Apocalypse Dudes

Apocalypse Dudes (Virgin 1998)

Turbonegro

Deixeu-me dir per començar que quan veig una banda que surt disfressada en les promocions, portades o damunt d’un escenari arrufo el nas. És un prejudici que tinc, no puc fer-hi més. No discuteixo la qualitat de Kiss o els suecs Ghost per citar un parell d’exemples de diferents èpoques, tot i que a mi mai m’han fet el pes ni els uns ni els altres; però ja dic, és veure cares pintades, màscares o aspecte carnavalesc en una banda i al meu interior s’aixeca, com avui es diu, una red flag, un senyal de precaució.

Doncs per aquesta merda d’idees preconcebudes vaig trigar a acostar-me als Turbonegro. Jo ja tenia als Hellacopters -qualsevol dia faig una entrada de l’espectacular Grande Rock- Backyard Babies i The Soundtrack of our Lives i amb el que us acabo d’explicar ja em direu si no estava justificat que fugís d’una altra banda sorgida del inesgotable planter nòrdic, que, a més, estèticament parlant, semblava el revers tenebrós dels Village People. Mireu quina fila fan, estètica gai sortida dels clubs que freqüenta Pacino en el film Cruising (des d’aquí, el meu reconeixement a William Friedkin, traspassat recentment). Barrets de mariner, bigotis, cascos i gorres d’estil nazi, ulleres fosques, llavis pintats i un cantant, Hank von Helvete (RIP), amb un maquillatge facial model Alice Cooper, aficionat a introduir-se bengales pel recte durant els shows.

També és cert que l’àlbum amb el qual es van donar a conèixer i van fer el salt -no ens flipem tampoc, estem parlant d’una banda underground- a un públic més ampli, Ass Cobra (1997) no em va impressionar especialment -què hi farem, per a molts continua sent el seu millor àlbum-. Punk rock contundent i accelerat, però pel meu gust massa lineal i, amb un parell de repassades quedaria arxivat alfabèticament a la T. Potser per això vaig estar anys perdent-me, Apocalypse Dudes, segurament el millor àlbum de tota l’onada que va venir del fred (ho sento, en algun moment havia de caure aquest tòpic suadíssim) durant la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat.

Per mi hi ha dos elements que caracteritzen la transició del so de Ass Cobra al de Apocalypse Dudes. Un és un estil més orientat al rock’n’roll on, tot i mantenir la pegada, s’obren pas les melodies. L’altre té nom propi, o millor dit, àlies: Euroboy, el nou guitarrista fitxat poc abans d’entrar a enregistrar el disc.

Turbonegro. Gay Power

L’aposta és mirar enrere, al rock’n’roll dels setanta via Alice Cooper, Iggy and the Stooges i el glam rock -no és casual que un dels primers temes que tinguessin enllestits fos una versió de Suffragette City de Bowie, inclosa en l’àlbum com a bonus track- entre altres influències genuïnament setanteres. I diria que per aquesta nova -és un dir, però ja m’enteneu- direcció han trobat l’home adequat en Knut Schreiner, alies Euroboy. Un autèntic killer de la guitarra, de tots els fills il·legítims que James Williamson deu tenir escampats pel món aquest és dels més avantatjats. Punxo Apocalypse Dudes i sento alguns solos de guitarra gairebé calcats als que sonen a Raw Power. Em molesta? Gens ni mica. Com tampoc m’importa que Humiliation Street s’assembli tant, però tant, a Gimme Danger, peça també inclosa en el totèmic album de Iggy and the Stogges. Al contrari, em sona a glòria.

I quan sonen punk, ara tiren més cap als Ramones i Motörhead que a Misfits i Poison Idea com ho feien a Ass Cobra. Digueu-me si no a què sonen els cors de la cançó amb què obren l’àlbum, Age of Pamparius, amb aquest títol per fotre-se’n dels hippies. Sona la intro i no saps si t’has emportat a casa un àlbum d’una banda progressiva, després entra un passatge que han manllevat del Won’t Get Fooled Again dels Who i tot seguit ja tenim aquests cors ramonians tan familiars que només fan que engrandir un tema trencador. Els Turbonegro només necessiten les tres primeres cançons per demostrar que aquest és un àlbum guanyador perquè Selfdestructo Bust és una altre tret al centre de la diana -enteneu això dels cors i les melodies?- i l'explosiu single Get it On ja esvaeix tots els dubtes (mireu el vídeo, pujaríeu al cotxe amb aquesta penya?). Aquí teniu l’Euroboy en tota la seva esplendor reencarnat amb el Williamson de Raw Power, riff de roca pura i solos inapel·lables.

Autoproclamats “la banda més gai del planeta”, aquestes bèsties han fet bandera d’una manera tan explícita la seva causa, que un no pot evitar preguntar-se si és tot impostat -anys després ho van reconèixer-, precisament com a resposta a l’homofòbia i masclisme vigent en el món del punk en particular i del rock’n’roll en general. El cas és que en aquell temps no desaprofitaven cap declaració a la premsa, cap foto promocional per deixar clar el seu missatge pel broc gros -no admeto acudits- i fer proselitisme gai. No cal dir que a mi el tema de la seva orientació sexual no pot deixar-me més indiferent, però confesso que em diverteixo molt amb els títols de les seves cançons, on no es tallen ni un pèl, Rock Against Ass, Rendezvous with Anus, Don't Say Motherfucker, Motherfucker…

Euroboy. Killer guitar!

Tot i que, com he dit abans, Apocalyse Dudes és considerat un dels millors àlbums de la segona meitat dels noranta, no falten les crítiques que consideren aquest disc una mena de treball de talla-pega. Els deutes amb Alice Cooper, Dictators, Stooges, MC5 hi són, és clar, de vegades en una mateixa cançó com ara Zillion Milion Sadist un híbrid entre Alice i Ramones, però qui pot resistir-se a temes tan perfectes com Prince of the Rodeo amb aquest interludi de congues abans de reprendre l’atac fulgurant de les guitarres? I una altra cosa, el rock’n’roll està per poder-lo cantar i ja em direu si tornades com les de Rock Against Ass, Monkey on your Back, Good Head no conviden a donar-ho tot, sigui en companyia en algun local mentre remulles la gola o quan apuges el volum del teu aparell i tanques la porta de l’habitació.

Apocalypse Dudes va funcionar realment bé, comercialment parlant, i amb els anys ha quedat com el disc més exitós de Turbonegro. La banda va embarcar-se en un tour europeu, però la visita a Barcelona va evidenciar que les coses no anaven bé, tant és així que després d’aquest concert -qualificat de decebedor per la meva revista musical de capçalera, Ruta 66 i no, no hi vaig ser- la resta de la gira fou cancel·lada. Un comunicat anunciava la separació a causa de “problemes de drogues, desajustaments mentals i una imminent crisi religiosa (sic)”. Es tancava així un capítol en la història de la banda noruega, ja que amb els anys tornarien a l’activitat enregistrant discos i actuant en viu, amb continus canvis de personal. No superarien mai, pel meu gust, aquest autèntic tractat de rock’n’roll high energy que és Apocalypse Dudes.

Bifurca