King of the Delta Blues Singers

King of the Delta Blues Singers (Columbia 1961)
Robert Johnson

Aquesta és una història feta amb el material amb què es forgen els somnis. Ja em pedonareu la petulància de citar a Sam Spade, el detectiu interpretat per Humphrey Bogart a El Falcó Maltès (1941), però l’ocasió s’ho val. Com es diu ara, acompanyeu-me en aquesta fascinant història.

Robert Johnson és l’artista de blues més important que mai ha existit. El més influent i el més decisiu per l’esdevenir no només del blues, sinó del rock’n’roll. Potser de pares n’hi ha uns quants, però posats a parlar tant en termes genealògics com estilístics és de justícia dir que Johnson és l’avi d’allò que un dia fou considerada la música del diable.

Vaja, ben aviat ha sortit el Maligne. Estic segur que molta gent coneix aquesta història sense haver sentit una sola cançó de Robert Johnson. No és estrany, d’aquesta versió blues de la llegenda de Faust, és a dir del pacte que Johnson va fer amb el diable en una cruïlla de camins a canvi de ser dotat amb talent i èxit se n’han fet pel·lícules, documentals i bibliografia diversa. Abans que aquesta ressenya derivi cap a l’ocultisme i el satanisme deixeu-me dir que em compto entre els que no creuen ni mitja paraula de tota aquesta història. Però tota llegenda, i la vida i obra de Robert Johnson ho és, necessiten també d'aquests elements per perdurar.

Gràcies a la tasca ingent d’investigadors i biògrafs s’ha pogut reconstruir part de la vida del nostre home. Bàsicament, a través de la tradició oral i testimonis que hi eren. Estalvio detalls que podeu trobar fàcilment a les viquipèdies de torn i em centro en aquells que considero que expliquen millor el tema de la ressenya d’avui. Som a finals dels anys vint al sud l’Amèrica profunda, a les riberes del Mississipi i un net d’esclaus, gairebé un adolescent sense cap formació i, en paraules dels bluesmen que el van conèixer com Son House o Wilie Brown, un músic mediocre amb qui freqüenten, desapareix de la circulació. Mesos després, reapareix amb una tècnica guitarrística que supera de llarg els seus col·legues més veterans i unes lletres amb una qualitat literària que no quadren en absolut amb el que se suposa pot escriure un jove d’encara no vint anys i de la seva condició social. La llegenda està servida.

Un elegant Robert Johnson es fa retratar
de manera professional vestit per a l'ocasió.

De fet, Johnson insinua el seu pacte amb el diable en les lletres d’algunes de les seves cançons, encara que tampoc ens ha d’estranyar perquè l’imaginari del mal, d’una manera o altra, sempre ha estat present en el blues. Però Johnson parla amb una familiaritat com mai s’havia sentit abans: “Aquest matí quan vas trucar a la meva porta / Vaig dir-te, hola, és hora de marxar/ Jo i el diable, caminem l’un al costat de l’altre” canta a Me and the Devil Blues. “Vaig anar a l’encreuament de camins / li vaig demanar al Senyor, pietat, salva la meva ànima…/ però em vaig quedar esperant/i és la negra nit la que m’atraparà aquí” a Crossroads, potser el seu tema més conegut i versionat (el punt exacte, la cruïlla en qüestió continua, com tantes altres coses referents a la vida de Johnson, sent tema d’aferrissat debat entre els estudiosos). Chris Robinson, líder dels Black Crowes i gran aficionat al blues i la seva figura, sempre ha tingut clar que quan Johnson parla de diable en les seves cançons era perquè d’alguna manera formava part de les seves vivències, no com una broma per espantar nens.

Bé, doncs, ja tenim un Johnson virtuós del blues i rodamon que va d’aquí a allà, oferint els seus serveis a qui el vulgui contractar, o simplement tocant a les cantonades i recollint els diners amb el barret. I ho fa no només a l’àrea del Delta del Mississipi, sinó que s’ha pogut acreditar que va viatjar arreu del país, Chicago, Califòrnia, Detroit, Nova York fins i tot Canadà. No us penseu que, d’acord amb el que esteu llegint, Johnson era el príncep de les tenebres, un ésser solitari i asocial; No, els que el van conèixer sí que parlen d’un individu certament especial, però amb un caràcter amigable, bona planta, una mena de dandy al qual li agradava vestir de manera elegant i un seductor. Cosa, aquesta última, que li resultaria fatal. Ja arribarem a això, paciència. Aturem-nos primer al moment en què, amb vint-i-cinc anys, se li presenta l’oportunitat d’enregistrar la seva música.

Cinc són les sessions de gravacions documentades on Johnson grava un total de 59 peces. Avui dia s’han recuperat 42 (les 29 cançons “originals” i 13 versions alternatives) i queden perdudes -qui sap si per sempre altres 17-. Les tres primeres sessions tenen lloc a una habitació de l’Hotel Gunter de Sant Antonio, Texas els dies 23, 24 i 25 de novembre de 1936. Les dues darreres, sis mesos després, als estudis de gravació Vitagraph a Dallas el 19 i 20 de juny de 1937. Unes quantes d’aquestes cançons foren publicades en format 78 r.p.m.(una cançó per cara) en vida de Johnson -Terraplane Blues va tenir un èxit més que acceptable en vendre 10.000 còpies- i altres en els mesos posteriors a la seva mort, l’agost de 1938. Després, amb el material aviat descatalogat, el silenci…

Fem ara un salt endavant en el temps de vint-i-tres anys. A instància de John Hammond -personatge clau de la música americana, productor i descobridor de talents com Billie Holiday, Bob Dylan, Aretha Franklin o Bruce Springsteen per nomès citar uns quants- el segell Columbia compila setze temes de Johnson i els publica per primera vegada en un elapé, King of the Delta Blues Singers. Hammond li passa al debutant Bob Dylan una còpia i aquest aqueda astorat. De les moltes coses que ha dit Mr. Zimmerman respecte a Johnson em quedo amb aquesta “si no haguera escoltat aquell disc de Robert Johnson, hi hauria centenars de frases de les meves cançons que no haguera escrit mai”. Més tard es faria retratar a la portada dei seu Bringin’All back Home (1965) amb, entre altres objectes, el disc de King of the Delta Blues Singers.

Recreació de la "trobada maligna". A la dreta, l'actual cruïlla
de Clarksdale, un dels llocs que es disputa aquest honor.

Arribats a aquest punt i abans de continuar convé que us digui que, si mentre esteu llegint això sentiu la curiositat d’escoltar l’àlbum i la vostra és la primera aproximació a aquest material, heu de tenir en compte un parell de coses. No espereu enregistraments d’alta fidelitat, d’acord? El so és pobre, al cap i a la fi, estem parlant de gravacions de fa gairebé un segle. Ni separacions de canals, ni estèreos, ni elèctrics solos de guitarra que vindrien dècades després. Es tracta d’un paio amb la seva guitarra, un micròfon i una gravadora i, si afineu molt l’orella, potser sentireu l’acompanyament rítmic que es fa amb el peu. I sabeu què? Déu n’hi do l’experiència que suposa sentir per primera vegada l’espectral veu de Johnson, les impostacions de la veu, la càrrega emocional, els falsets, la varietat de registres que fa que hom pensi si és la mateixa persona que canta, no ja en tot el disc sinó de vegades en un mateix tema. Preneu-vos la molèstia d’indagar una mica en les lletres i descobrireu un poeta turmentat pels seus dimonis interiors i drames personals, que li canta a l’amor i al desamor -la tristor de Love in Vain-, al sexe, a la infidelitat i l’adulteri -l’expressivitat de Come on my Kitchen posa els pèls de punta- a les penúries però també la llibertat del rodamon -Stones in my Passway, Travelling Riverside Blues…- i sempre present el temor a la figura d’un ésser superior, sigui aquest Déu o el Diable -Hellhound on My Trail, Me and the Devil Blues…-. Temes, d’altra banda, recurrents en el blues, però expressades amb precisió poètica i metàfores d’una qualitat literària molt superior als seus contemporanis.

He parlat abans de la impressió que la música de Johnson causa en el jove Dylan, però on King of the Delta Blues Singers impactà com un meteorit fou en una generació d’imberbes britànics que quedarien marcats a foc per sempre més per la música i les lletres del bluesman. Gràcies a la feina de pioners com Alexis Korner i John Mayall, coneguts com a pares del blues britànic, bullia a Londres una escena de joves talents musicals que havien vist la llum escoltant aquesta música, sobretot artistes com Muddy Waters (potser el millor deixeble de Johnson), Howlin’ Wolf o B.B. King; Moltes cançons, gràcies als noms esmentats, ja eren conegudes, però ara tenien l’oportunitat d’acudir a les fonts originals. Adolescents que agafaven la guitarra com ara Eric Clapton, Keith Richards, Peter Green, Jimmy Page, o aprenents de cantants com Mick Jagger, Robert Plant -que en directe amb Zeppelin sempre s’ho feia venir bé per afegir la línia “esprem la meva llimona fins que el suc me’n vagi cama avall” present a Travelling Riverside Blues- i un llarguíssim etcètera suaven ara per reproduir aquestes cançons i la increïble tècnica del seu creador. L’estil innovador, les diferents afinacions, la tècnica del bottleneck per exemple a Ramblin’ on My Mind… Keith Richards va comentar una vegada que semblava que Johnson tenia tres braços i Clapton va dir que necessitaria mesos per fer una versió digna de Hellhound on my Trail; a més, Johnson era capaç de cantar al mateix temps que executava els passatges instrumentals més complexos… tot això unit a l’àura i misteri d’un artista del qual gairebé res se’n sabia i ni tan sols se’n tenia cap imatge, cap fotografia. Parlant de fotografies, que sapigueu que només existeixen tres de verificades. La primera no es va publicar fins al 1986, la segona tres anys més tard i la darrera fa només tres anys, el 2020. Una ullada ràpida permet posar “llum a la foscor”, almenys parcialment, per explicar la seva habilitat a la guitarra. Observeu els seus dits, particularment a la foto on surt fumant. Són quilomètrics.

Les tres fotos conegudes de Johnson. Fixeu-vos en la llargada dels seus dits.

Faig un salt enrere un altre cop i anem acabant. El cas és que Robert Johnson podria haver acabat tenint un reconeixement d’estrella si la fatalitat no s’hagués interposat. El mateix Hammond, productor i descobridor de talents fou a la recerca de l’esmunyedís bluesman amb la intenció que participés en el festival Spirituals to Swing que s’havia de celebrar al prestigiós Carneggie Hall de Nova York el desembre de 1938. Johnson havia de compartir escenari amb celebritats del moment com el pianista de jazz Count Bassie, el saxofonista Lester Young o el cantant Big Joe Turner. Hammond va arribar tard. Quan estava segur que havia trobat la pista del nostre home, va ser informat que havia traspassat l’agost d’aquell mateix any. Un cop més les teories són diverses -tampoc se’n sap del cert la localització de la tomba-, però la més acceptada és que va un marit gelós li va enverinar el whisky. El primer rockstar de la història, tristament inaugurava un altre llistat funest: Tenia, sí, vint-i-set anys.

Moltes vegades acabo una ressenya assenyalant la influència de l’artista del qual us parlo. Avui, no acabaria. Només us diré que totes i cadascuna de les seves cançons han estat versionades per centenars de bandes i artistes, la llista és inabastable i inclou totes les èpoques i gairebé tots els estils. M’estalvio feina i us remeto al fil que vaig fer al Twitter (o com es digui ara) fa uns mesos. Allà us podreu fer una idea del que ha significat Robert Johnson pel món de la música i, de passada, comprovar que la seva obra continua vigent i transmetent la mateixa emoció com quan s’aturava a una cantonada a tocar per la gent, als pobles perduts que trobava pels camins polsosos del Delta del Mississipi.

Bifurca