Songs for Distingué Lovers

Songs for Distingué Lovers (Verve 1957)
Billie Holiday

Una de les assignatures que encara tinc pendents, i que no penso deixar-la per a una altra vida, és agafar-li el punt al jazz. Em fa molta ràbia saber que em perdo quelcom molt gran, però pel que sigui, encara no he estat capaç de connectar del tot amb aquest fabulós univers. I no serà perquè no hi ha coses a favor, un oceà de gravacions, artistes trencadors i revolucionaris, corrents i subgèneres… i per si això no és poc, connexions amb el rock and roll (Miles Davis i Hendrix, John Coltrane i els MC5…), referències literàries (El relat de Julio Cortázar, El Perseguidor, inspirat en Charlie Parker, el protagonista dels llibres de Michael Connelly, el detectiu Harry Bosch i el seu fanatisme pel jazz…), cinematogràfiques (el magnífic film de Clint Eastwood, Bird (1988), sobre la figura de l’esmentat Charlie Parker…) i moltes altres. Però mentre arriba aquest moment, del que ja fa temps que gaudeixo és de la veu de la dama del jazz per excel·lència, la gran Billie Holiday.

És difícil parlar de la dimensió musical de Billie Holiday sense fer esment a la seva vida personal, però el seu és un dels casos en el qual és impossible dissociar l’un de l’altre. Parlem d’una dona negra nascuda a principis del segle passat, que partint del no-res va arribar a ser una estrella consagrada, actuant a les sales més prestigioses, girant per Europa, triomfant artísticament i que va morir de manera prematura, amb la salut deteriorada a consciència i arruïnada econòmicament.

Algú que va partir la primera agressió sexual als deu anys, que va dedicar-se a la prostitució per bufar cullera ni que fos un cop al dia i que coneixia bé reformatoris i presons. Algú que en els dies de glòria es llegien fragments de la seva autobiografia, Lady Sings the Blues (1956),  a l’escenari com a part de la seva actuació i que va morir sola en un hospital, detinguda, i amb la policia custodiant l’habitació on estava ingressada. Com no voleu que aquesta vida, no quedi reflectida en les seves interpretacions?

Dona i negra. Havent d’entrar per la porta de servei als locals on actuava mentre els seus músics blancs ho feien com a “persones normals”, o restant tancada al camerino fins que se l’autoritzava a sortir a l’escenari. Billie Holiday és la veu de la ràbia, de la humiliació, la que refereix com ningú els cops de la vida, però també la d’un esperit de superació a prova de bomba. Només tenia una eina per a intentar sortir de la misèria i la marginació, la seva veu prodigiosa, suau com el vellut i aspra de vegades com el paper de vidre (escoltar-la en l’estremidora denúncia antiracista que és Strange Fruit, continua posant vuitanta anys després els pèls de punta). I bé que va aprofitar-la.

Billie Holiday a l'estudi, sempre acompanyada per una
cigarreta

A grans trets, podríem dividir la carrera de Billie Holiday en tres etapes que coincideixen més o menys amb les tres dècades de carrera artística: la que inclou les cançons que va registrar als seus inicis durant els anys trenta amb el segell Columbia, la de la dècada dels quaranta que pertanyen al període d’esplendor i consagració amb Decca i, finalment l’època de maduresa (alguns parlen de decadència) amb el segell Verve i que recullen les cançons enregistrades entre 1952 i 1959 (amb el parèntesi de 1958 del retorn a Columbia per a les gravacions del seu darrer disc publicat en vida, Lady in Satin).

Songs for Distingué Lovers (1957) correspon a aquest darrer període de la seva vida. Cert, Lady Day havia perdut els registres més alts en la seva veu i també potència i volum. Però aquestes pèrdues les compensava amb el pòsit de maduresa que desprenia la seva veu, en la forma d’arrossegar les paraules. Conservava intacta la dicció, el sentit del ritme i de la melodia, la seva capacitat per a improvisar, l’habilitat innata per frasejar com una trompeta i si calia cantar amb la força d’un saxo. Cert que de vegades les sessions de gravació havien d’interrompre’s perquè la seva forma física -i mental- impedien treure res aprofitable, però el període amb Verve ha deixat gravacions memorables.

Com les que van tenir lloc a Los Angeles durant els dies primers dies de gener de 1957. Cinc sessions que produirien divuit temes que, al seu torn, donarien lloc a tres àlbums. Igual podria parlar-vos de Body and Soul (1957) o All or Nothing at All (1958), perquè aquests dos discos provenen de les mateixes sessions i tenen el mateix encant, però, i això és una qüestió de gustos personals, trobo que el repertori triat per a aquest Songs for Distingé Lovers, així com les interpretacions exquisides el fan merereixedor de ser l’escollit per a l’entrada d’avui.

Els anys amb Verve, i sota la producció del seu fundador Norman Granz, es caracteritzen pel retorn de Billie Holiday a l’acompanyament d’un reduït grup de músics, això sí, els millors de l’escena de jazz de l’època. Billie interpreta estàndars sense els excessius, de vegades carregosos, arranjaments de corda i orquestrals del passat immediat. La consigna és ara la senzillesa instrumental tot i la categoria dels músics - Jimmy Rowles al piano, Ben Webster al saxo tenor, Harry “Sweets” Edison trompeta, la guitarra elèctrica de Barbey Kessel i el ritme de Red Mitchell al baix amb Alvin Stoller a la bateria- perquè la veu de la diva llueixi, afavorida també pels avenços tecnològics. Val a dir que en aquestes sessions fou emprat per primera vegada en la seva carrera el so estèreo.

La diva a l'Olympia de Paris al 1958, un
any abans de la seva mort

Són, com deia, sis temes (sí, els discos són curts, però és que feia poc que s’havia implementat en el mercat els elapés, quan abans el format habitual eren els coneguts 78 rpm), tots originals, en el sentit que no havien estat prèviament enregistrats per ella, no com en el cas d’altres temes de les mateixes sessions que anirien als altres dos àlbums abans esmentats. Des de la primera cançó, Day In Day Out, les notes del piano et transporten en el temps a una altra època. Quin goig sentir les primes estrofes de la veu solista i com s’alternen els músics per donar forma entre tots a una composició brillant. Similar estructura segueix el clàssic de Cole Porter Just One of Those Things, on s’il·lustra perfectament allò de què vinc parlant: Billie Holiday dosificant la seva interpretació, sense ostentacions, però sense fallar una nota, i uns músics fabulosos que van passant amb breus i alhora perfectes solos, primer el piano, seguit de guitarra, trompeta i saxo abans que Lady Day reprengui la cançó per finalitzar-la.

Les seves són interpretacions de cançons immortals corresponents al cançoner dels grans compositors americans de la dècada dels trenta i dels quaranta. Autors com els germans George i Ira Gershwin (la versió del seu A Foggy Day, és un altre regal per les oïdes, amb la sòbria introducció per continuar després amb un encomanadís ritme), l’esmentat Cole Porter, Harold Arlen, Frank Perkins, Richard Rodgers … Algunes d’aquestes composicions han estat interpretades per altres artistes famosos, com ara Frank Sinatra -declarat admirador de Holiday- el qual mesos després que aparegués a Songs for Distingué Lovers, versionà One For My Baby And One More For The Road. O la bellíssima Stars Fell on Alabama, també versionada per Ella Fitzgerald (aquesta, uns mesos abans) encara que hi ha àmplia coincidència que la versió de Lady Day és superior. La nostàlgia que provoca el pas de temps que foren millors que desprèn la peça final del disc, I Didn’t Know What Time It Was -un altre estàndard dels anys trenta a càrrec de Rodgers/Hartz- sembla escrita especialment per a ella i l’artista, conscient d’allò que està cantant, ens obsequia amb una emocionant interpretació plena de sentiment.

Diuen alguns entesos que no hi ha hagut cap com ella. Jo no m’atreveixo a dir tant, bàsicament perquè d’entès, res de res, i perquè la llista de la competència és impressionant amb Ella Fitzgerald, Sara Vaughan, i també Nina Simone, Etta James i com no, la pionera Bessie Smith. Potser és el magnetisme de la seva veu, potser l’atzarosa vida i, segurament la impressionant discografia que abasta gairebé tres dècades el que la situa al capdavant de l’Olimp de les llegendes del jazz. I també del blues, no ho oblidem, perquè el seu estil, la seva manera de cantar, el seu lament profund, estableix un pont que connecta amb la tradició del blues més primitiva.

Si amb l’àlbum Songs for Distingué Lovers us quedeu amb ganes de més, teniu a la vostra disposició l’edició en CD publicada l’any 1997 i que inclou sis temes extres, corresponents a les mateixes sessions d’enregistrament de l’àlbum original. I si així i tot no en teniu prou, sempre podeu fer com jo i anar a buscar el box-set de 10 CDS  de The Complete Billie Holiday on Verve 1945-1959 (1992), que és la que està sonant ara mateix mentre escric aquesta ressenya. Dispendi justificat si us ho podeu permetre amb el qual embolcallareu casa vostra d’una atmosfera vintage durant setmanes i que us farà cantussejar temes de fa gairebé un segle com si fos el darrer èxit del moment.

P.S. Aturada tècnica d’un parell de mesos. Les entrades tornaran al juny. A reveure.

Bifurca