Exile on Main Street

Exile on Main Street (Rolling Stones Records 1972)

Rolling Stones

Com que no he decidit fins a darrera hora tirar endavant una nova temporada del blog, he pensat que calia començar fort. Així que avui us parlaré de l’ÀLBUM, del MEU àlbum. He dit moltes vegades que em costaria un munt fer un llistat dels meus 10 discos preferits, hauria de rumiar molt; si la tria haguera de ser un únic àlbum, llavors no trigaria un segon a contestar. Seria Exile on Main Street.

Avui dia hi ha tanta informació sobre la gènesi, contingut i influència d’aquest disc que resulta quasi ridícul que jo comenci ara a donar dades que podeu trobar fàcilment googlejant. Trobaríeu més informació del que seríeu capaços de processar en mesos o anys. Així que el millor que puc fer en aquesta ressenya és parlar de la meva relació personal, de la impressió que em va causar l’àlbum quan tenia divuit anys i el que ha significat per a mi durant tot aquest temps que m’ha acompanyat.

Com una ressenya personal és quasi tot menys objectiva, ja us ho dic ara: Exile on Main Street és el millor àlbum de la millor banda de rock’n’roll de la història. Tal qual. Per tant, com dos i dos són quatre, ja us en podeu fer una idea de la magnitud, no de la tragèdia sinó de la grandesa d’aquest disc. Grandesa que ja anticipo que no tothom copsa la primera vegada que s’acosta a l’àlbum, com tampoc ho va fer la crítica musical al seu moment quan el va rebre amb una certa fredor.

No va ser el meu cas, quan a mitjans dels vuitanta del segle passat un amic em va presentar aquell vinil doble, d’estranya portada amb un collage de fotos curioses -el negre amb la boca plena de boles és sempre la primera imatge que em ve al cap-. Jo era un adolescent que coneixia els Stones de Tattoo You, Sticky Fingers i és clar, els singles més famosos com ara (I can’t get no) Satisfaction, Jumpin’ Jack Flash, Brown Sugar, etc. Una de les primeres coses que em van cridar l’atenció era que aquell disc no sonava gaire bé. El so era com apagat, fosc i en algunes cançons el volum dels instruments i de les veus pujava o baixava abruptament. Tampoc hi havia singles, aquells hits directes com Brown Sugar del seu anterior elapé, el de la cremallera, Sticky Fingers (1971) per no parlar dels més celebrats de la dècada dels seixanta.

A poc a poc vaig anar descobrint algunes coses que explicaven el perquè de tot plegat. La majoria dels temes no havien estat enregistrats en un estudi de gravació, no. Ho havien estat a Nellcote, la mansió que Keith Richards havia llogat prop de Niça quan els Stones van fugir cames ajudeu-me de la Gran Bretanya per eludir obligacions fiscals. En aquell cau s’hi van conjurar els Stones, músics convidats com Gram Parsons, Nicky Hopkins, John Lennon, escriptors com Burroughs, així com un munt de passavolants en la que estava inclosa una divisió de camells que riu-te’n tu de la French Connection. Una mena de portes obertes durant les vint-i-quatre hores del dia on gairebé mai van estar els cinc Stones a la vegada. D’aquesta manera, hi ha molts temes on toca qui hi era disponible en aquell moment, sovint intercanviant-se els instruments. Si no hi era Charlie Watts, se n’ocupava el productor Jimmy Miller de la bateria, si no hi era Wyman, era Richards qui es penjava el baix, i si no estava Richards -la seva drogoaddicció provocava moltes absències- entre Jagger i Taylor s’encarregaven de les guitarres. La idea era gravar quan apareixia la inspiració -havien aconseguit un estatus que els ho permetia-, no importava l’hora que fos.

Jagger i Richards a la cuina de Nellcote

He dit que a Exile on Main Street no hi havia singles. Bé, no és ben bé així. Primer perquè Rocks Off, el gloriós tema que obre el disc podria haver-ho estat perfectament, si no fos pels petits detalls del títol -col·loquialment orgasme- i perquè conté al·lusions, velades, però constants a l’heroïna, i delicioses frases sexualment explícites -la meva favorita “l’altra nit estava fent l’amor amb una ballarina, em sembla que no puc seguir-li el pas perquè s’escorre cada cop que fa piruetes a sobre meu”-. Imagineu l’impacte a un adolescent que, fascinat pel disc, compra un llibre amb les lletres traduïdes i llegeix això. Potser algú els va aconsellar que busquessin un altre tema més radiable -calia evitar la censura, donat que la paraula fucking també sortia- per promocionar l’àlbum.

O potser no. Jagger ha dit que en aquells temps ja no els era urgent un número u i és cert, gaudien d’independència i llibertat absoluta. I van triar com a single Tumbling Dice. Sí, un gòspel, això sí, gravitant sobre un riff universal -un altre- de Richards, però un gòspel protagonitzat per un faldiller i triler dels daus -”No tinc diners, només sisos, sets i nous, però tu podries ser la meva còmplice”- i uns cors femenins que t’elevaven del terra. El meu bagatge musical fins aleshores només em permetia saber sobre el gènere que era aquella música que els negres cantaven a les esglèsies. I ara venien aquests cabrons i em mostraven com una rock’n’roll band com ells et podien posar davant dels nassos cançons immenses que bevien directament dels espirituals. I això val també per a Loving Cup, I Just Want to See his Face -fosca com un ritual de vudú-, o la meravellosa Shine a Light (no feu cas als crèdits Jagger-Richards, és una composició de Jagger amb Leon Russell) una elegia al difunt Brian Jones que compta amb l’orgue de Billy Preston.

Venetta Fields, Clydie King, Shirley Goodman i Tami Lynn. Vull posar el nom d’aquestes artistasses que van fer els backing vocals a Exile on Main Street, com vull citar a Stu i a Nicky Hopkins per la feina als teclats. Però a qui cal destacar amb lletres majúscules és la secció de vents amb Jim Price a la trompeta i sobretot aquest saxofonista excepcional que fou Bobby Keys. Present en la majoria dels temes de l’àlbum, no n’hi ha paraules per descriure la seva portentosa actuació. Tots dos enriqueixen totes i cadascuna de les cançons on fan acte de presència. Una altra cosa que em van ensenyar els Rolling Stones, una banda de rock’n’roll ha de deixar els solos als guitarristes? No. Malgrat comptar amb un prodigi com Mick Taylor, és Keys qui excel·leix en els solos a l’acceleradíssima Rip this Joint, al swing de Casino Boogie i potser a les meves dues cançons preferides del disc: Sweet Virginia, un tema country (sí, una altra vegada Jagger i Richards m’obrien una porta que potser mai hauria traspassat) una bellísima entrada d’harmònica a càrrec de Mick, unes acústiques, una tornada que un cop l’hàgiu sentida mai més l’oblidareu i que cada cop que la sentiu entonareu “Come on down, Sweet Virginiaaaaa” i un solo de saxo que el meu cap pot reproduir nota per nota de tantes vegades com l’he escoltat. I què puc dir de Let it Loose? (l’altre dia preguntaven al twitter per 3 cançons favorites dels Stones i una de les que vaig esmentar va ser aquesta). Soul, no sé si elegant o de puticlub com deia un crític, però diria que Jagger mai ha cantat millor, un altre cop els sublims cors femenins (i Dr. John!) i una interacció entre la guitarra de Keith, la secció de vents i el piano de Hopkins me-mo-ra-ble.

La secció de vents, Price i Keys provant l'acústica dels soterranis de
Nellcote, mentre uns convidats es relaxen.

I de rock’n’roll i blues, què? Que, al cap i a la fi, estem parlant d’un àlbum dels Rolling Stones. Bé, gràcies. L’inici trepidant amb les ja esmentades Rocks Off i Rip this Joint, la immortal Happy, que Keith va pescar com diu ell en una tarda i a la nit ja l’havia enregistrada al soterrani de Nellcote amb els músics que havia trobat pul·lulant -ehem, Jimmy Miller i Bobby Keys, mateixos “horaris” que Richards-, i el boogie sense fre de Turd on the Run. Completen la potent secció de rockers All Down the Line, amb la slide de Taylor traient fum i sí amics, un altre riff que ens enterrarà a tots (cito a Richards: “guitar solos come and go, but riffs last forever”, ha quedat clar?) i el tema final de l’àlbum Soul Survivor. I el blues… Val a dir que a mitjans dels vuitanta no estava de moda, vull dir que ara fas un clic i tens a la teva disposició tots els artistes i discos del gènere; en aquella època, si no tenies un tocadiscos o una platina (doble, siusplau, que havíem de gravar tot el que arreplegàvem en cinta) no era fàcil accedir-hi. Però això sempre agrairé als Stones que em presentessin Slim Harpo a través de Shake Your Hips (no és difícil imaginar què va inspirar ZZ Top per fer La Grange) i sobretot a Robert Johnson amb Stop Breaking Down, tot i que amb tota la barra del món van acreditar el tema com Jagger-Richards (haurien de passar tres dècades perquè la justícia posés les coses al seu lloc). Ventilator Blues, aquest sí, un tema propi, no desentona en absolut al costat dels dos gegants del blues esmentats.

D’unes sessions caòtiques i anàrquiques com les de Nellcote -obvio episodis tètrics com un robatori d’instruments que va tenir lloc, o allò que va explicar Taylor que buscant el cable de la seva guitarra el va trobar al braç d’un convidat fent una altra funció- per força havia de sortir alguna cosa especial. Malgrat que l’àlbum va ser completat als Sunset Sound Studios de Los Angeles durant els mesos següents, és encara un misteri com Jagger va acceptar les mescles i la masterització, tant perfeccionista ell, amb què l’àlbum va sortir a la venda. Sempre que ha pogut ha parlat de la seva insatisfacció amb el resultat final i que, en fi, l’àlbum és bo, però sobrevalorat (!?). Personalment, en l’únic amb què puc coincidir amb ell, és que algunes cançons no semblen acabades, més aviat sonen com una jam on al final hi havia que tallar per algun lloc perquè tinguessin un minutatge assequible. I Richards? Kiz està orgullós del SEU disc, és el seu favorit i quan alguna vegada se li ha fet notar les seves absències i els problemes que va ocasionar a la banda a conseqüència de la seva dogodependència contestava que “essent un ionqui, vaig aprendre a esquiar i vaig escriure i enregistrar Exile on Main Street”.

Keith i Gram Parsons a la terrassa de Nellcote

I jo? Ja ho he dit abans. Gairebé quaranta anys després de ser presentats, el judici inicial no és que continuï intacte, és que ha anat a més. Els Stones i Exile on Main Street van obrir-me la porta a uns quants gèneres que, segur que hauria descobert més tard, però ells van ser els primers. Òbviament, hi ha alguns aspectes relacionats amb l’àlbum -parlo bàsicament de la mitologia viciosa associada- que me’ls miro d’una altra manera que quan tenia divuit anys, però el que és esencial, la música, la llibertat creativa, la riquesa estilística continuen intocables. Fa una dècada va haver-hi una reedició amb una nova mescla i alguns temes inèdits i, sabeu una cosa?, encara no l’he escoltada, potser algun dia, però realment no la necessito. Exile on Main Street va ser concebut en un temps i en unes circumstàncies determinades i del resultat, pel que a mi respecta, no cal tocar ni una coma. I dels temes extres, si voleu en parlem un altre dia -alguns ja estaven en bootlegs amb altres títols- però, francament no m’interessa que un Jagger de setanta anys posi la seva veu actual sobre gravacions de fa quaranta. Sí, soc així d’ortodox, no hi puc fer més.

Entesos, fins aquí. No sabeu com m’he hagut de contenir per no escriure una ressenya el triple de llarga de la que ha sortit al final. I és que un no té cada dia el plaer d’escriure sobre la millor col·lecció de cançons mai publicada en un àlbum.

PS. De vegades poso enllaços en els títols de les cançons, de vegades no. En el cas d’avui és gairebé obligatori, perquè molts dels temes contenen imatges del procés de gravació a Nellcote i del tour que la banda va començar després de la publicació de l’àlbum. Gaudiu.

Bifurca