Live at The Mocambo 1977

Live at The Mocambo 1977 (Promotone Bv 2020)

The Rolling Stones

Quelcom diferent. La darrera setmana de febrer de 1977 els Rolling Stones es troben a Toronto. Els intents que sigui una visita d’incògnit de moment estan sortint prou bé. El pla és el següent: la banda té previst que el seu proper disc sigui un disc en viu. A tal objecte, s’han enregistrat de manera professional un grapat de concerts tant de la gira americana de 1975 com de l’europea de la primavera de 1976. Però Jagger i Richards no volen publicar el doble en directe habitual en aquests casos. Volen oferir al seu públic alguna cosa diferent, encara que sigui un tast. I ja tenen decidit què faran. Gravaran un concert en un club, un lloc íntim, una mena de retorn a les arrels. Han programat secretament dos concerts a El Mocambo Tavern, un mena de bar musical, a la ciutat de Toronto amb una capacitat per a unes tres-centes persones. La cosa pinta bé, molt bé.

He dit abans que els Rolling Stones estaven assajant a Toronto, però falta Keith Richards. Ja hauria d’haver arribat i Jagger, Wood, Watts y Wyman han estat enviant-li telegrames durant la setmana urgint-lo a reunir-se amb la banda. Richards finalment arriba el dia 24 de febrer. Només trepitjar Canadà, al mateix aeroport és arrestada la seva parella Anita Pallenberg per tinença de drogues. Keith, que surt indemne dels controls de l’aeroport, es registra en sis habitacions diferents al Harbour Castle Hotel i l’endemà es retroba amb els seus companys per assajar.

Richards camí del jutjat amb el seu terminator-advocat

L’inevitable. El matí del 27 de febrer vint-i-cinc policies irrompen finalment a l’habitació on dorm Keith Richards (dic finalment perquè han estat una estona intentant localitzar-lo en les altres cinc al seu nom). Més estona encara trigaran a despertar-lo. Quan Kiz obre els ulls se n’adona que li ha caigut a sobre tota la policia muntada del Canadà. Se n’ha parlat molt i exageradament de la quantitat d’heroïna i cocaïna decomissada en aquell registre. Deixem-ho en prop de 30 grams. Suficient per acusar-lo de tràfic de drogues amb una petició de condemna que va dels set anys a cadena perpètua. Richards és detingut i portat a una breu vista davant del jutge. La potència de foc dels seus advocats queda una vegada més acreditada -i són ja unes quantes- i després de dipositar una fiança i el passaport, al vespre ja és al local d’assaig amb la banda. Les portades dels diaris no triguen a esbombar la notícia acompanyada de fotos de Richards amb aspecte de zombi. El secret ha saltat pels aires. Però el pla és bo, tan bo que continua endavant.

Que estaries disposat a fer per veure els Rolling Stones en viu? Vejam, situem-nos. Som l’any 1977 i els Rolling Stones són la banda de rock’n’roll més popular del planeta. No dic ni millor ni pitjor, que això va a gustos, dic més popular i els que tenen més poder de convocatòria. I a diferència del que passa avui dia que vénen a ser un espectable per a tots els públics, en aquells anys els seus seguidors són la gent jove. Això vol dir que és impensable programar un concert en un club per a uns pocs centenars de persones. És com si -i Déunostresinyor sabrà perdonar-me pel que diré ara- Rosalia va i diu que la setmana que ve farà un concert al Sidecar -ja sabeu, el bar amb soterrani que existeix a la plaça Reial de Barcelona-. Probablement la venda per internet d’avui mitigaria les cues quilomètriques, la gent dormint al carrer per comprar entrades, etc. Però també estic segur que el dia del concert hi haurien aglomeracions a la porta i tot plegat segurament esdevindria un problema d’ordre públic. En el cas dels Rolling Stones, tot això, amb total seguretat i multiplicat per deu, donada la fama que els precedeix i els antecedents d’aldarulls i incidents de tota mena que es produeixen en moltes de les ciutats on actuen.

Per tant, cal ordir una estratègia que permeti celebrar els dos concerts amb el públic que pot absorbir el local sense que hi hagi problemes. Jagger ja li ha posat l’ull a El Mocambo des de l’any passat i té un acord amb el propietari del local. Falta una altra peça en el puzle. I aquí és on entra en joc Duff Roman, locutor de l’emissora de rock amb més oients de Toronto. Roman i l'organització Stone han elaborat un pla que consisteix a demanar als seus oients que responguin a la pregunta abans esmentada. Queda assegurat doncs que els qui hi respondran són autèntics fans de la banda. Les tres-centes respostes més enginyoses, divertides, agosarades, etc. (entre les que s’hi compten fotos de la penya despullada i coses per l’estil, segons recorda Roman) seran seleccionades i tindran com a premi veure en viu a El Mocambo, la banda canadenca April Wine que en aquells dies eren força populars. L’actuació dels April Wine tindria una banda telonera amb el nom de The Cockroaches.

Dit i fet. Els tres-cents guanyadors són convocats a les portes de l’emissora on s’esperen aparcats uns autocars llogats per a l’ocasió. Un cop a bord, amb el micròfon a la mà, Roman informa els afortunats que te una notícia dolenta i una altra de bona. La dolenta és que hi ha hagut un canvi en la programació. La bona és que el resultat d’aquest canvi és que la banda que actuarà al mateix cartell que April Wine, no són els Cockroaches, són, sí, els Rolling Stones. Podeu comptar quina és la reacció del passatge.

Puc sentir la bateria de Charlie travessant-me l’espinada. Qui parla així és Keith Richards. Si hem de fer cas als biògrafs de la banda, els Rolling Stones no tocaven en un local d’aquestes dimensions des de 1963. Després d’utilitzar una mena de magatzem en el pis de dalt del local com a vestidor, el Stones pugen (és un dir) a l’escenari davant d’una audiència encara incrèdula amb el que té al davant. «En un local com El Mocambo, pots escoltar la banda -i més important, ens podem escoltar nosaltres- com sona. No a través dels monitors, sinó de manera real: puc sentir la bateria de Charlie darrere meu travessant-me l’espinada». Amb aquest esperit els Rolling Stones ofereixen dos concerts esplèndids, el 4 i el 5 de març, amb un repertori únic. Sonen vells rockers com Around and Around, Route 66, i una versió reggae del Crakin’ Up de Bo Diddley que no havien tocat des de feia un munt d’anys. Cauen també clàssics del blues com Mannish Boy i Litlle Red Rooster, de gent com Muddy Waters o Willie Dixon als qui els Stones els hi deuen fins i tot el nom que porten. Les sorpreses apareixen amb Melody i Crazy Mama, dos temes del seu darrer àlbum en aquell moment, Black and Blue (1976) i que mai hi havien interpretat en directe, a les quals s’ha d’afegir Worried About You, inèdit fins al moment i que no apareixeria fins quatre anys més tard, a Tattoo You (1981). Dues rareses més, Luxury i la brutal Dance Little Sister, ambdues de l’àlbum It’s Only Rock and Roll (but I Like It) (1974), que havien debutat al principi de la darrera gira pels EUA i que havien desaparegut del repertori ben aviat, completen el set list al costat dels inevitables cavalls de batalla com Brown Sugar, Honky Tonk Women, All Down The Line i Jumpin’ Jack Flash. Un repertori per acabar d’embogir els fans allà congregats, en un ambient de comunió entre la banda i el públic, suor, fum i incredulitat. Personalment no trobo explicació de com fou possible una segona actuació l’endemà sense que corregués la veu del que hi havia succeït la nit anterior, tot i que els promotors ho justifiquen perquè els afortunats van seguir fil per randa les instruccions de no confiar el secret ni a sa mare. Gràcies a Déu els telèfons mòbils no estaven inventats encara.

Ella. La història de la setmana que els Rolling Stones van passar a Toronto no estaria completa sense esmentar una coprotagonista que va viure en primera fila -i no és figurat, és literal- la muntanya russa que acostumava a ser la vida de la banda quan estaven de gira. Ella era (és) Margaret Trudeau. La Sra.Tudeau és la mare de l’avui primer ministre de Canadà, Justin Trudeau. L’any 1977 era l’esposa de Pierre Trudeau en aquell temps també primer ministre del país. Margaret, una dona jove, moderna i alliberada, va literalment embogir quan va saber que els Stones eren a Toronto. De manera que no només es va presentar al Harbour Castle Hotel com una fan més, sinó que s’hi va instal·lar. Si la situació ja per si sola podia esdevenir un escàndol tan bon punt arribés a la premsa que la dona del primer ministre estava «de convivències» i amistançada amb individus tan poc recomanables, segons passaven els dies la cosa anava a pitjor. Però tot i que els diaris i revistes del país ja hi sucaven pa, Margaret Trudeau es va integrar de manera entusiasta en l’entorn Stone, participava en les festes que s’organitzaven a l’hotel, va assistir a tots dos concerts, va ser fotografiada pujant a la limusina de la banda de tornada a l’hotel i va conèixer de primera mà com podia arribar a ser d’excessiu el ritme de vida de la rock and roll band per excel·lència. A tall d’exemple podria explicar com un vespre, a causa de la confiscació de tot el seu kit opiaci, la síndrome d’abstinència que li agafa a Richards és tal que Woody i Wyman han de sortir a buscar heroïna per la ciutat mentre la primera dama es queda a la suite tenint cura tant de Keith com del fill petit d’aquest, Marlon. Tot això amb l’hotel ple de policies de narcòtics de paisà i del servei secret d’escoltes de la Sra. Trudeau. Al costat d’aquest sòrdid episodi, Margaret també gaudirà dels encants de Woody- en una relació que la premsa esbombà erròniament atribuint la relació amb Jagger- que deixa com a anècdota les revelacions anys més tard d’un escolta que fent guàrdia a la porta de la suite sentia com la Sra. Trudeau obligava a anar a la banyera a Woody quan aquest arribava de festa, mentre enumerava les cosetes que li faria després del bany. Podeu imaginar l’escena del paio palplantat davant la porta mentre li arriben de l’altre costat aquestes amoroses converses?

Premsa de l'època amb la Sra. Trudeau en primer pla

Una setmana després dels concerts de El Mocambo els Rolling Stones abandonaven Toronto. Keith Richards no. Havia de fer front a un judici i la incertesa sobre el futur de la banda era total.

You Can’t Always Get What You Want. És cert, tal com diu la cançó, que no sempre pots aconseguir allò que vols. Digueu-m’ho a mi que, a desgrat, us he de confessar que aquest disc NO existeix. És, com es diu ara, un cas de manual de fake news el que us he provat de colar. Que me’n dieu de la portada que m’he currat, eh? Però no us confongueu. Tot el que s’ha explicat és real, els fets exposats van succeir i n’hi ha diferents testimonis. Els dos concerts van tenir lloc i es van enregistrar de manera professional. Però tot el que tenim són els quatre temes que van anar a parar a la cara 3 del doble Love You Live (1977). Amb els anys han aparegut en gravacions pirates mitja dotzena de cançons més d’una qualitat sonora que va de l’acceptable al terrible. Ni tan sols els estudiosos stonians que saben el color dels calçotets que porta Charlie Watts a cada concert, no han pogut confirmar el llistat de temes que van tocar aquelles dues nits. Parlem clar, estem davant del que es coneix com un dels holy grails per a tot fanàtic nivell premium dels Rolling Stones. Una mena d’arca perduda per la qual molt seguidors de la mítica banda estaríem disposats a qualsevol sacrifici (propi o aliè). Com l’esperança és la darrera cosa que es perd, el fet que des de fa una dècada Jagger i Richards han començat a obrir els arxius delectant-nos amb gravacions en directe de la seva època daurada -de l’altra també, però pel que a mi respecta i com que sóc un integrista, la ignoro- fa que no ho donem tot per perdut. Qui sap si un dia ses satàniques majestats es dignen oferir als pobres mortals un tast de l’elixir dels déus en forma de box set amb els dos concerts complets de El Mocambo, un so immaculat i una presentació amb llibret i fotos que ens costi un ronyó i part de l’altre.

Què? El judici de Richards, que com va acabar? Doncs després de molts ajornaments, finalment va tenir lloc l’octubre de l’any següent. El jutge el va condemnar a… dos concerts benèfics! Com ho llegiu. Dos concerts benèfics. I és que no hi ha res com estar podrit de quartos i tenir els millors advocats.

Bifurca

Han passat dos anys des que vaig començar amb aquest blog. Molt més del que em pensava que duraria. Han estat vint-i-quatre mesos, quaranta-vuit ressenyes, una cada dues setmanes. I ha arribat el moment d’abaixar una mica el ritme. Serà una parada tècnica per agafar aire, repensar el blog i posar les coses en perspectiva. No tanco la paradeta, però les entrades seran més espaiades, potser una cada mes, cada dos, no sé, ja veurem. El blog queda obert i per descomptat agrairé i contestaré tots els comentaris, suggeriments i aportacions. Trobareu una adreça de correu a la pestanya de l’autor. Una salutació a tots els que el llegiu.