Nirvana
Ben segur que tots teniu clar què fèieu o on éreu en dies particularment assenyalats. Depenent de l’edat que hom tingui, aquests dies especials poden ser, per exemple, quan va caure el mur de Berlín, el dia que el Barça va guanyar la primera copa d’Europa a Wembley o els atemptats de l’11-S a Nova York. Jo recordo perfectament les meves circumstàncies el dia 9 d’abril de 1994. Estava assegut al bar d’un hotel, conversant amb amics, la tele en marxa sense volum. Vaig alçar un moment el cap i vaig veure un presentador parlant i darrere la imatge del líder de Nirvana amb la llegenda: Kurt Cobain 1967-1994. No calia ser Sherlock Holmes per endevinar el contingut de la notícia. Hores després -internet estava encara a les beceroles- tenia la informació bàsica. Cobain s’havia escapat del centre de rehabilitació on era ingressat, havia tornat a casa seva i s’havia engegat un tret. Una nota de comiat en la qual, entre moltes altres coses, citava una lletra de Neil Young: «És millor explotar que consumir-se a poc a poc».
Només dos mesos abans, l’havia vist en directe al concert que Nirvana va oferir al Palau d’Esports de Montjuïc. M’agradaria poder dir el contrari, però vaig sortir del Palau més aviat decebut. Em va semblar un concert pla, sense moments memorables, mancat d’intensitat i emoció. Feia l’efecte que havien sortit a l’escenari, havien reproduït de manera mecànica el repertori d’aquella gira i adéu, cosa que d’altra banda és prou habitual en moltes bandes que he vist. O potser era jo que no tenia el dia. Però que la cosa anava de mal borràs es va fer evident tres setmanes després, quan Cobain va patir una sobredosi -o intent de suïcidi segons la seva parella, Courtney Love- a Roma que el va fer ingressar a l’hospital i, lògicament, cancel·lar el que quedava de gira. És fàcil parlar ara, però amb aquests antecedents i l’historial de depressions i addiccions de Cobain, estava escrit que podia passar allò que malauradament acabà succeint.
Mig any abans i precedit d’una gran expectació Nirvana havia publicat In Utero, el seu tercer -sense comptar recopilatoris- i que a la fi seria el darrer àlbum (podeu comptar tots els discos pòstums que han vingut després). Imagineu la pressió per a la banda a l’hora de publicar un nou disc després de l’èxit descomunal de Nevermind (1991). No només pels nou milions de discos venuts (avui en porta més de trenta), és que Nevermind va marcar una era. Sí, en l’època del videoclip i de la poderosa MTV, en la qual dominaven artistes pop com Michael Jackson o Madonna, per posar un parell d’exemples, de cop i volta irromperen tres grenyuts amb jerseis de llana esfilagarsats, samarretes gastades i texans estripats que desbancarem tothom fent rock amb guitarres distorsionades i bateries cruixents. El single Smells Like Teen Spirit ho va petar de manera absoluta i de retruc, Nevermind, que en les primeres setmanes havia passat més o menys inadvertit, amb una promoció modesta com correspon a un grup com Nirvana que només tenia un elapé al mercat, Bleach (1989).
 |
| Kurt Cobain al Palau d'Esports de Montjuïc, 9/2/94 i la meva entrada |
De la nit al dia, Kurt Cobain (veu, guitarra i autor de tots els temes), Krist Novoselic (baix) i Dave Grohl (bateria), tres paios de «províncies» (Seattle no és Nova York ni Los Angeles) passaren a ser no només superestrelles que te’ls trobaves a la sopa sinó que a més havien «inventat» no un estil ni una moda, no, una subcultura anomenada grunge. Per aquest forat, es colaren un cabal d’artistes i bandes que, sota aquesta etiqueta, aprofitaren l’oportunitat -les discogràfiques feren l’agost- per gravar i publicar discos que eren consumits àvidament per una nova legió de fans, molts dels quals segurament desconeixen que ni Nirvana, ni Peal Jam, ni Soundgarden -per citar potser les tres bandes més emblemàtiques- ni totes les altres, havien inventat res. Però molaven. Molt. I havien posat el rock en primera línia una altra vegada als mitjans de comunicació de masses.
Nirvana podria haver triat el camí fàcil, fer un Nevermind segona part. Havien trobat la fórmula de l’èxit i tothom que va gaudir de les cançons -excel·lents, per cert- i el so «radiable» del disc amb la portada del nadó a la piscina, hauria estat encantat i s’haguera llençat de cap a comprar el nou àlbum. Docs no, In Utero és un disc molt més fosc, depressiu, carregat de neures i mala llet i amb un so aspre fins al punt que Geffen Records no les tenia totes. Cobain volia, fos com fos, el productor Steve Albini; s’havia enamorat de la seva feina des que va sentir el Surfer Rosa dels Pixies- la mare de totes les batalles, el grunge li deu la vida a la banda de Boston, i aquí ho deixo- i Albini els hi va donar el que volien, vaja si ho va fer. Tant fou així que va haver-hi un estira-i-arronsa entre Nirvana , la discogràfica i el mateix Albini sobre la idoneïtat de la mescla final. Suposo que a darrera hora els hi va a entrar a tots cagarel·la. Finalment un parell de temes -els futurs singles Heart-Shaped Box i All Apologies- foren remesclats, deixant la resta de l’àlbum tal com havia quedat inicialment.
Tot i que In Utero transita per nous camins, també trobem elements del seu exitós predecessor. La càndida senzillesa de Dumb, una de les meves preferides, «sóc ximple, o potser només és que sóc feliç», el costat més pop de Nirvana és representat per Very Ape, i els rampells de fúria són presents en Scentless Apprentice i Tourette’s. Per tancar el capítol de referències a Nevermind, hi ha una amb molt d’humor negre per part de la banda: La cançó Rape me (Viola’m), s’inicia amb el mateix riff que el super èxit Smells Like Teen Spirit. Les lectures són vàries; la més acceptada és l’assetjament que Cobain i la seva família van patir per part de la premsa, un cop es va convertir en una superestrella (val a dir que ell mateix i la seva parella Courtney Love no eren precisament discrets i proporcionaven suculentes dosis de carnassa al sensacionalisme gairebé cada dia).
 |
| Nirvana. Moda grunge temporada primavera-estiu-tardor-hivern |
El que predomina en aquest In Utero, i el que conforma la columna vertebral de l’àlbum, són els mitjos temps densos, depressius, de cançons com la inicial Serve the Servants i el seu revelador «l’angoixa adolescent ha donat bons resultats, però ara ja estic avorrit i vell». En la mateixa línia els ja esmentats singles Heart-Shaped Box i All Apologies - comparats amb aquests, els hits de Nevermind com ara Lithium i Come as you Are són quasi pop festiu- i la magnifíca Pennyroyal Tea, en la qual un Cobain que sembla en estat letàrgic arrossega les estrofes abans d’arribar a l’esclat de la tornada i un solo de guitarra que, sense ser aquest res de l’altre món, constitueix un dels millors moments de l’àlbum.
Nirvana tampoc deixa de banda, el rock més agressiu i visceral. Una bona mostra d’això són tant l’experimental Milk It (els seus passatges pausats recorden al Tom Waits més llunàtic), com el potent Radio Friendly Unit Shifter on la banda es deixa anar en una mena de jam final que deixarà satisfets als amants del raw power. I, és clar, Frances Farmer Will Have Her Revenge on Seattle, el particular homenatge de Cobain a aquesta actriu dels anys 30 i 40; una dona rebel, massa avançada a la seva època que, diagnosticada com a malalta mental, va ser reclosa en un sanatori on va patir tota classe d’abusos. No cal dir que sembla lògic que una ànima turmentada com la de Cobain trobés inspiració en aquesta història, qui sap si també s’hi identificava amb ella.
I si teniu la versió europea del cd de In Utero, trobareu un tema extra. Vint minuts després del que sembla la darrera cançó, All Apologies -realment no li trobo el què a aquesta pràctica que es va posar tan de moda- comença a sonar Gallons of Rubbing Alcohol Flow Through the Strip, que més que una cançó, és una improvisació de la banda. Té la seva gràcia, sents parlar als músics a l’estudi, «un altre solo?», però és poca cosa més que donar voltes a una idea que en realitat no va enlloc.
Si em pregunteu, jo diria que In Utero no és millor que Nevermind (ja em perdonareu que hagi estat tota la ressenya comparant-los, però en bandes amb discografies tan curtes i un èxit tan bestial és pràcticament obligat), i em nego a subscriure això que tantes vegades he llegit de què és un disc més madur. Ni que sigui artísticament parlant, trobo sarcàstic referir-me a la maduresa d’algú que pocs mesos després es lleva la vida, tot i que alguns poden rebatre aquesta afirmació posant exemples de pintors, escriptors, etc. Això sí, és un àlbum excel·lent, farcit de grans temes, i sobretot és un disc valent, arriscat i poc accessible, just el contrari del que s’espera d’una banda que ha tocat el cel de l’èxit i s’ha convertit en una màquina imparable de generar beneficis. Segurament Cobain, Novoselic i Grohl es van veure superats per tota aquesta voràgine i la seva resposta va ser una fugida endavant, un voler demostrar que encara eren una banda de veritat i no uns titelles de la indústria. In Utero fou la seva resposta a tot això. També el seu testament.
Bifurca
Benvolgut Bifurca,
ResponEliminaGràcies per una nova entrada sobre un disc -inevitable, en efecte, comparar-lo amb els anteriors- que es va veure empès per l'èxit descomunal del seu predecessor, i que al voltant del mateix, hi van haver diferents reaccions. Les desconcertants, per part dels fans que s'esperaven (d'acord amb el què dius a l'article) un "Nevermind 2", i les agraïdes, per part de la legió de fans que consideren aquest disc com el de l'autenticitat del so Nirvana, que entronca amb la filosofia i l'actitud de "Bleach",i el consideren com potser el millor de tots. No estic jo qualificat per opinar al respecte, però les vendes aconseguides i l'impacte que ha tingut al llarg dels anys testimonien que allà hi serà per sempre més ser revisitat. Després de dues escoltes, encara em costa assimilar -de fet, encara no assimilo- "Scientless Apprentice" i "Tourette". En canvi, l'inici de "Serve the Servants" m'agrada com a so Nirvana,i els singles "All Apologies" i "Heart Shaped Box" s'escolten bé, tot i que no tenen ni la força ni la polidesa de "Smell Like Teen Spirit" o "Come As You Are" No sabia del contingut depressiu dels mig temps, però és lògic, tenint en compte la figura de Cobain, que, a banda, amb el seu tràgic final, encara esdevé més icona i la seva figura, reivindicada. Atesos els veritables problemes personals en la seva vida privada i de malaltia, no s'estranya,doncs, l'homenatge a Frances Farmer (a qui va interpretar en els primers 80 en el cinema, al film "Frances" Jessica Lange, i va guanyar un Oscar per la seva interpretació. "Dumb" i "Pennyroyal Tea", molt correctes, i de la resta, una mica dispar. No pot ser tret, penso, aquest àlbum, del seu context, i de la cultura i moviment (el van obrir ells, Nirvana, el grunge, i Cobain va encarnar el seu esperit -a mi m'agraden més Pearl Jam i una mica menys Soundgarden), que sí, sacsejà la cultura Pop imperant (sempre recordo com Nirvana van escombrar com un tsunami Michael Jackson de dalt de tot de les llistes Billboard). Sento que et decebessin en concert, poc abans de la defunció de Cobain, però m'alegro que et proporcionessin, en els discos que van fer, grans alegries,i entenc com un respectuós tribut a Nirvana aquesta entrada al teu bloc. Rep una cordial salutació.
Tens raó en moltes de les coses que dius, Xavi. Jo també penso que els singles de Nevermind són superiors als de In Utero, tot i que a mi m'agrada veure aquest darrer disc més com un tot. Ves per on que no havia relacionat el film Frances interpretat per Jessica Lange amb el personatge de la cançó de Nirvana, gràcies per la informació!
ResponEliminaNo creguis que ha estat l'única vegada que algun concert al qual he assistit m'ha decebut. No et pots imaginar com vaig sortir de deprimit la primera vegada que vaig veure els Rolling Stones a Montjuïc l'estiu de 1990. És llarg d'explicar i segurament té a veure amb les expectatives. La gira de Steel Wheels va ser en la que els Stones van canviar el seu so clàssic i el van substituir gairebé per un espectacle de Las Vegas, amb un fotimer de músics damunt de l'escenari, guitarres inaudibles i teclats i vents que esborronaven el clàssic so de la banda. Per no parlar dels ninots inflables. En fi, aquesta història la deixo per un altre dia. O no. Salutacions
Hola novament, Bifurca. Tens raó que aquest disc és potser més un tot que l'exitós anterior. I sí, em vaig deixar de dir que, efectivament, no podria haver existit sense el "Surfer Rosa" dels Pixies, i la producció de S. Albini (no confondre amb el subjecte aquest, Salvini) s'hi nota, sens dubte. Com que a mi m'agrada més pausat tot, les meves orelles es van conformar amb l'"Unplugged in N.Y.C", i tot i que no era seva la cançó, encara m'estremeixo quan sento Cobain interpretar "Where Did You Sleep Last Night? Això entronca també amb el tema dels discos pòstums, un munt d'artistes en treuen un fotimer, bé millor dit, les seves discogràfiques, alguns d'ells, has de ser molt fan, ha, ha, perquè no tots són de la qualitat dels de Hendrix).
ResponEliminaVaja, jo no he anat a gaire concerts (no és el mateix, ja ho sé, però els miro més a prop en DVD), i per tant, el grau de decepció no m'ha afectat tant, però em sap greu això que dius, i és, segurament, per les expectatives que un es fa, com bé dius. Tinc un DVD de potser un dels concerts més complets de la gira dels Stones del 90, a Philadelphia, penso, amb convidats com Eric Clapton o John Lee Hooker, més de 3 hores d'actuació, i sí, un veritable show amb els ninots (Honky Tonk Women), però també amb una força impressionant, aleshores (els concerts anteriors que recordo filmats, del 77 (Love you Live) o del 81 (American Tour Still Life), sí, eren més autèntics).
Jo també gaudeixo molt de l'Unplugged de Nirvana i efectivament, la interpretació de Where did you sleep last night és superba. M'agrada també molt la versió de The Man Who Sold the World, de Bowie. Jo tenia els meus dubtes amb aquesta moda de l'Unplugged i Nirvana, però la veritat és que sonen molt bé.
ResponEliminaEl vídeo dels Stones a què et refereixes correspon al Steel Wheels Tours i és a Atlantic City l'any 1989. No dic que estiguessin malament, és que ja no sonen com els Rolling Stones que jo vaig conèixer. És una cosa molt personal, conec fans dels Stones que gaudeixen sense cap problema d'aquesta etapa i del que ha vingut després. Jo, simplement, no puc.
Si vols saber com sonen els Stones clàssics et recomano concerts en vídeo de la gira del 1969 (Get yer ya-ya's out), la gira del 72 (Ladies and Gentlemen), i la del 78 (Live in Texas). Tots estan editats de manera oficial.
Fins aviat.
Gràcies, Bifurca, pels aclariments. Els Unplugged ja no estan tant de moda, però fa vint i escaig anys van causar furor (si no, que li diguin a Clapton, que va reinventar a acústic el seu repertori). I sí, bon tribut a Bowie, van fer allà, també. No sé què en penses, del grup de la vídua, Hole, i del fulgurant i reconegut èxit que, de la desaparició ençà, ha tingut Dave Grohl amb Foo Fighters.
ResponEliminaSí, tens raó, el dvd que tinc dels Stones, "Terrifyng", correspon a Atlantic City, em va trair la memòria (bé, és la ciutat del joc de la Costa Est, tu que parlaves de Las Vegas). Molta parafernàlia, però em va agradar força. Prenc nota dels directes que dius, i penso que veure'ls en directe després d'"Exile On Main Street" deu ser grandiós. Fins aviat!