Gary Numan
Tots, qui més qui menys, hem tingut un moment revelador a les nostres vides; aquell moment en què descobrim qui som, què ens agrada, què volem ser (o en què descobrim qui no som, què no ens agrada o què no volem ser, que d'aquests també n'hi ha). O, com en el cas del músic que ens ocupa, dos. El seu primer moment revelador el va tenir un dia en què, quan era a un estudi d'enregistrament amb el seu grup, va descobrir un sintetitzador que una altra banda s'hi havia deixat; concretament, un MiniMoog. Perquè us en feu una idea, entrar al món dels sintetitzadors a través d'un MiniMoog és com si, l'endemà d'haver aprovat l'examen del carnet de conduir, us diguessin que teniu un Ferrari F40 a la vostra disposició a un circuit de curses per a fer-hi pràctiques i que tots els hipotètics desperfectes els cobrirà una companyia asseguradora. La qüestió és que, inspirat per les possibilitats sonores de l'instrument, el nostre músic decidí de reescriure les cançons que havia compost perquè també tinguessin parts de sintetitzador.
Aquest músic és Gary Numan (pseudònim de Gary Webb), líder del grup Tubeway Army, que havia format amb el seu amic Paul Gardiner al baix i, a la bateria, primer Jess Lidyard i després Cedric Sharpley; Numan, gran aficionat a la literatura i a les pel·lícules de ciència-ficció, era el cantant, guitarrista i compositor (i, després del moment revelador, també teclista) de la banda. Després d'editar uns senzills al segell Beggars Banquet amb un so més convencional, els teclats es van fer un petit lloc al primer disc de llarga durada (anomenat simplement com el grup). Poc després apareixeria Down in the Park, molt més electrònic i primer tema famós de Numan, tot i que no arribà a entrar a les llistes d'èxits; sí que hi entrà (arribant ni més ni menys que al número 1) el senzill Are 'friends' electric?, amb una lletra inspirada en la novel·la de Phillip K. Dick Els androides somien xais elèctrics? (en què està basada la pel·lícula Blade Runner); l'àlbum on surten tots dos temes, Replicas (1979), també va tenir el mateix ascens meteòric i arribà al número 1. I, per a continuar la ratxa d'èxits, aparegué The Pleasure Principle a finals d'aquest mateix any, un àlbum en què la radicalització sintètica que havia mostrat Numan aniria un pas més enllà. Fins aleshores havia combinat una dosi creixent d'elements electrònics amb instrumentació tradicional -prenent com a referència els tres primers àlbums dels seus idolatrats Ultravox-, però per a aquest disc Numan decidí d'aparcar puntualment les guitarres i concentrar-se en els teclats i els pedals d'efectes, mantenint (això sí) la secció rítmica intacta.
El quadre de René Magritte "Le principe du plaisir" |
Deixant de banda consideracions més profundes, us diré que a mi The Pleasure Principle (nom agafat d'un quadre del pintor surrealista belga René Magritte, que també serví d'inspiració per a la portada) em fascina. Ja des de l'inici, amb l'accelerada peça instrumental Airlane, que ja des del principi ens sotmet a una tempesta musical amb Numan tocant el Polymoog per a atacar la melodia principal i els hi-hats de Sharplay marcant el ritme amb un estil pròxim al disco, i Metal, les memòries d'un home-màquina que té por dels "enginyers líquids" i que voldria ser humà, com si fos una mena de Bicentennial Man. Són dues de les cançons més valuoses del disc, sens dubte, però és que tot l'àlbum sencer és rodó. Qui conegui una mica la trajectòria de Numan destacarà directament Cars com el gran èxit del disc, i no li faltaran raons per a dir-ho: el seu bombollejant inici que ens manté expectants, la irrupció de la bateria, les notes d'un Minimoog que semblen pensades per a una guitarra elèctrica (si no us ho creieu, escolteu la versió que en van fer els Fear Factory) i, novament, una melodia que es queda enganxada per sempre més al cervell de qui la sent; no és estrany, doncs, que amb aquesta cançó Numan també aconseguís arribar al número 1.
Gary Numan i el Ferrari F40 dels sintetitzadors |
Un altre element que tenen en comú quasi totes les cançons del disc és la presència d'una part instrumental que fa el paper de tornada, com també mostraven els primers temes dels OMD i que beu directament de la influència de Kraftwerk. Però si bé els protagonistes dels àlbums del quartet de Düsseldorf són màquines i (es podria dir que) orgulloses de ser-ho, les màquines del disc de Numan són quasi humanes, admiren els humans, pateixen com si fossin humanes... I els humans que hi apareixen són plens d'inseguretats (com Numan expressa en el tema Conversation: els seus dubtes com a intèrpret i la seva capacitat de donar al públic el que n'espera) o enginyers subterranis, plens d'odi i ressentiment per mantenir un món on no poden participar (Engineers). I, finalment, Tracks se situa entre els dos mons lírics de l'àlbum (humanitat i ciència-ficció) i suggereix l'intercanvi entre persones de diferents períodes històrics, fent un viatge a través del temps.
Cars, el segon senzill número 1 de Numan al Regne Unit |
Aquest èxit vingué acompanyat d'una part fosca. Si bé Numan no és el primer músic que s'ha hagut d'enfrontar a la composició d'un nou disc amb la pressió de ser una estrella i totes les expectatives que se'n deriven, en el seu cas va ser especialment complicat; una personalitat sensible (pateix una forma lleu de la síndrome d'Asperger) i amb dificultats per a pair les crítiques negatives (cal dir que, sobretot al principi de la seva carrera, la majoria dels crítics s'acarnissaven amb ell) i el rebuig d'una part dels seus companys de professió (Yes van "dedicar-li" la cançó White Car en honor a l'hàbit de Numan de passejar-se per Londres amb el Chevrolet Corvette blanc que li havia regalat la discogràfica) van fer que, només un any després i tot just havent publicat l'àlbum Telekon, declarés que abandonaria els escenaris quan hagués acabat la seva gira de presentació. Enmig d'aquesta "reclusió" voluntària, Numan publicaria el 1981 el meravellós Dance; tanmateix, quan aparegué I, Assassin (1982) Numan ja havia començat a reconsiderar la seva retirada parcial i va fer una minigira per a promocionar-lo, i amb Warriors (1983) el retorn va ser definitiu. Però aleshores la seva legió de seguidors -anomenats Numanoids- ja s'havia reduït molt, en una tendència que, malgrat alguns èxits esporàdics, continuaria amb el pas dels anys -mentre el seu estil evolucionava gradualment cap a una espècie d'electro-funk-pop, no gaire diferent del que proposava Prince- fins a tocar fons el 1992 amb l'edició de l'àlbum Machine + Soul. Però...
My Name is Ruin, del disc del 2017 Savage (Songs from a Broken World); tot i que, ben mirat, de "punts àlgids" n'hi ha a cadascun dels seus discos. En les seves noves gires, com no podia ser d'una altra manera, Numan recupera alguns dels temes més famosos d'aquesta època, com ara Airlane, Metal o, evidentment, Cars.
I a partir d'aquí vingué la resta: el reconeixement de la crítica, el favor del públic... I el respecte dels seus companys, que han reconegut la seva influència de moltes maneres diferents: Basement Jaxx construiren el superèxit Where's your head at? samplejant un tros de la melodia de M.E., les Sugababes publicaren una versió de Freak like me (de l'Adina Howard) sobre la base del primer número 1 de Numan -Are 'friends' electric?- fent un curiós mashup, els Nine Inch Nails tocaren en directe una versió de Metal amb la col·laboració vocal del seu propi compositor... Fins i tot Fear Factory -com comentava al principi- han enregistrat una versió de Cars amb moltes guitarres, seguint l'estil propi d'aquest grup de metall industrial. Encara en podríem trobar més exemples, però, per si us interessa la meva opinió, l'expressió definitiva d'aquest recuperat respecte és al magnífic programa especial del 2001 Top Ten Electropop Pioneers (programa de visionat obligatori i que us porto aquí); la secció corresponent al músic londinenc de qui ens hem ocupat avui -i que hi apareix al número 7- té una introducció de Moby on diu el següent: "És difícil dedicar-te a la música electrònica i no ser un fan del Gary Numan". Sàvies paraules, Moby. Sàvies paraules.
Dr. Sampler
Anava a dir que no coneixia a Gary Numan, però no és veritat. Vull dir que conscientment no és un artista que tingui "controlat" però és clar que coneixia Are "friends" electric?, i és clar que conec aquest Pleasure Principle. No l'àlbum sencer, però temes com Metal, Cars i Complex els he reconegut immediatament. No m'estranya que Trent Reznor citi a Numan com a inspiració, només cal escoltar temes com Films per adonar-se que The Downward Spiral li deu molt. Jo també opino que precisament Films és el millor de l'àlbum, encara que molt disputat amb Cars. Per cert, és una guitarra el que sona cap al final de Conversation? i una altra cosa, no t'ha recordat mai la veu de Black Francis (o Frank Black) líder dels Pixies a la de Gary Numan?
ResponEliminaEn fi, gràcies, Dr. Sampler per una altra fantàstica ressenya de música electrònica o synth pop, o... i espero continuar comptant amb tu per donar varietat al blog en aquesta nova temporada que tot just comencem.
Celebro que t'hagi agradat la ressenya... I també celebro que estiguem d'acord a l'hora de considerar "Films" com la millor cançó del disc. És curiós el comentari que fas del Trent Reznor; aquí hi ha hagut influència en els dos sentits, ja que d'una banda "Head like a hole" (del primer disc dels NIN) té un aire als DAF i al material que Numan havia publicat en aquells anys, i d'altra banda el renaixement de Numan a mitjans dels 90 també li deu coses als NIN. Curiós cas de simbiosi musical.
ResponEliminaDesprés de tornar a sentir "Conversation" diria que cap al final el que se sent és la percussió sintètica del Minimoog agafant més protagonisme i un Polymoog amb diverses pistes superposades, però no són guitarres (tot i que ho poden semblar). El Frank Black i els seus Pixies només els he seguit "de cua d'ull" i, per tant, els conec poc; he trobat una cançó (Headache, del 1994: https://www.youtube.com/watch?v=ytQhL0-3FtM) on es veu l'estil interpretatiu del Frank Black, més apassionat que el Gary Numan però sí, amb algunes similituds. I, com es pot veure al vídeo, el Frank Black també hi apareix assegut davant d'una taula. No m'atreviria a dir que això sigui una referència a la portada de The Pleasure Principle però m'ha cridat l'atenció.
I bé, ja saps que mentre trobis interessants les meves ressenyes, continuaré col·laborant al blog. Salutacions i fins la pròxima!
He, he, he, ja tindria gràcia que Black Francis cités algun dia Numan com a influència -això de la taula-, però ves a saber, els camins de la música, com els del senyor, són inescrutables. Continuo pensant, però, que encara que sigui una curiositat, tenen un timbre de veu molt similar.
EliminaTé sentit això que dius de la influència mútua. No seria la primera vegada que un artista, diguem-ne emergent, reivindica figures del passat i aquests ho veuen com un estímul que va revifar la seva carrera. El mateix Bowie -que ja sabem que tot ho aprofita a benefici propi- durant els noranta va saber tornar a situar-se en el "candelabro" quan gent com el mateix Reznor o, ves per on, en Black Francis l'honoraven.
I tant que continuo comptant amb tu. Fins a una altra.
Benvolgut Dr. Sampler,
ResponEliminaMoltes gràcies per introduir-me la música de Gary Numan a través de tan extraordinària entrada. La música, que no la figura, que fa un munt d'anys tenia controlada, no així la seva música. És curiós com hi ha artistes que veus sovint als prestatges musicals, i en aquest cas, en Gary Numan l'he vist molts anys a la zona d'electrònica, industrial, etc, però que no m'han atret mai pel simple fet que no vaig viure en persona cap èxit d'ell. Em passa amb aquest i amb un altre artista, un contratenor inclassificable, un tal Klaus Nomi, que a finals dels 70s va irrompre, tot i que poc després d'adquirir certa notorietat va morir de SIDA l'any 1983.
En el cas de Numan, a més, ha fet una carrera amb un munt de material, que exemplificava el prestigi i l'estatus que va adquirir. Suposo que inconscientment escoltaria "Cars" en el seu moment, però no amb la intensitat, per exemple,vaig veure i sentir els discos els discos i les cançons dels OMD els anys 1980 i 1981 o els The Human League o Softcell, que em van fer com una mena de pantalla per escoltar altres artistes.
Ara veig que en el cas de Numan i aquest disc tan rodó va ser un error garrafal per a mi, no parar-hi atenció. Mai no és tard quan la dita és bona, i aquesta ho és, i molt, un àlbum molt rodó, temes instrumentals valuosos, interludis que donen pas a una veu arquetípica de l'època (no arribo, jo, a les vostres comparacions amb Francis Black/Black Francis) i sí, un magnetisme i un disc que ja no se m'escaparà del radar com a insigne, i que penso que de l'ingent treball de Numan, cap altre no el podrà superar, un cop l'he escoltat. Més de quatre dècades i amb empenta i petjada. No tothom ho pot dir. Dels temes, a banda de "Cars", magnífic, m'ha quedat molt al cap "Conversations". Seguint el teu article, i a tall de curiositat, dir-te que fa pocs dies vaig escoltar un cd que tenia per casa que va editar l'empresa de vehicles Chevrolet (n'hi ha dos, que recullen, a través d'artistes pop-rock-country), temes vinculats amb la cèlebre marca, i curiosament, en el que tinc, figurava una versió de "White Car", però no era la de Yes, era d'un altre grup per a mi desconegut. En fi, una serendípia més que es dona.
Moltíssimes gràcies doncs, per aquesta (necessària) masterclass sobre Gary Numan, i el seu més reconegut treball, segons sempre. Fins un altra ocasió, que ens continuïs regalant les oïdes amb els "bits" a què ens tens acostumats. Una forta salutació per a tu i per a Bifurca. Xavi G.
Gràcies com sempre, Xavi G., per les amables paraules que em dediques. M'alegro d'haver-te fet descobrir una petita porció de la música del Gary Numan (tot i que potser és la porció que conté les seves obres més recordades).
EliminaÉs probable que durant l'època en què va ser publicat el disc sentissis algun cop a la ràdio "Cars", que era i és el seu tema estrella (si bé per a mi "Films" és encara millor) però si competia per la teva atenció amb el material dels OMD (que van tenir molt d'èxit amb "Enola Gay"), Soft Cell ("Tainted love" devia sonar a tothora) o The Human League (sorpresa, sorpresa) és comprensible que no et quedés gravat a la memòria. Ara no en tinc dades a mà, però no sabria dir si a les nostres contrades "Cars" va tenir un èxit comparable al d'aquests altres grups; al cap i a la fi, quan vaig fer la immersió definitiva al món de la música electrònica, els OMD i The Human League em sonaven, però el Gary Numan el vaig descobrir més tard. Quant als CD de cançons que mencionen els Chevrolet, vols dir els "Chevrolet Legends"?
Si tens curiositat per la resta del material del Gary Numan, té molts altres treballs recomanables (com ara "Dance", que he comentat breument; un disc més eteri i tranquil però també amb grans temes); estic d'acord amb tu, però, que The Pleasure Principle és el número 1 merescut de la seva discografia, per accessibilitat i qualitat del material.
Salutacions i fins a la pròxima ressenya!