Tattoo You

Tattoo You (Rolling Stones Records 1981)

The Rolling Stones

Imagino a Keith Richards i Mick Jagger l’estiu de 1981 escarxofats als sofàs llegint tots cofois les crítiques del nou àlbum Tattoo You a les revistes i diaris. La cosa podria anar així:

-Has llegit què diuen aquí? Escolta: «Els Rolling Stones han tornat de manera triomfant i les noves cançons sonen fresques i actuals». He, he, he. 

-Sí? Doncs escolta aquesta: «El sentiment del nou àlbum dels Stones és el d’una joventut redescoberta…». Ha, ha, ha

El motiu d’aquest descollonament s’aniria coneixent amb els anys, i és que Tattoo You és un àlbum de cançons reciclades. Material de primera, això sí, que els Stones havien anat descartant al llarg d’una dècada, quan les vaques encara eren grosses i la inspiració no faltava. Els cabrons tenien motius per estar satisfets. Havien aconseguit el que els calia perquè ja tenien preparada una gira mundial i necessitaven un àlbum per promocionar (o per fer-lo servir com a excusa). A més, Tattoo You havia obtingut el reconeixement unànime de la crítica i el número ú a les llistes americanes. Tot això com a pròleg de la imminent gira que els tindria tres mesos pels Estats Units, continuaria a Europa l’estiu de 1982 i que els reportaria milions de dòlars.

Però llavors ningú sabia de les interioritats de Tattoo You, tot i que us puc assegurar que aquell estiu, quan tenia catorze anys i escoltava una vegada i una altra Start Me Up -gravat de la ràdio en una cinta usada amb el meu radiocasset casio-, aquest detall m’hagués semblat tan irrellevant com ara. Jo en tenia prou sentint aquell riff sec i aquella veu que, tot i no entendre gairebé res, intuïa que deia coses lascives i sexualment estimulants per a un adolescent com jo. I és que Start Me Up era el single perfecte, un altre més, amb el qual els Rolling Stones anticipaven un nou àlbum. Havien estat donant-li voltes a la cançó anys enrera, fins i tot l’havien enregistrat com un reggae, però fou abandonada perquè no els acabava de convèncer. Fins que Richards va trobar el riff que convertia un tema mediocre en un hit guanyador. Afegiu una tornada breu i que tothom pot cantar, un estructura molt rítmica, una bateria que redobla en el moment adequat, ingredients tots ells que, cuinats amb l’ancestral recepta Stone, suposen satisfacció garantida.

Una horrible portada per a un gran single

A diferència d’altres grans bandes de rock and roll nascudes als anys seixanta, com Led Zeppelin o The Who, els Rolling Stones van arribar al final de la dècada dels setanta en plena forma. De fet, l’anyada de finals de 1977 a mitjan 1979 va donar una collita excel·lent amb el superb Some Gils (1978), l’innovador Emotional Rescue (1980) -d’acord, aquest potser és una mica irregular, però és que jo sóc molt fanàtic i no puc fer-hi més, ja em perdonareu- i bona part de Tattoo You. Així i tot, no quedava material suficient per a aquest darrer i, segons Richards, tampoc no tenien temps d’escriure i enregistrar noves cançons donat que la gira americana se’ls tirava a sobre. La solució va ser enviar un dels seus homes de confiança, el tècnic Chris Kimsey a capbussar-se en els arxius de la banda per veure que hi trobava. Kimsey es va presentar amb un cabàs de cançons ja enregistrades a les quals només les mancava polir, afegir unes veus aquí, una guitarra allà i un saxo més enllà. Tot plegat, unes setmanes de feina a l’estudi i feina feta per empaquetar i despatxar.

Si la carta de presentació de Tattoo You és el hit Start Me Up, Hang Fire, segon tema de l’àlbum, manté el nivell amb el seu ritme accelerat i melodia encomanadissa. Dos minuts i mig d’un híbrid entre el rockabilly i el punk, on podem sentir també la petjada de Chuck Berry en el solo de Richards. 

El funk de les sessions de Black and Blue (1976) irromp amb força amb Slave. Una jam monumental amb un riff absolutament devastador de Keith. Des que vaig decidir escriure sobre Tattoo You que el porto adherit al cervell. Un tema gairebé instrumental (tret d’una breu lletra on el falset de Jagger es queixa, pobre, de com està d’esclavitzat per una dona malvada) on cada peça encaixa a la perfecció. El contrapunt de la bateria de Charlie Watts, la percussió d’Ollie Brown, el Hammond de Billy Preston, el solo de Woody,... I el saxo afegit anys després de Sonny Rollins quan els Glimmer Twins donaven els últims retocs a l'àlbum que ocupa aquesta ressenya. Slave és un d’aquells temes que els Stones podien estar tocant trenta o quaranta minuts a l’estudi per després agafar els millors fragments i donar-los forma de cançó. És per això que en reedicions posteriors de Tattoo You podem gaudir-ne d’un minut i mig extra afegit d’aquesta meravella.

La veu rogallosa de Keith Richards ens posa al corrent de quines són les seves preferències: pit i cuixa, o per traduir literalment, mamelles i cul. Little T&A, no té precisament una lletra que aprovaria una assemblea de la CUP -ho dic pel llenguatge sexista, de fet Tattoo You en va ple- però és un tros de rock and roll de sabor tant autèntic com el paio que el canta. Black Limousine és un blues passat de revolucions, un terreny que dominen a la perfecció, i on Woody aconsegueix aparèixer com coautor -tota una proesa compartir crèdits amb Jagger/Richards-, a més de lluir-se amb el solo acompanyat per l’harmònica de Jagger. Neighbours, darrer tema de la cara A, és un dels dos únics temes nous de Tattoo You. Una onda punk rock i un divertit vídeo que és una picada d’ull a la  finestra indiscreta, la pel·lícula de Hitchcock. Us heu fixat què tenim a la primera cara? Rock, punk, rockabilly, funk, blues...i totes, absolutament totes les cançons tenen l’empremta inconfusible dels Rolling Stones. Enteneu el perquè de la seva grandesa?

Contraportada de Tattoo You

La segona cara és reservada per als mitjos temps, les balades i algun experiment. Això vol dir que, per a una ànima rockera, les cançons potser no entren a la primera, però un cop reposades -anys, si cal- descobreixes el seu ocult i irresistible encant. Entenc que Worried About You no tingués cabuda a Black and Blue perquè no segueix el patró reggae i funky d’aquell disc, però me n’alegro que finalment trobés el seu lloc a Tattoo You perquè és un tema excel·lent. Un altre cop el falset de Jagger i l’inici pausat, la progressió que va guanyant en intensitat, el sensacional solo de Wayne Perkins -no feu cas del clip, no és Ronnie Wood qui toca, és el guitarrista d’Alabama que no va acabar als Stones per un pél ocupant la plaça finalment Woody- i aquest fantàstic groove cap al final que fa ballar a Mick i a Keith tot i estar fent playback al clip promocional.

Kimsey, l’encarregat dels Stones per remenar i triar va arribar en la seva recerca fins a les sessions jamaicanes de Goats Head Soup (1973) i aquí, amigues i amics, va trobar petroli. Tops n’és un exemple. Una peça soul impecable, amb Jagger fent befa dels representants i productors musicals que se n’aprofiten dels artistes joves i inexperts «et faré una estrella, et portaré al cim». Una altra melodia d’aquelles que cada cop els hi costava més trobar als Glimmer Twins, i que en aquest tema descartat de 1972 llueix amb tota la seva esplendor. Si a sobre podem sentir la guitarra de Mick Taylor (que no va trigar un segon en demandar-los i cobrar una pasta) , un ja no pot demanar més.

Heaven és la quota experimental d’un disc dels Rolling Stones. Un extrem aquest que gairebé sempre va a càrrec de Jagger. Ell mateix canta i toca la guitarra en aquesta cançó que té un aire New Age. Amb Richards i Wood absents, Heaven és l’altra de les dues cançons de Tattoo You «noves». No està gens malament, el sintetitzador li dóna una atmosfera de vegades chill out, de vegades inquietant, i encara que té els seus fans, pel meu gust no deixa de ser una curiositat.

No Use in Crying és una altra d’aquelles cançons que si la deixes madurar, acabes per considerar-la imprescindible. Una balada soul, amb elements de blues (aquest tren que no s’atura a l’estació, aquesta finestra per la qual miro el camp, formen part de l’imaginari blues), una ruptura amorosa i el sentiment que queda que la veu de Jagger -podeu oblidar un moment el paio amb el tors nu que no para de saltar i ballar damunt l’escenari, i pensar en el gran vocalista que és?- evoca de manera magistral. Magníficament acompanyat per les harmonies vocals de Richards i Woody -qui ho havia de dir!, amb la quantitat de galls que deixen anar aquest parell- No Use in Crying és una més de les joies a descobrir de Tattoo You. I si encara no esteu rendits davant l’aclaparadora col·lecció de cançons que ofereix aquest àlbum, Waiting on a Friend és la cirereta que corona el pastís. La darrera cançó del disc, extreta com Tops del jaciment de les sessions jamaicanes de 1972, és un cant a l’amistat que es converteix en un clàssic immediat des del moment que comença a sonar el piano de Nicky Hopkins fins que acaba amb el saxo del gran Sonny Rollins. Pel mig queda un delicat riff de Richards -sí, també en sap de fer-los- una convincent interpretació vocal de Jagger i, un cop més, una memorable melodia. 

Coses que tinc per casa. Programa gira 81 i entrada Montpeller 1995

Tattoo You, suposo que ho sabeu i si no ja us ho dic ara, és el darrer gran àlbum dels Rolling Stones. El que va venir després és un progressiu descens en la capacitat de sorprendre, en la qualitat de les cançons i en l’esgotament de la font on anaven a buscar la inspiració. Admeto que esporàdicament els Stones han donat mostres del seu geni amb comptagotes en alguna cançó aquí i allà. M’és completament indiferent. Com he dit alguna vegada, els grans artistes -i aquests són els més grans- amb discografies antològiques tenen l’Olimp guanyat i per mi poden fer el que els doni la gana. Fins i tot sortir de gira sense necessitar cap nou àlbum per promocionar com fan des de fa uns anys en un pur espectacle intranscendent des del punt de vista musical, més enllà de veure llegendes vives damunt d’un escenari. No fou el cas de la gira mundial 1981-82, els Stones passejaren Tattoo You amb orgull pels escenaris, interpretant més de la meitat de les seves cançons al costat dels clàssics immortals, sabedors de la qualitat del producte que promocionaven: un àlbum a l’alçada del mite.

P.S. Val la pena que us mireu els vídeos promocionals. Els de Neighbours i Waiting on a Friend estan treballats i tenen el seu encant. Però jo prefereixo mil vegades els de Start Me Up, Hang Fire i Worried About You. Per l'amor de Déu! Jagger és l'únic que s'ho pren una mica seriosament. Richards sembla acabat d'arribar d'una nit moguda -a part de despentinat jo diria que porta un ull morat- i tant ell com Woody semblen moooolt lluny del plató, tant que ni es molesten a fer semblar creïble el playback. Pel que fa a Watts i Wyman fixeu-vos la cara que posen que tot això no va amb ells. Eren altres temps.

Bifurca