Highway 61 Revisited

Highway 61 Revisited (CBS 1965)

Bob Dylan

«Ens va donar les millors cançons per al nostre arsenal antibel·licista i de drets civils, però va decidir que ell no volia formar part d’aquesta història». Qui així parla és Joan Baez, una de les icones del folk i de l’activisme social i polític de principis dels anys seixanta. Es refereix a Robert Zimmerman, àlies Bob Dylan, el noi que amb dinou anys va arribar a Nova York fent autoestop amb una guitarra i deu dòlars a la butxaca, des del poble de mala mort on havia crescut, Hibbing, Minnesota.

El cas és que el jove Dylan va ser acollit pel cercle d’artistes que tenia l’epicentre al Greenwich Village. Artistes compromesos, vinculats a posicions d’esquerra, militants contra la segregació racial i la guerra del Vietnam. Dylan havia arribat seguint les petjades del seu ídol d’aleshores, Woody Guthrie, cantant folk que portava escrit a la seva guitarra «aquesta màquina mata feixistes» i ràpidament va despertar les simpaties d’aquest ambient que li proporcionà pisos a on dormir, discos per a escoltar, llibres per a llegir i llocs a on actuar per a poc més que sobreviure. Un any després, a diferència de molts dels seus companys, ja havia signat un contracte discogràfic amb la poderosa CBS. El 1963, durant la famosa marxa sobre Washington, en la qual Martin Luther King va pronunciar l’històric discurs que tothom coneix per la frase «I Have a Dream», Dylan era allà al costat. Des d’aquells mateixos micròfons interpretà entre d’altres, Only a Pawn in their Game, denúncia de l’assassinat de l’activista Medgar Evers només un parell de mesos enrere.

Tothom ho ha intuït des de sempre, però no va ser fins que un Dylan ja en la seixantena va accedir a ser entrevistat per a l’excel·lent documental No Direction Home (2007) de Martin Scorsese, que la (seva) veritat va quedar exposada amb tota cruesa: Aquell noi, idolatrat pels sectors més compromesos de la societat nord-americana, que denunciava els abusos contra els desposseïts, que clamava contra xacres com el racisme i la guerra, no suportava allò en què s’hi havia o l’havien convertit. Epítets com «la consciència d’Amèrica» o «la veu d’una generació» el fastiguejaven. Les paraules de Dylan en aquesta entrevista són reveladores: «Jo no volia tenir res a veure amb tot allò» i, sobretot, «No volia encasellar-me, tenia moltes altres coses al cap per a oferir».

Dit i fet. El març de 1965 Dylan publica el seu cinquè àlbum, Bringing It All Back Home.  Subterranean Homesick Blues - de clara influència chuckberryana- obre la cara A, tota elèctrica, mentre que la cara B la reserva encara pels temes acústics, però aquests ja no tenen lletres «de protesta», sinó més aviat surrealistes i abstractes combinades amb aspectes personals. Els puristes posen el crit al cel, Dylan s’ha passat al pop i al rock and roll, ha abraçat la comercialitat, en una paraula: els ha traït. Tot i el terratrèmol en l’ecosistema folk, les crítiques són molt bones i l’àlbum és un èxit tant als EUA com al Regne Unit. Dylan ho té clar, la seva jugada és guanyadora. No hi ha marxa enrere. 

Sessions d'enregistrament de Highway 61 Revisited. Estiu de 1965

Cinc mesos després, el nostre home dobla l’aposta, literalment. Highway 61 Revisited és un disc el qual els músics que hi participen ja tenen clar que està destinat a fer història. La guitarra de Mike Bloomfield «el millor guitarrista de blues que mai havia escoltat», l’orgue d’Al Kooper, l’harmònica i per damunt de tot la veu d’un Dylan que transmet tanta seguretat, tanta confiança en si mateix que fins i tot sona arrogant, dominen de cap a peus un disc totalment elèctric. L’única concessió, no al folk, sinó al tractament acústic en un disc de blues i rock and roll és l’èpica Desolation Row.

Res no es deixa a l’atzar a Highway 61 Revisited. El títol fa referència a l’autovia que travessa de nord a sud els EUA i que connecta Duluth, Minnesota, poble natal de Dylan, amb Tennessee, Nova Orleans i el Delta del Mississipí, és a dir el bressol del blues, el country i el rock and roll; la carretera on la llegenda explica que el bluesman Robert Johnson va fer un pacte amb el diable per aconseguir l’èxit. Tampoc és casual la fotografia de la portada, un Dylan amb samarreta motera, mirada desafiant i expressió de «si no vols caldo, dues tasses».

S’ha escrit tant a propòsit de Like a Rolling Stone, tants articles, tesis i assajos disseccionant el seu contingut que resulta difícil aportar alguna cosa a tot plegat. Columbia era reticent a publicar una cançó de més de sis minuts com a single per la impossibilitat de ser radiada i tampoc li agradava el so rocker del tema. La versió oficial diu que executius de CBS van filtrar la cançó de manera privada a un DJ per copsar la reacció del públic. La taca d’oli es va estendre de manera immediata. La resta és història.

Probablement inspirada en la musa de Warhol, Edie Sedgiwck, encara que segurament la lletra amaga una part autobiogràfica com la seva fugida de l’escena folk, el manuscrit inicial constava de «vint folis de vòmit» en paraules de l’autor. La versió final parla d’una noia de bona família que acabava pel carrer pidolant el «proper àpat», un relat de fracàs i desencís «ara ja no parles tan alt, ara ja no sembles tan orgullosa», de bany de realitat d’algú que tenia el món als seus peus i que descobreix que «quan ja no tens res, no tens res a perdre».

Llàstima que no tenia a mà els 2 milions de dòlars que es
 van pagar per aquest manuscrit de Like a Rolling Stone

La veu de Dylan carregada de cinisme -i un punt de mala llet- al llarg de les estrofes arriba al súmmum quan a la tornada interpel·la sense pietat a la protagonista: «Com et fa sentir?/Abandonada a la teva sort/ Sense trobar el camí a casa/ Ignorada per tothom/ Fent tombs sense rumb».

Like a Rolling Stone ha estat triada com la millor cançó de rock mai escrita. Una tria com qualsevol altra. A mi m’agrada la resposta de Dylan quan no fa gaire li van preguntar al respecte: «No paro atenció a aquest tipus de coses». D’acord, mestre, ja sabem que sou així, no n’esperava menys, però ben segur que internament «aquestes coses» han d’omplir-vos «d’orgull i satisfacció» encara que us deixaríeu matar abans d’admetre-ho. Classificacions i mandangues a banda, Like a Rolling Stone, per dir-ho ras i curt, va fer diana tant des del punt artístic com comercial, esdevenint un clàssic atemporal.

Tot el que té de cruesa i realisme la lletra de Like a Rolling Stone, la té de surrealisme i al·legories passades de volta Tombstone Blues. Un ritme endimoniat, no sempre tots els músics van alhora -els entesos han detectat els problemes del baixista i del mateix Dylan amb la guitarra rítmica per seguir el pas-. Un autèntic rock and roll de garatge on llueixen els puntejos de la guitarra de Bloomfield i on Dylan fa desfilar tota una galeria de personatges i situacions absurdes. Des de Jack l’esbudellador presidint la cambra de comerç, a caràcters bíblics com Joan Baptista, Jezebel, Dalila..., directors de cinema com Cecil B. de Mille, duets impossibles com la cantant de Blues Ma Rainey i Beethoven….Algunes metàfores han estat identificades més o menys pels crítics i dylanòlegs (el rei dels filisteus que envia els soldats a la jungla sembla una referència al President Johnson i la guerra del Vietnam), però jo no m’hi posaria gaire. És l’habilitat única que té Dylan per combinar imatges i paraules i, segurament també, per fotre-se’n de tots nosaltres i les nostres elucubracions.

It Takes a Lot to Laugh, It Takes a Train to Cry, havia de ser un altre rock d’alt voltatge i de pas accelerat -de fet existeix en versió alternativa que avui es pot trobar fàcilment- però per algun motiu Dylan no va quedar satisfet (ara cometré sacrilegi, però jo prefereixo la versió inicial) i va enviar el personal a dinar, quedant-se ell a l’estudi. En tornar la banda, una hora després, ja tenia preparada una nova versió, nous arranjaments, i un aire completament diferent; ara és un blues, amb un piano que li dóna una empremta country, una guitarra subtil i una harmònica majestuosa. Tanqueu els ulls i escolteu, és tan fàcil apreciar la bona música i deixar les paraules de banda… He dit abans que prefereixo la versió alternativa? Ara ja no ho sé, són dues cançons diferents, totes dues tan bones...

Torna el rock and roll amb From a Buick 6. Alguns han qualificat aquest tema com una mica per omplir. Ja m’agradaria que els temes de farcit dels meus discos preferits fossin com aquest. Aquí el protagonisme inicial se l’emporta Al Kooper i el seu orgue marcant el ritme, però el meu moment és quan apareix Bloomfield i dobla amb la guitarra l’harmònica de Dylan que bufa com un posseït. La primera cara la tanca Ballad of a Thin Man, un clàssic del seu repertori en directe i una de les seves cançons més celebrades. Un blues conduït pel piano de Mr. Zimmerman que és una autèntica cançó de protesta. No havíem quedat que havia abandonat la reivindicació social i política en aquesta nova etapa elèctrica? Sí, el que passa és que la protesta és contra el periodisme musical, un passar comptes de manera verinosa amb tots aquells que l’atabalaven amb preguntes sense solta i ni volta, que tergiversaven les seves paraules, personalitzat en la figura d’un tal Mr. Jones. «Alguna cosa està passant aquí, però no saps de què va, oi Mr. Jones?» Dylan va dir una vegada, poc després de sortir el disc que aquest, Mr. Jones, era una persona real amb un altre nom, però al llarg dels anys ha anat donant versions diferents; com he dit abans, tant em fan aquests detalls, són coses del geni de Duluth.

La segona cara té un ritme més tranquil, bàsicament perquè conté l’encisadora balada Queen Jane Approximately, on el narrador adverteix o més aviat aconsella la noia sobre les trampes de la vida, oferint-se per a quan el necessiti «No vindràs a veure’m, Queen Jane?». Si la Queen Jane es Joan Baez és una altra d’aquestes interpretacions que tant agraden als crítics i entesos. Guitarres delicades, l’orgue Hammond omnipresent i un cop més l’harmònica posant tot el sentiment al servei d’una melodia exquisida. Just Like Tom Thumb’s Blues, amb aquest so de piano bar i aires fronterers, descriu l’estada del narrador a Juárez (Mèxic), amb profusió d’elements sòrdids, putes, autoritats corruptes, drogues… fins que en el darrer vers decideix que ja n’ha tingut prou i se'n torna a Nova York. Musicalment és un tema reposat en la línia de Queen Jane, però he de dir que la versió en directe enregistrada a Liverpool l’any següent amb The Band i que va utilitzar com a cara B del senzill I Want You, té nervi i és excel·lent.

Dylan i Bloomfield a l'estudi de gravació

Cinc històries independents -totes en clau surrealista, amb referències bíbliques, polítiques i al·lusions a llegendes pròpies del blues- i amb un punt en comú com és la mítica autovia, componen Highway 61. Estilísticament pertany als temes més rockers de l’àlbum encara que més contingut, sense arribar a la contundència i velocitat de Tombstone Blues o From a Buick 6. És divertit escoltar l’efecte d’una cosa semblant a una sirena de policia, al llarg del tema, potser per posar-nos en situació que transitem per la famosa carretera.

Onze minuts de pur geni musical tanquen el disc. Desolation Row, d’estructura circular i amb un magnífic treball de guitarra acústica a càrrec de Charlie Mcoy, guitarrista i harmonicista de Nashville. Una altra vegada una galeria de personatges que va de la Ventafocs a Bette Davis, del Geperut de Notre-Dame al fantasma de l’òpera i d’Einstein disfressat de Robin Hood, passant per Casanova, Neró, Ofèlia i Romeu. Sempre va ser la cançó favorita d’Allen Ginsberg, amic i gran poeta beat, no és estrany perquè totes aquestes imatges formen part de la tradició dels escriptors beat en la línia de Kerouac o el mateix Ginsberg. Un cop més, com sempre passa amb l’obra de Mr. Zimmerman, existeix una legió de dylanòlegs diposats a escriure saberuts assajos que interpreten els seus textos. Jo ho deixo córrer, Dylan és un visionari i un arquitecte de les paraules amb les quals construeix edificacions que escapen moltes vegades a la comprensió per part de la resta dels mortals; jo diria que en moltes ocasions només ell sap de què està parlant, perquè és per a si mateix per a qui escriu. Personalment sempre m’ha cridat l’atenció la línia de Desolation Row que diu que des del Titànic tothom crida «de quin costat estàs?» i em ve al cap que aquesta era una de les moltes coses que el cridaven els seus seguidors folkies quan havia decidit fer el pas cap al blues i el rock and roll.

I em penso que ho deixaré aquí perquè quan parlo de Bob Dylan si no em controlo, acabaria escrivint una novel·la. Potser heu notat una mica de baba vessada en tota aquesta ressenya. No us heu equivocat, adoro a aquest paio. Segurament si hagués d’emportar-me algun disc a una illa deserta, abans triaria els Stones o Led Zep, però això no impedeix que consideri Bob Dylan com l’artista més genial, coratjós, independent, que anat sempre a la seva sense importar-li res més que la pròpia inquietud artística, el més enigmàtic, indesxifrable i talentós que ha donat mai la música popular de la nostra era.

P.S. Manchester 1966. Durant el concert de Dylan and The Band algú del públic crida: «Judes!». Dylan respon: «No et crec, ets un mentider». Immediatament es gira cap a la banda a punt de començar Like a Rolling Stone i els hi diu: «Play It Fucking Loud». 

Bifurca