Johnny Winter

Johnny Winter (Columbia 1969)

Johnny Winter

Permeteu-me que despatxi d’entrada el tòpic més suat sobre Johnny Winter, i així ja ho enllestim i podem anar a una altra cosa. Som-hi: No hi ha un artista més blanc que hagi abraçat amb tanta passió la música més negra, el blues. Com ja sabreu, el comentari ve al cas per l’albinisme del músic texà. Una malaltia que té l’efecte més evident en la falta de pigmentació de la pell, però que ocasiona altres problemes, sobretot visuals. Per no parlar de l’aspecte particular que dóna a qui la pateix. Johnny Winter, un nen diferent, s’aferra a la música que escolta a la ràdio, les emissores de blues i a la increïble facilitat que té per aprendre a tocar els instruments. Als deu anys ja toca el clarinet, el banjo, l’harmònica, l’ukulele i, com no, la guitarra.

Fascinat pels seus herois d’infantesa i d’adolescència, el jove Winter marxa amb la seva guitarra a Chicago, en aquells anys de la dècada dels seixanta la meca del blues, perseguint el seu somni. No farà fortuna allà, l’escena local està atapeïda del bo i millor del gènere i tot i el seu aspecte físic passa desapercebut. Mesos després torna cap a casa, Beaumont, Texas, amb la cua entre cames. Passaran gairebé sis anys en els quals Johnny i el seu germà Edgar -també músic, i albí com ell- es dedicaran a tocar per tots els clubs i antres de la zona sense que el món sàpiga de la seva existència.

Tot canvia vertiginosament. Un crític de la revista Rolling Stone que escriu una encesa ressenya d’una actuació de l’albí texà, un promotor de Califòrnia que no dubta en arriscar per aquest diamant en brut, un contracte amb Columbia per una quantitat astronòmica per a un debutant. Tot això passa a finals de 1968. Quatre mesos més tard Johnny Winter posa al mercat el seu primer disc amb Columbia. El títol?, doncs Johnny Winter. No cal més.

Per fer-vos una idea de l’impacte artístic -que no comercial, tot i que les vendes van anar prou bé- del debut de Johnny Winter, situem-nos per un moment a l’altra banda de l’Atlàntic. El 5 de juliol d’aquell mateix any els Rolling Stones fan un concert gratuït al Hyde Park londinenc en el qual reten homenatge a Brian Jones, membre fundador de la banda i trobat mort dos dies abans. Davant de desenes de milers d’ànimes congregades i de les càmeres de la BBC, Jagger fa callar tothom i llegeix un fragment del poema fúnebre Adonais. El silenci absolut es trenca en el moment que Jagger acaba la lectura amb un riff de blues eixordador que brolla de la guitarra de Richards. Què estan tocant?, no és cap tema dels Stones, és I’m Yours and I’m Hers la cançó que obre el disc Johnny Winter. Els Rolling Stones començaven el concert més multitudinari que havien fet fins al moment, no amb un tema propi, tampoc amb el d’un pioner del rock and roll o del blues; ho feien amb un tema del disc d’un artista que acabava de debutar feia tres mesos. 

Johnny Winter i Jimi Hendrix. 

I és que I’m Yours and I’m Hers és la pedra angular del primer disc de Winter. Un tema propi, en un àlbum copat per versions de clàssics del blues. Plena de referències sexuals -els típics jocs de paraules i dobles sentits- tal com estableixen els cànons del gènere, Winter canta com un negre -a la merda la correcció política, segur que m’enteneu- amb veu profunda i poderosa que contrasta amb la fragilitat del seu físic. I’m yours and I’m Hers serveix també perquè us prepareu per a la classe magistral que aquest geni de les sis cordes impartirà al llarg del disc. Avisats quedeu.

Què us deia? els dits més ràpids del sud de Texas que fa frontera amb Louisiana revisiten el clàssic de B.B. King, Be Careful with a Fool i el tribut a les arrels que es marca és el dels que treuen l’alè. Aquí el teniu, Johnny Winter mostrant classe, elegància, respecte i deixant el personal astorat amb la passió amb la qual s’entrega al ritual del blues. Winter crida, gemega i udola mentre despatxa una exhibició prodigiosa a la guitarra. Com per donar-nos un respir després d’aquest parell d’andanades inicials, el texà aparca momentàniament l’electricitat, que no la intensitat, amb un tema acústic, Dallas, que executa en solitari acompanyat només per la seva característica guitarra National. Igualment acústíca és When You Got a Good Friend, que a diferència de Dallas que és un tema propi, aquest és un blues enregistrat per Robert Johnson l’any 1936 i del qual està acreditat també com autor -encara que amb els vells blues de vegades això de l’autoria és una mica confús-. En qualsevol cas, aquests dos temes acústics representen el so més primitiu i tradicional del gènere que, no cal dir-ho, és allò pel qual es deleix el jove Winter.

Johnny Winter va explicar que una de les raons per les quals va abandonar la banda que inicialment compartia amb el seu germà Edgar, és que aquest tenia una amplitud de mires musicals més gran, i en canvi a ell el que l’interessava era «Lightnin’ Hopkins i John Lee Hooker i no el jazz i Ray Charles». Devia canviar d’idea, o potser va ser un gest cap al seu germà dintre de l’ortodòxia bluesera que domina el disc, però el cert és que Edgar Winter i tota una secció de vent acompanyada d’unes coristes són convidats per a executar una tòrrida versió de I’ll Drown in My Tears. Qui havia popularitzat aquesta peça allà pel 1955? Correcte, Ray Charles. D’acord, Winter no és Ray Charles, ni Aretha Franklin -que la versionà un parell d’anys abans que el texà- però Déu n’hi do com se’n surt pel que fa a la interpretació vocal. Edgar no marxa sense abans bufar el saxo a Good Morning Little School Girl, original de Sonny Boy Wiliamson, convertida aquí en un trepidant blues rock i que tota banda rockanrolera amb un mínim de bon gust ha d’haver versionat alguna vegada en sa vida, ni que sigui al local d’assaig. 

Amb el seu heroi i llegenda del blues, Muddy Waters.

Però fins aquí les concessions de Johnny Winter. El blues més genuí torna amb Leland Mississippi Blues -tercer i darrer tema propi del disc-, que li valgué una placa commemorativa en aquesta ciutat on va passar llargs períodes de la seva infància, i amb Back Door Friend en la qual Winter bufa de valent l’harmònica i fa anar la slide com un autèntic mestre. Per a mestres, però, els que apareixen a Mean Mistreater. Convidats de luxe, ni més ni menys que dues llegendes del blues com Willie Dixon que se n’ocupa del baix i l’harmonicista Walter Horton. Dixon fou probablement el bluesman més reivindicat per la fornada britànica de la dècada dels seixanta. Sense anar més lluny, un any abans, Led Zeppelin havien versionat dos temes seus a l’explosiu àlbum de debut de la banda de Jimmy Page i companyia. Però mentre la reialesa del rock versionava, elogiava i reivindicava els vells bluesmen, Winter feia més que això. No només els convidava a participar en els seus discos. A finals de la dècada dels setanta, va revifar la carrera de Muddy Waters, ja en els darrers anys de vida, fitxant-lo per al seu segell, Blue Sky, i produint-li quatre àlbums, amb els quals va obtenir el reconeixement a gran escala, guanyant tres premis Grammy. 

Sovint quan es parla de Johnny Winter, el disc, es dóna per fet que és el seu àlbum de debut. Doncs no. És el primer àlbum amb Columbia, però la carrera discogràfica del texà s’havia iniciat un any abans, amb la publicació de The Progressive Blues Experiment amb el segell local Sonobeat. Val a dir que Winter sempre ha considerat l’autèntic debut el disc amb Columbia, però si esteu interessats en la seva música, aquest disc no us decebrà, perquè tots dos comparteixen la mateixa passió pel blues més autèntic. De fet, la discografia de Johnny Winter a partir d’aquests dos àlbums s’orienta cada cop més a una línia més rockera. Suposo que en l’època dels guitar hero, les pressions del negoci per convertir Johnny Winter en una estrella del rock serien importants. No us equivoqueu però, els seus discos dels setanta sonen més rockers, però són del millor de la seva discografia. Àlbums com Second Winter (1969) -encara amb el seu germà Edgar-, Johnny Winter and (1970) Johnny Winter and Live (1971) Still Alive and Well (1973) -ja amb Rick Derringer com a mà dreta-, per citar només els immediatament posteriors al que avui ens ocupa, són imprescindibles. De totes maneres Winter retornaria al blues més tradicional a finals de la dècada, coincidint amb el retrobament amb el seu heroi Muddy Waters.

No vaig tenir l’ocasió de veure Johnny Winter la primera vegada que va venir a Catalunya (m’estranya que no hagués vingut abans, però no he pogut trobar cap referència de visites anteriors). Per sort, la televisió espanyola va tenir l’encert d’enregistrar el concert i emetre’l una nit per la 2. Aquell dia vam descobrir que els miracles sí que existeixen. Deu minuts després de la finalització del concert amb el Palau d’Esports de Montjuïc ja mig buit i els llums encesos, l’altra meitat de la parròquia que no deixava de bramar reclamant més, va obtenir recompensa. Winter i la banda van tornar a sortir i van delectar els incondicionals amb un demolidor Jumpin’ Jack Flash que va reduir a cendres les anorèxiques versions que ses satàniques majestats oferien al món aquell mateix any en el seu Urban Jungle Tour.

Johnny Winter a Cerdanyola acompanyat de la meva entrada.

La meva oportunitat arribaria tres anys després, a Cerdanyola del Vallès en el decurs del VI Festival internacional de Blues d’aquesta localitat vallesana (dos anys abans havia vist Dr. Feelgood amb el gran Lee Brilleaux poc abans de morir. Hòstia, Dr. Feelgood… potser un altre dia...). Winter va anar per feina i va enllestir el concert en poc més d’una hora. Aquesta vegada no va haver-hi miracles i tots ens vam quedar amb ganes de molt més, però la vida és així; de vegades és qüestió de sort que enxampis l’artista amb un bon dia i et regali el concert de la teva vida, i de vegades passa que es dedica a complir el contracte i passar el tràmit. Una altra ciutat, un altre hotel, un altre concert. Però no em queixo, ni ara ni quan vaig sortir del pavelló municipal de Cerdanyola aquella nit de fa vint-i-set anys. Al contrari, vaig gaudir cada minut d’aquell concert. Cascades de notes fluint a una velocitat de vertigen, els dits de Winter anaven amunt i avall del mànec de la seva guitarra amb un frenesí que semblava que havien de sortir espurnes en qualsevol moment. Curt sí, però intens com una tempesta d’estiu, així el recordo.

«Una de les coses que més fascinat em té, que no me’n sé avenir, és com m’arriba a agradar el blues. Hi ha un buit a la meva vida que només l’omple el blues. Per mí és una necessitat». Potser així s’entén per què Winter, amb una salut molt delicada per l’edat i per una vida plena d’excessos, gairebé cec, continuava al peu del canó enregistrant discos i actuant en directe fins a la seva mort, a l’habitació d’un hotel de Zuric el 2014 en plena gira europea. Recordo que en els darrers anys, la banda sortia a escena primer i després apareixia Winter amb la seva guitarra i agafat pel braç d’algú que el portava al centre de l’escenari i l’ajudava a seure a una cadira. Llavors s’apagaven els llums i quan Johnny Winter tocava la primera nota s’hi esvaïa tota la fragilitat que transmetia el seu aspecte, tots els dubtes i totes les recances sobre si podria tirar endavant el show. Només havies de tancar els ulls i sentir com l’electricitat i el blues més autèntic t’atrapaven sense remei.

Bifurca