Live At The Harlem Square Club, 1963 (RCA Victor 1985)
Sam Cooke
Nascut a Mississipí, nét d’una esclava i fill d’un predicador, Sam Cooke com gairebé tots els artistes negres començà cantant a l’església. Abans dels 20 anys ja formava part de The Soul Stirrers, grup de gòspel que adquirí certa notorietat. Una gira pels estats del sud amb el grup marcaria definitivament la personalitat artística i política del jove Cooke. De fet, no es trobà altra cosa que el que havia viscut des de petit. Segregació racial absoluta, locals per a negres, bars per a negres, portes per a negres, no admissió a cap establiment que no sigui per a negres… i la violència policial i del KKK normalitzada cap als de la seva raça.
La carrera en solitari de Sam Cooke no va trigar a despuntar. Dotat d’una veu prodigiosa i un carisma magnetitzant, cantant, compositor de la majoria dels temes que interpretava, entre 1957 i 1964, va col·locar a les llistes d’èxits més de dues dotzenes de singles. Considerat com «l’home que va inventar el soul», la seva popularitat havia traspassat les barreres racials, apareixia a programes de televisió de màxima audiència com l’Ed Sullivan Show i era un ídol de masses. Tot sense perdre mai contacte amb les seves arrels entre la comunitat negra que el considerava poc menys que un heroi.
Perquè Sam Cooke era una estrella i era negre. Conceptes antagònics a l’Amèrica del seu temps. Una estrella amb talent per a la música i per als negocis amb vessant filantròpic. Propietari d’una discogràfica i una editorial musical amb la qual ajudaria altres artistes negres -The Valentinos, The Sims Twins- a escapar de l’espoli a què eren sotmesos per les discogràfiques, Cooke ja havia protagonitzat incidents impensables per a l’època. Ferm defensor dels drets civils dels seus, s’havia negat a actuar a locals on se segregués el públic per qüestions de raça (els blancs en llocs amb visió privilegiada, els negres al galliner o entaforats de qualsevol manera en espais reduïts) o havia fet fora la policia del seu autobús de gira quan aquests intentaven amb qualsevol excusa causar problemes als seus músics i coristes pel fet de ser negres.
Deixeu-me dir abans que res que les cintes que enregistren Live At The Harlem Square Club, 1963 no capturen un concert. Donen testimoni d’un esdeveniment. El Harlem Square, un club situat al barri negre d’Overtown, Miami, acull una actuació portentosa de Sam Cooke que els mortals hem tingut la sort que hagi quedat enregistrada per a la posteritat. Davant d’una audiència de dues mil persones -superat amb escreix l’aforament-, Cooke, envoltat de la seva gent, ofereix una actuació pletòrica, exhibint un poder vocal incommesurable, interpel·lant contínuament l’audiència, fent-la ballar, cantar, cridar, picar de mans.... Reinventant els seus clàssics i dotant-los d’una força extraordinària. Escoltant aquest disc, un pot imaginar-se el local atapeït, la suor dels cossos, l’excitació del públic davant les invitacions de Cooke a participar en la festa. Al nostre home l’acompanya una banda que és pura dinamita. Encara que només el guitarrista Cliff White i el bateria Albert June Gardner són els seus músics habituals, la resta de músics la formen la banda del gran saxofonista King Curtis.
Presentat com Míster Soul a la introducció, Cooke surt a escena ja des del principi mostrant carisma per donar i vendre, i interactuant amb el públic per abocar-se tot seguit a una marxosa versió de (Don’t Fight It) Feel It que, comparat amb el que ha de venir, podria dir que serveix d’escalfament tant pels músics com per l’audiència.
 |
| El món als seus peus. Premi a qui encerti el (provocatiu)joc de paraules. |
Dos singles d’èxit com Chain Gang i Cupid queden eclipsats pel vigor de les versions en directe presents en aquest àlbum. Chaing Gang és una fantàstica melodia, un record pels seus germans de raça condemnats a treballs forçats a la presó i on Cooke ja fa cantar el públic «No us sento, vull sentir tothom». Hòstia no em canso d’escoltar-la, quina meravella. Cupid representa el costat més melòdic del seu repertori però la interpretació és enèrgica i passional i el saxo de Curtis comença a treure el cap. Mentre Mr. Soul fa les introduccions els músics aprofiten per fer les transicions d’un tema a l’altre de manera que no donen respir. Al medley It’s All Right/For Sentimentals Reasons trobem un dels moments màgics quan Cooke fa cantar l’audiència la tornada sencera, guiant el públic i acompanyant-lo amb la seva veu portentosa. Tan intens, i alhora tan relaxat, fent bromes i rient amb el públic sabedor del magnetisme que desprèn i que té la gent a la butxaca.
Arribats a aquest punt la banda ja ha agagat l’embranzida d’un tren de mercaderies. El rhythm and blues de Twistin’ the Night Away amb el saxo estel·lar de King Curtis i la piconadora rítmica; és una llàstima que els micros no captin de manera més nítida el piano perquè és una delícia. I sense treva, Somebody Have Mercy, que escoltant-la un se n’adona de l’enorme influència de la música de Cooke i la seva manera de cantar, sobre uns adolescents que es deien Mick Jagger i Keith Richards. Imagino que la temperatura al Harlem Square en aquests moments del concert havia pujat uns quants graus, i Mr. Soul no tenia intenció de rebaixar-la quan obsequia l’audiència amb una sensual interpretació de Bring It on Home To Me. Escolteu els xiscles de les dones de l’audiència quan refereix el desig de parlar amb la seva xicota per telèfon i dir-li totes aquelles coses… escolteu com les fa respondre a cada yeah! Algú que coneixia bé Sam Cooke havia comentat alguna vegada que quan aquest s’ho proposava era capaç de portar les dones a un estat de frenesí, gairebé com si fos un acte sexual. Bé, no us ho sabria dir del tot, això, però és cert que si ja l’ambient està caldejat, a Bring It on Home To Me es fa encara més notòria l’excitació de l’audiència.
El concert enfila ja cap al final- no tinc clar que l’àlbum ens ofereixi el show complet, només trenta-sis minuts?- amb una fantàstica rendició de Nothing Can Change This Love, soul en estat pur. I aquesta celebració acaba amb Having A Party. Més que una festa, és una joia escoltar a Sam Cooke conduir l’audiència -ell i la fantàstica bateria de Gardner- indicant-los què i quan han de cantar a la tornada Havin' a party, yeah/Everybody's swingin', oh we're/Dancin' to the music,yeah/On the radio una vegada i una altra, mentre ell s’acomiada, els deixa repetint la tornada amb la banda i la música s’esvaeix de mica en mica… un altre moment màgic per acabar l’àlbum.
Quan els responsables de RCA van escoltar les cintes del que havia de ser el nou àlbum de Sam Cooke, de seguida van arrufar el nas. Allò que tenien a les mans no ajudava precisament a la imatge de crooner elegant i estrella del pop que tant s’esforçaven a promocionar. Massa cru, massa temperamental, massa calent, massa… negre. Una cosa eren els hits de sweet soul music amb arranjaments orquestrals que Cooke facturava i que invariablement es convertien en èxits i una altra era aquell ritual de negritud entre l’artista i el seu públic, aquell huracà escènic de soul, gòspel i rhythm and blues en perfecta comunió amb l’audiència que anava més enllà d’un simple concert de música. L’àlbum va ser descartat.
 |
| Sam Cooke i Muhammad Ali. Black Power. |
Malauradament Cooke no veria mai publicat Live At The Harlem Square Club, 1963. A finals de 1964 era assassinat en circumstàncies molt més que estranyes. Ningú no va creure la versió oficial plena d’incongruències i punts foscos, i encara avui se’n parla -és molt recomanable l’excel·lent documental The Two Killings of Sam Cooke-. La seva actitud, el seu compromís en una època convulsa de la societat nord-americana on el conflicte racial bullia com mai, les amistats «perilloses» com Malcom X o Muhammad Alí «ara ja no em dic Cassius Clay, aquest era el meu nom d’esclau», el seu exemple d’emancipació social i apoderament d’un negre nét d’esclaus, li van crear enemics tan poderosos com l’FBI de J.Edgar Hoover i la màfia. El seu single pòstum A Change is Gonna Come anticipava un futur d’optimisme per als de la seva raça que desgraciadament avui encara és lluny.
Live At The Harlem Square Club, 1963 no es va publicar fins al 1985. Rebut amb entusiasme per la crítica, l’àlbum va entrar en l’Olimp dels millors discos en directe mai publicats. Creieu-me, no importa si vosaltres sou més del rock o del pop, del punk o del heavy metal. Deixeu-vos d’hòsties i obriu-vos d’orelles. Feu-lo sonar i el que trobareu a Live At The Harlem Square Club, 1963 és molt més que un àlbum en viu, és un regal per a l’ànima, és una càpsula que et transporta en el temps a una època, a un club on pots sentir un dels gegants de la música exhibint talent davant d’una audiència entregada. Sense trampa ni cartó, tal com raja. Tal com era i com va viure Sam Cooke, algú que, tal com es diu a The Two Killings of Sam Cooke, «no va comprendre els límits que un negre no podia traspassar en el temps que li tocà viure».
Bifurca
Bona nit Bifurca,
ResponEliminaI moltes gràcies novament, per oferir-nos, a banda d'una altra fenomenal entrada, l'oportunitat d'escoltar aquesta delícia, aquest regal, aquesta entrada a un Club que, efectivament, va més enllà de qualsevol gènere o estil, ja que és el club de la Molt Bona Música, així amb majúscula, i en sortir del mateix un es troba millor amb si mateix i amb la resta. Aquest pioner del Soul, figura llegendària de la música negra, amb tan malaurat final, sí, he sentit que a una plataforma de pagament existeix l'esmentat documental (ben rara, ja, la versió oficial de mort a trets per una recepcionista d'hotel "de blancs", que obra la porta ja a totes aquestes altres versions que apuntes).I sí, un genial show (massa curt, en efecte, no devia estar tot enregistrat), amb un Cooke (si penso malament, la referència al peu de la foto va més per membre sexual masculí que per al·lusions culinàries,oi?) en estat de gràcia, un directe impressionant i una banda genial d'acompanyament (em rendeixo davant el saxo de King Curtis), i sí, massa negre, treure aquell directe en aquell temps (encara James Brown no havia arribat al clímax amb el funky i el Rhythm and BLues, i malgrat que ja hi havia hagut figures com Fats Domino, Little Richard o Chuck Berry), i sí, les produccions discogràfiques dels 60's, la de la pròpia discogràfica de Cooke, el so de la jove America que propugnava la Motown, i els futurs Chess i Stax facturarien impecables produccions, allò era en directe, en brut, un diamant per al qual la societat WASP no estava preparada.
Sobre el disc en si, amb el primer tema ja enerva el personal, i Cooke no baixa el ritme amb la fenomenal Chain Gang (gràcies per desvetllar-ne, el seu significat, a banda de fer-nos veure la enorme influència que va tenir en els primers Rolling Stones, cosa que desconeixia). Cupid també és un tema excel·lent, i és veritat, com interactua amb el públic, sí devia ser Club de mitjana grandària, per la proximitat que se sent i uf! sí que devia escalfar l'ambient. És curiós que no cantés (per això penso que el concert està incomplet, a banda del fading final..) dos dels seus èxits més rotunds per a la posteritat, com "Wonderful World" o "You Send Me", però resulta que els inicis, en aquest directe, de "Chain Gang" i de "Cupid" (quina intensitat i quina passió, hi posa!), són clavats a l'inici de "Wonderful World",i que en l'entre "Somebody Have Mercy" i "Bring It On Home to Me" canta unes poques paraules de "You Send Me". Encara no havia enregistrat la tercera cançó cabdal de Cooke per a mi, l'extraordinària (i multiversionada, en el futur "A Change Is Gonna Come", amb la força de tot el contingut que esmentes). Del directe, m'agrada molt també "Nothing Can Change This Love" i com bé dius, a "Bring It On Home to Me", una altra cançó estelar, sempre que l'he sentida, en qualsevol versió, és una cançó de climax, un crescendo que et fa pujar cims. El disc no decau, de principi a fi, i no és d'estranyar la rendició absoluta dels crítics, a meitat dels 80's quan fou editat aquest esdeveniment, com encertadament titlles l'actuació, amb una conjunción amb músics i públics poques vegades escoltada. Parlant d'influències, Cooke va impressionar molt al jove Rod Stewart, després famós amb els Faces, i una estrella del Rock en solitari. El bo de Roderick va enregistrar durant la seva carrera un bon grapat dels èxits de Sam Cooke i als seus concerts rarament deixa de versionar amb entusiasme "Twistin' the Night Away".Sembla que la vídua de Cooke va emparentar amb posterioritat a la seva mort amb la família de Bobby Womack, una altra nissaga a redecobrir. Gràcies, Bifurca, per recordar-nos que sense Sam Cooke la música no hauria estat posteriorment el mateix. Fins a una altra entrada!
ResponEliminaBona oïda, Xavi, jo vaig trigar unes quantes escoltes a caçar la breu al·lusió a Send Me que fa enmig de les cançons que cites. I bon apunt el que fas sobre la influència sobre Rod Stewart, grandíssim cantant abans de convertir-se en un hortera, tot sigui dit.
ResponEliminaI sí, ho has encertat. El cartell juga amb la similitud fonètica entre Cooke i cock, que en anglès és una manera de referir-se a la titola.
Tant de bo algun dia puguem escoltar el que resta d'aquest concert. Juraria que no hi és tot.
Fins a una altra.
Gràcies, Bifurca, pel teu comentari. Sí, jo també penso que no hi és totalment enregistrat el concert,igual va fallar alguna cosa tècnica. La jugesca de la titola no era gaire difícil, si t'endinses una mica en l'àmbit i entorn del Rock, i si has tingut una entrada recent tan aclaridora com la dels Red Hot Chili Peppers, ha,ha.I sí, el bo de Rod Stewart (les farres d'alcohol que muntava amb Ronnie Wood i la resta dels Faces penso que eren antològiques) en la seva millor època, és a dir, els 70's el va versionar amb autenticitat. Fins a una altra!
ResponElimina