The Fall 1969 Soundboard Tapes Vol 1-5

The Fall 1969 Soundboard Tapes Vol 1-5 (Prof. Stoned 2016)

The Who

- Llavors, què faig amb les cintes de tots els concerts que he enregistrat?

-Destrueix-les. I et faig responsable si mai veig cap disc pirata que contingui aquestes gravacions.

Aquesta conversa té lloc el gener de 1970 entre Bobby Pridden, enginyer de so i home de confiança (i ase dels cops, també) de The Who i Pete Townshend, guitarrista i líder de la banda britànica. Dies després Pridden fa una barbacoa al jardí de casa seva i crema les cintes en les quals ha enregistrat més de 30 concerts de la gira que The Who han dut a terme pels EUA i el Canadà la tardor de 1969. Townshend es referirà a aquest assumpte molts anys més tard en les seves memòries com una de les estupideses més grans de la seva carrera artística.

Retrocedim uns mesos. Maig de 1969. The Who fan saltar la banca amb la publicació de Tommy. Per dir-ho de manera planera, un dels discs més influents i celebrats de la història de la música rock. Un àlbum doble que aborda la peripècia vital d’un nen,Tommy, el qual arran d’un fet traumàtic esdevé sord, mut i cec. Tommy inaugurava -o almenys fou el màxim exponent- un subgènere que els crítics etiquetarien pomposament com a òpera rock. Una història narrada a través de cançons que formaven una unitat conceptual, amb variacions musicals al llarg del disc que servien com a transició i nexe d’unió entre elles. The Who ja eren coneguts per la força del seu directe i el volum eixordador dels seus concerts; portar, però, una obra de la complexitat de Tommy als escenaris suposava un nou repte per al quartet britànic.

Immediatament es fan a la carretera. Actuacions pel Regne Unit i els EUA en les quals progressivament van introduint temes de Tommy en el repertori. L’agost actuen a Woodstock i bé, no hi ha paraules per definir la seva actuació. Jo només diré que el parell de cançons disponibles en vídeo a l’època de la meva adolescència van ser suficients per convèncer-me que podia llençar tranquil·lament els meus discos de Dire Straits i Police per la finestra, perquè ja mai més no els necessitaria.

Octubre de 1969. The Who tornen a Amèrica. Tenen els arranjaments treballats per a interpretar als escenaris gairebé la totalitat de Tommy, que ocuparà la part central d’un repertori que combinaran amb els seus singles d’èxit i versions de clàssics del rock and roll. La banda està en estat de gràcia i és el moment idoni per publicar un disc en viu i combatre, de passada, l’incipient mercat dels discos pirata (els coneguts com bootlegs, gravacions dels seus concerts per part del públic que després es comercialitzen). A Pridden se li encarrega que enregistri la totalitat de la gira amb la idea que a la tornada a Anglaterra es faci la feina de seleccionar el bo i millor, editar-ho i publicar l’esperat disc en directe. La gira acaba, la premsa és unànime: no hi ha ningú que pugui fer ombra a The Who en un escenari.

Les coses, però, es torcen. La història és més o menys com segueix. Ja a Londres, Pridden va a veure a Townshend i li diu que ja ha escoltat les cintes, que algunes són acollonants, altres no tant, que algunes han estat enregistrades de manera perfecta, altres és millor descartar-les, etc. «Molt bé», diu Townshend, «passa’m les notes que has pres i ja quedarem per treballar-ho».«Notes?, quines notes?» diu Pridden. Jo, aquesta escena la veig com si fos un còmic. No vull ni imaginar la cara de Townshend (amb la sang pujant-li al cap i traient fum) i molt menys la de Pridden (fent-se cada cop més petit). Per no estendre’m, Townshend era (no sé si ara a la tercera edat continua igual) un paio difícil, un geni però amb una mala llet proverbial i un caràcter volcànic. Com he dit, no em detindré en aquest tema, però no és difícil trobar anècdotes del que ha arribat a fer a l’escenari quan li ha agafat el rampell. «M’estàs dient que he d’escoltar més de vuitanta hores de concert per editar un puto disc en directe? A la merda, al febrer tenim un parell de concerts, prepara-ho tot que els gravarem i tema resolt».

I així amics i amigues, és com tot el material enregistrat durant la gira americana de la tardor del 69 és descartat i reduït a cendres en una foguera al jardí de l’enginyer de so Pridden. 

Tot? 

No. De la mateixa manera que l’aigua sempre troba el seu curs, amb els anys de manera lenta però inexorable comencen a filtrar-se a través de discos pirates temes, sovint atribuïts a dates i indrets erronis, que els fans no triguen a identificar com a pertanyents a aquella gira. Fragments de tres o quatre temes, cançons disseminades aquí i allà sense cap mena d’informació, compilades per segells pirates que les posen a la venda amb una qualitat sonora pobra. Pobra sí, però inequívocament procedents d’enregistraments professionals. La qualitat sonora està degradada perquè es tracta de còpies de còpies realitzades a partir d’algú que, furtivament, ha tingut accés al material original. Durant molts anys això era tot el que teníem i amb el que ens havíem de conformar.

Però tot canvia amb l’arribada d’internet; els aficionats poden tenir accés a aquestes cançons, compartint-les en arxius -no és il·legal donat que no s’han publicat de manera oficial- descarregant-les i intercanviant informació. El fet de disposar d’aquest material permet a aquells que tenen els coneixements tècnics i els estris tecnològics adequats, mirar de millorar la qualitat sonora. I aquí és on entra en escena el Prof. Stoned. Aquest bon home a més de melòman -si doneu un cop d’ull al seu blog us en fareu una idea de què vull dir- és tot un expert en tècniques de so.

Prof. Stoned recopila d’una banda tot aquest material dispers, i amb la tecnologia i els programes que existeixen avui, restaura i poleix aquests diamants en brut aconseguint uns resultats espectaculars pel que fa a la qualitat de so. D’altra banda, amb un criteri arqueològic i arxivístic, identifica quan és possible el lloc i la data del concert, compila i dóna coherència a aquest material que circulava sense cap criteri. Finalment, i no menys important, posa tota aquesta feina, a través del seu blog, a disposició de tothom que hi estigui interessat. El resultat són 5 volums que recullen almenys un tast d’allò que crèiem perdut per sempre, amb una qualitat de so que sense arribar a l’estàndard exigit per a la comercialització oficial, deixarà bocabadats a tots els fans de The Who. I als que no ho són també.

El contingut? Ah, sí. Doncs ni més ni menys que a l’alçada de la millor banda en directe que mai ha existit. Què? Que en faig un gra massa?... Fem una cosa, abans de continuar mireu això, (es prega apujar el volum) i després, si de cas, ja seguirem, d’acord?

Puc continuar? Gràcies. Roger Daltrey sempre ha defensat que els millors concerts que la banda va fer mai foren al Metropolitan Opera House de Nova York l’any 1970. Townshend sovint s’ha referit als concerts de Quadrophenia a UK el desembre de 1973, i el desaparegut John Entwistle alies The Ox sostenia que el millor moment va ser durant la llarga gira 1975-1976. Ho sento nois, heu fallat tots tres (no sé si Keith Moon es va pronunciar al respecte), perquè la resposta correcta és -sí, ho heu endevinat- la gira americana de la tardor de 1969. 

L’assalt sònic que es desencadena amb Heaven and Hell deixarà estabornit a l’oient, encara que aquest estigui previngut a l’hora de pitjar el play. Tema escrit i cantat pel baixista John Entwistle, Heaven and Hell, obria i de quina manera els concerts d’aquesta gira. Un no té prou oïdes per gaudir del desplegament instrumental imparable que brolla de la bateria de Moon, la guitarra de Townshend i el baix de The Ox. Sense respir empalmen amb I Can’t Explain i el seu riff totèmic que Townshend va copiar amb tot el seu morro de All Day an All of the Night dels Kinks allà pel 1964. Daltrey recupera el micro que havia cedit a Entwistle per a la primera cançó i aviat demostra estar a l’alçada dels seus companys. El clàssic Fortune Teller (clàssic perquè l’ha versionat gairebé tot déu) rep el tractament The Who amb la qual cosa es transforma en material inflamable especialment en la segona part del tema. Una mica de calma amb Tattoo, només per esclafar l’audiència amb Young Man Blues, de la qual no dic res perquè està tot dit amb el vídeo que us he posat més amunt. Porteu-me alguna cosa que superi això, no cal que busqueu perquè no ho trobareu.

Curiosament aquests cinc temes inicials han estat preservats en diferents concerts. De fet, els tenim representats en cada un dels cinc volums de què consta aquest box-set del qual us estic parlant avui. Cap problema, perquè en cada concert sonen diferents així que no em canso d’escoltar les diferents versions. Malauradament amb les cançons de Tommy no en tenim tant per triar. Com ja he dit, The Who començaven el show amb les cinc cançons referides abans, per interpretar en la part central del concert la seva òpera rock gairebé al complet. Per alguna raó només han pogut ser rescatats temes de l’inici i del final de Tommy, havent-se perdut la resta. Cap queixa, al cap i a la fi el que podem escoltar són supervivents de la crema.

La reconstrucció de Tommy queda, com deia, incompleta. Així i tot el que s’ha pogut conservar (i restaurar!) és material de primera: la instrumental Overture, It’s a Boy on Townshend fa la veu solista -a part de Daltrey, els altres tres en un moment o altre del concert tenien protagonisme vocal- la lírica 1921, Amazing Journey que desemboca en la tel·lúrica Sparks -una altra demostració de per què The Who foren irrepetibles-, i fragments de Eyesight to the Blind i Acid Queen és tot el queda de la part inicial de Tommy. No n’hi ha res més fins al tram final, on podem a escoltar Keith Moon en el paper del sinistre oncle Ernie cantar histriònicament a Tommy’s Holiday Camp i la culminació de la història amb la catàrtica We’re Not Gonna Take It i l’èpic final de de See Me, Feel Me.

Algú podria pensar que amb el grau d’intensitat desplegat al llarg de tot el concert - i no és un comentari gratuït, em remeto a les gravacions- i el clímax generat amb el final de l’òpera rock, fora el moment idoni per acabar el show i enviar l’audiència a casa a recuperar els timpans. Incauts. The Who tenien reservada per a la parròquia congregada una traca final que la convertiria per sempre més a la fe del maximum R&B, i en tot cas, els únics penedits que deixaria serien aquells que no van poder aconseguir entrada. Un clàssic com Summertime Blues d’Eddie Cochran i el hit de Johnny Kid and the Pirates, la libidinosa Shakin’ All Over. The Who agraeixen els bons moments que ben segur els van brindar aquests temes en l’adolescència, injectant-los nitroglicerina, doblant el tempo i interpretant-los -com la resta del concert- a un volum eixordador. I per si de que cas, queda alguna cosa dempeus, My Generation. L’himne immortal de The Who convertit aquí en un medley on, a tall de sumari, tornen a sonar riffs, melodies i fragments de Tommy abans que Townshend ebri de distorsió i posseït per la música del diable destrossi la guitarra contra el terra i els amplificadors. Un esclat de violència que deixa un rastre de feedback i acoblaments com a banda sonora que acompanya la retirada de l’escenari dels músics davant el deliri del públic.

The Fall 1969 Soundboard Tapes és un box-set de cinc discos pirata, sí. Com vinc repetint la qualitat de so no és òpitma si la comparem amb un disc oficial. Però per damunt de tot és el treball superb d’algú que s’estima la bona música i la seva història. Algú que és capaç d’endegar un projecte com aquest per descobrir-nos un episodi ocult de la trajectòria d’un dels millors exponents d’això que en diem rock n’roll. Gràcies a la feina sistemàtica, tenaç i experta del Prof. Stoned recuperem un capítol emblemàtic que crèiem perdut per sempre d’una banda com n’hi ha poques, The Who. Recomanar-lo és quedar-me curt, no el trobareu a cap botiga física ni virtual ni a cap plataforma de pagament, però el Professor Stoned el posa a la vostra disposició al seu blog. Només heu de buscar una mica per internet i quan el trobeu, agrair-li la seva feina i la seva generositat.

P.S. Tres coses per acabar. 1. Que no totes les cintes van cremar està clar. Hi ha qui diu que l’arxiu de The Who no és res comparat amb el que té Pridden a casa seva. Deixo aquí el tema. 2. Recordeu el concert de febrer -al principi d’aquesta ressenya- que Townshend li diu a Pridden que enregistri, com a darrera opció? Doncs d’aquí surt Live at Leeds (1970) reconegut unànimement com un dels millors discos en directe de la història del rock and roll. 3. Townshend (75) i Daltrey (76) -darrers supervivents de The Who- fa uns mesos que han publicat un nou disc -el segon des que la banda es retirà el 1982-. Encara no l’he escoltat, però si hem de fer cas al que s’ha dit i escrit, rockers consagrats quaranta anys més joves matarien per gravar algunes de les cançons d’aquest disc. Mig segle després, La Força els continua acompanyant. 

Long Live Rock!

Bifurca