Axis: Bold As Love

Axis: Bold As Love (Track Records 1967)

The Jimi Hendrix Experience

Mireu la portada. Psicodèlia pura. Si com van dir els Burning, Exile on Main Street (1972) dels Stones put a Jack Daniels, el segon disc de Jimi Hendrix és xop de gotes lisèrgiques. Relegat moltes vegades en favor del trencador primer àlbum Are You Experienced? (1967) i el doble i antològic -estilísticament parlant- Electric Ladyland (1968), Axis: Bold As Love, és el disc més original, el més personal i el més consistentment marcià (o més marcianament consistent) que James Marshall Hendrix ens va llegar. Pinzellades de jazz, rock «espacial», funk, pop, hard rock, tota la gamma de colors -mai millor dit- de la paleta del geni de Seattle, i així i tot Axis guarda una coherència que permet veure’l gairebé com un disc conceptual.

Jimi havia arribat a Londres el mes de setembre de 1966 de la mà del seu descobridor i immediatament reconvertit en mànager Chas Chandler. Aquest l’havia vist tocant pels cafès i clubs del Greenwich Village de Nova York i havia quedat astorat en veure el diamant en brut que tenia al davant. No li va costar gaire persuadir-lo perquè l’acompanyés a Londres, que en aquella època era el rovell de l’ou de la música, l’art i la moda. Chandler havia estat baixista de la banda de rock The Animals i estava ben connectat amb l’ambient musical londinenc. Només així s’explica que dies després de l’arribada a Londres es colessin al camerino dels Cream (la superbanda de Clapton, Bruce i Baker, un trio demolidor) abans d’un concert i els presentés. Només així s’entén que quan un desconegut com Hendrix demanés si podia tocar un parell de cançons amb ells, els altres mig de broma i suposo que per l’amistat amb Chandler hi accedissin. Hendrix va endollar la seva guitarra a l’ampli i els altres encara amb un somriure li van dir, què vols tocar? Jimi va respondre, Killing Floor. D’acord, arrenca. 

El que va passar aquella nit està confirmat pels presents, inclosos els protagonistes. Hendrix va desplegar una exhibició de tècnica, velocitat, recursos escènics… va tocar amb la guitarra a l’esquena, amb les dents, la va fer udolar com mai s’havia sentit abans....al poc de començar el tema, Clapton ja havia deixat anar la guitarra i marxat de l’escenari. Chandler explica que el va trobar al pati de darrere fumant entre abatut, furiós i meravellat. El va recriminar com havia permès que l’humiliessin així en un escenari, a ell! (Recordeu, Clapton is God havia pintat un fan en una tàpia, en aquella època ja era intocable a la guitarra), i li va preguntar, d’on ha sortit aquest extraterrestre? Clapton, quan amb el temps ha parlat d’aquell episodi, mai no ha donat gaires detalls, simplement ha dit que aquella nit li va canviar la vida.

The Experience en technicolor: Hendrix, Mitchell i Redding

Dies després, Chandler ja havia ofert a Noel Redding i a Mitch Mitchell la feina de baixista i bateria respectivament per a la que seria la formació de The Jimi Hendrix Experience, i amb aquest nom començarien a enregistrar el seu primer disc, Are You Experienced? Precedit per singles com Hey Joe i Purple Haze, l’àlbum publicat el maig de 1967 fou un èxit absolut i situà per sempre més a Jimi Hendrix en un lloc d’honor en la història de la música.

Les primeres sessions d’enregistrament d’ Axis: Bold As Love van començar fins i tot abans que es publiqués l’àlbum de debut. El contracte signat per Jimi, estipulava dos discs a l’any, i si a això hi afegim que les gires eren constants, no s’hi podien entretenir gaire. La feina a l’estudi s’interromp al juny, perquè Jimi retorna triomfalment als EUA actuant al festival de Monterey. No m’hi estendré gaire, però no exagero si dic que l’actuació d’Hendrix en aquest festival marca un dels moments icònics de la història del rock. Com l’aparició televisiva d’Elvis al 56 movent els malucs a ritme de Hound Dog, o com el dia que Dylan apareix amb una guitarra elèctrica al festival de folk de Newport del 65. Hendrix arrasa literalment l’escenari, en un espectacle de quaranta minuts de rock i blues d’alt voltatge, on després d’extreure a la seva guitarra tots els sons imaginables, tocar-la en les postures més inversemblants, refregar-la contra els amplificadors i simular una còpula, acaba calant-li foc i repartint-ne les restes a una atemorida audiència, entre un caos sonor, de feedback, acoblaments i distorsió que els amplis continuen emetent de l’agonitzant guitarra. Podeu comprovar les cares del públic al documental que es va comercialitzar només un any després.

De tornada a Londres i entre concert i concert, la banda finalitza la gravació el mes d’octubre. Jimi, que és un perfeccionista obsessiu, vol més temps per retocar-lo però la companyia el vol ja per aprofitar les festes de Nadal. Axis: Bold As Love surt al mercat el primer de desembre, només set mesos després que el seu predecessor. 

Ignoro què volia retocar o perfeccionar Hendrix d’Axis, però difícilment podria superar el resultat final. Tot l’àlbum és... màgic, hòstia, permeteu-me que em posi en mode carcamal i digui això que ja no es fan discos com aquest. Un disc que comença amb EXP, una entrevista a... un alienígena. Hendrix juga amb la seva veu i la de Mitchell, que fa d’entrevistador, alentint-la i accelerant-la i també ens permet comprovar si el nostre estèreo funciona adequadament, ja que podem sentir la vibració de la guitarra d’Hendrix viatjar a dreta i esquerra. EXP compleix com a curiositat i a la vegada serveix com a introducció de Up From The Skies, l’alienígena Jimi es mostra encuriosit per la vida dels habitants de la Terra «No et vull fer cap mal, només vull parlar amb tu, només vull saber de les vostres vides…» Up From The Skies és una elegant peça jazzística, puntejada subtilment amb la guitarra passada pel pedal wah wah del qual Jimi és un mestre. Contingut, sembla que en qualsevol moment pot llençar-se a un solo devastador, però no, la fera ferotge sap quan ha d’atacar i quan el tema requereix el to adient. És clar que quan hi va, va a totes com ara a Spanish Castle Magic, que és un dels millors temes de la discografia d’Hendrix i el més contundent d’Axis; habitual del seu repertori en directe conté un riff, guitarra i bateria a l’uníson, per a la posteritat i un parell de solos que porten el segell distintiu del geni: contundents, imaginatius i concisos. 

El talent d’Hendrix com instrumentista i compositor tendeix a eclipsar la feina de Redding i Mitchell, però per ser justos, la contribució de tots dos al so de l’Experience és considerable. Escolteu el treball de Mitchell a la bateria en la funky Wait Until Tomorrow, o en la rockera Ain’t No Telling per exemple, temes en els quals la seva aportació beneficia molt el resultat. Redding per la seva banda es mostra consistent al baix al llarg de tot l’àlbum, amb moments brillants -l’interludi de If 6 Was 9, n’és un exemple-. A més, escriu i canta la hippie She’s So Fine, un tema que podria perfectament passar per un single de The Who, de l’època pre-Tommy i que encaixa perfectament amb el to de l’àlbum.

Hendrix i la seva guitarra en flames a Monterey 67.

Es difícil trobar més bellesa musical concentrada en dos minuts que la que ofereix Little Wing. Versionada per grans guitarristes com el mateix Clapton o Stevie Ray Vaughan, Hendrix escriu aquesta preciosa balada que ha quedat com un dels seus temes emblemàtics. Quantes vegades se n’ha parlat, i amb molta raó, que la genialitat d’un guitarrista no és tant per la tècnica ni la velocitat, sinó de l’emoció que és capaç de transmetre amb l’instrument. Jimi fou un fora de sèrie com a guitarrista, un revolucionari, avui dia encara és reconegut de manera unànime com el més influent de la música rock, i curiosament és en peces aparentment senzilles com aquesta, o com la meravellosa Castles Made Of Sand, allunyades de l’exuberància guitarrera, on Hendrix arriba a les quotes artístiques més altes.

L’apartat més psicodèlic va a càrrec de If 6 Was 9, el tema més llarg del disc, amb la seva estructura enrevessada, transitant d’un riff monolític al que sembla un interludi instrumental enmig de la cançó que després es repeteix cap al final, i on, a banda d’aquesta guitarra àcida, destaquen un cop més les percussions del Mitchell i les línies de baix de Redding. I també One Rainy Wish, en la qual la instrumentació oriental de l’inici dóna pas a una tornada amb ritme rocker accelerat i un solo enèrgic. Una tornada que no es repeteix després de la següent estrofa, ja que Jimi deixa que el tema es vagi apagant amb els ecos de les notes de la seva guitarra.

Little Miss Lover o You Got Me Floatin’ expliquen perquè grups com els Red Hot CHillli Pepers besen el terra que trepitja Hendrix. Flea porta tatuat al braç la cara de Jimi, i aquell talent que tenien com a guitarrista, John Frusciante, n’és un digne deixeble. Funk potent, percussió, un ritme infecciós que t’obliga a ballar, a picar de mans, i una guitarra que vola de banda a banda de l’estèreo, de vegades subtil, de vegades en primer pla, sempre genial.

I per acabar Bold as Love, una altra joia de la corona, que no sé quantes en van ja. Jimi tria per tancar l’àlbum un tema lent, d’un aire melancòlic en el qual identifica els seus estats d’ànims amb colors (ja he dit al principì, de què són les gotes que regalimen de l’àlbum) i que després d’un canvi de ritme desemboca en un solo pel qual em falten, un cop més, paraules per descriure’l; només puc dir que és emoció pura. I quan ja ha acabat, Mitchell retruny amb la bateria- en gloriós estèreo- perquè Jimi es marqui un altre, aquest més agressiu, igualment superb, que va minvant en volum i que voldríem que no s’acabés mai, o que quan ho fes, almenys sonés el tema següent. Però no, l’agulla arriba al final, inicia el moviment de tornada al seu lloc de repòs i el disc deixa de girar. S’ha acabat. Trenta-nou minuts que es fan tan curts, trenta- nou minuts de pur geni musical.

Jimi amb el Blonde on Blonde de Dylan ben a prop

Axis: Bold As Love representa una evolució pel que fa a la faceta creativa d’Hendrix. No necessàriament perquè sigui millor que el disc de debut (de fet, contràriament a la meva opinió, el consens és que Axis és inferior) sinó perquè les cançons són més treballades. Cert que aquí no hi ha hits com Purple Haze, Hey Joe o Foxy Lady, però Jimi mostra la seva maduresa com a escriptor de cançons. De fet cita constantment a Bob Dylan com inspiració en la composició (es coneixen versions d’almenys quatre temes de Mr. Zimmerman) i obsessionat a ser reconegut per la qualitat de les seves cançons no triga a abandonar en el directe els números escènics perquè no vol que la gent el vegi com un clown, com li confessa a una amiga. Jimi inicia un camí en el qual busca la perfecció artística, vol tenir control absolut sobre la seva obra, engega la construcció dels seus propis estudis, Electric Lady Studios, dels quals malauradament en gaudiria molt poc. Tindria temps de deixar-nos un tercer i darrer disc -les dotzenes de discs pòstums no els compto, encara que enmig de la morralla han sobreviscut autèntiques gemmes-, el doble Electric Ladyland per posar punt final a una carrera que si jo hagués de definir-la, vindria a ser com un huracà que toca terra, ho arrasa tot, i marxa amb la mateixa rapidesa que ha arribat deixant-ho tot de cap per avall. 

Quina merda que te n’anessis tan aviat.

Bifurca