Creedence Country

Creedence Country (Fantasy 1981)

Creedence Clearwater Revival

Com he pogut trigar tant a parlar d’ells? No conec a ningú a qui no li agradi aquesta banda. La Cridens, que és com ens hem referit sempre a Creedence Clearwater Revival. Normal abreujar amb aquest nom tan llarg, tot i que ara que hi penso no sé per què sempre els anomenem amb l'article femení, mira, com la Velvet Underground. El que deia, sona aquesta banda i per poc aficionats que siguin a la música els presents, tot són cares de satisfacció i gestos d’assentiment. No importa que allò teu sigui el heavy, el punk, el techno o qualsevol altre estil. La màgia d’aquesta banda genera un consens que un només pot trobar amb els més grans de la música.

Perquè CCR ho van ser. Molt grans. La banda americana de rock’n’roll per excel·lència, almenys durant el període que van existir. Va, només quatre dades per situar-vos. Entre maig de 1968 i desembre de 1970 van treure… sis àlbums! (només l’any 1969 en van publicar tres!). Tots discos de platí, és a dir superant amb escreix el milió d’unitats venudes. Dos àlbums al número 1 de llistes americanes Green River (1969) i Cosmos Factory (1970) i tots menys el primer al Top ten. Singles? Tenen el record de senzills que van ser número dos (cinc en total) i un altre record que és situar fins a nou al Top ten americà sense, això sí, no haver aconseguit col·locar cap al número 1. Entre els múltiples reconeixements d’aquella època, a més, figura el de la revista Rolling Stone nomenant-los millor banda americana l’any 1969. D’això se’n diu currículum.

Portaveus de l’Amèrica tradicional, musicalment parlant (per no parlar de les camises de quadres que gastaven), passaven per pagesots enmig de la Califòrnia hippy i psicodèlica de finals dels seixanta. La seva inspiració venia tant del sud profund i de l’Amèrica rural, com del gospel de les esglésies, el soul de Stax, el salvatge rock and roll de Little Richard i, és clar, la música country. Eren orgullosos workin’ class en oposició a les bandes que es movien en ambients universitaris i que experimentaven amb nous horitzons musicals. Ells no. Eren bàsics, rudes i primitius, i amb els dos peus enfonsats en les arrels musicals americanes construïen robustos i incontestables temes, la majoria per sota dels tres minuts. El talent incommesurable de John Fogerty (compositor de tots els temes, veu, guitarra solista, harmònica i qualsevol instrument que li posessin al davant) es complementava amb una potent secció rítmica que comptava amb el seu germà Tom (guitarra rítmica) Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria).

Vosaltres, lectors sempre alerta, probablement us estareu preguntant per què no us surten els comptes. Sí, vosaltres que juraríeu que la Creedence tenia set i no sis àlbums d’estudi com he dit al principi. Teniu raó, el que passa és que em nego a reconèixer Mardi Grass (1972) com un disc de CCR. Per què? Doncs perquè els altres tres van dir que el grup havia de funcionar com una democràcia i que ells també hi tenien dret a escriure i publicar les seves cançons. Tom, el germà gran, ja havia marxat de la banda un any abans per aquesta raó, però els altres dos van insistir fins que John Fogerty va cedir (alguns diuen que tenia la venjança planejada). El resultat?: a) Una merda de disc, un fracàs absolut, els temes de Cook i Clifford no són dignes ni d’una banda de segona. Per descomptat les tres cançons que aporta Fogerty podrien estar a qualsevol disc anterior perquè són excel·lents. I b) Cop de porta de Fogerty -tip de la situació- i dissolució de la banda. Jugada mestra. Us felicito, fills (Cook i Clifford).

Músics de carrer. Una de les fotos per a
 Willie and the Poor Boys (1969)

Fantasy, el modest segell al qual li havia tocat la loteria fitxant als Creedence, es quedava així sense la gallina dels ous d’or. Començava un litigi amb Fogerty que va durar gairebé vint anys i del qual us estalviaré detalls, però que inicialment l'artista va haver de renunciar als drets sobre les seves cançons! D’altra banda, s’inaugurava també un reguitzell de recopilacions sota diferents títols que Fantasy posava a la venda any sí any també per continuar munyint la vaca de la fantàstica discografia de Creedence Clearwater Revival.

Creedence Country és una d’aquestes col·leccions de cançons. I, com és obvi pel títol, es tractava de seleccionar aquelles peces on la influència del country és més evident. D’entrada us he de dir que no sóc un gran aficionat i ni molt menys entès d’aquest estil, tot i que és un ingredient fonamental amb el qual es va cuinar el rock and roll. D’altra banda, atureu-vos a pensar un moment com ha influït aquest gènere -només cal donar una ullada a les joies que habiten a llur discografia- en les carreres d’artistes tan rellevants com Evis Presley, Bob Dylan, Neil Young, Rolling Stones… i també Creedence Clearwater Revival.

No seré jo qui contradigui el criteri de l’executiu de la Fantasy encarregat de la selecció, però això que hi van col·laborar membres de la banda… suposo que no va per John Fogerty que ni borratxo s’avindria a tenir tractes amb la discogràfica després de com el van estafar. I pel que fa al material triat, doncs, home (i dona) són cançons de la Creedence, és a dir de John Fogerty, i alguna versió -quin bon gust tenia per adaptar-les- de manera que dir que el disc és recomanable és quedar-se curt.

Dit això un també pot argumentar que té veure Ramble Tamble, fabulós tema que obria Cosmo’s Factory -probablement el seu millor àlbum- amb el country, quan és potser un dels temes més complexos -i llargs- de la discografia de CCR i en el qual es combina un riff poderós, un ritme de tren pendent avall i, voilà, un polsim de psicodèlia. Tampoc el rythym blues de My Baby Left Me que popularitzà Elvis Presley una dècada abans, ni Before You Accuse Me, rockera versió del tema del gran Bo Diddley, encaixarien gaire -magnífiques totes dues, val a dir- en la prèdica de Hank Williams i altres apòstols del country. Però sí, amants del gènere, el disc va ple d’esplendoroses demostracions que Fogerty i companyia sabien què tenien entre mans tant a l’hora de versionar temes aliens com d’interpretar els de collita pròpia i sonar autèntics.

John Fogerty, el talent de Creedence Clearwater Revival

Dos excel·lents exemples per obrir un disc que es diu Creedence Country són Lookin’ for a Reason i Don’t Look Now, no cal dir gaire cosa més, una banda que té tan assumit quin és el seu bagatge fa que la música flueixi amb tota la naturalitat. Escolto aquest disc i penso que perfectament Fantasy hauria pogut treure un Creedence Soul, perquè en el seu repertori existeixen autèntiques joies d’aquest gènere o, posem, un Creedence plays Little Richard amb els seus temes de rock’n’roll desenfrenat. El que vull dir que és que Fogerty i companyia dominaven a la perfecció la riquesa de la música tradicional americana i podien jugar en qualsevol terreny. Una revisió del clàssic Hello Mary Lou de Ricky Nelson (sí, ja sé que l’autor és Gene Pitney) completa els temes de la cara A.

Més versions a la segona cara. Cotton Fields, de Leadbelly per a cantar tots plegats davant un foc a terra. Oobie Dobbie, per ballar i saltar amb el rockabilly embogit de guitarra i bateria a tota castanya. Dos temes propis més amb segell inequívocament country, Cross Tie Walker i Lookin’ Out My Back Door per acabar un disc que s’aguantaria més que satisfactòriament amb el material seleccionat. Però ves a saber si els encarregats de Fantasy van pensar si no seria millor assegurar el tret amb algun tema emblemàtic. I això és el que van fer, no un, sinó dos. Lodi que és de les millors cançons que pots trobar a la discografia de CCR (i això són paraules majors), un mig temps memorable, autobiogràfic, una història de carretera i de guanyar-se la vida aqui i allà, amb una melodia de la qual és impossible no enamorar-se. I a l’altra banda del vinil, Wrote a Song for Everyone, una altra d’aquelles cançons que converteixen a aquesta banda en referent.

Creedence Country no deixa de ser una curiositat, recomanable, això sí, com qualsevol disc on aparegui el nom d’aquesta banda (repetiu amb mi, Mardi Gras no). Jo directament recomanaria anar a la seva discografia sencera ara que està reeditada i amb temes extres. Però si esteu buscant una bona recopilació i no haver de vendre un ronyó amb els preus de les luxoses antologies que han aparegut en els darrers anys, no us ho penseu més i aneu de cap a Chronicle (1976) i Chronicle II (1986). Dos vinils dobles (o cds senzills), no diré a preu de saldo però gairebé, que sumen quaranta temes i que us asseguraran plaer i benestar per a la resta de les vostres vides. Creedence Clearwater Revival, com he pogut trigar tant a parlar d’ells?

Bifurca