Suicide

Suicide (Red Star Records 1977)

Suicide

16 de juny de 1978. Club "L'Ancienne Belgique". Brussel·les. Tot està preparat per a un concert de la gira europea d'Elvis Costello; abans, però, actuarà el grup de suport. Els assistents no acaben d'acceptar del tot (per dir-ho finament) el minimalisme instrumental de la banda —ni guitarres, ni baix, ni bateria— i, ja des de la primera cançó, reaccionen amb una considerable divisió d'opinions. La situació no millora amb el pas dels minuts i la tensió entre els dos músics i l'audiència augmenta fins al punt que, poc després de començar l'última peça del repertori (la dramàtica Frankie Teardrop), davant la impossibilitat d'interpretar-la normalment, el cantant —que ja havia tingut un parell d'intercanvis de paraules amb alguns individus— regala als apassionats espectadors un expeditiu "SHUT THE FUCK UP!!! This is about Frankie!!!". Els ànims, però, no es van calmar gaire i els dos músics, sense aconseguir completar el tema, decidiren d'acabar l'actuació i van haver de sortir de l'escenari cames ajudeu-me per a escapar de la pluja d'objectes que començaven a rebre. El públic belga acabava de conèixer els Suicide.

Formats el 1970, Suicide (membres: el cantant Alan Bermowitz, més conegut com a Alan Vega i molt influït per Iggy Pop i Elvis Presley, i el teclista Martin Rev, de nom real Martin Reverby i amb gustos pròxims al jazz de Thelonious Monk i Cecil Taylor) s'havien conegut dos anys abans al centre MUSEUM: The House of Living Arts, un local obert a Nova York amb una beca del State Council of the Arts i que va esdevenir una espècie de punt de trobada d'artistes de la ciutat, alternatius o ja consolidats —Andy Warhol s'hi havia deixat veure— on, a més, feien de vigilants per a intentar mantenir el recinte sota control; Alan Vega hi havia actuat amb un grup d'electrònica primitiva i havia descobert l'aleshores bateria Rev durant una actuació de la seva pròpia banda —Reverend B— també al mateix local. Tots dos eren originaris de Nova York —Vega de Brooklyn, Rev es crià entre el Jamaica Queens i el Bronx— i, com que no tenien gaires recursos, feien servir el local com a base d'operacions per a compondre, assajar i actuar, però també per a viure-hi, ja que no tenien enlloc més on anar. Possiblement, aquestes dures condicions inicials i l'entorn en què es van criar van imprimir-se al caràcter dels dos membres i, com a resultat, els concerts de Suicide (sobretot els primers) no estaven pensats com a espectacles per a entretenir l'audiència. Segons deia el mateix Vega: "El públic ve als nostres shows per a divertir-se i escapar dels carrers, però amb nosaltres és com si no n'haguessin sortit".

Suicide: Alan Vega (amb un cigarret) i Martin Rev (amb ulleres de sol)

Al principi havien intentat funcionar amb una formació clàssica (amb Rev a la bateria i un tercer membre, un guitarrista anomenat Paul), però després de la sortida del guitarrista i sobretot quan Rev comprà una primitiva caixa de ritmes, els dos membres de Suicide van començar a intuir el futur so del grup. De mica en mica Suicide van esdevenir habituals de clubs com el CBGB o, sobretot, el Max's Kansas City: amb Peter Crowley (mànager d'aquest últim local després de la seva reobertura el 1975) els Suicide hi van tocar cada setmana i els oferí de publicar-los un tema a un recopilatori que volia organitzar amb material dels grups que hi actuaven; els Suicide van escollir una primitiva versió de Rocket USA, que després també seria publicada en format 7" (amb un altre tema anomenat Keep your Dreams) en una tirada molt reduïda. Marty Thau va sentir aquest single mentre sopava al Max's i es proposà d'aconseguir-los un contracte discogràfic entre els seus contactes. Però com que les seves gestions i les del seu amic i productor Craig Leon van ser improductives, decidí de fundar una discogràfica independent —Red Star Records— per a publicar-los el primer àlbum, que apareixeria al mes de desembre de 1977, any que va viure el llançament del disc Animals dels Pink Floyd... I dels debuts discogràfics dels Sex Pistols i dels Clash, bandes amb qui aquest primer disc dels Suicide tindria molts més punts en comú. De fet, si fem l'esforç d'imaginar-nos alguns d'aquests primers temes amb una instrumentació rockera tradicional, el resultat no és gaire diferent del so que habitualment definim com a punk; terme aquest últim, a propòsit, que els Suicide presumeixen d'haver popularitzat.

Però el que podem sentir a "The First Album" —disc enregistrat als estudis Ultima de Nova York, segons les versions, en quatre hores o en tres dies, perquè el pressupost no els permetria d'estendre's gaire temps més— és la caixa de ritmes i un orgue Farfisa prestat (i després comprat) sobre el qual Suicide i els productors, Craig Leon i el mateix Marty Thau, van acumular capes i més capes d'efectes fins a aconseguir un so cru, irreal, quasi oníric, i que serveix de contrapunt a l'histrionisme vocal (ajudat per l'ús ocasional d'un estrany eco per a remarcar estratègicament certes parts de la lletra) i escènic de Vega. Suicide ja tenien una certa experiència a l'hora de tocar tots aquests temes (des que havien començat a actuar al CBGB i al Max's) i això també explica la rapidesa del procés d'enregistrament. Descriure els resultats és tot un repte: Synth-pop primitiu? Punk electrònic? Ràbia cibernètica? Vosaltres decidiu.

Ghost Rider és la primera cançó del disc, amb un ritme accelerat, reminiscències dels Stooges i melodies senzilles d'orgue i baix que es repeteixen contínuament, mentre al damunt la veu d'Alan Vega canta una lletra dedicada al famós personatge de còmic en què es van inspirar per a triar el nom del grup (una aventura de Ghost Rider anomenada "Suicide Satan"). Rocket USA és una mena de relat d'un viatge suïcida d'una parella en cotxe per l'autopista, acompanyat de múltiples referències a drogues com el speed. Cheree, dedicada a una antiga xicota de Martin Rev i definida a la lletra com a "My black leather lady", és l'únic senzill publicat de l'àlbum, amb una melodia melancòlica i diverses frases en francès que sonen com una paròdia-tribut-exageració (trieu el que us faci més el pes) del famós Je t'aime moi non plus de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Pel que fa a Johnny, tocada amb una combinació d'acords i notes similar a la d'una cançó tradicional de rock and roll, ens parla d'un individu d'aspecte intimidador a la recerca d'amor, segurament en la seva variant física i de pagament; és el tema més curt de l'àlbum però també un dels més tensos, amb una lletra senzilla i repetida de manera obsessiva per Alan Vega. I just després ve Girl, com si Vega fos l'encarnació del Johnny de la peça anterior i hagués trobat la seva "girl" i intentés, entre gemecs i udols, seduir-la d'una manera gairebé sensual, impressió accentuada pel ritme més pausat de la caixa de ritmes, amb una melodia superposada quasi pròpia d'un cabaret.

Suicide en directe al CBGB's (1977)

La segona part del disc només té dues cançons, però si les cinc anteriors ja eren fenomenals, aquestes dues no abaixen el llistó... Sobretot si la primera és l'excepcional Frankie Teardrop (ja mencionada al primer paràgraf), que explica la trista història —basada en fets reals, a més— d'un jove de vint anys que ha de mantenir la dona i un fill i que està a punt de ser desnonat. Ja l'he qualificada al principi com a "dramàtica" i no penso donar-vos-en més dades perquè vull que l'escolteu i pareu atenció a la lletra, com avança la història i com l'explica... No, més ben dit com la viu —o, encara millor, com la pateix— l'Alan Vega. Només us diré que al final, quasi com si fos un míting o una manifestació de protesta, Vega s'adreça al seu auditori amb unes paraules que pràcticament inciten a la rebel·lió: "Come on, ghetto! We're all Frankies!!!". I, per a acabar, Che, on Vega desmitifica a la seva manera la figura del Che Guevara; les referències són clares ("wearing a red star / smoking a cigar").

Suposo que no us sorprendré si us dic que no va ser cap èxit comercial. De fet, l'actitud dels Suicide de no fer concerts amb intencions purament hedonístiques i escapistes feia que a Nova York no fossin gaire estimats; i ja no cal ni comentar la rebuda que van tenir a Europa a un festival a Metz (en llur primer concert al Vell Continent) o just després, fent de grup de suport en les gires d'Elvis Costello i The Clash. Així i tot, va rebre algunes crítiques favorables, principalment de publicacions britàniques, on el disc va ser més ben rebut que als EUA. Però (i aquest és un gran "però") l'impacte que ha tingut aquest disc i els Suicide mateixos en les següents generacions no es pot passar per alt. La llista de músics (contemporanis i posteriors) influïts per Suicide és llarguíssima i va des dels, diguem-ne, "sospitosos habituals" —és a dir: representants de diversos corrents de música electrònica, com ara D.A.F. o els Soft Cell, que van presenciar una actuació de Suicide a Edimburg— fins a músics de rock com Ric Ocasek (el líder dels Cars) o Bruce Springsteen. Sí, ho heu llegit bé: al Boss li agradaven els Suicide. Li agradaven tant que fins i tot interpretà en directe una versió de Dream Baby Dream —publicada com a single abans de l'aparició del segon disc l'any 1980— tocant un harmònium. L'admiració d'Ocasek pels Suicide el va portar a produir-los els tres discos següents; el so d'aquests tres àlbums i de l'últim (l'autoproduït American Supreme, publicat el 2002), gràcies a l'ús d'instruments cada cop més avançats, és més complex i més contemporani, però potser una mica menys aspre, menys personal; en definitiva, una mica menys "Suicide".

Suicide, el so electrònic del ghetto

Ja entrat el segle XXI, el segell Mute Records va reeditar els dos primers discos en format doble, amb alguns temes extra i un sucós segon CD ple de material inèdit o difícil de trobar; en el cas del primer àlbum, aquest material estava format per una sèrie de temes enregistrats durant un concert al CBGB i per aquella actuació al club L'Ancienne Belgique que havia acabat com el Rosari de l'Aurora, condensada en una pista única amb el significatiu títol de 23 Minutes Over Brussels (i que ja havia estat publicada pel mateix segell Red Star Records el 1978 en format flexidisc promocional amb una altra actuació en directe de la banda, aquesta vegada a París). Tots dos músics van alternar discos com a Suicide i material en solitari: Martin Rev publicà el més recent (Demolition 9) el 2017, any en què aparegué IT, l'últim àlbum d'Alan Vega, publicat a títol pòstum (tristament, havia faltat el 2016); des d'aleshores Martin Rev continua en actiu, fent concerts pel seu compte i mantenint viu el record dels Suicide.

Ah, i no us penseu que la parròquia de L'Ancienne Belgique va quedar més satisfeta amb l'actuació del cap de cartell, l'Elvis Costello; aquell dia devia estar poc animat i, entre que aleshores lluïa als escenaris un personatge esquerp i malhumorat i que havia vist el tracte que el públic oferí als Suicide, va fer un concert en edició ultrarreduïda de només trenta minuts, sense bisos. El públic, ja bastant esvalotat amb el tractament electrònic de xoc a què havien estat sotmesos al principi, reaccionà amb fúria i ràbia a l'imprevist final vandalitzant les instal·lacions del club. Va haver-hi llançament generalitzat d'objectes, fins i tot càrregues de la policia, amb gasos lacrimògens... A més, alguns assistents van intentar agredir els Suicide quan ja havien arribat al cotxe que els havia de transportar fins a París. Una nit memorable, oi que sí?

Dr. Sampler