Penthouse and Pavement

Penthouse and Pavement (Virgin 1981)
Heaven 17

Tenint en compte que la meva ressenya anterior era sobre l'àlbum Romantic? de The Human League, semblava adequat que (per una qüestió de simetria) la meva següent contribució a aquest blog hagués de ser un disc de Heaven 17, el grup "escindit". I en realitat no és simplement per simetria; els Heaven 17 m'agraden molt i són una de les bandes més importants que van sacsejar la Gran Bretanya durant els primers anys de la dècada dels vuitanta. Per tant, era d'esperar que, en un moment o un altre, decidís de prendre'm un moment per a escoltar tranquil·lament un dels seus discos i parlar-ne; una afició que, en tot cas, us recomano de practicar sovint, tant si heu de preparar una ressenya sobre el disc que trieu com si no.

La primera part de la història ja la vaig explicar fa algunes setmanes. Philip Oakey, Ian Craig Marsh, Martyn Ware i Philip Adrian Wright formen The Human League; però després de l'edició de l'àlbum Travelogue (1980), el grup pateix una forta tempesta interna i es divideix en dos. I ara ens concentrarem en l'altra meitat, la formada per Marsh i Ware: tot just després d'haver d'abandonar la Lliga Humana, els teclistes Marsh i Ware enceten un nou projecte anomenat British Electric Foundation (B.E.F.) que molt aviat editaria una cassette anomenada Music for Stowaways, dissenyada per a ser escoltada amb walkman (al principi, el walkman era conegut al Regne Unit amb el nom de Stowaway; doncs ja ho teniu, "Música per a walkmans"). Però poc després se'ls uniria el cantant Glenn Gregory, a qui ja coneixien d'abans (tots ells són originaris de Sheffield, com els ja ex-companys de The Human League i els més experimentals Cabaret Voltaire), i acabarien formant el grup Heaven 17, un nom que és un homenatge a la pel·lícula de Kubrick La taronja mecànica.

És interessant de comentar l'orientació musical dels Heaven 17: quan van començar a fer música amb Oakey i Wright, la idea era crear un estil pop totalment electrònic, però en ser ja fora del grup, les regles van canviar, els postulats inicials van quedar enrere i aleshores Marsh i Ware (empesos per l'afició comuna que tenien pel funk i el R&B nord-americans) aprofitaren l'ocasió per a donar entrada a instruments fins aleshores proscrits, com ara la guitarra, el baix (responsabilitat del músic de sessió John Wilson), el piano... Fins i tot un saxo! No us equivoqueu, eh? La base encara era molt tecnològica, però el resultat -com ja es va fer palès al senzill de debut del grup: (We don't need this) Fascist Groove Thang- tindria un irresistible regust funky. Ballables, moderns, electrònics (per exemple, part dels sons de percussió vénen d'una primitiva versió de la bateria electrònica Simmons SDS-V) i amb preocupacions político-socials (a la lletra es quedaven descansats criticant el president dels EUA, Ronald Reagan, a qui arribaven a anomenar "Fascist god in motion"): així sonaven els primers Heaven 17.

Els Heaven 17 de 1981. D'esquerra a dreta:
Martyn Ware, Ian Craig Marsh i Glenn Gregory

Fascist Groove Thang va tenir un èxit relatiu -malgrat el boicot imposat per la BBC, arribà fins al número 45 de les llistes locals- però el següent single, I'm your money (una crítica a la societat de consum capitalista amb un so encara més electrònic) va tenir unes vendes molt discretes, i Play to Win no passà del número 46. Així i tot, el trio Gregory/Marsh/Ware decidiren de continuar intentant-ho i van compondre més cançons amb la idea d'enregistrar el disc de què parlarem avui i que veuria la llum a la tardor de 1981, Penthouse and Pavement, amb una portada que complementa el contingut musical de l'àlbum: es tracta d'una mirada crítica i satírica a la societat de consum occidental, tant en la vessant política -com ja havien avançat al senzill Fascist Groove Thang- com en l'econòmica, amb els tres membres del grup vestits de "yuppies" (com si B.E.F. fos una corporació i Heaven 17 un dels seus productes), fent negocis i anant de reunió en reunió, tancant tractes que -se suposa- els han de fer aconseguir beneficis milionaris; encara no som a l'època de "la cobdícia és bona" -la mítica frase que va deixar anar Michael Douglas a la no menys mítica pel·lícula Wall Street (1987)- però ja se'n començaven a veure senyals.

El disc, fent honor al seu nom, està dividit -físicament i instrumental- en dues meitats: "Pavement" és la primera, on el grup desenvolupa el so anticipat als primers senzills en una combinació que dóna com a resultat un so barroc i luxós; en contrast, les cançons de "Penthouse" són més austeres: electròniques al 100%, constitueixen un pont amb l'estil dels dos primers discos de The Human League i, a més, són deutores dels Kraftwerk més minimalistes. Un petit aclariment lingüístic: en anglès, "penthouse" (a banda de ser el nom d'una famosa revista eròtica) és un pis especial, col·locat sobre la teulada d'un bloc d'habitatges, amb acabats i equipaments de luxe i vistes privilegiades... I, en consequência, molt car. "pavement" és la vorera, però simbòlicament representa els pencaires, els qui treballen a peu de carrer, en contraposició amb els de dalt, els qui manen, que viuen al "penthouse" o treballen als despatxos dels pisos alts. "Penthouse and Pavement" o, dit d'una altra manera, "Luxe i penúria", "Riquesa i pobresa", "Els de dalt vs Els de baix". En definitiva: "Lluita de classes". M'ho sembla a mi o aquest títol és una metàfora sobre el socialisme?

Entre els instruments electrònics que Heaven 17 utilitzaren per a construir el so de Penthouse and Pavement hi ha, a més de la ja comentada bateria electrònica Simmons SDS-V, els sintetitzadors Roland System-100 i JP-4, la (quasi) omnipresent i ultraballable caixa de ritmes Linn LM-1, el Korg MiniKorg 700S o el sintetitzador de guitarra Korg X-911; sí, amics: la fabulosa melodia principal del tema que dóna títol a l'àlbum no està tocada amb un teclat, sinó amb una guitarra sintetitzada! A més la cançó compta amb la veu addicional de Josephine "Josie" James per a acabar de donar-li caliu, i una part solista de baix cap al final on John Wilson mostra el seu domini de l'instrument de les quatre cordes. He dit "solos de baix"? Doncs torneu a escoltar el de Fascist Groove Thang. O el de Soul Warfare (que, a més, conté un curiós so sintètic per a acompanyar el piano i que demostra que els sintetitzadors -un Roland JP-4 en aquest cas- també poden sonar melancòlics). Fins i tot Play to Win té una pista de baix memorable, que si bé no té tant de protagonisme com en les anteriors cançons, també fa sentir el seu slap aquí i allà. Simplement esplèndida, i una de les millors cançons del disc.

 Aquí teniu el sintetitzador de guitarra Korg X-911

Ara, si m'ho feu dir, a mi la cançó que més m'agrada de tot l'àlbum és a la segona cara, la meitat més purament electrònica, i es diu Let's All Make a Bomb. Compta amb un ritme insistent, quasi marcial, efectes sonors i melodies minimalistes dignes dels genis de Düsseldorf per a acollir una lletra que, com ja us podeu imaginar, critica la cursa de les armes d'aleshores (i d'ara) d'una manera mordaç i sarcàstica, fins i tot amb detalls nihilistes: "Although the war has just begun/Ignore the sirens, let's have fun (...) Let's celebrate and vaporize (...)/Let's all make a bomb". Dins d'aquesta mateixa cara em va sorprendre molt ja la primera cançó (Geisha Boys and Temple Girls), amb unes notes pseudoaleatòries que bé podrien venir del Roland System-100 i un ritme ple de nervi provinent de la Boss Dr. Rhythm. Passar d'aquella mena de funk electrònic al pop minimalista del segon lot de cançons, sense cap tema intermig per a suavitzar la transició, pot agafar algú per sorpresa; però passat l'impacte inicial no és difícil acostumar-se a la nova "recepta musical" que els Heaven 17 ens reservaven. I més si els altres resultats són tan bons com Song with no Name (amb una gran lletra sobre la paràlisi creativa però que canvia al final cap al un tema més perillós), que segurament és el tema de tot el disc que sona més pròxim al material dels dos primers treballs de The Human League (on, recordem-ho, Marsh i Ware havien participat). Un altre: At the Height of the Fighting (He-La-Hu) i la seva melodia, que seria recuperada/samplejada quinze anys després per les Spice Girls al superèxit Wannabe (no us ho creieu? Escolteu-les i compareu-les!). Més: We're Going to Live for a Very Long Time, possiblement la cançó amb l'estructura melòdica més senzilla i minimalista del disc, ideal per a acompanyar una lletra sarcàstica i enganyosament optimista. Com hem pogut comprovar, la majoria de les cançons tenen lletres amb un missatge de protesta contra el conservadurisme ideològic i el sistema econòmic del món occidental, en algunes cançons molt evident (per exemple "Fascist Groove Thang", com també At the Height of the Fighting o el tema titular del disc).

La meva porta d'entrada als Heaven 17 va ser, d'una banda, un apartat a un molt interessant llibre d'història de la música electrònica i, de l'altra, una fantàstica recopilació que el segell Virgin Records publicaria el 1992 amb els grans i no tan grans èxits del grup; aquí ja vaig poder gaudir d'un tast de la trajectòria del trio de Sheffield amb, entre d'altres, els senzills extrets de Penthouse and Pavement i els temes que havien publicat abans. Però en general la recopilació estava concentrada en la faceta més electro-funk-pop del trinomi Gregory/Marsh/Ware i, per tant, descobrir que la segona cara del disc (ja sé que, en l'era dels CDs i els MP3, parlar de cares A o B és una mica irrellevant, però segur que tots m'heu entès) tenia un so tan auster i sintètic va ser per a mi una agradable sorpresa. Analitzat com a conjunt, doncs, el debut discogràfic dels Heaven 17 és un treball de transició, que enllaça el passat més minimalista i "kraftwerkià" de Marsh i Ware amb la línia més pròxima als ritmes ballables que seguirien des d'aleshores.

Curiosament, Heaven 17 van enregistrar aquest primer àlbum als mateixos estudis on tenien lloc les sessions de Dare!, el nou disc de The Human League -recordem-ho, el grup del qual Marsh i Ware s'acabaven de separar-; sortosament, per a evitar tensions, els propietaris van reservar torns horaris diferents als dos grups, per a evitar-los escenes que probablement no serien gaire agradables. I, si bé no tindria les vendes milionàries de Dare!, sí que va ser el primer èxit tangible del trio "celestial" i aconseguiria un meritori número 14 a les llistes britàniques d'àlbums, a més d'algunes crítiques positives. Però, estranyament, els seus senzills fracassaren totalment; ni el tema titular del disc ni The Height of the Fighting (en una nova versió amb arranjaments de metall interpretats per la secció de vents del grup de jazz-funk Beggars & Co) no van superar les posicions més baixes. En conseqüència, Marsh i Ware van decidir d'aparcar momentàniament el grup i de reprendre el "projecte" secundari: així, un any després els B.E.F. publicarien Music of Quality and Distinction, ple de versions de cançons pop dels anys 60 actualitzades tecnològicament i cantades per vocalistes de categoria com ara Sandy Shaw, Billy McKenzie... O el mateix Glenn Gregory, en una espècie de reunió dels Heaven 17, reunió que seria plenament efectiva poc després.

 La Linn LM-1, una de les millors caixes de ritmes

I, si bé el primer fruit d'aquesta nova reunió (Let me Go) va tenir un èxit només lleugerament superior al dels senzills anteriors, el tema Temptation i el disc The Luxury Gap (tots dos editats el 1983) significarien el trampolí definitiu cap a la fama d'un grup que, tanmateix, no s'estava de llançar ocasionalment dards contra el sistema capitalista (com ho demostra un altre single del mateix any, Crushed by the Wheels of Industry). Els següents llançaments discogràfics dels Heaven 17 continuarien la ratxa d'encerts, però cap al final de la dècada (i després de l'edició al 1988 del disc Teddy Bear, Duke & Psycho) el grup llançà la tovallola per a ressorgir posteriorment amb el gran Bigger than America (1996). Entrat el segle XXI, els Heaven 17 van fer nombrosos concerts en directe, concerts que s'havien negat a fer fins i tot en l'època de màxima esplendor que havien viscut en l'anterior dècada. I així continuen en l'actualitat, reduïts a duet després de la renúncia d'Ian Craig Marsh el 2006, participant en actuacions celebratòries de la dècada i els discos que els va veure triomfar, fent gires pròpies o col·laborant amb d'altres artistes, com ara l'alemanya Claudia Brücken (ex-cantant dels Propaganda).

Curiosament, durant el període d'inactivitat dels Heaven 17 entre 1988 i 1996, Martyn Ware va tenir temps de produir als Erasure el magnífic àlbum I say I say I say (1994); deu anys abans ja havia mostrat el seu interès pel treball d'estudi i la tècnica produint-li a la gran Tina Turner un parell de temes del disc Private Dancer, un altre exemple d'excel·lència musical. I a dia d'avui només cal que comproveu l'entusiasme amb què parla dels sintetitzadors que toca en directe i de l'organització dels seus concerts. I és que el Martyn Ware, ja de jove, tenia les prioritats ben establertes; al fantàstic documental Synth Britannia del 2012 (que no l'heu vist encara? Va, reserveu-vos una hora i mitja del vostre temps i gaudiu-ne), Ware hi diu: "Quan era jove vaig haver de decidir entre comprar-me un sintetitzador (el ja comentat MiniKorg 700S) o comprar-me un cotxe de segona mà i aprendre a conduir... I bé, encara avui no sé conduir, però conservo el sintetitzador". Profètic, sens dubte!

Dr. Sampler