Wilco
Les millors obres són les de transició, aquelles que cavalquen entre dues èpoques em deia un professor de literatura que vaig tenir a l’institut. I si em deixeu que em posi una mica pedant citaré a Gramsci, que deia allò de “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”.
El nostre monstre d’avui es diu Yankee Hotel Foxtrot, quart àlbum de Wilco, la banda de Chicago liderada per Jeff Tweedy. Provinents d’una tradició podríem dir propera al country-rock, o com es diu ara “americana” -horror, ja ha sortit la paraula- Tweedy afronta un moment de turbulències existencials i estilístiques. El seu darrer àlbum, Summerteeth (1999) ja s’havia allunyat d’allò que s’esperava d’ells -l’etiqueta era "country alternatiu"- i agafava un camí més pop, cosa que havia fet pujar la mosca al nas a Reprise, la seva companyia discogràfica. Tweedy, però, havia decidit portar la seva banda un altre pas més enllà d’allò que anomenem la seva zona de confort musical. El proper àlbum, Yankee Hotel Foxtrot, seria diferent de tot el que havia fet fins ara.
I ara us remetria a l’esplèndid documental de Sam Jones I’m Trying To Break Your Heart (2002) per explicar-vos com va anar tot i vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquesta ressenya s’ha acabat. Però com aquest és un blog seriós seré jo qui us en faci cinc cèntims, no sense deixar de recomanar-vos aquest documental que, com dic, és molt, molt interessant per saber com funciona la indústria discogràfica.
Som-hi. Tot i els dubtes i turbulències a què em referia més amunt, Wilco és una banda amb projecció. Liderada per Jeff Tweedy i ben secundat per Jay Bennet com a tàndem compositor, tothom és conscient que és qüestió de poc temps que facin el gran salt, l’explosió comercial. Per això, aprofitant l’avinentesa que es troben preparant un nou disc a The Loft -estudi-quarter general de Wilco- Jones contacta amb la banda per documentar visualment el procés de gravació. En aquell moment ningú no sap que l’enregistrament de Yankee Hotel Foxtrot es convertirà en un calvari, una mena de viacrucis que acabarà fent saltar tot pels aires.
 |
| La banda, encara amb Jay Bennet -assegut a terra amb ulleres- durant les sessions de Yankee Hotel Foxtrot |
La cosa no acaba aquí, però ara parlem una mica de música, d’acord? Puc arribar a entendre que, mirant-ho des de la banda comercial, Reprise es posés les mans al cap quan va rebre les cintes definitives del que seria Yankee Hotel Foxtrot. Poseu-vos en el seu lloc (ha!); teniu a les vostres files una banda de música “americana” amb bona premsa -Being There (1998) va ser aclamat, definit com una trobada entre els Stones de Exile i Hank Wiliams-, seguidors fidels, un futur prometedor… i us presenten un àlbum ple de remors electròniques invasives, interferències de ràdio, brunzits de drons i una sonoritat pròpia del krautrock (si, aquell rock experimental alemany de principis dels setanta), què faríeu, eh? Reprise va fer el mateix que Geffen a la dècada dels vuitanta amb Neil Young. El va fer fora quan va començar a lliurar-los discos ara de música electrònica (Trans), ara rockabilly (Everybody is rockin’), amb l’argument que estava oferint material “poc representatiu”.
El que Reprise no va saber veure és que, embolcallades en aquest marasme de sorolls electrònics -més en uns temes que en altres, tot s’ha de dir- hi havia cançons majúscules. Com és possible que no veiessin el potencial per llançar com a singles temes com Jesus, Etc, Heavy Metal Drummer o War on War? no importa que aquesta jugui amb tota mena d’efectes sonors, sobretot al final. Tampoc van saber apreciar un poeta a cor obert en immenses balades com Radio Cure o Ashes of American Flags -que molts van relacionar erròniament amb els atemptats de l’11-S. Fals, ja estaven escrites-. Segurament els van passar per alt melodies deutores dels Beatles com I’m the Man Who Loves You, això sí, amb esgarrapades elèctriques a mig camí entre Velvet Underground i Sonic Youth, o amagades enmig d’experimentals atmosferes a Poor Places, al final de la qual una veu s’obre pas entre una orgia sonora per repetir obsessivament "Yankee Hotel Foxtrot, Yankee Hotel Foxtrot…"
 |
| Els supervivents de l'odissea de Yankee Hotel Foxtrot -amb Tweedy en primer pla- posen satisfets després de sortir-se amb la seva |
La ironia de tot plegat és que tant Nonesuch com Reprise eren segells que depenien de la gegant multinacional Warner, amb la qual cosa i tal com es diu al final de l’esmentat - i imprescindible- documental I’m Triyng to Break your Heart, Warner va acabant pagant dos cops per un disc que no li agradava. Coses del capitalisme global i de tractar l’art com si fos qualsevol mercaderia, que és el que passa gairebé sempre, tot i que en aquest cas i gràcies al coratge de l’artista la cosa va tenir un final feliç.
Yankee Hotel Foxtrot és considerat avui dia no només el millor disc de Wilco, sinó un dels millors d’aquest nou segle que ja té dues dècades. Hi ha un abans i un després d’aquest àlbum en la carrera de la banda, que gairebé acaba amb ells, però que estableix la marca sonora que ha guiat la seva carrera discogràfica des de llavors. Deixeu-me dir que és un disc difícil, almenys per a mi, que em va costar entrar en ell, però era conscient que estava davant d’un gran àlbum i vaig perseverar. Potser trobo una mica exagerada aquesta sobrequalificació i les passions que aixeca -alguna cosa tindrà a veure, suposo, la peripècia vital per la qual va haver de passar la banda perquè l’àlbum veiés la llum- però sens dubte estem davant d’un dels grans discos de la nostra era recent. No puc acabar sense dir que a mi m’agrada molt més el seu següent treball A Ghost is Born (2004), però també us dic que Yankee Hotel Foxtrot és l’àlbum pel qual tots heu de passar per poder apreciar la grandesa d’una de les millors bandes del nostre temps.
Bifurca
Feliz año nuevo al rockero Bifurca y a sus lectores. ----Espero, Bifurca, que sigas a tope con tu más que estupendo sitio Mil Cançons. ---- Saludos de Txus
ResponEliminaIgualment, Txus, que tinguis molt bon any i que no pari la música.
EliminaBenvolgut Bifurca, moltes gràcies per aconseguir Wilco després de gairebé dues dècades d'escoltar parlar de Jeff Tweedy i el seu grup, i és que l'aura "alternativa", sigui del gènere que que sigui, sempre m'ha causat mandra, tot i que amaga joies importants, com ha estat el cas del disc que has recensionat. Prenc nota per a quan tingui una mica de temps, veure tranquil.lament el documental sobre l'obra (va just al darrere, per ordre, del documental que he de veure sobre el Synth-Pop que ens ha recomanat vivament el nostre company Dr. Sampler -molts records i felicitacions per al nou any a ell, al company Furky, al fidel seguidor i gran comentarista també Txus Iglesias, i a tu, també, com a "master and comander" d'aquest blog.
ResponEliminaEl primer que m'ha sobtat, de la ressenya és veure la companyia editoria, Nonesuch Records, segell més especialitzat en Clàssica i altres sons llunyans al Rock i territoris fronterers), i és veritat, que a l'igual que moltes indústries, al final en són 4, els propietaris, i Warner, amb la paradoxa i contradicció assenyalades, ha estat qui s'ha quedat el resultat. Coses dels nostres temps i sistema.
El disc costa, sí, per l'amalgama i reguitzell de sons que inclou, i les balades i cançons belles conviuen -no diré en perfecta harmonia- però si que amb un suposo que aproximadament calculat equilibri, sí, no havia pensat en el Krautrock, a l'hora de definir alguns dels elements electrònics que s'escolten, i que fan difícil l'escolta, però que suposa una aposta arriscada, i al capdavall guanyadora, per part de Tweedy i els seus. Una bona obra en conjunt, i pel que dius, pedra cabdal en el seu reconeixement global posterior. Sí, d"americana" i "country alternatiu", amb loops i freqüències convidades, no s'hi relaciona gaire. Suposo que si no hi hagués hagut aquesta tensió creativa amb el Sr. Bennet -sortosament documentada- no hagués sortit aquesta renombrable obra, que repeteixo, costa de pair parcialment en la primera escolta, la qual t'agraeixo ja que no hagués existit per part meva de no haver inclòs el disc en el teu blog. Que el 2024 ens depari, no importa l'any d'enregistrament, nous descobriments sonors de qualitat. Fins una altra ocasió!
Hola, Xavi, primer de tot et desitjo un bon any nou.
EliminaBé Nonesuch records és un segell antic que amb els vaivens de la globalització ha anat ampliant catàleg. Exemples d'artistes del segell serien Bjork, Black Keys, Wanda Jackson, Ry Cooder, Randy Newman i molts altres.
Parlant del disc en qüestió, és veritat que costa entrar-hi, però si ho fas és molt agrait perquè sempre descobreixes nous matisos. De tota manera et recomano, per més accessibles, tant el disc anterior Summerteeth com el posterior A Ghost is Born. I si no, deixa-ho estar, Wilco no és la teva banda he, he, he.
Fins a una altra.
He, he, gràcies Bifurca, no sabia que Nonesuch havia abastat tants grans artistes, tot i que al final, sempre distribueix la mare major Warner.
ResponEliminaEspero dir-te confirmar-te algun dia si Wilco no és la meva banda, o bé si, escoltats els que em dius, aquest no és el meu disc d'ells. Tu apostes pet la primera i jo potser per la segona. Salutacions!