Push the Sky Away

Push the Sky Away (Bad Seeds Ltd. 2013)

Nick Cave and the Bad Seeds

Estic convençut que si Nick Cave hagués nascut en una altra dècada, el seu prestigi davant la crítica musical no quedaria gaire lluny de genis com David Bowie o Lou Reed. Potser no té la capacitat innovadora dels tòtems abans esmentats, però com a compositor, artista i autor d’una discografia més que sòlida que recorre ja quatre dècades, el seu pedigrí és innegable. A l’època que vivim en la qual el músic és només músic- i encara gràcies- i poques vegades personatge, el geni i la personalitat d’un artista com Nick Cave destaca molt per sobre de la mitjana en el panorama musical actual.

La trajectòria artística de Nick Cave és la d’un músic que, partint de l’energia volcànica post punk dels seus primers àlbums amb la banda The Birthday Party, ha evolucionat fins a arribar al que és avui en la plenitud de la seva carrera: una mena de crooner elegant, sense renunciar a puntuals rampells de fúria, introspectiu, capaç de lliurar-nos en aquest punt i a trenta anys del disc de debut amb els seus Bad Seeds - From Her to the Eternity (1983)- un dels seus millors àlbums. Sí, parlo de Push the Sky Away.

I això que a l’hora d’enregistrar aquest àlbum Cave havia perdut pel camí dos elements claus de la seva banda. El primer havia estat Blixa Bargeld, abandonant la formació després de Nocturama (2003) -potser el seu àlbum més discutit, que no dolent perquè Cave no en té d’aquests- i Mick Harvey l’havia seguit després del potent Dig Lazarus, Dig (2008). Dues feres ferotges, dos guitarristes responsables en bona part de construir el segell, la marca de qualitat del grup, Cave a banda, és clar. Succeeix, però, que com tots els genis, Nick Cave té la capacitat de reinventar-se i fer-ho amb èxit. I un altre aspecte capital: Els Bad Seeds no són uns comparses que es limiten a acompanyar al líder i prou, no, són músics preparats per assumir qualsevol repte que se’ls demani. Així que Cave va atorgar-li els galons al barbut multiinstrumentista Warren Ellis - he parlat abans de feres ferotges? Anoteu també aquest nom amb majúscules- perquè construís el vehicle musical pel qual transitarien les seves turmentades lletres.

I així és. Ellis aixeca un mur sonor fantasmal, eteri, amb les seves violes elèctriques, loops (compassos musicals o seccions petites d'un so que es repeteix contínuament, això us ho pot explicar millor en Dr. Sampler) violins i sintetitzadors, en el que representa l’evolució musical més accentuada en la brillant trajectòria musical de Cave i els Bad Seeds. Algú podria pensar que és un àlbum tranquil, donat el seu ritme pausat, minimalista, amb poca presència de guitarres i jo li diria que pocs àlbums transmeten la tensió, la foscor i una mena d’atracció fatal que desprèn aquest disc. Push the Sky Away ha estat qualificat per molts com un àlbum ple de tristor i pesimisme. Potser sí. Amb la maduresa que dona passar dels cinquanta, Cave observa i reflexiona sobre el món que l’envolta. L’imagino com un espectador des de la distància mirant els “jocs dels nois i les noies” a Water’s Edge -aquesta peça d’ambient sinistre, cortesia del violí d’Ellis i el baix amenaçador de Martyn P. Casey- mentre admet que “You grow old and you grow cold” (et fas vell i et tornes insensible).

Cave (al centre) i el nucli dels Bad Seeds que va enregistrar Push the Sky Away
(Foto: Cat Stevens)

Probablement, els seus seguidors més acèrrims, en especial aquells que veneren la seva discografia dels vuitanta i noranta no compartiran aquesta afirmació, però deixeu-m’ho dir ara: Jubilee Street és potser el millor tema mai escrit i interpretat per Nick Cave. Ho afirmo, des que vaig decidir-me a escriure aquesta ressenya i tornar a escoltar l’àlbum visc dintre d’aquesta cançó. Magistralment orquestrada, la paraula i la música caminen lentament a través d’una història -una prostituta assassinada- i sense adonar-te et trobes atrapat en un clímax, que Cave, Ellis i la resta dels Bad Seeds han anant bastint a força d’anar afegint capes sonores, incloent-hi el cor infantil de l’Ecole Saint Martin. El final del tema és apoteòsic amb Cave fent-se sentir enmig de les onades embravides d'aquest l’oceà instrumental “Mira’m ara, estic volant”. D’aquesta meravella se’n va fer un vídeo -amb certs problemes de censura- i és peça obligada als seus concerts -gaudiu d’aquesta interpretació, d’això se’n diu intensitat i carisma en viu- d’ençà de la seva publicació. La cirereta d’aquest pastís que és Jubilee Street, té una mena de corol·lari que es diu Finishing Jubilee Street: gairebé un spoken-word d’enigmàtica lletra només interromput per uns cors espectrals, on l’artista ens relata un somni que va tenir just havent acabat d’escriure el tema principal.

He sentit opinions també que Push the Sky Away és un àlbum difícil. No per a mi. És impossible restar insensible amb la melodia d’aquesta mena de cançó de bressol fantasmal que és Mermaids; el mateix Cave parlant de l’àlbum va dir que contenia “algunes de les més belles melodies que havia escrit mai”. De fet, no em va costar gens quedar atrapat en l’àlbum només sonar el primer tema. Em vaig deixar portar per la bellesa glacial dels teclats de la hipnòtica We No Who U R -”a l’arbre no l’importa el que canta l’ocell”- canta Cave crípticament, repetint cap al final “I sabem qui ets / i sabem on vius/ i sabem que no cal perdonar”. Que em matin si sé què vol dir, però aquesta veu greu, les harmonies femenines i el suau onatge d’orgue, baix i violí s’enganxa a la pell i costa de marxar. Wide Lovely Eyes, és la típica dark-ballad de Cave, densa, amb una base minimalista, però enriquida amb el Hammond, els cors dels Bad Seeds i un aire de comiat “Onades llunyanes i onades d'amor llunyà, t’acomiades amb la mà i em dius adéu”.

Cave i Warren Ellis, fotent canya.

“I can’t remember anything at all”, comença dient Cave a Higgs Boson Blues, rotundament la millor cançó de l’àlbum juntament amb Jubilee Street; la mateixa frase amb la qual acabarà la cançó gairebé vuit minuts després. Enmig, i amb els acords manllevats de On the Beach de Neil Young, Cave en un imaginari viatge en cotxe a Ginebra, deixa volar els seus pensaments plens de simbolismes. Si, com s’ha dit, Nick Cave pinta amb paraules, aquí ens ofereix un fresc sobre vivències i reflexions de la seva dilatada carrera. Referències a Robert Johnson i el seu pacte amb el diable, el Lorraine Motel (on va ser assassinat Martin Luther King), l’Amazònia, Hanna Montana… encaixant peces en una febril galeria d’imatges tot banyat en una cadència blues que va a més i on sura un amarg “Who cares what the future brings?”. La darrera cançó, que dona títol al disc, Push the Sky Away, és un altre dels cims de l’àlbum, un al·legat a la perseverança “has de continuar empenyent”, el lament greu de Cave i, un altre cop, l’aire gèlid que li confereix aquest orgue omnipresent amb el qual es tanca el disc.

Hi ha un rerefons tràgic en aquest disc, una casualitat funesta quan Nick Cave, en la promoció de Push the Sky Away, va afirmar que si haguera d’usar la metàfora dels àlbums i els nens, aquest disc seria “el nadó fantasma en la incubadora i els loops de Warren serien els petits i tremolosos batecs del seu cor”. Dos anys després Cave perdia un fill adolescent en un accident desgraciat. Les lletres dels seus dos àlbums següents Skeleton Tree (2016) i Goshteen (2019) -últim fins avui amb els Bad Seeds i que podríem traduir com “adolescent fantasma”- no amaguen el dol per la pèrdua a través de crues i amargues reflexions sobre la mort i l’existència. El consens general és que juntament amb Push the Sky Away -tot i que aquest, de manera involuntària- aquests àlbums formen una trilogia, no només pel to introspectiu i melancòlic de les lletres, també, i molt important, per com sonen: pràcticament absència de percussió, mínimes guitarres, els Bad Seeds que un dia foren els genets de l’apocalipsi reduïts a la mínima expressió en benefici dels pianos, violes, sintetitzadors i efectes sonors del que s’ha convertit en el seu principal còmplice, Warren Ellis. Com bé va definir un crític “música electrònica feta per poetes en comptes de robots”. En qualsevol cas, música amb majúscules, que aprofito des d’aquest blog per recomanar-vos de manera entusiasta. Push the Sky Away pot ser tan bona porta d’entrada a l’obra de Nick Cave com qualsevol altre dels àlbums considerats imprescindibles de dècades passades. Obriu-la sense por.

Bifurca