Attack & Release

Attack & Release (Nonesuch-V2 Records 2008)

The Black Keys

Les coses ja no són com eren. I menys que ho serien a partir d’aquest, el cinquè disc del duo d’Akron (Ohio), afegeixo jo. Ignoro fins a quin punt Dan Auerbach, 50% de The Black Keys, va escriure Things Ain’t Like They Used to Be amb una pulsió premonitòria. O potser ho va fer pensant que Attack & Release era el primer àlbum que enregistraven en un estudi de debò i amb un productor professional. O cap de les dues coses i simplement es va concentrar a crear una cançó de desamor memorable que és del milloret del disc, que sigui dit de passada, no és poca cosa.

El cert és que Attack & Release marca un punt d’inflexió en la carrera de The Black Keys. Sí, la seva brúixola continua apuntant cap al blues i el que es diu el garatge rock (obro parèntesi que considero important. Sempre que em trobo aquest terme, sembla com si el lector necessàriament ha de saber què significa; en cas que no, jo ho resumeixo aquí: rock and roll bàsic i enèrgic, sense estructures complicades i amb una qualitat sonora -això pot ser intencionat- més aviat deficient. Ara ja ho sabeu. De res). Deia, doncs, que Dan Auerbach (veu i guitarra) i Patrick Carney (bateria) continuen a la seva bola, fidels a la música que els agrada però una pedra en el camí, un tomb del destí es creua en la seva carrera musical que els farà eixamplar el catàleg d’estils i sonoritats.

La gènesi de Attack & Release té un punt rocambolesc. El gran Ike Turner, un dels pioners del rock n’roll -encara que pel gran públic és més conegut per ser la mala bèstia que atonyinava dia si i dia també a la seva dona, Tina- acabava de reconciliar-se amb la indústria discogràfica guanyant un grammy l’any 2007 al millor disc de blues. El vell cabró planeja reflotar la seva carrera posant-se en mans de Danger Mouse, músic i productor de moda tot terreny que tan aviat s’hi posa amb el hip hop que amb el rock alternatiu. Mouse se’n recorda d’aquells dos friquis, tronats pel blues d’Howlin’ Wolf i altres vaques sagrades i que, riu-te’n, però ja han publicat quatre àlbums, enregistrats a casa seva com qui diu. Vendes no gaires, però tenen a bona part de la crítica especialitzada a la butxaca. La idea és que els Black Keys aportin sang fresca i escriguin uns quants temes tot acompanyant a Ike en la gravació del disc que ha de retornar al vell motherfucker allà on es mereix. Però Ike sempre a punt per fotre a tothom que l’envolta mor d’un atac de cor -induït per les tones de cocaïna consumides- poc abans de començar les sessions de gravació.

Així que el duo es troba amb un grapat de cançons embastades i l’estudi i el productor pagat. Malgrat les reticències inicials a canviar la seva manera de gravar música, Danger Mouse els persuadeix per aprofitar l’ocasió i treballar els temes que porten, a veure què en surt. Ja us ho dic ara que el resultat és el millor disc fins el moment de The Black Keys. Dan Auerbach i Patrick Carney, acompanyats per músics de la talla de Marc Ribot i Ralph Carney (oncle del bateria), habituals de Tom Waits, fan artísticament un pas endavant de gegant. El concurs de Danger Mouse a l’hora de donar una pàtina de... modernitat? al seu so característic resulta decisiu. Un bon resum de Attack & Release seria com obrir els marges del terreny en el qual jugues sense rebaixar -al contrari!- continguts. Aconseguir el difícil equilibri entre la comercialitat entesa com vendre la quantitat més gran de discos i alhora mantenir-te fidel als teus principis artístics.

Enregistraments casolans de blues pota negra i fúria rockera

He llegit algunes ressenyes que asseguren que aquest Attack & Release és el disc més soul de la discografia Black Keys. Probablement. Temes com Oceans and Streams o So He Won’t Break ho corroboren. Però a mi el que més em captiva de l’àlbum són els arranjaments en les cançons -i aquí radica un dels grans mèrits de Danger Mouse- que difuminen les fronteres entre els gèneres i les converteix en peces tan aconseguides com, de vegades, inclassificables. Lies sense anar més lluny té l’estructura d’un blues clàssic i a la vegada sona, gràcies tan a la veu d’Auerbach com als arranjaments melòdics, com si fos una peça soul.

Preneu ara per exemple un tema com Pyschotic Girl i digueu-me què us suggereix aquest banjo que conviu amb uns cors fantasmagòrics, en una mena de blues psicodèlic tintat de hip hop. Qui deia que el blues era un gènere estancat, sense capacitat de renovar-se i/o evolucionar? O la primera cançó del disc, All You Ever Wanted, que descol·locarà al seguidor del duo per la seva cadència somnolenta, un tema amb reminiscències folk de l’època lisèrgica rematat per la irrupció inesperada d’un orgue que li confereix un final amb tocs de grandiositat.

Puc anticipar algunes reaccions per als qui en aquell moment fossin seguidors dels Black Keys i posessin a sonar Attack & Release. La primera, mirar i remirar els crèdits i la caràtula del disc per verificar que efectivament s’havien endut a casa un disc d’Auerbach i Carney. La segona deixar-se emportar per l’obertura del focus sonor i gaudir-ne de la diversitat d’estils i de les excel·lents cançons que conté el disc. I pels que triessin la tercera, fugir esparverats i/o començar a renegar dels canvis, els suggereixo que esperin perquè el duo d’Akron els servirà com de costum generoses racions de blues pantanós, riffs mastodòntics i explosions de fúria garatgera. I no triguen gaire, perquè la segona cançó, I Got Mine, ens retorna al so reconeixible que s’havia convertit en la seva marca, blues rock de guitarres saturades i una bateria que retruny com si no hi hagués un demà. L’ombra del zeppelin plana amb orgull al llarg del tema -si teniu una estona invertiu-la a escoltar la majestuosa When the Levee Breaks del quart disc de Led Zepp i, bé, all will be revealed-. Més encara amb Strange Times, primer single de l’àlbum i construït sobre un riff extret directament de la mateixa pedrera on Tony Iommi els anava a buscar per als discos de Black Sabbath. Només que aquí la tornada està farcida de cors celestials i es nota la mà de Danger Mouse introduint orgues i sintetitzadors diversos.

No sé quina m’agrada més si Remeber When (side A) o Remember When (Side B). És un dir, és clar que ho sé; el que passa és que trobo brillant l’atreviment dels Black Keys en presentar una mateixa cançó amb dos arranjaments força diferents. La primera és una mena de country lacrimogen d’enamorat abandonat, amb ecos hawaians suposo que per la instrumentació a base de lap steel. La segona... un tro, un riff abassegador que capgira totalment la primera versió. La mateixa lletra que era quasi un lament s’ha convertit ara en un retret fatxenda i arrogant mentre les guitarres i la bateria construeixen una agressiva muralla de so en la tradició més rockera. Una mateixa cançó, dues versions. Nit i dia. Com he dit abans, brillant. La inclusió de Same Old Thing la trobo, per altra banda, simplement anècdotica. No és que el tema sigui dolent, però l’aparició d’una flauta recorda inevitablement a Jethro Tull i, tot i que he gaudit de molts bons moments amb la banda de Ian Anderson, el trobo una mica fora de lloc. 

Dan Auerbach i Patrick Carney fent-se uns quants grammys

I ja som al cap del carrer. Tal com deia al principi The Black Keys ens reserven per a tancar el disc Things Ain’t Like They Used to Be. Un tema que ara mateix -tot i que això canvia d’un dia per l’altre- és el meu favorit de Attack & Release. No sé què és el que més em fascina, si el duet vocal amb aquesta artista precoç (en aquell moment tenia disset anyets) del country i del bluegrass (un altre dia us en parlo, avui ja he cobert la quota d’explicacions amb el garatge rock) que es diu Jessica Lea Mayfield, o si és aquesta instrumentació sòbria de guitarres tremoloses, o aquesta melodia hipnòtica. I si no ho dic, rebento, em recorda tant a aquella meravella que és Words (Between the Lines of Age) de Neil Young… 

Res no seria igual per als Black Keys després de la publicació de Attack & Release. Aquest parell de fanàtics del blues que enregistraven al soterrani de casa dels pares, havien trucat amb aquest disc a les portes de l’èxit. Aquest no seria immediat però el camí ascendent ja era imparable. Poc temps després vindrien discos com Brothers (2010) i El Camino (2011) amb els quals arrasarien llistes d’èxits i cerimònies de grammys, convertint-se en un fenomen de masses. I ho farien, cosa estranya en el negoci, sense renunciar a la seva integritat artística, amb els peus a terra i facturant discos que conserven tota l’ànima i tota l’autenticitat. Si no coneixeu els Black Keys, Attack & Release és una excel·lent porta d’entrada al seu univers. 

Bifurca