divendres, 4 de juny del 2021

Tres Hombres

Tres Hombres (London 1973)
ZZ Top

The Chicken Ranch. La casa de barrets més visitada, respectada i amb més pedigrí del comtat de Fayette, Texas. Seria el nom del petit llogarret on estava ubicada, La Grange, el que titularia el tema més famós no només de Tres Hombres, tercer disc del trio texà, també de tota la seva discografia (d’acord, amb permís del superhit dels vuitanta Gimme All Your Lovin’). Poc importa que el riff de La Grange fos agafat en préstec de Shake your Hips del bluesman de Louisiana Slim Harpo i que aquest “s’inspirés” en el Boogie Chillen de John Lee Hooker, perquè a aquestes altures del blog, amics lectors, ja hauríeu de saber que molts dels nostres riffs favorits del rock’n’roll són tan negres com els gegants del blues que els van inventar anys enrere. En qualsevol cas el tribunal els va absoldre allà pels anys noranta quan van ser demandats per plagi. El tema, aquesta oda al bordell de poble, és l’emblema de l’àlbum que va donar a conèixer els ZZ Top més enllà de Texas. Va ser Tres Hombres, el que va els va obrir les portes de l’èxit per primera vegada -els dos predecessors First Album (1971) i Rio Grande Mud (1972), són tan recomanables com poc reeixits comercialment al seu temps- situant l’àlbum al número vuit de les llistes americanes.

Era qüestió de temps, però, el triomf d’una banda amb un líder que a divuit anys ja havia rebut públicament els elogis ni més ni menys que de Jimi Hendrix. Billy Gibbons, guitarrista i cantant de ZZ Top, havia entrat en contacte amb l’extraterrestre esquerrà quan aquest girava pels EUA amb l’Experience el 1968 i Gibbons obria els seus concerts amb The Movin Sidewalks, banda que comandava en aquell moment. Gibbons encara conserva la guitarra amb la qual el déu Hendrix el va obsequiar.

Enregistrat a Memphis, ja us ben asseguro que Tres Hombres no és La Grange i nou temes més. La fórmula assajada en els dos àlbums previs, assoleix aquí la confirmació en un disc que és el perfecte tractat del boogie blues i southern rock. Dit d’una altra manera, del blues atòmic. Noies autoestopistes, Cadillacs i Harleys, històries de carretera, whiskey i cervesa, devots homenatges al blues i la música amb la qual van créixer, la influencia mexicana pròpia del seu estat, Texas -només cal veure els tacos i burritos que decoren les fotos interiors de l’àlbum- i un arrelament a la terra i orgull texà -diguem-ho també, una mica redneck- conformen el paisatge d’un disc sense màcula.

Hill i Gibbons abans d'abandonar definitivament la màquina d'afaitar
Succeeix poques vegades que les errades en la gravació d’un disc es converteixen en episodis afortunats per a la posteritat. A Tres Hombres en tenim un: l’enginyer es va oblidar de deixar el preceptiu interval de dos segons que separa les cançons entre Waitin' For The Bus i Jesus Just Left Chicago, primer i segon tema del disc. El resultat és una mena de medley, que els ZZ Top han traslladat a l’escenari des del primer moment i al llarg de la seva carrera així, interpretat de manera seguida, anomenant-lo senzillament “Bus Jesus”. Un matrimoni perfecte entre el hard boogie de Waitin' for the Bus i el blues més ortodox de Jesus Left Chicago«Jesús va deixar Chicago per anar a New Orleans, i tot creuant el Mississipí, les aigües es convertiren en vi» . Les sagrades escriptures revisades per ZZ Top.

La mateixa devoció pels bars de carretera i antres de mala vida és la que inspira la trepidant Beer Drinkers & Hell Raisers. Cantada a dues veus amb el baixista Dusty Hill, amb els anys ha assolit l’estatus d’himne pels fans de les Harley i creieu-me que no desentonaria pas a la banda sonora d’Easy Rider. A la mateixa família pertany la divertida / inquietant Precious and Grace, musicalment la més heavy del disc, on ens explica la història (real) de com Billy i Dusty van recollir unes noies a l’autopista que poc van trigar a adonar-se que de precious i de grace aquestes no tenien res precisament, moments abans de sortir cames -en aquest cas, rodes- ajudeu-me.

I així, entre anècdotes i bretolades de carretera -la de Master of Sparks, mereix premi com a mínim a la inconsciència- discorre un àlbum que té el blues com a fil conductor. La majoria de les vegades, accelerat i sorollós - la rockera Move Me on Down the Line i el tren de Santa Fe n’és un bon exemple- però també alentit i melancòlic com aquesta petita meravella que és Hot, Blue and Righteous. Gibbons està d’assoliment excel·lent (com es diu ara) en tot l’àlbum, cantant com un vell bluesman tot i tenir poc més de vint anys -torneu a escoltar Jesus Left Chicago- i amb un punt foteta (pareu atenció a l’entonació de La Grange, és conscient que està parlant d’un lloc que no cal esmentar perquè tothom pels voltants sabia perfectament a què es referia, de fet la publicitat no li va anar gens bé al Chicken Ranch i va haver de traslladar-se) i com a guitarrista és brillant i sap posar l’instrument al servei de la cançó i no a l’inrevés. És veritat que aprofita Shiek per fer anar el pedal wah wah a l’estil del mestre Hendrix, però fins i tot en aquests moments de lluïment es mostra contingut. El blues impregnat de gòspel de Have You Heard -quin fantàstic solo de guitarra- acomiada un àlbum que seria el primer d’un llistat exitós de discos de la banda texana.

Tacos, burritos i cervesa decoren la funda interior. Foto: Galen Scott
Un parell de curiositats per acabar aquesta ressenya. Aquesta imatge dels ZZ amb barbes llargues no és original. Vull dir que no la duien des del principi. Va ser l’any 1979 amb la publicació de Degüello i després d’un parèntesi de dos anys de silenci discogràfic, que van aparèixer amb aquesta fila i, si els hem de creure, no va ser premeditat. Tots tres? No, l’únic que no la llueix és el bateria Frank Beard que prefereix no fer honor al seu cognom. L’altra cosa que val la pena dir és que els que consideraven ZZ Top com uns immobilistes i guardians de l’essència tradicional del blues, es devien quedar amb un pam de nas amb la publicació de Eliminator (1983). Sintetitzadors, teclats, bases programades, videoclips (persones sensibles amb la qüestió de gènere, millor que s’abstinguin, quan veieu els vídeos de Gimme all your Lovin’ i Sharp Dressed Man, si de cas ja em direu…) i sabeu què? Un disc rocker i blues pels quatre costats i el més gran triomf comercial de llur discografia amb prop de disset milions de còpies venudes.

Però a mi, si no us sap greu, tot i gaudir de l’esmentat Eliminator, sempre m’ha fet més el pes el so inconfusible dels discos que van enregistrar la dècada dels setanta. No us equivocareu mai de la vida si després de gaudir de Tres Hombres, us n’aneu de pet a Fandango! (1975) amb una explosiva cara en directe i una no menys intensa cara B enregistrada a l’estudi, Tejas (1976) o Degüello (1979) on retornen després d’un descans i ho fan incorporant una secció de vents -ells mateixos!- que us despentinarà. De moment, ja sabeu, a cantussejar La Grange a la dutxa, a la feina, o mentre camineu pel carrer, haw, haw, haw

Bifurca

8 comentaris:

  1. Un primor.
    Un lujo.
    No dejes de escribir nunca amigo mio

    ResponElimina
  2. Benvolgut Bifurca,

    Celebro el teu retorn a l'activitat amb aquesta nova entrada del tot indicada per reviscolar energèticament els ànims gràcies a aquest entranyable conjunt texà, liderat per l'amic Gibbons. Reconec que els vaig sentir, ja amb els dos barbuts, a l'època "Eliminator", amb aquell so ben engreixat "boogie Rock "per vendre milions, i és clar, no vaig viure l'autenticitat blues d'aquest disc d'una dècada abans,i que sona,efectivament, molt més "boogie Blues", i en directe, fantàstics (la reedició en CD en portava, temes, complement a un disc rodó, sí. Indefectiblement, la mestria de Gibbons (desconeixia el lligam amb Hendrix, i tota la història de "La Grange", he,he),ha estat sempre allà, distincitiu de la qualitat i originalitat d'aquest grup únic.
    I sí sobre la imatge de la dona als vídeos musicals, hi ha molt per parlar, aleshores i ara també.
    Enhorabona, i fins a una nova entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Xavi,

      efectivament, la reedició del 2006 que és la que jo tinc conté tres temes extres (dos en realitat) en viu Waitin' for the bus / Jesus left Chicaco i La Grange. No es pot demanar més (bé, sí, que acreditin la data de les gravacions en viu perquè no porta cap informació i aquestes coses a mi m'agrada saber-les). Gràcies pels comentaris i a reveure.

      Elimina
  3. Hola Bifurca, me alegro que retornes a tu excelente actividad bloguera con Mil Cançons.
    Inmejorable vuelta la tuya tratando, a tu detallado estilo, a una de los mejores bandas de la historia del rock como considero que son ZZ Top ( a los que vi en directo en el Festival Azkena Rock de 2015 y fue inolvidable) y uno de sus discos más emblemáticos de estos tres hombre tejanos de oro :-) . Tal como muy bien dices este disco no es solo "La Grange" sino también tiene otras canciones sensacionales, tal como bien explicas pormenorizadamente. Como siempre, estás invitado a mi reportaje sobre ZZ Top, en Muzikalia, en 2019, y siempre un placer compartir el mejor rock and roll como es, por ejemplo, el del de Gibbons, Hill y Beard. A continuar con tus entradas tan bien como siempre, Bifurca y siempre también con los comentarios del grandísimo Xavi Gállego y de otros foreros. Te dejo link. https://muzikalia.com/especial-las-15-mejores-canciones-zz-top/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Txus,

      gràcies pels comentaris i com no, per l'enllaç al teu article a Muzikalia. Molt acurada la selecció que has fet de les quinze millors cançons, tot i que, com és normal, cadascú trauria o posaria alguna.

      No saps com t'envejo per haver tingut la possibilitat de veure'ls en directe.

      Fins a una altra.

      Elimina
    2. Por cierto, muy chulas también las fotos que has puesto, con los divertidos comentarios a pie de imagen. Gracias por tu visita a mi reportaje "zztopero" en Muzikalia. A seguir con tus entradas rockeras, Bifurca. ;-) Fins un altra igualment.----------------Txus

      Elimina
  4. Por cierto, Bifurca, muchas gracias por tu comentario forero en mi 7º reportaje sobre instrumentales para películas, en Muzikalia. Decirte que la de la música "Psicosis" la puse en la primera entrega de dicha serie en la categoría de cine negro, aunque en los prólogos de dicho serial ya indico que los géneros cinematográficos también pueden entremezclarse. ;-) Te dejo link y estás invitado a seguir toda la serie, en MZK, un abrazo, Bifurca, crack. https://muzikalia.com/10-instrumentales-films-criminalescos-policiacos/

    Txus

    ResponElimina

Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.