Horses

Horses (Arista 1975)

Patti Smith Group

Un altre dels discos emblemàtics dels setanta. No us donaré gaire la llauna amb la dimensió històrica i cultural de Horses perquè existeixen tones d’informació i ressenyes al respecte, i com sé que sou lectors aplicats, ja us espavilareu si us interessa. Em seria molt fàcil estirar el tòpic i amollar això de la musa del punk, però la transcendència de la figura de Patti Smith és prou important per a despatxar-ho amb un clixé simplista. Ella representa la regeneració del rock en un moment, allà a mitjans de la dècada dels setanta, que semblava esgotat i que a parer seu (i el d’uns quants més) era avorrit i no connectava amb la seva generació com ho havia fet en la dècada anterior. Patti Smith i una sèrie de bandes que orbitaven al voltant d’aquell beneït antre novaiorquès anomenat CBGB, com els Ramones, Television, Talking Heads o Blondie -cito els més famosos- vindrien a obrir les finestres per fer córrer l’aire i renovar el llenguatge del rock and roll. A aquesta actitud, alguns li van dir punk i encara que la música d’alguna de les bandes abans esmentades no hi tenia res a veure, allà estaven Patti Smith i els Ramones anticipant-se a l’explosió de crestes i imperdibles que assolaria el Regne Unit un any més tard.

La nostra protagonista ja tenia un bagatge abans de dedicar-se a la música. Devota de poetes francesos del s. XIX com Rimbaud o Baudelaire i d’artesans de la paraula aplicada al rock com Bob Dylan o Lou Reed, havia escrit i publicat poesia, estrenat teatre i ressenyat discos en revistes vàries. També recitava acompanyada del seu soci -que es convertiria en la seva mà dreta- Lenny Kaye a la guitarra elèctrica. Estava escrit que el següent pas no trigaria a arribar. Un cop reclutada la banda, The Patti Smith Group, amb el mateix Kaye i Ivan Král a les guitarres, Richard Sohl al piano i Jay Dee Daugherty a la bateria, i amb Arista apostant fort per ells -ni més ni menys que l’ex Velvet Underground John Cale com a productor- l’estiu de 1975 entraven a l’estudi a enregistrar el primer àlbum.

Us ha passat alguna vegada que us agrada més una versió que l’original? Doncs es diu i ja està, per molt vaca sagrada que sigui l’autor. Jo mateix podria citar més d’un cas, per exemple All Along the Watchtower el tema de Dylan que Jimi Hendrix va propulsar fins a l’infinit. En el cas d’avui, Gloria, tema que obre Horses. A veure, ningú discutirà a Van Morrison el talent musical com a compositor i intèrpret de veu portentosa, però, amics, en mans de Patti Smith i la seva banda aquesta cançó cobra una altra dimensió. De bon principi, la cosa ja fa l’efecte que serà una versió poc ortodoxa, no gaire fidel. Vaja, han sortit termes religiosos, una altra de les obsessions de Patti Smith. “Jésus va morir pels pecats d’algú altre, no pels meus” ens anuncia d’entrada. I sí, respectant poca cosa més que la tornada, la senyora Smith converteix el que era una mesurada descripció d’una cita amorosa, en una salvatge explosió de càrrega sexual, andrògina -l’objecte del desig continua sent una dona que la nostra poetessa vol fer seva-. Patti recita, esbufega, crida amb veu ronca, retarda el clímax que sembla que no arriba mai fins que esclata la famosíssima tornada G-L-O-R-I-A mentre la banda trota de valent.

Patti ens mostra un dels seus discos preferits

Horses funciona com un perfecte equilibri entre les febrades poètiques executades a mig camí entre l’spoken word musicat i el rock contundent de tres acords, quasi sempre tot dintre de la mateixa cançó. Escolteu si no el deliri de més de nou minuts de Birdland -una al·lucinògena història de la qual és protagonista el psicoanalista Wilhelm Reich- on les notes del piano inicial no auguren el monstre en què es convertirà el tema. La tensió, la intensitat que creix com més va amb el protagonisme absolut de la veu de Patti - això sí, amb un mar de fons d’onades de distorsió guitarrera- donen a Birland una dimensió hipnòtica. O Land, de durada similar, una mena de suite dividida en tres parts (Horses/Land of Thousand Dances/ La Mer (de)), plena d’imatges evocadores d’una orgia de violència i sexe on el personatge protagonista, Johnny, té molt de Robert Mapplethorpe, reconegut fotògraf underground -la icònica foto de la portada és seva- i company d’aventures de Patti en aquella època. Premi si reconeixeu algun rastre de Land of Thousand Dances, clàssic que popularitzà Wilson Pickett, adaptat aquí enmig d’aquesta successió de visions pertorbadores en format de descarnada poesia urbana.

A banda de l’esmentada Gloria, Horses conté també rock més convencional, és a dir cançons d’entre tres i quatre minuts. Fins i tot es cola un tema amb aires reggae, però si pensàveu, ai, que aquest ritme ens allunyaria de la cruesa del realisme social aneu equivocats, perquè Redondo Beach narra el suïcidi d’una noia abandonada per la seva amant, des del punt de vista d’aquesta última. Free Money és una crítica al sistema econòmic a partir d’una fantasia amb una butlleta premiada de loteria que els tregui de la pobresa -al·lusió a una infància marcada per l’escassetat de recursos - en la peça més rockera de l’àlbum que galopa al ritme dels seus (i meus) estimats Velvet Underground.

A la galeria de personatges il·lustres que desfilen per l’enregistrament de Horses, Cale com a productor, Mapplethorpe fotògraf…, s’ha d’afegir al Television Tom Verlaine, que coescriu amb Patti Smith i afegeix la seva guitarra a Break it Up, una història basada en un somni que la Smith va tenir on apareixia Jim Morrison. I Allen Lanier de Blue Öyster Cult -banda de rock dur amb tocs progressius dels setanta- coautor de Kimberly, un altre cop, inspirada en records d’infantesa. És en aquestes cançons més convencionals -que el rock crític Ignacio Julià va definir com antihits- on apareixen les narracions més personals, reflexives, i amb una gran qualitat literària. Elegie, tema final de Horses, és una breu i emotiva peça en record a Jimi Hendrix i com ella va declarar més tard, també als il·lustres caiguts del rock’n’roll, Janis, Morrison, Brian…

Les crítiques que va rebre l’àlbum van ser majoritàriament bones (vist amb perspectiva, si haguessin estat dolentes, tampoc passaria res. La quantitat de discos esplèndids que van ser massacrats el seu dia posats en filera farien volta al món). Horses va ser saludat com una alenada d’aire fresc i Patti Smith va recollir qualificatius com far del punk, poetessa del rock, exponent de l’art urbà i unes quantes coses més d’aquestes que tant els hi agrada escriure als crítics musicals quan els hi explota davant del nas una cosa realment trencadora.

Patti i Ivan Král en escena.

A Horses el van seguir dos excel·lents àlbums, Radio Ethiopia (1976), Easter (1978) i un que no ho va ser tant, Wave (1979), abans que Patti Smith donés per acabada la seva etapa rockanrolera. Lenny Kaye afirma que ho van deixar perquè consideraven que ja havien recorregut el camí que s’havien proposat i no tenien res més a dir. En una entrevista de l’any 79, a més, Patti afirmava que havia conegut a “la persona que havia estat esperant tota la vida” i que era hora d’obrir un altre cicle. I així va ser, es va casar amb Fred “Sonic” Smith -sí, els del MC5- va canviar Nova York per Detroit i es va dedicar a la vida familiar i a la criança dels fills. No tornaria a l’estudi fins a gairebé dues dècades després, vídua i amb els fills grandets, amb l’excepcional Gone Again (1996) -bé, abans va haver-hi el disc Dream of Life amb Fred Smith (1988) que molts consideren una relliscada, però com a mínim conté l’himne People have the Power- així com el retorn als escenaris. “Mai vaig abandonar, mai vaig marxar. Quan estava netejant el lavabo pensava en vosaltres. Quan feia la bugada pensava en vosaltres. Quan canviava bolquers, pensava en vosaltres. No us ho creieu? Doncs ho hauríeu de fer.” Així s’adreçava a l’audiència des de l’escenari a la ciutat de Toronto l’any 1995 en un dels seus primers concerts des de l’any 1979. Déu n’hi do Patti, tampoc calia, potser l’únic que ens vas quedar a deure fou aquell àlbum en viu que no va arribar mai.

Començava una segona etapa que avui dia encara dura. Puntejada per discos que són rebuts amb entusiasme per crítica i seguidors -tot i que el darrer, Banga data de 2012- i aparicions sonades com quan va rebre l’encàrrec de Bob Dylan per anar a recollir en el seu nom el Nobel de literatura l’any 2016. Patti Smith és avui una senyora de setanta-cinc anys que continua activa i en una forma envejable. Poden donar fe els afortunats que van presenciar el seu concert als Jardins de Pedralbes el passat mes de juny. No vaig poder ser-hi, però he vist fragments d’actuacions d’aquesta gira europea i me’n penedeixo de no haver estat més atent al calendari. I és que per molts anys que passin, el magnetisme i la talla artística de Patti Smith així com la màgia de les seves cançons romanen intactes.

Bifurca