Open All Night

Open All Night (Elektra 1988)

The Georgia Satellites

Si alguna vegada us topeu amb algun article- ja us dic jo que pocs en trobareu- dedicat als Georgia Satellites, ben segur que no trigaran a sortir expressions com “injustícia”, “perdedors”, “mala sort” i altres per l’estil. I és cert, aquesta banda d’Atlanta, Georgia, malgrat publicar tres grans àlbums, va haver de deixar-ho córrer sense haver aconseguit el reconeixement que mereixien. Així que aquí està milcançons en missió especial per reivindicar aquesta banda que avui pocs recorden.

El més curiós és que, encara que de manera efímera, sí que van tastar l’èxit. Sí, els Georgia Satellites van fregar la glòria quan un tema extret del seu primer àlbum, Georgia Satellites (1986), Keep Your Hands to Yourself va arribar al número 2 de les llistes americanes. Només Bon Jovi i Livin’ on a Prayer els van barrar el pas al top. Fins i tot van col·locar un altre tema l’any següent, Hippy Hippy Shake, a Cocktail (aquell infumable film de Tom Cruise). Tot això va ser abans d’enregistrar el segon àlbum, del qual avui us parlaré. El panorama, doncs, era prometedor per a aquest proper treball.

Open All Night que així és com el van titular, tot i millorar l’exposat al disc de debut va fer misto. Les expectatives eren altes i, en canvi, les vendes foren discretes. Potser mala promoció, potser problemes de distribució, probablement elecció equivocada del single -Open All Night no va arribar ni de lluny a l’èxit de Keep Your Hands to Yourself- quan jo crec que tenien un potencial hit amb Sheila… és possible que tots aquests factors tinguessin la seva incidència, modestament, però, jo crec que el problema principal va ser un altre.

A veure, que estàvem a la segona meitat dels vuitanta! Ja sé que tot són opinions, però la meva és que aquells anys foren terribles, si més no pel rock’n’roll. On va una banda, per l’amordedéu, fent versions de Jerry Lee Lewis -Whole Lotta Shakin’- i de Don’t Pass Me By de Ringo Starr -sí, el tema del White Album dels Beatles- ? S’han begut l’enteniment? En una època dominada a les llistes per George Michael, Rick Astley o Whitney Houston i on la premsa musical i la MTV havien desterrat el rock’n’roll, què pretenien? Ara em direu que Guns N’Roses… doncs la banda de Axl i Slash va haver d’esperar un any a què el seu Appetite for Destruction (1987) i el single Sweet Child O’ Mine comencessin a sonar assíduament a les emissores, i és clar el fenomen va esclatar, però a aquell tren els Georgia Satellites tampoc hi van poder pujar.

Potser si s’haguessin pogut enquadrar en allò que es va dir nou rock americà (R.E.M., Tom Petty & the Heartbreakers, Journey …) els haguera estat més fàcil. Potser si haguessin tingut un líder bocamoll i la banda una imatge provocadora, haurien tingut alguna possibilitat de compartir un bocinet del pastís que tot just començava a desembolicar-se amb l’arribada de la nova dècada. Però no, Dan Baird malgrat escriure cançons meravelloses no tenia el carisma d’Axl Rose, ni l’encant retro-hippy de Chris Robinson dels Black Crowes, una altra banda amb la qual podien haver-se emmirallat. I mireu les fotos dels àlbums i no digueu que el seu estilista no mereix la mort. Els Georgia Satellites no tenien el glamur, ni posaven com a estrelles del rock, la seva imatge era la de tantes bandes de bar, la d’uns treballadors dels escenaris de clubs de cap de setmana. Cuir i texans, res de vestimentes llampants, barrets ni maquillatge.

I és clar, uns paios que als crèdits del seu disc citen com a inspiració als Faces, a Chuck Berry i al Jack Daniels, saps que alegries et donaran moltes, però sorpreses cap ni una. I sabeu què? A la merda amb les sorpreses si quan punxes l’àlbum desfilen cançons com les que conté Open All Night. Rock’n’roll de la millor tradició, guitarres en primer pla i cançons senzilles però ben acabades. Dos singles que mereixien millor sort -les ja citades Open All Night i Sheila- i un àlbum on no sobra ni un minut, al contrari es fa molt curt. D’acord, la versió de Whole Lotta Shakin’ no supera el foc de la versió del Killer (missió impossible, d’altra banda) però ho peten amb la canyera versió de Don’t Pass My By. Per cert, qui apareix com a músic convidat en aquest parell de temes? Bingo, el gran Ian McLagan, teclista dels Faces que aporta el seu talent a la celebració. McLagan també participa a Hand to Mouth, un excel·lent mig temps signat pel guitarrista Rick Richards, una petita joia a descobrir enmig de tantes bones cançons.

Com a bona banda del sud tampoc no hi pot faltar la referència als Lynyrd Skynyrd i les guitarres a Cool Inside semblen sortides d’aquells fantàstics discos dels setanta de la southern rock band per excel·lència (amb permís dels Allman Brothers). El trio d’asos que formen Mon Cheri, Down and Down i Dunk’n’ Dine són apostes segures si vols convertir la saleta de casa en una festa i invites els col·legues, perquè les guitarres tronen, les tornades s’encomanen i els cors conviden a cantar-los com si no hi hagués un demà. I així, després de la tempesta rocanrolera, el disc acaba amb la preciosa Hand to Mouth. Té gràcia, perquè en aquella època, la balada Angel d’Aerosmith va ser un gran èxit (després la cosa degeneraria molt pel que fa a la banda de Tyler i companyia) i la veritat és que no li arriba a la sola de la sabata a Hand to Mouth, però així són les coses.

Foto interior de l'àlbum Open All Night

Open All Night es va publicar i, sabeu aquell GIF d’un matoll empès pel vent del desert que implica silenci i solitud? Doncs per explicar-ho de manera gràfica això és el que va passar, simplement el públic no va respondre i les vendes van ser mediocres. Amb l’orgull ferit, la banda va contraatacar un any després amb un tercer disc, In the Land of Salvation and Sin (1989) el qual el consens general afirma que és el seu millor disc, però noi, sembla que no hi havia res a fer i el destí estava marcat. Poc després un ja cremat Dan Bair, líder de la banda, llençava la tovallola i la banda quedava oficialment dissolta, tot i que Richards ha provat de mantenir-la amb vida de manera intermitent amb nous membres.

El més a prop que vaig ser-hi de veure en viu als Georgia Satellites va ser una nit de desembre de mil nou-cents noranta-dos. Va ser a Zeleste 2 (sí, ja ho he dit alguna vegada que ara és el Razzmatazz, ho sento, em repeteixo). Aquella nit, Izzy Stradlin, que un any abans havia deixat plantat als Guns n’Roses, presentava el seu àlbum de debut Izzy Stradlin and the Ju Ju Hounds (1992) amb una banda en la qual hi era Rick Richards a la guitarra. Un bon concert tot i que alguns esperàvem que sonés algun tema dels Georgia Satellites; no va poder ser.

I això és tot. No sé com de fàcil o difícil serà avui dia aconseguir els discos dels Georgia Satellites perquè no sé si els continuen reeditant. En tot cas, si sou dels que encara remeneu cubetes de vinils o cds de saldos, o si per internet us trobeu amb algun dels seus àlbums, no us ho penseu. Si us agrada el rock clàssic, teniu una bona banda a descobrir.

P.S. Aturada tècnica d’un parell de mesos. Les entrades tornaran al juny. A reveure.

Bifurca