London Calling

London Calling (CBS 1979)

The Clash

L’àlbum definitiu de la dècada dels vuitanta. Sí, ja sé que es va publicar el desembre del 1979. Però que voleu que us digui, jo interpreto el temps com em rota, i per tant de la mateixa manera que considero The Wall (1979)de Pink Floyd un àlbum dels setanta (va ser publicat uns dies abans que el disc de The Clash), per a mi London Calling inaugurava la nova dècada. No us convenç la meva tesi? D’acord, als EUA el disc va ser posat a la venda a mitjan gener de 1980. Contents? I si tampoc us convenç, acabo de llegir que la revista Rolling Stone és de la mateixa opinió. I jo que creia que la meva teoria era original. 

Almenys jo no sóc tan intransigent com la Rolling Stone aquesta. Sí, l’àlbum definitiu dels vuitanta però jo dec haver dit el mateix parlant de Surfer Rosa (1988) dels Pixies o de Nothing’s Shocking (1988) de Jane’s Addiction (proveu d’escriure quaranta ressenyes de discos sense repetir-vos), i probablement en un futur potser li adjudicaré aquesta distinció a algun altre treball. I què? Així com cada seguidor de l’equip dels seus amors faria una alineació diferent, jo trio segons el dia i l’humor aquest personal i imaginari guardó. I avui, The Oscar Goes to... London Calling.

I per què?, us preguntareu. Què fa de London Calling una pedra angular del rock, un àlbum reverenciat per tothom i que sempre apareix en les primeres posicions quan crítics i periodistes ociosos elaboren llistats i classificacions? La resposta, amics, Is Blowin’ in the Wind però jo, com qualsevol cunyat a la barra d’un bar, us amollaré la meva.

Sempre he cregut que una de les coses que fa gran un àlbum és - a banda de la qualitat de les cançons- quan és capaç de transcendir la seva època, d’anar més enllà del seu moment en el temps. London Calling és el disc amb què The Clash van rebentar les costures del punk. Sense perdre gens l’autenticitat -ans al contrari, ells foren un exemple de compromís i honestedat- i després de dos àlbums sota el paraigua de la revolució del 77, The Clash presentava un treball on l’agressivitat sonora del punk convivia amb el reggae, el rock, el soul, el ska, el rockabilly i el pop. Admeto que jo mateix vaig trigar temps a adaptar el meu termòmetre musical i digerir el contingut d’aquest àlbum, que a més era doble. Aquells que esperàvem una continuació de The Clash (1977) o Give ’Em Enough Rope (1978), o del mític Never Mind The Bollocks (1977) dels Sex Pistols vam quedar un xic desconcertats.

Clash City Rockers: Strummer, Headon, Simonon i Jones.

I és que aquest doble antològic és un àlbum ple de matisos i de riscos, lluny de l’ortodòxia sonora del punk. I una altra cosa: el discurs de The Clash es contraposa al nihilisme i anarquia -que no anarquisme- que impregna el missatge de l’onada punk en què estaven immersos. No, The Clash apunta i dispara contra la injustícia social, l’atur, el racisme i la manca d’oportunitats dels de baix, però des d’una actitud combativa i compromesa. Tot això i més és London Calling. Un detall: La banda va renunciar a una part dels seus guanys perquè el disc, que era doble, sortís a la venda al preu d’un de senzill. L’any següent van doblar l’aposta i el triple Sandinista! (1980) -queda clar del pal que anaven aquests paios?- va ser igualment venut a preu de senzill.

Fer un àlbum doble implica que has d’estar molt segur de la qualitat del material que tens. Normalment les discogràfiques es porten les mans al cap i tracten de dissuadir els artistes. Des del punt de vista comercial és més difícil de vendre. Des del punt de vista artístic és un moviment arriscat perquè les bones cançons que pugui tenir poden passar desapercebudes si la resta no acompanya i no dóna el nivell exigit. Personalment crec que London Calling no és un disc perfecte -potser es fa un pèl llarg- però els moments excepcionals que té acaben amb qualsevol dubte que pugui sorgir durant l’escolta. I aplaudeixo el coratge i la determinació de la banda de tirar-lo endavant.

Amb una portada com aquesta, a veure qui és el guapo que es resisteix a endur-se el disc a casa. Val a dir que la foto de Paul Simonon a punt d’estampar el seu baix contra el terra a la seva autora, la fotògrafa Pennie Smith, no li agradava, la trobava desenfocada però va haver de cedir. Pot dir el que vulgui però la seva obra quedarà associada per sempre més a una de les portades més icòniques de la història del rock and roll. I quan poses el vinil a girar ja quedes atrapat. El panorama d’apocalipsi nuclear a Londres que relata Strummer a ritme de marxa militar a London Calling, el rockabilly típicament cinquantes de Brand New Cadillac, la deliciosa Jimmy Jazz amb secció de vents inclosa… hòstia portem tres cançons i ha saltat pels aires qualsevol clixé musical. Talent i bon gust per donar i vendre. Hateful, vibrant i amb una gran tornada, mostra com van ser d’afortunats The Clash en trobar Topper Headon després de provar desenes de bateries. 

The Only Band that Matters en acció.

Ritmes jamaicans i festius per Rudie Can’t Fail i és que The Clash s’havien impregnat d’aquesta música al barri on vivien, situant-se al bàndol correcte, el de l’antifeixisme i la multiculturalitat davant del racisme i l’odi que covava el Front Nacional, envalentit per les polítiques econòmiques i socials de la Thatcher. He dit bàndol correcte? És clar que sí, com l’homenatge que reten a les brigades internacionals i als combatents per la llibertat de la guerra civil espanyola a Spanish Bombs. Una esplèndida pop song, plena d’imatges com ara les bales a les parets dels cementiris o la figura de García Lorca. Quin goig cantar la tornada en el seu espanyol deficient «Spanish bombs, yo te qüerro infinito, oh ma corazón».

És Solomon Burke o qualsevol altre gegant del soul amb la seva banda qui canta The Right Profile? No, és Joe Strummer amb The Clash, deixant-se l’ànima i la veu en aquest tribut a Montgomery Clift, envoltats una altra vegada per una sublim secció de vents. Si encara no heu caigut, ja us ho dic jo: The Clash donen el millor de si mateixos en el moment que deixen sortir totes les influències que porten a dintre. Mantenen l’actitud intacta, però musicalment el punk se’ls hi ha queda petit. Més pop a Lost in the Supermarket, més denúncia social en la faula anticapitalista que és Clampdown «els homes de la fàbrica ja són vells..., però tu no deus res i ets jove. Així que corre!, són els millors anys de la teva vida els que et volen robar». I més reggae a The Guns of Brixton. Però ara ja no és festiu, ara la tensió es pot tallar amb un ganivet. The Clash anticipen que el polvorí en què s’estaven convertint alguns barris obrers de Londres acabaria esclatant. Problemes d’atur, de pobresa i marginalitat accentuats per les polítiques ultraliberals de la dama de ferro produirien violents disturbis en els anys següents. És el baixista Paul Simonon, que va créixer al barri, qui canta aquesta composició pròpia que és la preferida d’un servidor. «Quan et tirin avall la porta, com sortiràs?, amb les mans al cap, o al gallet de la teva pistola?». 

L’eclecticisme continua al segon disc, rescatant en clau de ska Wrong ’Em Boyo, un tema dels seixanta d’una desconeguda (almenys per a mi) banda anomenada The Rulers. Rock clàssic a Death or Glory -aquesta amb una tornada popera amb molt de ganxo- i Lover´s Rock -un guitarrista d’una banda punk puntejant un solo!, i rematant el tema amb ritmes funkies-. The Clash foren una banda polititzada, moltes de les seves lletres són un atac frontal al sistema capitalista i els seus efectes perversos sobre les classes populars, però també tenien debilitat per contar històries de outsiders, personatges que surten de la norma, per dir-ho d’alguna manera. És el cas de l’esmunyedís Jimmy Jazz, que mai no hi és quan la policia arriba demanant per ell, o el turmentat actor Montgomery Clift protagonista de l’abans esmentada The Right Profile. A The Card Cheat, es narra la fosca història d’un solitari jugador professional a qui l’atzar no li envia bones cartes i acaba assassinat en el decurs d’una partida. El vehicle musical que trien Strummer i companyia per a The Card Cheat la converteixen potser en la peça més sofisticada de London Calling. Imitant el famós Wall of Sound que popularitzà el mític productor Phil Spector, el piano i la Irish Horns conformen un so dens a base de capes, que li dóna el to dramàtic que necessita la història. És curiós, temes com aquest eren els que més me’n constaven d’empassar quan escoltava London Calling quan era més jove, i amb els anys he sabut trobar l’autèntica valúa d’aquestes cançons. Deuen ser coses de l’edat.

London Museum mostra el baix destrossat per Simonon.

Four Horsemen és pur The Who (encara que no els copien tant com al single Clash City Rockers, que és clavadet a Can’t Explain), que eren de les poques bandes de rock dels seixanta que els punks s’atrevien a respectar en públic. I sense esperar la pausa dels dos segons entre tema i tema, The Clash ataquen sense complexos el ritme ballable de I’m Not Down. Què faltava? New Wave?, un toc disco? Aquí el teniu. El guitarrista Mick Jones posa la veu a un dels millors moments de London Calling (o dels que més m’agraden a mi, que no té per què coincidir) i que té la seva continuació amb Train in Vain, un altra cançó en la línia més pop de la banda. Tot i que Train in Vain és el darrer tema que escoltem del disc, quan es van imprimir els crèdits a la contraportada i les fundes interiors, se’n va oblidar de llistar-la. Així que «oficialment», almenys en la primera edició del vinil, la cançó que tanca l'àlbum és Revolution Rock. Així hauria de ser pel meu gust, perquè posa el colofó, una mena de traca final, a un disc memorable. Revolution Rock, un altre tema reciclat i passat pel filtre de The Clash, un reggae, una declaració de principis , una celebració de l’adveniment d’un nou ritme que es barreja amb l’actitud del punk. No em costa gens d’imaginar a la banda tocant als clubs londinencs, fent ballar la concurrència a ritme jamaicà amb Joe Strummer com a mestre de cerimònies cantant amb la passió d’aquell que ha descobert una nova fe. Així foren The Clash, autèntics, valents, eclèctics, revolucionaris. Com deien els crítics del moment amb una frase que va fer fortuna «the only band that matters». L’única banda que importa.

Aquests dies que se celebra el 40è aniversari de London Calling ja circulen edicions superdeluxe de l’àlbum -també en vinil- amb material visual extra com un llibret amb fotos, notes personals dels músics, etc. Imagino que haurà estat un dels productes estrella del Black Friday i imagino també la puta gràcia que li hauria fet tot plegat al ja desaparegut Joe Strummer. Paral·lelament si sou a Londres o si teniu pensat anar-hi, fins a la primavera de 2020 al London Museum teniu l’oportunitat de visitar una exposició commemorativa on es poden veure manuscrits amb les lletres de les cançons del disc, fotos del procés de gravació, peces de roba que lluïen a l’escenari i fins i tot el baix que Simonon va estampar contra el terra en un rampell de frustració perquè la resposta del públic no havia estat prou bona, a conseqüència de les restriccions imposades pels responsables de la sala. Història del rock and roll en majúscules. Han passat quaranta anys, però la música mestissa i el missatge combatiu i revolucionari de The Clash sona tan actual com si London Calling l’haguessin enregistrat ahir.

Bifurca