Radios Appear

Radios Appear (Trafalgar 1977)

Radio Birdman

“Cada banda que es va formar a Austràlia a partir de 1978, va ser per culpa de Radio Birdman”. Això no ho dic jo, ho diu John Needham, responsable de Citadel Records, segell de referència de la música independent i underground australiana. Deixant de banda afirmacions d’amor de mare -Needham fou mànager de la banda- el cert és que Radio Birdman foren (són!) una banda de culte que forjaren no poques vocacions en el rock’n’roll australià en les dècades següents.

I mira que això de banda de culte és una putada com no deixen de repetir Deniz Tek i Rob Younger cada vegada que tenen ocasió. No és que els molesti ser considerats com els pioners del punk rock d’aquell racó del món -altre dia potser parlo de The Saints, uns altres-, al contrari. El que els fot, i amb tota la raó, és que aquesta distinció mai s’hagi traduït (bé, amb els anys una mica més) en vendes, en èxit comercial quan realment ho tenien tot per haver-se enlairat internacionalment i deixar els circuits de clubs de Sydney i ciutats com Adelaide i Melbourne on eren els putos amos entre 1974 i 1977.

Abans d’entrar per primer cop a l’estudi, al març del 76 per enregistrar un EP de quatre cançons titulat Burn My Eye, Radio Birdman -nom tret d’una frase del tema 1970 dels Stooges. Bon intent, he, ehe però, la frase és Radio burnin' up above- ja havien arreplegat una munió de fans fidels gràcies sobretot als seus incendiaris directes. Els ingredients de la música dels home-ocell eren el so Detroit dels MC5 i Stooges -Tek era un immigrant americà nascut a… Ann Arbor, la ciutat natal dels Stooges!- el rock and roll 50`s, la música surf, i també Velvet, 13 th Floor elevators i Rolling Stones (allà estava Tek per enregistrar un vídeo amateur del pas dels Stones per Sydney el 1973) entre altres influències.

És curiós perquè l’altre dia us parlava, a propòsit de Gloria de Patti Smith, d’aquelles versions que milloren l’original. Si haguera de cercar un aspecte poc reeixit de Radios Appear, ho tindria molt fàcil. A què treu cap una versió de TV Eye dels Stooges? Deixant de banda que no és possible replicar la força tel·lúrica que desprèn l’original (va, poseu el Fun House i apugeu el volum; encara impressiona, eh?), sempre he pensat que una versió ha de contenir alguna cosa diferent; ep, no cal que sigui millor, però sí que ha d’aportar el segell propi de la banda que la fa. Compte que no dic que sigui una mala versió, Tek és bo, tot un killer a la guitarra i Younger s’hi deixa les cordes vocals, però va ser escoltar-la mentre preparava aquesta ressenya i anar a treure-li la pols al vell vinil dels Stooges.

L’últim que voldria ara és desencoratjar-vos a escoltar Radio Birdman i aquest Radios Appear. Els que no els coneixeu, deixaríeu passar l’oportunitat de descobrir una gran banda i un àlbum excepcional, pura high energy. Els que ja sabeu del poder de Radios Appear, al marge que esteu d’acord amb mi o no amb la conveniència d’obrir l’àlbum amb una versió de TV Eye, no cal que us convenci que els altres nous temes són material de primera. Nou temes excel·lents d’un àlbum que és punt de referència del rock australià.

Grenyuts i punks

Radios Appear es va enregistrar al llarg de tot un any, entre 1976 i 1977, dividit en quatre sessions de diferents dies de durada. Tant Tek com Hoyle, teclista original de la banda, estaven finalitzant els seus estudis de medicina i molta fe no devien tenir en poder-se dedicar a la música, donat que prioritzaven la universitat. Però deixem això per més endavant, perquè quan l’àlbum apareix el juliol del 1977 coincidint en el temps  amb l’explosió del punk al Regne Unit i als EUA es converteix en un èxit immediat… bé en el sentit que es va esgotar la primera tirada de 3000 exemplars, que a més es venien per correu. Estem parlant d’un segell, Trafalgar Records, amb nul·la infraestructura per distribuir. Tot i això les crítiques entusiastes de fanzines i revistes locals, així com el boca-orella fa que Sire, segell novaiorquès que acull entre altres als Ramones i als Flamin’ Groovies s’hi interessi a publicar i distribuir per Europa i els EUA.

No n’hi havia per menys. Les cançons de Radios Appear poden competir en agressivitat i energia amb les millors bandes de punk rock com ho demostren l’himne New Race -punta de llança de l’àlbum, publicat també com a single-, Murder City Nights i aquest ritme stonià que canta a les històries sòrdides de la nit, o Do the Pop, que entre la furiosa arrancada i el solo volcànic de Tek, encara tenen temps de col·locar una tornada surfera a la Beach Boys. Però és que els Radio Birdman, quan s’hi posen, es llueixen amb les tornades i les melodies ficant-te-les al cap per una bona temporada. Hand of Law és el perfecte exemple d’això que dic -canteu, canteu Hand of Law is Comin’ Down- o Monday Morning Gunk amb un ritme i una melodia d’allò més encomanadissa.

Una altra cosa. Deniz Tek no és Johnny Ramone. Vull dir que així com el guitarrista dels Ramones no fa un punteig ni que el matin -ni falta que li fa, afegeixo, forma part del seu encant- Tex és d’una altra lliga. Concretament de l’escola Detroit dels killers Asheton-Williamson-Sonic Smith-Kramer, individus capaços de fer solos breus i explosius sempre al servei de la cançó i no a l’inrevés, no com altres grans guitarristes que sovint se’ls acaba anant la mà. Tek, en concret està espectacular al llarg de tot l’àlbum i els seus puntejos són magnífics (i els de Masuak, l'altre guitarrista), serveixin com a mostra temes com Anglo Girl Desire o, atenció a la traca final, Descent into the Maelstrom.

I llavors, quan decideixen donar-nos un respir del ritme trepidant de Radios Appear, apareixen els Radio Birdman psicodèlics, on el protagonisme va a càrrec del teclat de Pip Hoyle. Dos exemples primorosos: Man with Golden Helmet amb aquesta retirada al Riders on the Storm dels Doors i Love Kills, que no gosaria a qualificar de balada, però que passa per ser el tema més relaxat de l’àlbum i serveix per posar el contrapunt a un disc que és dinamita pura.

Living Eyes (1981). L'àlbum "pòstum"de Radio Birdman

Estava clar que per a una banda amb el potencial de Radio Birdman, Austràlia es quedaria petita (no parlo geogràficament, és clar). A principis de 1978 tot semblava perfectament dissenyat per al salt primer al Regne Unit i Europa i després una gira americana amb els Ramones. Sire va publicar una nova versió de Radios Appear -la coneguda com a Overseas Version, amb alguns canvis i algun tema regravat- per a tot el món i Radio Birdman va desembarcar al Regne Unit per a una llarga gira que havia de continuar per Europa amb els Flamin’ Groovies. La cosa es torça de bon principi pels problemes econòmics de Sire que els deixa penjats i pràcticament sense promoció abans de començar la gira. A més, la premsa britànica (tan particular, ella) bolcada en aquell moment amb el seu propi moviment punk, no accepta uns paios que estèticament no hi tenen res a veure -les grenyes estaven passades de moda a UK- i musicalment ells mateixos tampoc s’hi senten massa identificats amb aquella escena. Per acabar-ho d’adobar les relacions personals enmig d’una gira tan llarga es deterioren -la furgoneta amb la qual passen hores viatjant és batejada com “la furgoneta de l’odi”- convertint l’aventura fora de casa en un malson. Resultat?, l’habitual en aquests casos. Sense segell que els faci costat, un gira que no compleix les expectatives i les relacions personals fracturades al si de la banda: Cua entre cames i cap a casa.

No tot van ser males notícies. Durant aquells mesos de 1978 i al bell mig de la gira, Radio Birdman van passar pels Rockfield Studios, al país de Gal·les, i van enregistrar un bon grapat de temes. Donat que Sire mai va pagar per aquestes sessions, les cintes van quedar en una mena de llimbs. Gràcies a la insistència de Deniz Tek, les gravacions van ser parcialment recuperades i tres anys després, ja amb la banda dissolta, es publicava Living Eyes (1981) que ja us dic jo que si us agrada aquest Radios Appear, Living Eyes també us farà el pes.

Després de la desbandada, tots els membres de la banda van enrolar-se en diferents projectes musicals, però tothom sabia que en algun moment Radio Birdman tornaria a reactivar-se. Efectivament, redescoberts i reconeguts per les noves generacions, des de 1996 que la banda es reuneix regularment -amb alguns petits canvis de personal- per tocar arreu del món i recollir l’èxit i els diners que els hi van ser negats al seu dia. Coses del negoci musical. En qualsevol cas, mai és tard per descobrir la música de Radio Birdman i Radios Appear és el disc ideal.

Bifurca