A World Without Gravity

A World Without Gravity (Rhino Records 1993)

Jim Carroll

Una recopilació. No sóc gaire amant dels discos que comprenen cançons publicades al llarg de la trajectòria d’un músic. Prefereixo els treballs que presenten cançons noves, perquè m’agrada pensar en l’àlbum com una unitat, un tot; com la fotografia precisa de l’autor, de les seves inquietuds i circumstàncies en aquell moment concret. Per entendre’ns, no és el mateix Neil Young que grava Everybody Knows This Is Nowhere (1969) que el de Tonight’s the Night (1975). En el primer hi ha entusiasme juvenil, en el segon abatiment i tristesa. Com tampoc són els mateixos Led Zeppelin els que graven al cim creatiu de la seva carrera l’elapé anomenat IV (1971), que els que enregistren In Through the Out Door (1979) amb un Jimmy Page pràcticament fora de joc per culpa de les seves addiccions. Òbviament això val per a artistes i músics amb personalitat i coses a dir, no per a productes comercials i gent que grava i ven discos com podria fer de tertulians en algun programa de telebrossa. La gent com jo, lletraferits i, ai, ànimes sensibles volem saber què hi ha al darrere d’aquelles cançons que tant ens agraden, què els hi passava pel cap i quin estat d’ànim tenien els nostres artistes preferits quan decideixen gravar-ne un grapat d’elles i publicar-les en un àlbum. Tot això, no us penseu, també porta a equívocs i situacions divertides. Com a mostra puc dir que l’obra mestra de Van Morrison, Astral Weeks (1968) va generar en la premsa musical entusiastes crítiques i inflamades cròniques que inferien com de fotudes les estava passant l’autor i el turment emocional que patia en l’època que el va gravar. Fins que el lleó de Belfast fa pocs anys va despatxar el tema dient que «... El disc no tracta de mi. És totalment de ficció. Està format per converses que he sentit, ja sabeu, coses que vaig veure a pel·lícules, diaris, llibres, qualsevol cosa. Això és, no n’hi ha més.» Podeu posar vosaltres mateixos l’emoticona d’una cara descollonant-se.

Jim Carroll pertany (o pertanyia, que va deixar aquest món fa ja deu anys) a la categoria dels artistes amb coses a dir. De fet, feia anys que les deia abans d’iniciar la seva aventura musical. Escriptor i poeta, ja de molt jove publicava en revistes literàries i participava de lectures en públic de les seves creacions. La publicació de The Basketball Diaries a finals dels anys setanta, l’entronitzà com a referent de la literatura underground del moment. De manera hiperrealista, amb una fina ironia i un àcid sentit de l’humor, Carroll narra en primera persona la seva adolescència com a jugador de bàsquet de high school, ionqui i xaper per pagar-se l’addicció. Va ser la seva amiga i germana de sang Patti Smith qui va el va convèncer que el seu talent i el seu verb esmolat, capaç de combinar les escenes més sòrdides del carrer amb les reflexions més còmiques, podien resultar encara més punyents acompanyats d’una banda de rock and roll. El seu primer disc, el rotund Catholic Boy (1980) va esvair tots els dubtes que un insegur Carroll encara covava.

A World Without Gravity és un disc de la Jim Carroll Band que recull temes de la seva breu carrera discogràfica, un període que ell va definir com de somni, en la qual entre 1979 i 1985 produí tres àlbums i nombrosos concerts. És el que coneixem com un The Best Of. Tenint en compte que aquesta recopilació ofereix pràcticament la meitat dels temes que va gravar a l’estudi, a més de tres inèdits, A World Without Gravity és una excel·lent introducció a la música de Jim Carroll donat que permet fer-se una idea prou completa de la seva producció musical.

Patti i Jim. Poetes de Nova York.

Són divuit cançons. Des de People Who Died, a mig camí entre la crònica de successos i l’elegia, i que serveix perquè Carroll recordi els amics caiguts (alguns nens, altres adolescents, totes víctimes de sobredosis, accidents, leucèmia o assassinats) fins a la balsàmica Day and Night que tanca el disc. Pel mig, una selecció de cançons publicades en l'aventura rockera d’un artista, que si bé per actitud i context va ser enquadrat en el punk, musicalment bevia de les fonts clàssiques del rock and roll, mentre que la profunditat i poesia de les seves lletres el situaven a anys llum de les bandes punk convencionals de l’època. 

Encara que no segueixen un ordre estrictament cronològic, les cançons de A World Without Gravity estan distribuïdes de manera que un pot apreciar l’evolució del so de la Jim Carroll Band. Així, després de l’andanada inicial de People Who Died, que sona com si Chuck Berry hagués descobert el punk-rock, passem a Work Not Play que, si descomptem el violí i la trompeta, a mi em recorda molt a Kill City el tema -i àlbum- que Iggy i James Wiliamson van gravar quan no tenien on caure morts després de fer figa els Stooges. El primer tema inèdit que apareix a la recopilació és l’excel·lent Differing Touch, enregistrat l’any 1985 ja a les acaballes de la Jim Carroll Band. Differing Touch desprèn flaire Stone pels quatre costats, no oblidem que Carroll fitxà pel segell Rolling Stones Records després que ses gracioses majestats donessin llur plàcet, especialment Keith que va veure en Carroll una ànima bessona de la fraternitat tòxica.

La trilogia It’s Too Late-Wicked Gravity-I Want the Angel, columna vertebral de l’imprescindible primer disc de Carroll, troba el seu lloc en aquesta recopilació. Excel·lents composicions de tres minuts -Wicked Gravity, una mica més-, que conformen un vehicle musical perfecte per a la incisiva prosa urbana de l'autor. La magnífica Them, rescatada del segon àlbum de la banda, Dry Dreams (1982), on uns prominents teclats conviuen al costat de poderoses guitarres és una peça que té un aire Bowie. Situat estratègicament a la meitat del disc arriba el segon tema inèdit de A World Without Gravity, una versió en directe de City Drops Into the Night. Fidel representació del que podia donar de si Jim Carroll i la seva banda en un escenari. El nostre home imparteix magisteri en la interpretació vocal -no en va ja tenia els ous pelats amb les recitacions i lectures en públic- modulant, impostant la veu, sempre al servei de la història nocturna de la gran ciutat que refereix. Històries i drames urbans que potencien els músics, comandats per Lenny Kaye, mà dreta de Patti Smith i que va pujar en marxa a la banda quan aquesta ja feia uns anys que rodava. La guitarra de Kaye esdevé un complement perfecte per a Carroll com testifica aquesta versió memorable.

Molts han escrit que Dry Dreams (1982) no arriba a la qualitat i contundència del primer àlbum de la Jim Carroll Band. Segurament és cert -encara que gairebé està tan representat en aquesta recopilació com Catholic Boy- però les peces seleccionades que s’inclouen a A World Without Gravity demostren que no havien cremat encara tota la pólvora. Ni de bon tros. A les esmentades Work Not Play i Them, podem afegir amb menció honorífica el sabor rocker anys cinquanta de Dry Dreams amb la hilarant lletra «Cada nit tinc el mateix somni, un home darrere la porta amb una erecció tatuada», i la rockanrolera Jealous Twin (no em cansaré de dir que el piano és un instrument tan clàssic per al rock and roll com la guitarra o la bateria, cal que recordi a Jerry Lee Lewis, Fats Domino, i tota aquesta quinta?)... Però per sobre de totes elles, Lorraine, peça central de Dry Dreams. Un spoken word, un poema recitat -segurament sobre el malson de la droga i la síndrome d’abstinència- amb l’únic acompanyament d’una bateria que imita el batec del cor, lentament al principi i que va accelerant fins que dos minuts després explota en un riff que converteix el tema en una contundent meravella rockera. Sens dubte un dels millors del disc.

Jim Carroll i Keith Richards. Nova York, 1980.
Déu els cria, i ells s'ajunten.

El tercer i darrer tema inèdit d'aquesta recopilació és Plain Division, enregistrada com Differing Touch l’any 1985. És una maqueta si hem de jutjar pel so, no gaire bo, encara que la qualitat artística justifica la seva inclusió en el disc. Els quatre temes de I Write Your Name (1983) capítol final de la Jim Carroll Band, mostren un so més sofisticat, més modern i més allunyat del concepte original. Aixi i tot, Love Crimes, composició signada per Carroll i Kaye té una bona tornada i I Write Your Name un ritme encomanadís, mentre que Voices i (No More) Luxuries ja acusen una certa repetició i manca d’idees. Suposo que els responsables de seleccionar les cançons de la recopilació, conscients que cap al final n’hi ha un cert descens en la intensitat, es reserven pel final el tema emblema de Jim Carroll. Déu meu Jim, d’on vas treure aquest riff? Aquells que encara no conegueu Catholic Boy, agafeu-vos fort. La potència amb què els altaveus anuncien aquest al·legat autobiogràfic «Jo vaig ser un noi catòlic, i em vaig redimir a través del dolor, no de la joia» és brutal, tant com la sinceritat amb la qual confessa els seus pecats. El tema en va ple de l’imaginari catòlic de l’ambient en què va créixer. Després d’aquesta descàrrega d’adrenalina s’agraeix el tema escollit per posar punt final a l’àlbum, el melòdic i ja esmentat Day and Night.

A World Without Gravity va ser publicat una dècada després del darrer disc de la Jim Carroll Band. El nostre home va decidir liquidar la seva carrera musical segurament quan l’excitació que li produïa sortir a l’escenari amb una banda de rock, actuar avui aquí i demà allà, va començar a minvar. Com diu Ignacio Julià en aquest excel·lent article sobre Jim Carroll i que deixa en la irrellevància aquesta ressenya, l’absència de necessitat de continuar endavant probablement va incidir en la decisió. Carroll va pensar que era un bon moment per retornar al seu ofici, a l’activitat literària, fent de tant en tant aparicions públiques per llegir els seus poemes, de vegades amb el seu pare espiritual Lou Reed. El seu pas per la música fou fugaç, però va deixar una petjada que els anys no han pogut esborrar. A World Without Gravity no és només un testimoni d’aquell trànsit, és també una celebració del talent lúcid i indomable de Jim Carroll a ritme de rock and roll.

Bifurca