Appetite for Destruction

Appetite for Destruction (Geffen 1987)
Guns N’Roses

Sí, Guns N’Roses. Ja, tal. Suposo que més d’un dels que em llegiu esteu considerant que tot té un límit. Però abans que preneu la decisió d’esborrar de les vostres vides un insignificant blog que porta el nom de mil cançons, deixeu-me dir que m’importa molt poc el fet que aquest banda ja fa molts anys que és una autoparòdia o  l’aspecte que llueix avui dia Axl Rose.

I això és així perquè avui quan he punxat el vinil d’Appetite for Destruction al meu vell equip de música, he tingut la mateixa sensació que la primera vegada que ho vaig fer. Han passat trenta anys, tinc més arrugues, menys cabells i centenars de discos i desenes de bandes escoltades però la impressió no ha canviat. És sentir la introducció de Welcome to the Jungle i saber -abans i ara- que Apettite for Destrucion és un disc que havia de marcar una època. Tinc molt presents aquells anys, finals dels vuitanta, i conec la reacció que Guns N’Roses va provocar en la premsa musical, la internacional i sobretot la que es feia a casa nostra. Bàsicament es va dividir en dos bàndols. D’una banda, els que els veneraven per haver sacsejat el que consideraven l’avorrida escena musical dels vuitanta amb un disc demolidor que bevia directament dels clàssics del rock and roll per via Stones-New York Dolls-Aerosmith. I de l’altra els que els detestaven, els que els criticaven perquè semblaven sortits del túnel del temps i la seva proposta no aportava res al panorama musical, ara que l’incipient rock alternatiu començava a obrir-se pas més enllà dels cercles reduïts. Grups com Sonic Youth o els Pixies per posar un parell d’exemples, estaven als antípodes del so i la imatge que els Guns N’Roses havien tornat a situar en primer pla. Feia la impressió que no n’hi havia terme mitjà.

Guns N’Roses s’havia format a Los Angeles el 1985 i sobrevivia en el circuit local de clubs enquadrats en el que es coneixia com a glam metal que practicaven desenes de bandes angelines. Alguna cosa devia veure en ells el poderós segell Geffen per fitxar-los. La van encertar de totes totes. Les vendes del seu debut a l’estudi, Appetite for Destruction, durant el primer any van ser bones, però ja pel 1988 quan el disc es va publicar per aquí -conservo la meva còpia amb orgull tot i que l’agulla ja salta en alguns solcs del disc- la bogeria es va disparar. Avui dia superen els 35 milions i és un dels discs més venuts de la història.

Formació clàssica de Guns N'Roses: Izzy, Duff
Axl Rose, Adler i Slash

És difícil saber què fa que una banda sortida del no-res de la nit al dia vengui milions de discos i tingui un èxit tan descomunal. Sens dubte el factor promocional és imprescindible, jo crec que van jugar la carta que vint-i-cinc anys enrere havien emprat els Rolling Stones: La dels nois dolentots. Escàndols, drogues, imatge provocadora, portada censurada, declaracions incendiàries… D’altra banda també existeix el factor «estar en el lloc adequat en el moment apropiat». Penso que hi havia un públic que havia quedat una mica descol·locat veient que els seus referents rockers havien desaparegut per mort natural artística o els hi havia passat la seva millor època, mentre que el seu lloc a les llistes, la premsa, les emissores de ràdio i televisió era ocupat per artistes com Madonna, Michael Jackson, o altres artistes que no connectaven amb el públic que abans em referia. Guns N’Roses van donar a aquest públic orfe el que havia perdut -i molt important, van connectar amb una nova generació de seguidors- a saber, rock and roll d’alt voltatge, guitarres i bateria, potència sonora, imatge macarrònica i la trilogia sexe, drogues i rock and roll. Si alguna vegada havia passat de moda tot això, els Guns N’Roses havien vingut per ressuscitar-ho.

Però cap d’aquestes coses s’aguanta si darrere no hi ha el més important: La música, les cançons. Potser a altres sí, però al públic rocker no és fàcil donar-li garses per perdius. Appetite for Destruction és un torpede a la linia de flotació de l’estil de música predominant als mass media del moment. So directe com un cop de puny a la cara, energia primària i lletres que reflectien un estil de vida amb el qual podien identificar-se, ni que fos en forma d’anhel, una munió de joves i aquells que ja no ho eren tant però que encara els corria per les venes l’excitació del rock and roll de la vella escola.

Prou de xerrameca sociològica de pa sucat amb oli i, com sempre dic, feu la prova. Poseu el disc o el CD. Els acords inicials de Welcome to the Jungle i la tensió que desprenen, l’explosió de la banda al complet, el so poderós de dues guitarres cadascuna pel seu canal, i Axl Rose referint la pròpia història, la d’un noi del Mid West que arriba a la gran ciutat amb un parell de maletes, perseguint un somni. El bany de realitat, «Saps on ets, noi? Ets a la jungla… i les passaràs putes». Això és Welcome to the Jungle, un recorregut pels carrers de Los Angeles, la llei de la selva, on l’oferta de qualsevol cosa que puguis desitjar és al mercat. A partir d’aquí la cosa no té aturador, les cançons se succeeixen completant el retrat del malson -de vegades somni- urbà. L’arrencada punk de It’ So Easy a càrrec del baix Duff McKagan i els redoblaments de bateria de Steven Adler, preparen el terreny un altre cop a les guitarres bessones de Slash i Izzy Stradlin. Ara Axl fora del seu registre vocal habitual, es vanta de l’oferta sexual a la seva disposició pel fet d’estar en una banda de rock. Masclista i misogin? Tant com ho foren les lletres dels Stones, AC/DC, Iggy, Hendrix i tants altres en el passat. 

Un demolidor riff ens anuncia l’autobiogràfica Out Ta Get Me i els problemes d’Axl amb la policia del seu poble, Lafayette, Indiana. «No m’enxamparan, I’m fucking innocent». La paraula prohibida apareix tantes vegades que el disc es va guanyar merescudament l’etiqueta de parental advisory a la portada, un distintiu propi dels EUA que anuncia que el producte en qüestió conté llenguatge «explícit i ofensiu». Encara que si voleu al·lucinar, localitzeu el vídeo del concert Live at the Ritz del 88 -un dels millors concerts que he vist en la meva vida- on la retransmissió fa sonar un piiiip cada vegada que Axl diu un fuck. No ho he comptat, però deuen sonar un centenar de piiiips al llarg de l’hora aproximada que dura el concert. Absurd i ridícul.

Abans ve Nightrain que com Mr. Brownstone, són cançons dedicades a les substàncies alteradores de la consciència. La primera val a dir que és un dels millors temes de la discografia dels Gunners i no parla de cap pluja nocturna, sinó més aviat de la marca de vi preferida dels nois. No tant per la seva qualitat sinó pel preu assequible i alta graduació. Ideal per quan ets pobre com una rata i vols agafar un pet. A Mr. Browstone amb el seu inici que recorda a la versió que feien els Rolling Stones de Mona en el seu primer disc, Axl es queixa que aquest home vell -Mr. Brownstone, que no és altra cosa que el malnom de l’heroïna- no el deixarà anar fàcilment. La cara A es tanca amb un altre tema per a la posteritat, Paradise City i la seva melodia que canten les audiències als concerts «Porta’m a Paradise City on l’herba és verda i les noies són boniques». Paradise City té un final que si no t’aixeques i comences a moure el cap i fer air guitar és que no tens sang a les venes. Marededéu quina acceleració! pots sentir tots els instruments a tota castanya en un in crescendo que sembla que no té final, i quan aquest arriba et mires i remires la caràtula i la funda de l’àlbum i penses, hòstia, que bo que és això!

Izzy Stradlin, de llarg el paio amb més
estil de Guns N'Roses

Després d’una primera cara espectacular, els Guns N’Roses aixequen una mica el peu de l’accelerador amb el tema My Michelle, pel meu gust el menys bo -perquè no n’hi ha cap de dolent- de l’àlbum. Però aviat es recupera el to amb Think About You, on combinen les guitarres contundents de sempre amb elements més melòdics. És clar que, si parlem de melodia, ens hem de remetre al super èxit Sweet Child O’Mine. D’acord, tots vam quedar embafats d’aquesta cançó, sonava a totes hores i és fàcil que un acabi avorrint-la. Però siguem clars, és un gran tema i aquelles ànimes rockeres que la puguin trobar una mica endolcida que parin atenció al canvi de ritme que es produeix al minut 3:07 que és d’aquells que t’arrenca els adhesius quan passa pel teu costat. Torna el punk accelerat amb You’re Crazy. Curiós com un dels temes més ràpids -si no el que més- de Appetite for Destruction tingui la seva versió acústica. Sí, com ho sentiu, va ser publicada a Lies (1988), aquell àlbum amb quatre temes acústics en una cara i l’EP Live Like a Suicide -també quatre cançons, inclosa una versió de Mama Kin’ dels Aerosmith- a l’altra i que servia per fer temps mentre arribava l’esperat nou disc. La versió acústica de You’re Crazy, com deia, té la seva gràcia i permet veure el tema des d’una altra perspectiva. Però jo, que no tinc remei, prefereixo la força i la velocitat supersònica de la versió inclosa a Appetite.

Anything Goes té el regust d’Aerosmith pels quatre costats -no és cap novetat, tots els membres de la banda són fans de Tyler, Perry i cia- i una lletra plena de referències sexuals, encara que res comparat amb Rocket Queen. La darrera cançó de l’àlbum ens ofereix tot un compendi de sospirs i gemecs a càrrec de la rocket queen -una amiga de la banda present a l’estudi- juntament amb una col·lecció de riffs i canvis de ritme típics de la vella guàrdia rockera. Un gran tema per tancar el disc, a l’alçada dels millors de Appetite for Destruction.

Paradoxalment l’èxit aclaparador del disc va ser el principi del final de la banda. Convertits en superestrelles, els Guns N’Roses van iniciar una espiral d’autodestrucció que va començar ben aviat amb l’expulsió del seu bateria original Steven Adler. Poc temps després el cop definitiu vindria amb la marxa d’Izzy Stradlin, cofundador i peça clau en la composició i el so de la banda. Sí, perquè una cosa són la imatge i els solos de Slash i la poderosa veu d’Axl Rose (tot i que de vegades admeto que em carrega una mica) i una altra ben diferent allò que fa que Guns N’Roses no soni com una banda americana més de heavy metal. I en això, concedeixo a l’amic Izzy la màxima responsabilitat. Perquè ens entenguem, exactament com passava a AC/DC. Angus i Bon Scott (i després Brian Johnson) eren el centre de les mirades, però l’ànima musical, l’àncora en la qual s’afermava el so de la banda era el silenciós i enyorat Malcom. L’autodestrucció, com deia, va culminar als jutjats, amb l’abandonament de tots els membres originals- tret, és clar, d’Axl Rose- i una decadència lamentable d’una banda que molts havien vist que podia arribar a convertir-se en llegenda. Encara van tenir temps de publicar dos discos alhora, els supervendes Use Your Illusion (1991),  però d’això potser ja en parlarem un altre dia, que per avui ja n’hi ha prou.

Bifurca