Blues Breakers with Eric Clapton

Blues Breakers with Eric Clapton (Decca 1966)

John Mayall & the Bluesbreakers

Que aixequi la mà qui troba Eric Clapton avorrit i ensopit. També qui pensi que està sobrevalorat i tip de sentir els tòpics suats de tota la vida sobre la seva figura. Que si “mà lenta” per aquí i totes les mandangues que li dediquen els que escriuen als dominicals de la premsa generalista que només coneixen Layla de l’Unplugged de la MTV i, és clar, la trista Tears in Heaven. Quina mandra, no?

És fàcil aixecar la mà, jo ho faria. Només que quan tinc la temptació, el que faig és anar a la meva discoteca (no la de sortir de nit a ballar, em refereixo al moble amb prestatges on tinc els discos) i faig girar aquest disc de John Mayall, Blues Breakers with Eric Clapton. És llavors quan entenc perquè tots -i quan dic tots vull dir tots- els grans de la guitarra, incloent-hi l’Astre Rei Hendrix, reverenciaven aquest noi de vint-i-un anys quan es va enregistrar l’àlbum. Pocs discos han marcat tant a generacions de músics i especialment a guitarristes. No és una afirmació gratuïta, la prova fefaent és que, enregistrat fa cinquanta-sis anys, la seva vigència continua avui essent incontestable.

Però deixem per un moment Clapton i aturem-nos una mica en John Mayall, que val la pena. Un individu amb una missió a la vida. Donar a conèixer i difondre la paraula del blues al Regne Unit. Una titànica tasca a la qual ha consagrat la seva vida encara avui actiu a punt de complir els noranta anys. El seu paper de patriarca del blues britànic es fa palès amb els seus Bluesbreakers, banda que ha estat una autèntica pedrera per la qual han passat músics que després han estat estrelles del negoci musical. El llistat és llarg, però destaquem al mateix Clapton, Jack Bruce (mesos després aquest parell formarien Cream amb Ginger Baker a la bateria), els futurs Fleetwood Mac, Peter Green, John McVie i Mick Fletwood, i Mick Taylor com a més destacats. Pel que fa a aquest últim, va ser Mayall, a més, qui va exercir de consigliere de Jagger i Richards quan aquests van demanar-li opinió pel substitut de Brian Jones. El pare del blues britànic va dir que Taylor era just el que necessitaven. Hòstia com la va encertar.

Algú que te el blues com a religió i que viu per a la causa no es rendeix fàcilment encara que Decca l’amenacés de fotre’l fora després de la nul·la repercussió comercial dels seus primers singles i àlbums. A la recerca d’un guitarrista amb el qual poder captar l’essència del blues de Chicago, vet aquí que va topar amb un Eric Clapton que acabava de deixar els Yardbirds (una altra banda clau de l’escena britànica) perquè «havien agafat una orientació pop i s’allunyaven del blues». Ja ho tenim, dos integristes que creuen els seus camins. La llavor estava plantada, tot i que hauria de passar un any per veure, en aquest cas escoltar, el fruit.

Quan la cosa va quallar i es va assolir l’acord de col·laboració, la primera intenció de Mayall era enregistrar un disc en viu, però sembla que no va quedar satisfet amb la qualitat de les cintes enregistrades al Flamingo Club, d’aquí el canvi a l’estudi. La idea, però, continuava sent la mateixa, gravar un grapat d’estàndards de blues juntament amb material propi de Mayall que ja interpretaven en directe al circuit de clubs de Londres i altres ciutats del Regne Unit.

Portada original

«Vull tocar com si estigués en un concert. Vull l’amplificador al meu costat. Vull sentir què estic tocant i el que estan tocant els altres» ordena Clapton als astorats enginyers de so que preparen l’enregistrament i que pateixen per la integritat de les parets de l’estudi. Guitarra Gibson Les Paul i amplificador Marshall. Què podia sortir malament? Amb el volum de tots dos al màxim, amplificadors saturats i fregant el límit de la distorsió. Agressivitat, imaginació, adaptant tots els trucs que havia après dels bluesmen americans l’imberbe Clapton fa una classe magistral al llarg del disc aconseguint un so que impactaria per sempre més en totes les generacions de guitarristes que havien de venir. Aquest és el Clapton que va provocar que un entusiasmat fan fes la famosa pintada de “Clapton és déu”. Quan Chas Chandler intentava convèncer Hendrix perquè l’acompanyes a Londres on el convertiria en una estrella, aquest li va fer prometre que el primer que faria en arribar seria presentar-li a Eric Clapton.

Tot durant tres dies. En aquest lapse de temps els Bluesbreakers (tot i aparèixer el reclam del nom de Clapton a la portada, era un empleat més de John Mayall) enregistren dotze temes que quan preguntes pels favorits, apareixen citats gairebé tots. Mayall s’oblida de la guitarra i es concentra en el piano, el Hammond i l’harmònica per seguir com pot a un desfermat Clapton, igual que John McVie al baix (futur fundador de Fleetwood Mac) i Hughie Flint a la bateria. Les versions d’Otis Rush (All your Love), Ray Charles (excel·lent versió de l’explosiu What’d I Say, amb riff de Day Tripper de propina i solo de bateria que, sorpresa, no es fa gens pesat), Mose Allison (Parchman Farm amb lluïment a l’harmònica del mateix Mayall) conviuen amb els temes propis de Mayall, Little Girl, Key to Love, Have You Heard i Double Crossing Time, aquest últim compartint l’autoria amb Slowhand. Per cert, i ara que l’anomeno així, aprofito per deixar clara un cosa: No us penseu, ni per un moment, que això de mà lenta ve perquè l’home ens hagi acostumat des de fa anys a tocar aquest blues insípid de fil musical d’ascensor. No, no i no. Al contrari, el nom ve precisament d’aquella època on tocava amb tanta agressivitat i foc que sovint trencava una corda. Mentre la canviava el públic feia una cosa tan britànica com picar de mans lentament -slow handclap- en senyal d’impaciència. D’acord?, doncs au, ja teniu una informació de servei cortesia de milcançons.

La veu de Mayall és la que és i no li demarem tampoc la profunditat i el tro dels pioners del Delta, però prou bé que se’n surt. Fins i tot Clapton que debuta cantant en aquest àlbum -per la insistència de Mayall, car ell no ho veia clar- es defensa amb un Ramblin’ of my Mind de Robert Jonhson que meravella per la seva senzillesa amb la guitarra únicament acompanyada pel piano. Les versions, totes dues instrumentals, Hideaway i Steppin’ Out no fan més que confirmar el que tothom tenia assumit en aquell moment, Eric Clapton no tenia rival com a guitarrista.

El senyoret Clapton es disposa a volar-nos el cap amb
exhibició guitarrera.

Alguns puristes voldran matar-me pel que diré, però jo recomanaria aquest àlbum abans que qualsevol altre a qui vulgui introduir-se en el món del blues. No dic que sigui el millor, de fet la majoria de les cançons que conté són versions de temes originals publicats anteriorment pels seus autors, però Blues Breakers with Eric Clapton conté tot el que un amant del blues pot desitjar en un àlbum del gènere. Originalment enregistrat en mono, continua sonant absolutament modern, la selecció de cançons és molt bona, l’afegit posterior d’una secció de vent en alguns temes (el saxo a Double Crossing Time és sublim) milloren encara més el resultat final i el que he dit durant tota la ressenya, amants de les guitarres i de la música en general, pareu l’orella amb el que fa el Sr. Clapton amb la Les Paul perquè és espectacular.

La portada, que no me n’oblidi. Aquest àlbum és conegut com The Beano Album. Per què? Doncs perquè en la sessió de fotos per a la portada, Clapton, que no estava gaire “col·laborador” (vaja, que volia donar la nota) es va dedicar a posar llegint aquest còmic que és immensament popular al Regne Unit. La meva còpia és diferent, pertany a una col·lecció d’una famosa editorial que publicava fascicles i discos a finals dels vuitanta del segle passat. Per cert, The Beano Album va ser tot un èxit, arribant al número sis de les llistes britàniques, tot i que la seva enorme influència amb el pas del temps no té punt de comparació amb el modest reconeixement comercial en el seu moment.

De fet, quan l’àlbum va arribar a les botigues el mes de juliol de 1966, Clapton, més que mà lenta cul inquiet, ja havia abandonat a John Mayall & Bluesbreakers. El següent pas era formar una banda amb Jack Bruce i Ginger Baker, un supertrio al que posarien per nom Cream. Però aquest és un altre capítol al qual us recomano accedir després d’escoltar aquesta joia de què us he parlat avui. I si algun dia localitzeu la Gibson Les Paul Sunburst amb la qual es va enregistrar Bluesbreakers, feu el favor d’avisar al Sr. Clapton que encara l’està buscant després que li fou robada pocs mesos després de la publicació de l’àlbum.

Bifurca