 |
The Bo Derek’s
D’acord, no es pot jutjar un llibre per la seva portada; ni un disc tampoc. Qui podia sospitar que la foto d’un vell amb un farcell de llenya a l’esquena podia amagar en el seu interior temes com Black Dog, Rock and Roll o When the Levee Breaks? Algunes portades, en canvi, sí que donen pistes, un àlbum amb la foto que llueix a London Calling no pot ser dolent. Inféctame, Baby!, segon àlbum de The Bo Derek’s, tampoc.
Tampoc em feu gaire cas, eh? Jo només sóc algú que passa dels cinquanta amb una discografia tirant a decent. I escric en aquest blog sobre discos que m’agraden, entre altres coses perquè estic tip de llegir sobre la meva música preferida en anglès o en castellà. I mira, em fa il·lusió. Això sí, sense pretensions i repetint-me sovint. I és clar, els discos que m’agraden són aquells amb els que vaig créixer i m’han acompanyat en el camí de la vida; i sigui perquè no tinc ni temps per escoltar els discos que tinc, sigui perquè he adoptat ja la postura de deixar de cercar coses noves del panorama musical, la veritat és que pocs discos publicats de manera recent veureu ressenyats en aquest blog.
De fet, l’únic fil que em manté mínimament connectat amb l’actualitat rockera és la revista Ruta 66 (la tinc des del número zero, l’octubre de 1985, supereu això cabrons!). Doncs això, que miro la secció de discos del número d’aquest mes i em trobo una portada d’un paio vestit amb un trajo blanc, tot eixancarrat amb una guitarra damunt d’un escenari. En el meu arxiu mental particular algú vestit així, a veure, el primer que em ve al cap és el gegant Bo Diddley -no, no ho he somiat, juro que l’he vist vestit així- i després un altre, el gran Lee Brilleaux dels Dr. Feelgood (aquella memorable actuació del 76 en la qual en Lee sembla que fa uns quants dies que no passa per casa). Amb una portada com aquesta he de mirar el nom de la banda. Cony, The Bo Derek’s, com aquella actriu dels vuitanta que era una mena de deessa de tan bona com estava. Val la pena llegir la crítica, penso, i un cop enllestida la lectura em dic, hòstia, això ha d’estar bé. Una cerca per internet i en un parell de minuts ja estic escoltant el disc. Això que sona no mereix ser reproduït en uns altaveus de nyigui-nyogui de l’ordinador, un respecte, per l’amor de déu. A la meitat de l’àlbum, concretament, en sentir Humo, ja he fet la comanda per internet. Tres dies després gira al tocadiscos a un volum respectable. L’adolescent que tinc per casa passa per davant de la porta del despatx i em diu, papa això sona com la música que escoltes sempre, però en espanyol, no?
Sí fill, sí. A casa acostumen a sonar els sospitosos habituals, aquells que em desperten les passions de l’ànima a ritme de rock and roll, blues, soul, rhythm blues… No m’hi esforço a entendre perquè a tu i als teus amics us agrada aquesta música que escolteu, perquè és llei de vida i no cal donar-hi més voltes. Això sí, si al final no t’infecta el virus del rock and roll, fes-me el fotut favor de no malvendre els meus vinils i cds quan jo traspassi. I encara menys els portis a la deixalleria perquè necessites espai.
 |
| The Bo Derek's. Oscar Avendaño, veu, guitarres i harmònica Rufus "el Guarro" bateria i cors. Jorge Lorre, baix, contrabaix i cors |
Perquè a veure, una cosa és que els Bo Derek’s no hagin inventat la pólvora i una altra que no la facin servir a dojo per fabricar projectils del calibre de En el WC de Señoras, Voy a Reventar o Sasha Shulguin (No Hace Prisioneros) que farien aixecar un mort. Però ves per on que, tot i que aquests temes són irresistibles a l’hora de fer-te remenar el cos, a mi m’agraden encara més quan aixequen el peu -una mica només, eh, no us penseu ara que aquests es posen a fer balades- i canvien el registre, enriquint els matisos de l’àlbum. Exemples a la primera cara en tenim amb el blues de Tirao i sobretot Como un Herpes (què bo aquest final!). Però això que dic de la varietat ho entendreu molt millor quan poseu la cara B del disc. Què tenim? Doncs una versió a tota castanya de Don’t Believe Those Lies del gran Roy Loney (ex Flamin' Groovies) bastant fidel a l’original, per cert, Otro Día de Furia, que és un blues de primera amb harmònica inclosa i enmig d’aquestes dues, el millor del lot, Humo, que podria haver sortit del Out of our Heads -sí, què passa?- que tothom sap, i si no us ho dic jo, que és el disc més soul dels Rolling Stones. I de propina al final, una altra versió, un tema d’en Artemio Perez (músic que fou fundador de los Enemigos) Metido en un Maletero, una petita joia en format acústic, que encaixa a la perfecció per acabar l’àlbum deixant un regust immillorable.
Vaja, tot i que ho he intentat, al final han sortit alguns dels que abans anomenava sospitosos habituals, i mira que m’havia proposat no esmentar-ne cap per a comentar Inféctame, Baby! Suposo que a hores d’ara i com sou perspicaços ja haureu descobert si aquest disc és per a vosaltres. I si no, haureu de fer-ho vosaltres mateixos que ja us he donat moltes pistes. Així que mentre us decidiu, jo posaré un altre cop High Voltage, perdó, vull dir Recuerdos del Paraíso i brindaré pels vells temps quan “llegar a tiempo a los conciertos era la prioridad y no dejar un bar abierto antes de regresar”. Salut i Rock’n’Roll.
Bifurca
Bé, Bifurca, et compro el relat, i el disc no, perquè l'acabes d'estrenar i és ben teu (no, no és un disc perquè una generació ulterior te'l malvengui) El compararia a la discogràfica, sí, perquè té recorregut d'unes quantes (moltes, diría jo) escoltes, ja que és un disc ben rodó, de durada canònica, ben equilibrat i millor interpretat, de cap a cap, i que de debò no pensava, d'una hora lluny, i sense escoltar-lo encara, que sería tan bo. En efecte, la portada recorda el mític "London Calling" (i és clar, el mític elapè d'Elvis), i se m'acudeixen força paral.lelismes amb bandes de rock estatal (d'escasssa presència, aquí) i internacional "rock and roll essencial, i sí, petjada de sosputosos tan habituals com els Stones o Aerosmith (sí, a "Otro día de furia") però que curiosament i, no inventant res de nou, ens apropen un so distintiu o molt peculiar, la banda del Rufus el Guarro aquest, i aquest Óscar Avendaño, amb aquesta veu -no, no és cap tenor- a mig camí entre les dels també crescuts Carlos Segarra de Los Rebeldes o Carlos Tarque d'M-Clan. En fi, molt bona música i sons familiars ben grats d'escoltar. Gràcies, Bifurca, per la descoberta, i pel tribut als crítics de revistes musicals (sí, Ruta 66 és de les més, decents, al marge de modes ;he, he, no, no crec que et superi gaire gent. Sí,de vegades, sí no haguéssim llegit tal o qual crítica mai no haguéssim potser escoltat el disc a l'atzar a la ràdio que avui dia s'escolta. Per molts anys, doncs, de revistes musicals, tot i que, pobretes, poques queden. Fins una altra ocasió!
ResponEliminaHome Xavi, jo lo del London Calling ho deia perquè la portada és tan bona que el disc no pot ser dolent. Ara si tu li veus semblances amb la de Inféctame, baby! no seré jo qui t'ho discuteixi. Tens molta raó amb això que dius de llegir les crítiques, quants discos hem descobert gràcies a elles, però de vegades em pregunto quants hem deixat de descobrir per no aturar-nos a llegir les seves ressenyes. Això del ruta 66 no es pot titllar més que de heroIcitat. 400 números! Tant de bo continuin molts anys més. El problema el tindré jo, que ja no sé on posar-les, he, he.
EliminaCuida't i fins a la propera.
Hola Bifurca. Jo amb London Calling veig una retirada indirecta, sí, sense que es pugui comparar, és clar, a nivell de contingut, a banda que tots dos discos agradin, el primer és un clàssic com una catedral. Sí, és una bona reflexió, la que fas del temps perdut en llegir que et priva d'escoltar. La relativitat viscuda és un bon enigma, però crec que hi ha hagut, hi ha, i hi haurà temps per llegir sense deixar d'escoltar, i al final, el conjunt és positiu i favorable, pel que fa al resultat. La que és veritat inexcusable és l'espai prestatger que tants números t'ocuparan, però a gaudir-los, que tens un vademècum musical de primera. Salutacions!
ResponElimina