Gear Blues

Gear Blues (Triad 1998)

Thee Michelle Gun Elephant

Planures de l’Anatòlia amb les muntanyes del Taure de fons. Un viatge amb amics, un cotxe llogat i un únic CD per escoltar en el llarg trajecte que va d’Istanbul a la Capadòcia. Mai li agrairé prou a l’amic que abans d’agafar l’avió em va donar un cd-r amb només el nom del grup, Thee Machine Gun Elephant (a partir d’ara TMGE), escrit amb retolador indeleble.

Escric aquesta collonada que no interessa a ningú només per palesar com és de capritxós l’atzar. Hauria descobert la música d’aquests japonesos si hagués refusat l’oferiment amb qualsevol excusa, no sé, no crec que tingui temps, el cotxe només té radiocasset, etc.? El que és segur és que no l’hauria trobat fàcilment a les botigues, i de la ràdio ni en parlo. El Wikipedia té una entrada minsa i a l’espotifai he pogut trobar només una cançó. Doncs imagineu fa vint anys. D’on el va treure el meu amic? No recordo haver-li preguntat, però suposo que seria un MP3 baixat qui sap d’on. En qualsevol cas encara el conservo i puc assegurar que se n’han fet unes quantes còpies d’aquest cd-r tronat per a amics i coneguts.

Qui vulgui escoltar Gear Blues i no el compri d’importació o al segell Munster que va fer una edició en doble vinil, no té més remei que recórrer a youtube. Això si, vídeos amb actuacions seves n’hi trobareu a dojo. Ja podeu preparar els petards i focs artificials, perquè els amants del rock and roll que no coneguin aquest combo japonès, les etiquetes les deixo pels entesos, estan d’enhorabona.

Per descriure la música que fan TMGE el millor que hom pot fer, òbviament, és escoltar-la. Així i tot, com sempre dic, parlem d’emocions i no d’alguna cosa a definir, quantificar ni encasellar. Però com no cal posar-nos exquisits, anem a veure què diu Yusuke Chiba, cantant, guitarra rítmic i líder de la banda davant la inevitable pregunta de les influències: Gene Vincent, The Who, Stooges, Doctor Feelgood (Wilco Johnson és The Man!, diu), Sonics, The Damned, Thee Headcoats... És a dir, un còctel dels elements bàsics del rock and roll, de la fúria del so de Detroit, de les bandes anomenades de garatge, del punk del 77 i més que, agitat i remogut, conforma l’explosiu Gear Blues.

Quan publiquen el que és el seu cinquè disc els TMGE ja són molt grans al Japó. Capaços de congregar desenes de milers de seguidors als seus concerts, les vendes al seu país són més que considerables. Fora del Japó, però, pocs són qui els coneixien, tot i que comencen a treure el nas per Europa amb esporàdiques i curtes gires. Gear Blues és el primer disc que té distribució fora del seu país i amb el qual es donen a conèixer al vell continent i també a Amèrica. 

Abans de continuar, mireu aquest vídeo. És del Fuji Rock Festival de 1998 poc abans de publicar Gear Blues. Penso que servirà per situar-nos sobre què estem parlant.

Què? Deixant de banda la bogeria del públic (els organitzadors no fan més que interrompre el show, horroritzats per les allaus humanes i la gent en estat de xoc), fixeu-vos en les expressions facials de la banda. Mirades assassines, mandíbules desencaixades per l’adrenalina (potser per una altra cosa també), donant voltes a l’escenari incapaços de parar quiets mentre el show està aturat per l’evacuació del personal K.O. I de l’actuació? Devastadora, intensa, maníaca. Mireu la reacció de Futoshi Abe, guitarrista, quan l’organització intenta, un cop més, aturar el concert. Quina banda! Qui vulgui continuar veient el concert que cliqui aquí i aquí.

Algú pot tenir la temptació de pensar que sóc un esnob per parlar d’un disc de fa vint anys que amb prou feines pots trobar (abans i ara), d’una banda japonesa amb un nom inclassificable. Li passarà quan escolti el primer tema, West Cabaret Drive i el seu riff hereu directe de Down on the Street de The Stooges. El mateix es pot dir de Smoking Billy que podria haver sortit de les sessions del mític Fun House (1970). Dos temes han sonat i un ja s’ha fet un parell d’idees: la primera, la força imparable i l’estil d’aquest quatre yakuzas que, dit de passada, vesteixen impecablement i, la segona, que no té gens d’importància que cantin en japonès. Quan ho facin en anglès, bàsicàment intercalant algunes paraules i els títols de les cançons, tampoc no n’entendràs res. 

Del tercer tema tampoc, tret del títol Satanic Boom Boom Head que són les úniques paraules de la cançó i que es repeteixen en cada estrofa, de vegades amb una cadència més pausada, de vegades a tota castanya. Després de cada una, Futoshi Abe, un killer de les sis cordes, col·loca cada vegada un solo diferent. Tan aviat sona una melodia que recorda a la de Batman, com un rockabilly, o com un coet rocker propulsat a velocitat màxima. L’estil vocal de Yusuke Chiba és ni més ni menys que deixar-se la veu- adobada en mil cigalons de sake- en cada tema; el funk camuflat sota una muralla sonora que és Dog Way és un bon exemple.

Les cançons de Gear Blues flueixen amb naturalitat, és a dir un atac nuclear darrere de l’altre; només a mitjan disc TMGE ens concedeixen un respir amb Hotel Bronco que és un instrumental d’inspiració jazzística. L’elefant torna a envestir amb fúria a Give The Gallon, a la rítmíca Ash, a la piconadora sónica que és Soul Warp, on treuen una harmònica i, cap al final del disc, Boiled Oil ens mostra com els TMGE també s’atreveixen amb el funk i el groove ballable i en surten molt ben parats.

Però on millor es mou aquesta banda nipona és quan entre tots aquests riffs i ritmes atòmics ens colen unes tornades i unes melodies infal·libles. Pareu atenció a Free Devil Jam, entre la guitarra metralleta de Abe i el buldòzer de la secció rítmica emergeix una tornada que podrien signar els Beach Boys més surfers. I encara més, el duo Killer Beach- Brian Down que forma part dels millors moments de Gear Blues, són meravelles pop. Sí, sonen com si als Pixies (qui m’ho havia de dir) els haguessin injectat nitroglicerina, i al costat del terratrèmol sònic apareixen melodies que s’enganxen com una segona pell des del moment que les escoltes. Abe continua metrallant tot el que es mou i Chiba no dóna respir a les seves cordes vocals i així i tot cada una de les cançons tenen entitat pròpia, no estem davant d’un disc monolític on tots els temes sonen igual. TMGE tenen un segell propi, això és indubtable, però saben introduir en les seves cançons elements distintius que les fa fàcilment identificables.

En aquesta línia de power pop (vaja, ja ha sortit l’etiqueta, ho sento) queden un altre parell de temes superbs. G.W.D que va ser editada en single, i que és el més semblant al que es podria anomenar un hit amb el corresponent vídeo. El clip és d’estar per casa pel que fa a l’aspecte tècnic, però no podria trobar una temàtica més adient: explosions i flames que envolten l’actuació de la banda mentre executa potser la millor cançó del disc. Des de l’inici amb el baix sonant com una locomotora sense frens fins a un final aclaparador, TMGE demostra perquè les comparacions amb els grans noms del rock and roll no li vénen grans. Queda per al final Danny Go, un altre tema excel·lent, potser el més melòdic de Gear Blues però amb la mateixa intensitat instrumental, que deixa el llistó de l’àlbum a un nivell altíssim.

Després de Gear Blues, vindrien quatre àlbums més. Casanova Snake (2000) -següent treball- és l’únic que vaig poder aconseguir i és tan bo com el que ens ha ocupat avui la ressenya. Però el 2003, tal com havien anunciat prèviament i amb precisió nipona, la banda es va fer l’harakiri, vull dir, es va separar (ho sento no he pogut evitar la broma fàcil). Cap comunicat, cap explicació. Es posava fi a una trajectòria d’una dècada, i les poques esperances de veure un retorn discogràfic van quedar definitivament enterrades amb la mort del guitarrista Futoshi Abe el 2009. El que no es pot enterrar ni amb un milió sarcòfags de ciment a prova de radioactivitat és l’energia i la intensitat que Thee Machine Gun Elephant van escampar al llarg de la seva discografia i en els escenaris on actuaren. Llarga vida al rock and roll.

P.S. Totes les cançons -tret de G.W.D. que remet al clip oficial- porten un enllaç que correspon al concert del Yokohama Arena el mes de gener de 1999, pocs mesos després de la publicació de Gear Blues. Que vagi de gust.

Bifurca