Use Your Illusion I i II

Use Your Illusion I i II (Geffen 1991)

Guns N’Roses

La síndrome del segon disc. La prova de foc que suposa per a qualsevol banda afrontar-lo. Més encara si aquest ha de venir després d’un àlbum de debut que deu estar entre els discos més venuts de la història. Quan vaig parlar de Appetite for Destruction (1987) ja vaig dir que, tot i que els primers mesos l’àlbum no va despuntar especialment, la bogeria va esclatar un any després, l’agost de 1988 quan es va enlairar al número 1 de les llistes americanes. Portades a tot arreu, el vídeos de Welcome to the Jungle, Paradise City i sobretot Sweet Child of Mine en rotació constant a la MTV… El fenomen Guns N’Roses era ja imparable.

Havien passat quatre anys des d’Appetite i el segon disc no arribava. No compto, Lies (1988), perquè era un producte per guanyar temps, amb quatre temes acústics en una cara i l’Ep Live ?!*@ Like a Suicide registrat en fake live a la cara B. Faig un parèntesi per recordar un parell de coses. La primera, les regles del mercat eren diferents de com ho són avui, una nova banda que estigués quatre anys sense treure nou disc pràcticament era donada per morta. La segona, no existia internet i, per tant, no se’n tenia gaire notícia de l’activitat de les bandes i artistes, més que per publicacions escrites sovint fent-se ressò de rumors. Les notícies només eren per anunciar un nou retard en la publicació del nou àlbum; els rumors, que el disc podia ser doble, triple, deien alguns…

Un disc doble, arma de doble tall. Un altre tòpic, cert, però el cas és que, o tots els temes són de nivell o de seguida cau l’etiqueta d’irregular i que hi ha cançons que només són per completar minutatge, filler es diu en anglès. Per dir-ho ras i curt, és molt més fàcil tenir vuit temes bons per a un àlbum senzill que setze per a un àlbum doble. No sembla, però, que aquest risc tant artístic com comercial li tragués gaire el son a Axl Rose i companyia, perquè el setembre de 1991 el que va arribar a les botigues de discos no va ser un àlbum senzill, ni tampoc un de doble. El que es posà a la venda aquell disset de setembre foren dos àlbums dobles Use Your Illusion I i II, trenta cançons (bé, vint-i-nou, perquè van tenir els sants collons d’incloure en el segon àlbum una versió alternativa(?) de la infumable Don’t Cry), cent cinquanta minuts de música que estic convençut que en aquell moment tots els aficionats a la banda van donar per bons els anys d’espera.

No tinc la intenció en aquesta ressenya d’entrar a comentar tots els temes, ni tan sols crec que tingui cap sentit tractar aquest parell d’àlbums com dues entitats independents, tot i que es venien per separat. Sí, ja sé que és comunament acceptat que el primer té el material més dur i directe, i el segon més reflexiu i ambiciós, però la meva aproximació als Illusion és diferent. Tal com jo ho veig, es tractava de donar sortida de la millor manera a tota aquesta quantitat ingent de material sonor i tant un àlbum com l’altre contenen pinzellades de tots els pals que Guns N’Roses toquen en aquest nou cicle de fertilitat. Que un àlbum pugui estar decantat lleugerament cap a un estil o altre en funció de les cançons que finalment hi han anat a parar, no li dono major importància.

He de dir que Guns N’Roses van fer molt bé en no repetir la fórmula de Appetite For Destruction. Que una banda opti per no seguir el camí fàcil de l’èxit és sempre un punt a favor segons el meu criteri. Ara bé, no tot són flors i violes en aquesta innegable evolució (una de les paraules preferides dels crítics musicals) dels Gunners. Pel meu gust alguns dels temes que segueixen una ona similar al disc de debut són clarament sobrants d’aquella època. Garrulades com Back off Bitch (ehem) o Get in the Ring, on Axl insulta amb noms i cognoms periodistes musicals que s’han mostrat crítics amb la música i actitud de la banda no poden competir amb cap dels temes d’aquell primer àlbum. Tot i així, la banda demostra que continua en plena forma pel que fa a contundència, velocitat i bons riffs en temes com Right Next Door to Hell, Garden of Eden, Bad Apples (aquesta és pur Aerosmith dels setanta) o Pretty Tied Up. I després està el tema de les balades… Ho dic ja i així en trec el tema de sobre i passem a una altra cosa: No les suporto. Ha quedat clar? Tres balades, tres singles, amb els seus corresponents vídeos. D’aquests últims prefereixo ni parlar perquè em provoquen vergonya. M’importa una merda els bilions de visites que tingui November Rain i la dèria que li va agafar a Axl amb l’oncle Elton (John) -què ridícul està en aquest paper, amb les seves ulleres i el piano per a l’ocasió- no puc amb tanta nyonya ensucrada. I el mateix val per Don’t Cry, on per si no havíem tingut prou, encara hem d’aguantar al final vint-i-cinc segons on Axl allarga la veu en un innecessari intent de lluïment vocal. La llàstima és que la tercera balada en qüestió, Estranged, és un tema excel·lent, dels millors de tot el lot amb una guitarra pinkfloydiana i una estructura molt interessant. Dic llàstima perquè si l’escolteu mirant el vídeo -Axl és salvat de morir ofegat a l’oceà per uns dofins, podeu creure-ho?- pot arruïnar-vos el que us dic, un gran tema. El preu de la fama, sortir a la MTV amb balades ensucrades i vídeos pretensiosos i ridículs. Entesos, ja m’he quedat descansat.

Axl Rose i Slash durant la gravació del vídeo de You Could Be Mine

Algú pensarà que després d’aquesta estripada no tinc una gran estima pels Use Your Illusion. Doncs qui així ho cregui, s’equivoca, són dos àlbums magnífics. Si deixem de banda les consideracions anteriors (ja sabeu, balades nyonyes, algun tema en la línia de Appetite però en pilot automàtic i el pseudo rap My World que no serviria ni per una cara B de… bé, és igual) els discos tenen un bon grapat de temes excel·lents i, alguns d’ells estan entre el millor que mai han gravat Guns N’Roses. Els que sou més joves potser no ho vau viure, però aquell any es va estrenar Terminator II de James Cameron, un dels films top, futurista, acció, efectes especials acollonants… no us podeu imaginar l’excitació de sentir You Could Be Mine, el primer single de Use Your Illusion formant part de la banda sonora del film. Un tema increïblement bo, potent i amb un vídeo, aquest sí!, que, a més de captar el poder de la banda en escena, combinava imatges de la pel·lícula amb Terminator Schwarzenegger escanejant el local del concert a la recerca de l’objectiu. Una promoció perfecta. Un aperitiu espectacular.

Entre les novetats que presentaven aquests Illusion, a banda de l’evolució en el so, més ric, amb més profusió d’instruments i per què no dir-ho, més comercial també, i la inclusió de temes més llargs i més complexos, estava també la participació d’Izzy Stradlin com a veu principal. Doncs sí, el meu gunner favorit, guitarra rítmica i autor de cançons emblemàtiques (fins i tot li perdono la coautoria de Don’t Cry) del repertori de la banda, és qui canta en quatre temes: 14 years, Double Talkin’ Jive, Dust N’Bones i You Ain’t the First. Voleu que us digui una cosa?, pel meu gust entre els millors dels dos àlbums. D’acord, això de l’evolució no va gaire amb ell, en tot cas involució, però són temes deliciosament ancorats en el territori del blues, el rock dur i el country i que sonen a glòria. Encara hi ha un altre tema que no té a Axl Rose com a protagonista vocal, és el baixista Duff Mckagan qui s’encarrega de la veu solista a So Fine, i sí, és un altre tema esplèndid que a més està dedicat a la memòria de Johnny Thunders.

I que consti que amb això que dic no vull menystenir el paper d’Axl Rose i el de Slash. D’acord, el primer -sempre ho he cregut- pot arribar a ser una mica carregós, especialment quan abusa del to nasal o allarga massa els seus udols, però el paio està espectacular la majoria de vegades, la seva empenta és l’autèntic motor de la banda i la seva signatura està en els temes claus dels Illusion, fins i tot en solitari com en l’esmentat Estranged. I què dir de Slash, oblideu-vos de les seves poses, el barret i tota aquesta parafernàlia i centreu-vos en el que realment importa, la música. I aquí no hi ha gaire discussió, el seu talent amb les sis cordes és innegable i ho demostra al llarg de les més de dues hores de música que contenen els Illusion. Una cosa més -bé, dues- d’aquest parell: tots dos s’associen per signar Locomotive, una canonada funk amb un gran final on destaca el wah-wah de Slash. L’altra, Coma, potser el tema més ambiciós, deu minuts del malson de la sobredosi -batecs de cor i desfibril·lador inclosos- i constants canvis de ritme, amb passatges que em recorden a Metallica, per una banda, i a Jane’s Addiction per una altra. Sens dubte, un dels temes -un altre!- estrella de Use Your Illusion.

Axl i Alice Cooper, col·laborador de luxe a The Garden

Deixeu-me parlar una mica d’un parell de coses més dels Illusion. Les col·laboracions. Deixo de banda les del pobre Shanon Hoon (Blind Melon) perquè les meves orelles no són capaces d’identificar amb claredat els seus cors en les tres o quatre cançons on participa, però les altres dues són de primera. Alice Cooper, a The Garden, es menja a Axl Rose i la seva veu li dona al tema el tuf verinós que necessita. La segona, Bad Obsession -un dels meus temes preferits- compta amb l’harmònica i el saxo de Michael Monroe (ex-Hanoi Rocks, banda que Guns N’Roses reconeixen de gran influència) i és encara millor. I per acabar- sempre m’acabo allargant més del que vull- el tema versions. M’agrada molt el nervi que imprimeixen a Live and Let Die (original de Paul McCartney i els Wings) i a ells també, perquè durant els dos anys i mig que va durar el Use Your Illusion Tour, va ser un fix al repertori. I sobre Knockin’ on Heaven’s Door... Què voleu que us digui. La primera vegada que vaig sentir la versió que feien en directe, al concert del Ritz de Nova York al 88, vaig quedar bocabadat pensant hòstia quina interpretació tan potent, però al traslladar-la a l’ estudi penso que ha perdut alguna cosa pel camí. Deu ser que la versió en directe era tan bona que, no sé, el tractament a l’estudi no m’acaba de convèncer (que cony és aquest telèfon que sona enmig del tema?) però, vaja, tampoc desmereix gaire el resultat final.

La banda havia trigat tant a enllestir els àlbums que la gira havia començat sense que Use Your Illusion es trobés encara a les botigues. L’inici del tour no podia ser més caòtic, la banda estava submergida en un núvol opiaci i Axl fora de control provocant incidents -el més greu a St. Louis on va saltar sobre un fan que l’estava fent fotos i posteriorment abandonant l’escenari amb el resultat de suspensió de concert i aldarulls- a dojo. Steven Adler, bateria original, havia estat despatxat l’any anterior per les seves addiccions (no és broma, de fet només està acreditat al tema Civil War) i Izzy Stradlin diria prou el novembre de 1991 -només dos mesos després de la publicació dels àlbums- tip de l’ambient malsà que s’hi respirava dintre la banda. Sempre he pensat que aquell fou l’inici del final de Guns N’Roses com a banda malgrat l’èxit del tour que finalitzà el juliol de 1993. D’aquí en endavant la banda no seria més que una joguina en mans d’un trastocat Axl Rose que acabà fent fora tots i cadascun dels membres originals.

No, no és la meva entrada, tot i que vaig ser-hi aquell dia de juliol de 1993

No cal ni parlar de la milionada d’exemplars que es van vendre, una barbaritat. Recordo i conservo algunes ressenyes i crítiques de Use Your Illusion i l’entusiasme generalitzat davant la publicació d’aquest monumental llançament. Alguns crítics es van passar de frenada, comparant-los amb obres mestres com Exile on Main Street i Physical Graffiti. No els culpo, sempre cal la perspectiva del temps per jutjar l’obra d’un artista, però ara que han passat trenta-dos anys i escolto aquests dos àlbums allunyat de tot aquell soroll mediàtic de l’època em reafirmo en la primera impressió que vaig tenir el dia que en arribar a casa amb els cds sota el braç i els vaig fer sonar: Brillants, excessius, i a voltes genials. Per cert, he llegit que s’ha posat a la venda aquests dies edicions deluxe d’aquests àlbums. Com és habitual, una remasterització amb l’afegit de temes en viu de la gira corresponent. Res de nou, a no ser que encara no tingueu els Use Your Illusion per casa. En aquest cas…

Bifurca