de 1989 ens oferia en primícia alguns dels temes del nou disc de The Cult abans que sortís a la venda. Turbo rock, així definia ell la música de Sonic Temple, i citava una vegada i una altra els Stooges com la més gran influència de la banda britànica a l’hora d’establir el so del seu nou àlbum.

Qui deia que la pandereta no combina amb el
cuiro i les grenyes?

No seré jo qui negui la connexió stooge de Sonic Temple. La més òbvia és la participació d’Iggy Pop en el tema New York City, on recita unes línies amb veu d’ultratomba. I el detall de la portada tampoc és menor (traieu la figura central d’en Billy Duffy, fixeu-vos en la imatge difuminada d’Astbury, i tindreu una rèplica prou fidel de la portada de Fun House). Però si a Sonic Temple es nota una inspiració més que evident, aquesta té un nom i es diu Led Zeppelin.

Deixeu-me dir abans que res que Sonic Temple és un disc explosiu i, pel meu gust, el millor que mai han fet The Cult. Són deu temes (onze en la versió en CD, que conté Medicine Train) de primer ordre que podrien ser, un per un, deu potencials hits. Dit això, Astbury i Duffy no es tallen un pèl a l’hora d’inspirar-se en el gloriós llegat del zeppelin: Riffs, entrades de bateria, canvis de ritme… és innegable que quan aquests dos es van posar a la feina d’enregistrar el disc portaven ben apresa la lliçó. 

Bé, dos no, que eren tres. The Cult ja feia temps que funcionaven com un tercet, tot i que aquest serà l’últim disc amb el baixista, teclista i ocasional guitarrista Jamie Stewart. Tip probablement d’haver d'aguantar els altres dos, plega l’any següent en acabar el tour promocional. Segurament un dels darrers moments de protagonisme de Stewart amb The Cult és només començar Sun King, el primer tema de Sonic Temple. Les seves notes de baix compassades amb uns teclats conformen una atmòsfera inquietant per a la introducció, fins que Astbury irromp per anunciar «this is where all ends». I no, no és aquí on tot acaba; al contrari, és aquí on comença un disc que manté el nivell altíssim en tot moment. Astbury pletòric, amb una veu esplèndida, rugint com un altre Ian, el Gillan de Deep Purple en els seus millors moments, i amb la profunditat de la veu d’un dels seus ídols, Jim Morrison. Sun King ja ens mostra l’evolució en el so de The Cult respecte al seu anterior treball, Electric. Si algú pensa que afegir teclats a una banda de rock dur li resta un bri de contundència i agressivitat, Sonic Temple li obrirà els ulls. No és que predominin, ni de bon tros, aquí el protagonista absolut és Billy Duffy, els seus solos i els seus riffs esmolats, però sí que engrandeixen els temes allà on són presents.

Fire Woman, com també American Horse, ens transporta per un moment a la sonoritat de Love, amb els atmosfèrics acords inicials, però la il·lusió acaba en el moment en què guitarra i bateria entren a sac. Fire Woman és l’escollida com a primer single de l’àlbum probablement pel potencial comercial de la tornada, ideal, a més, per corejar-la als concerts. Amb American Horse, Astbury ret homenatge a la nació índia -altra obsessió que comparteix amb Morrison; n’hi ha moltes més, també la de ser un bocamoll dintre i fora dels escenaris, tot sigui dit- i Duffy protagonitza un solo d’aquells que conviden al saludable art de practicar l’air guitar o guitarra imaginària. Duel de guitarra i bateria zeppelianes sense treva, perdent-se en l’infinit, mentre Astbury brama i un teclat aportant èpica apareix en l’instant just… Un dels moments àlgids del disc.

Sonic Temple Tour. Duffy amb el seu escaldat crònic; Astbury s'aferra
al micro com si li haguessin de prendre.

No sé si existeix -i si no, ho sembla- alguna clàusula que obligui per contracte a tot grup de rock dur o heavy metal a incloure una balada en el disc. Ja he comentat en alguna ocasió com, generalment, em rellisquen. Edie (Ciao Baby) és una de les excepcions, segurament perquè combina potència, una molt bona melodia i la inclusió d’una magnífica secció de corda que és tot un encert. El títol fa referència a Edie Sedgwick, actriu musa de la Factory de Warhol i a la pel·lícula que ella mateixa protagonitzà, Ciao Manhattan (1972). La cançó està dedicada a ella, a la seva vida turbulenta i mort prematura; Astbury es llueix en la interpretació i en la lletra: captivadora la línia «angel with a broken wing» (àngel amb una ala trencada).

El so d’un orgue semblant al de les esglésies introdueix Sweet Soul Sister, quart i darrer single extret de Sonic Temple. Una altra de les grans cançons de l‘àlbum, amb una tornada que un cop més sembla feta a mida per cantar-la a plens pulmons als concerts -pots triar entre la tornada o els cors, que també són irresistibles-. Per cert abans he dit que els darrers moments de protagonisme del baixista Jamie Stewart amb The Cult eren a Sun King. Fals, són les notes del seu baix les que condueixen el pont que ens porta a l’apoteosi de la tornada final.

I com dirien els amants del futbol, arribem a la jugada polèmica del partit. Sí, amigues i amics, perquè no cal recórrer al VAR per concloure que Soul Asylum és una còpia absoluta del Kashmir de Led Zeppelin. Jo sóc el primer que gaudeixo amb temes com l’esmentat American Horse o Automatic Blues. Led Zeppelin són al meu podi particular i m’agrada escoltar la seva immensa influència en les bandes que aprecio. Els seus riffs, els duels de guitarra i bateria de Page i Bonham que no són d’eixe món, els canvis de ritme, les melodies… en fi, tot això. A Automatic Blues, per exemple, aquest engega i para, aquestes entrades de bateria que doblen la guitarra són marca de la casa zeppeliana, però així i tot apareix la personalitat de The Cult. A Soul Asylum no. Des del principi es fa evident que ets davant d’un plagi descarat i com més va, pitjor encara. No puc dir més. I com algú em digui que això mateix ho han fet altres bandes, com els mateixos Zeppelin, li diré que... sí, que té raó. Willie Dixon, Howlin’ Wolf, Robert Johnson… presents!

El toc de distinció de l’àlbum el posa Iggy Pop fent una breu aparició a New York City. Si havia algun tema apropiat perquè la iguana de Detroit fes acte de presència, sens dubte és aquest. Tampoc és que faci res de l’altre món, la seva intervenció es limita a recitar unes frases a duo amb Astbury sobre el frenesí de la vida nocturna a la Big Apple, però encaixa a la perfecció, sobretot perquè aporta un contrapunt a la velocitat que The Cult imprimeixen al tema. Soldier Blue recupera, a través del personatge del soldat de la cavalleria, la temàtica índia, o més ben dit el seu extermini. L’efecte és molt ben reeixit amb la percussió marcant un ritme marcial al llarg del tema. No és la millor cançó del disc, però tan Astbury com Duffy tornen a estar esplèndids a l’hora de trobar bones melodies. Com a curiositat, la lletra conté unes paraules que semblen extretes de Blade Runner, ja sabeu, les referències a Orion, a les naus en flames i a la pluja tot i que aquesta ara és de sang. Tot plegat, suposo que per afegir drama a la trista història a que refereix el tema.

Un joveníssim Astbury visita la tomba de
Jim Morrison a Paris.

No sóc capaç d’entendre com en la versió vinil de Sonic Temple, que és la que estic comentant, no van incloure Medicine Train o, si no era possible per minutatge, substituir-la pel tema que tanca el disc, Wake Up Time for Freedom. No hi ha color, encara que Wake Up... és un tema digne per posar punt final a l’àlbum. M’agrada la combinació entre el so, un cop més, de Love i la pegada hard rockera que impera des del primer minut del disc. Una tornada a cappella, a la que es va incorporant la bateria primer i la guitarra després per culminar joc, set i partit a tota castanya. Com diria el cuiner de moda de «la nostra»: ...Brutal.

Sonic Temple va marcar el moment més alt de la carrera de The Cult. Malauradament no aconseguirien mantenir-lo més enllà de la publicació del seu següent treball, l’incomprensiblement infravalorat Ceremony (1991). Per primera vegada des dels seus inicis, un àlbum publicat no superava en vendes i acceptació crítica l’anterior. La pressió per mantenir l’èxit, els hàbits poc saludables i la batalla d’egos entre Astbury i Duffy van fer la resta perquè The Cult comencés a perdre pistonada. S’hi ha d’agraïr, però, que ho continuessin intentant, mirant d’innovar i renovar el seu so, però la indústria i les seves regles no perdonen, el seu moment havia passat i a mitjans dels noranta va arribar la separació; des de llavors han anat alternant períodes d’inactivitat amb reunions puntuals, i fins avui dia que continuen al peu del canó. 

Per acabar, una anècdota sobre les males relacions entre els dos caps de The Cult i de la qual vaig ser testimoni. Sempre he pensat que això que dos músics de la mateixa banda es comportin com el gos i el gat, té molt d’estratègia publicitària. Ja sabeu, que la premsa parli bé o malament, però que en parli. De vegades, però, és real. Vaig veure dues vegades The Cult, una el 1991 al Palau d’Esports i l’altra al Zeleste l’any 1994. En aquesta darrera ocasió i després de passar-se el concert ignorant-se l’un a l’altre, en el punt culminant del bis Love Removal Machine, en l’instant de silenci abans que Duffy ataqui el solo de guitarra, Astbury crida ROMARIOOO!!!. No vaig entendre res fins que l’endemà algú em va explicar que Duffy era seguidor acèrrim d’un equip de futbol anglès -no el recordo-, el qual havia tingut la mala sort de trobar-se amb el Barça. No cal dir que l’astre blaugrana havia estat l’artífex de l’eliminació del club dels amors de Duffy. Què seria de l’amor d’una parella que fa més de trenta anys que ho són, sense aquestes petites mostres d’afecte?

Bifurca