Goodbye

Goodbye (Polydor 1969)

Cream

Dos anys i mig. Això és el que van aguantar junts Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker. Fins i tot encara van superar algunes expectatives pel que fa a la longevitat de la banda. No calia ser un geni per saber que un projecte com Cream, una aposta deliberada de reunir els reconeguts com a millors instrumentistes del moment, en plena ebullició de l’escena musical britànica de mitjans dels anys seixanta, era arriscat. La fórmula d’acumular talents musicals no necessàriament es tradueix en èxit i, en canvi, sovint és un factor generador de tensions al si de qualsevol banda.

Cream és, tal com s’ha escrit tantes vegades, el primer supergrup de la història. Eric Clapton, una mena de nen prodigi que amb vint anys passava per ser el millor guitarrista de blues britànic, es permetia el luxe d’abandonar els Yardbirds perquè s’havien tornat massa comercials i allunyat del blues. Ginger Baker, un bateria fanàtic del jazz que havia format part ja d’incomptables bandes i Jack Bruce, de formació clàssica, vocalista, baixista, teclista, harmonicista, i el que li posessin pel davant. La idea va ser de Baker que li proposà a Clapton unir forces, aquest li va dir que d’acord si el tercer home era Bruce. Baker i Bruce ja havien coincidit en altres formacions i, per dir-ho suaument, es detestaven (hi havien hagut navalles pel mig en algun canvi d’impressions). Però Baker, que era moltes coses però no ximple, sabia que era el millor baixista que podien trobar i va accedir. A l’invent li van posar el nom de Cream (la crème de la crème per a entendre’ns), tot un exercici de modèstia. Virtuosisme instrumental, temperaments volcànics i egos superlatius. Què podia sortir malament?

Res mentre la banda va aconseguir mantenir-se unida, és a dir des de finals de juliol de 1966 fins al 26 de novembre de 1968, data dels seus concerts finals al Royal Albert Hall londinenc. Tot el contrari, tres àlbums d’estudi -Fresh Cream (1966), Disraeli Gears (1967), i Wheels of Fire (1968) doble, que contenia un disc en directe- tots ben amunt en les llistes, gires constants, una popularitat enorme i sobretot un llegat i una influència decisiva sobre el rock, el hard rock i el heavy metal que havia de venir en els anys següents.

Les lectures de clàssics del blues, juntament amb temes propis passats pel filtre de la psicodèlia que produïen a l’estudi, en directe es transformaven. Llargs passatges instrumentals, improvisacions que podien portar el tema als deu, quinze i fins i tot vint minuts. Blues rock amplificat i d’alt octanatge facturat per tres músics en competició constant entre ells mateixos. 

Un gos londinenc faltant al respecte a la divinitat Clapton

El mes de juliol de 1968, Cream ja havia anunciat de manera oficial la seva separació a finals d’any. Havien, però, de complir amb un parell de compromisos contractuals: una darrera gira pels Estats Units i un nou disc. Els tres membres de la banda van quedar en repartir-se la feina a l’hora d’aportar noves cançons, i dies abans de l’inici de la gira van entrar a l’estudi de gravació. La veritat és que els deures els portaven a mig fer perquè cadascú només es va presentar amb una cançó escrita. Sigui perquè la inspiració no els havia vingut a visitar, sigui perquè ja pensaven més en les futures carreres individuals i es reservaven les idees, tot el que tenien per enregistrar eren tres cançons. 

Descartada la idea inicial de repetir la fórmula de Wheels of Fire, (un disc d’estudi i un altre en directe) per manca de material, es va prendre la decisió que l’elapé final seria senzill, mirant d’omplir minutatge per arribar al mínim exigit amb versions en directe de la gira final que es preparava. I així va ser, Cream es va acomiadar de manera apoteòsica dels seus fans americans en un exitós Farewell Tour i en tornar de les Amèriques de la parròquia britànica a l’Albert Hall en dos concerts que van ser filmats. Fins aquí havien arribat.

Quan el febrer de 1969 es va publicar Goodbye -els nois eren aixì d’obvis, «som els millors, ens bategem Cream, fem el darrer disc, el titulem Adéu»- algunes crítiques van ser més aviat negatives. En realitat la majoria de les queixes venien perquè aquest mort mereixia un millor enterrament i no un disc de només sis temes que amb prou feines arribava als trenta minuts. En el meu cas, el que puc dir és que em vaig enamorar d’aquesta banda i d’aquest àlbum des del primer dia que el vaig escoltar. I encara que si som raonables Disraeli Gears i sobretot Wheels of Fire són més consistents i tenen més tall, Goodbye és el meu disc favorit i el que mereix aquesta ressenya.

Baker, Bruce i Clapton

Perquè no hi ha un tema que defineixi millor l’hidra de tres caps que eren Cream en viu que I’m so Glad. Bruce canta l’estrofa, a la tornada s’afegeix Clapton fent l’harmonia i au, despatxada la part vocal, tots tres músics es llencen a tota velocitat a un frenesí instrumental sense saber que hi ha darrere el revolt següent. De vegades sembla que se’n surten de la via però, com a excel·lents músics que són,  ràpidament recuperen el tempo i aconsegueixen compassar-se tots tres. Mentre escolteu I’m so Glad és un bon moment per recordar aquella anècdota que Clapton ha referit més d’una vegada: Durant un concert, en un moment donat va deixar de tocar i els altres dos van continuar el seu particular duel, sense ni tan sols adonar-se’n que la guitarra havia deixat de sonar. 

La primera vegada que vaig escoltar Goodbye, essent aquest I’m so Glad el primer tema, vaig trigar uns segons a esbrinar que aquell so amenaçador, aquell brunzit metàl·lic, una mena de tro amb infinitat de matisos al llarg de tot el tema era el baix de Jack Bruce. De debò, no havia sentit una cosa igual fins llavors. Havia escoltat bandes amb grans baixistes -John Entwistle de The Who, Chris Squire de Yes, poso només dos exemples- però això era una altra cosa. Amb una sortida de l’estèreo per a ell sol, a un volum gairebé igual -de vegades superior- a la guitarra de Clapton, Bruce és un fotut monstre a les quatre cordes. Si sou amants de l’air guitar -allò de tocar una guitarra imaginària mentre escolteu els vostres solos favorits- uns proposo practicar l’air bass amb Jack Bruce, ja us dic jo que acabareu esgotats. I sobre Clapton, en la meva humil i ignorant opinió he de dir que no l’he escoltat mai tocar d’una manera tan ferotge com en els temps de Cream. Ep, no dic millor, segurament amb els anys encara milloraria en tècnica i estil, dic prenent riscos, improvisant un riff darrere d’un altre... és clar que tampoc mai havia tingut ni tindria dos «companys» que l’empenyien com ho feien Bruce i Baker. Cal que digui alguna cosa de Ginger Baker? Millor que escolteu el seu estil gairebé tribal de tocar la bateria, de vegades canviant sobtadament el ritme i arrossegant els altres dos, de vegades anticipant la direcció per on el porten Clapton i Bruce, mai perdent pistonada, sempre dominant la direcció musical del grup damunt de l’escenari.

Els altres dos temes en viu són Politician i Sitting On Top of the World. Enregistrats, igual que I’m so Glad, al Forum de los Angeles el 19 d’octubre de 1968. Tot el que he escrit en referència al primer tema del disc és aplicable a aquests altres dos. Politician, amb el seu incendiari riff tocat a l’uníson per Clapton i Bruce, deu ser el blues més heavy metal que mai he escoltat. Sitting On Top of the World és (com I’m so Glad) un altre blues clàssic dels anys trenta, amb una gran interpretació vocal a càrrec de Bruce i facturat de manera més o menys ortodoxa, fins que Clapton deixa anar un solo estratosfèric, ple de fúria, amb el baix de Bruce sempre estalonant-lo fins a la darrera nota. Una versió explosiva. Com tot el material en directe del disc.

El primer tema d’estudi que sona a Goodbye no només és un dels millors de Cream sinó de tota la discografia d’Eric Clapton. Badge és el que podríem anomenar un clàssic que Clapton ha interpretat al llarg de tota la seva carrera i que va ser la seva aportació a Goodbye. Val a dir que with a little help from his friend George Harrison, coautor del tema (fins i tot un altre beatle com Ringo sembla que va ficar cullerada, contribuint amb una línia) i guitarrista rítmic en l’enregistrament de la cançó. Acreditat en el disc com l'angelo misterioso, Harrison explicà que el mot badge, que no apareix en cap moment a la lletra, té l’origen quan escrivien plegats la cançó. Harrison va escriure bridge (pont) per referir-se a la part central del tema i Clapton llegí badge. I badge es va quedar. 

Ben junts i marcatge a l'home. Power trio!

Curiosament és el tema de Bruce (coescrit amb el seu lletrista de capçalera Pete Brown), Doing That Scrapyard Thing, i no Badge, el que té un so més beatle. Cantat d’una manera una mica histriònica, sobretot la tornada (juraria que fa servir algun efecte amb la veu), destaca el piano de Bruce i té un punt psicodèlic producte de l’època. Ginger Baker és l’autor del tema que tanca l’àlbum. Potser la millor cançó que mai hagi escrit, What a Bringdown rivalitza amb Badge en qualitat. Una composició enèrgica, on pots sentir les veus de tots tres, conduïda per l’orgue de Bruce, sempre amb la guitarra present de Clapton i el nervi rítmic que imprimeix l’autor del tema.

Goodbye és un disc pòstum, publicat mesos després de la dissolució de la banda. Un disc de compromís contractual. Un àlbum que, donades les circumstàncies -gires constants, poc temps per escriure cançons, tensions internes producte dels egos, desinterès donat que el final ja estava anunciat- és tot el que Cream podia oferir en aquell moment. I així i tot aconsegueixen acoblar un àlbum imprescindible. Les cançons d’estudi mostren com podia haver evolucionat el so de la banda d’haver continuat junts. Un toc potser més comercial, menys bluesy i obert a noves sonoritats. Però el destí ja estava escrit i cap dels tres tenien gens d’interès a mantenir viu el grup. Haurien de passar quasi quaranta anys perquè Clapton, Bruce i Baker toquessin altre cop junts en un escenari: quatre concerts al Royal Albert Hall i tres més al Madison Square Garden. Entrades amb preus pels núvols i esgotades en un tres i no res. Set concerts i prou perquè, pel que va transcendir, tots tres gairebé acaben a hòsties. I és que els bons costums no s’han de perdre mai.

Bifurca