The Velvet Underground

The Velvet Underground (MGM 1969)

The Velvet Underground

Sempre he vist The Velvet Underground, el tercer disc dels novaiorquesos, com un intent de Lou Reed de portar la banda cap a terrenys més assequibles per al gran públic. Una aposta perquè es fes justícia -si és que en el món de la música es pot parlar en aquests termes- en forma de reconeixement comercial i artístic a una banda que, amb dos discs publicats fins al moment, no havia passat de l’etiqueta «de culte»en els ambients més intel·lectuals i minories selectes de Nova York.

Per a dur a terme aquesta operació, Reed -autor de quasi la totalitat de les cançons- no havia tingut cap escrúpol a desfer-se de John Cale. Amb el músic gal·lès, marxava el vessant més experimental i avantguardista del so dels Velvet; no tornaríem a escoltar el grinyolar sinistre i amenaçador de la seva viola elèctrica ni les seves contribucions dissonants. Reed també s’havia tret de sobre la influència i el mecenatge que havia exercit Andy Warhol i la seva troupe de la Factory -les despeses de gravació del mític primer disc, el de la banana, havien anat a càrrec del publicista, il·lustrador i geni del pop art- anant a gravar l’àlbum a l’altra punta del país, Los Angeles. I si fem cas a la versió de Sterling Morrison, guitarra rítmica del grup, tots els pedals i ginys de distorsió amb els que ens havien perforat els timpans a White Light/White Heat (1968) van ser robats a l’aeroport de Nova York, quan anaven de camí a Califòrnia a enregistrar el nou àlbum. Tot i que aquest incident ha estat desmentit per altres fonts, en cas d’haver-hi succeït i coneixent el personatge i els plans que tenia sobre com havia de sonar The Velvet Underground, vés que no fos cosa del mateix Lou Reed.

De manera que prou odes al sadomasoquisme i a l’heroïna. Prou històries de ionquis esperant el camell i de fel·lacions de carrer de travestis a mariners. Prou salvatjades sonores com Sister Ray o I Heard Her Call My Name (no recordo quin estudi de quina universitat va concloure que contenia el solo més perjudicial per a l’oïda humana, o alguna collonada per l’estil), no més històries tètriques ni cançons de mort dels àngels negres… de moment. Lou tenia molt clar cap a on volia fer virar els seus Velvet, en una mena de reinvenció de la banda. No és estrany que titulés el tercer disc amb el nom del grup, talment com si es tractés d’un àlbum de debut. En el nou disc predomina el rock allunyat de l’estridència i distorsió del passat, el pop, el folk, una mica de blues i alguna pinzellada de jazz mentre que les experimentacions queden en el pla testimonial. I pel que fa a les lletres, un transgressor de la talla de Reed, algú que revolucionà el món del rock parlant de temes que cap artista de s’havia atrevit a somniar, estava clar que no renunciaria al seu estil. Potser el modularia, però la seva fascinació per personatges «diferents»tornaríem a trobar-la ja en la primera cançó del disc.

Andy Warhol i Lou Reed abans de partir peres

Dies després de fer fora Cale, Reed incorpora Doug Yule, un jove i inexpert músic que el pèrfid Lou manipularà a consciència. El primer que fa quan entren a l’estudi de gravació serà oferir-li la dolcíssima Candy Says, que inaugura el disc, perquè la canti. Tot un detall per al nouvingut. Sota la delicada tonada, s’amaguen les amargues reflexions de Candy, un transsexual que Lou va conèixer a la Factory d’Andy Warhol. Utilitzant la primera persona, Reed deixa que Candy ens expliqui com odia el seu cos, les seves inseguretats, els seus anhels i com li agradaria sentir-se com una dona real. Segurament el fet que no cantés una cançó tan trista i fosca com aquesta- Candy moriria anys després probablement pels tractaments agressius d’hormones als que se sotmetia- es devia a voler prendre distància d’una situació que coneixia personalment. Candy Says pel meu gust és una de les quotes més altes compositives de Lou Reed, i parlem d’algú amb un repertori impressionant. Aquesta és una de les cançons que em toca la fibra, potser per la desesperança i la vulnerabilitat que transmet la protagonista. Candy Says també pot interpretar-se com un comiat al món de Warhol (juntament amb la portada, on els quatre Velvets apareixen asseguts a un sofà a la Factory); a partir d’aquí, cau i net.

El contrast l’ofereix What Goes On, segon tema i primer i únic single de l’àlbum. Realment tenen raó aquells que pensen que malgrat l’enorme talent artístic i la definitiva influència exercida en la música que vindria després, The Velvet Underground fou una banda maleïda. Només així s’entén que What Goes On, una cançó que ho tenia tot per petar-ho a les llistes, no anés enlloc. Un rock and roll, rítmic, magníficament executat, amb un solo amb tres guitarres superposades, i que en directe es podia allargar tant com Reed tingués la nit i abandonant-se a la distorsió… però inexplicablement va fer figa. «N'hi ha diferents tipus d’amor i cap és millor que altre»canta Reed a Some Kinda Love sobre uns lànguids acords de blues, jugant com mai amb la seva veu nasal, la guitarra s’entrellaça subtilment amb una línia de baix quasi imperceptible mentre Lou parla més que canta sobre el que és el tema central del disc, l’amor en les seves diferents maneres de viure’l. I a Pale Blue Eyes, Reed viu l’amor perdut amb melancolia i penediment «ho tenia i no ho vaig poder conservar». Segurament el tema més famós del disc i un clàssic perdurable fins a la fi del món. Poques coses es poden dir, perquè la veu de Lou les diu totes. Una fantàstica cançó que evoca un temps viscut en la joia de l’amor, vista ara en la distància. Anoteu un celestial punteig a la part central del tema de Sterling Morrison que acosta el tema a la perfecció absoluta.

Lou Reed sempre ha dit que després de White Light/White Heat volia mostrar l’altra cara de la banda. Deu ser per això la inclusió d’un tema com Jesus al nou àlbum. No, no són Bob Dylan ni Joan Baez els protagonistes del duet. Són Reed i Yule els qui posen les veus en aquesta gentil peça folk amb reminiscències gòspel. El mateix home que va escriure Sister Ray on barreja la figura d’una monja amb l’expressió «xucla’m el ding-dong», és qui escriu aquest espiritual on demana a Jesús «ajut en els meus moments de debilitat». A veure, que un artista pot escriure el que li roti, jo només apunto l’amplitud de l’espectre creatiu i l’eclecticisme de Reed. O potser tot és una broma i no cal prendre-s’ho seriosament. El que compta és que Jesus és una bona cançó, amb una senzilla instrumentació i harmonies ben treballades. Reed torna a cantar impostant la veu de manera histriònica, jo diria que maníaca, a Beginning to See the Light. La llum que comença a veure no sabria dir si es refereix a la del dia, l’endemà d’una nit festiva -«vi al matí, esmorzar a la nit»- en estat d’eufòria -«son temps amb problemes, però no n’hi ha cap que sigui meu»- o si és perquè s’ha adonat que no val la pena continuar amb la relació -«em pensava que érem amics»-. O potser totes dues coses alhora. El cas és que la segona peça eminentment rockera del disc, té unes magnífiques guitarres, és perfecta per cantar-la, i podria haver estat un single amb tant d’èxit com What Goes On (o sigui, cap). 

Velvet Underground 1969. Morrison, Tucker, Yule
i Reed

De fet, la majoria de les cançons d’aquest disc podrien ser-ho. Sense anar més lluny l’artesanal -no trobo altra manera de definir una cançó tan ben escrita i produïda pel que fa a la sonoritat- I’m Set Free; una altra peça de lletra espiritual i amb un so que recorda molt al primer disc, sobretot per l’eco de la bateria de Mo Tucker -tenien una noia a la bateria, fins i tot en això foren originals!-. Una magnífica cançó pop. I si el so de I’m Set Free connecta amb els inicis de la carrera de la banda, The Murder Mystery és el nexe amb l’avantguardisme i l’experimentació que un dia fou Velvet Underground. Una cacofonia vocal a quatre bandes en la qual Lou i Sterling reciten textos diferents a banda i banda de l’estèreo a les estrofes; llavors quan arriba la tornada sentim la veu dolça de Mo Tucker i la de Yule -igualment, cadascú per un canal- que creen un ambient assossegat encara que de fons soni un orgue psicodèlicament pervers. I tornem a començar, segons l’estructura circular del tema. Sempre que escolto aquesta cançó penso que és la banda sonora ideal de les seqüències més al·lucinògenes d’Alícia al País de les Meravelles. És la manera com Lou diu als oients: «escolteu, Cale ja no hi és, però puc fer sonar la Velvet tan experimental com abans quan em doni la gana».

Abans, però, com preparant-nos per a la complexitat de The Murder Mystery està la breu That’s the Story of My Life, senzilla i a la vegada efectiva. Déu meu quina facilitat que tenia Lou Reed per treure’s cançons del barret que valen per tota la discografia de molts dels que es dediquen a aquest negoci. Hi ha algun gènere que no domini aquest home? Aquí el teniu donant-li un toc country a un tema excel·lent. I pel final, un regal que es diu After Hours, que podria passar tranquil·lament per un estàndard de jazz de meitat del segle passat i resulta que és un tema original. Reed va pensar amb bon criteri que la veu innocent de Mo Tucker era ideal per a aquesta melodia. Si no l’heu sentida mai, no importa perquè quan ho feu us adonareu que és com si la coneguéssiu de tota la vida. Ha estat una cançó versionada per uns quants grups, alguns de la fama de R.E.M. i és d’aquelles tonades alegres que sempre que l’escolto, acabo xiulant-la pels puestos.

Ja us anticipo que Reed va fracassar en l’intent. De comercial, res. Ni el disc que ens ocupa ni el següent Loaded (1970), malgrat que tenia cançons tan bones com aquell, van tenir cap mena de repercussió en vendes. Reed, avorrit i fastiguejat, va marxar a casa -literalment- l’estiu d’aquell any propiciant el final de The Velvet Underground, tot i els intents de Yule, que havia guanyat galons a la banda, per mantenir-la viva. Ironies del destí, la popularitat del grup va començar a créixer exponencialment quan ja no existia segons passaven els anys. Fins avui dia que és considerada com una font d’inspiració determinant per a infinitat de grups que han fet fortuna. Reed començaria un parell d’anys després una exitosa carrera solista traslladant-se a Londres, quan el van convèncer -un dels seus majors fans, David Bowie- que un talent com el seu no podia malbaratar-se. I sabeu què? Adoro molts dels discos de Lou Reed en solitari, però les cançons que va gravar amb Velvet Underground i la màgia que desprenen discos com el que us he parlat avui estan fetes d’un altre material. Aquell amb el qual estan fets els plaers secrets i ocults, els mateixos que un es reserva en un moment especial del dia per escoltar en la intimitat el misteri d’una banda única i irrepetible.

Bifurca