Back in Black

Back in Black (Atlantic 1980)

AC/DC

Atenció, pregunta: Quin és l’àlbum més venut avui dia? Pista: el va ressenyar el nostre amic Xavi G. en aquest mateix blog. Correcte, Thriller de Michael Jackson. I el segon? Podríeu pensar en un altre àlbum pop accessible i comercial com el de Jacko -sense desmerèixer ni un pèl el seu fantàstic treball- tipus Whitney Houston o bandes americanes rebenta-estadis tipus Eagles o Fleetwood Mac i el seu rock AOR una mica per a tots els públics -vaja, també ressenyats pel Xavi-... Doncs no, la medalla de plata l’ostenta un grup de talossos vinguts d'Austràlia i un àlbum de rock’n’roll tant demolidor en el so com lúbric i marranot en les lletres. Hi ha diferents criteris a l’hora dels càlculs, però les estimacions més acceptades situen les vendes de Back in Black pels volts de cinquanta milions d’unitats.

En poc més d’un lustre AC/DC havien edificat una trajectòria exemplar. Disc a disc, gira rere gira anaven creixent. Cada àlbum era millor que l’anterior i en cada tour la seva base de seguidors s’ampliava. No era estrany. La seva fórmula de rock and roll primari, sense floritures i sempre ancorada en el blues, l’intercanvi de riffs esculpits en roca de Malcom i Angus Young, els solos electritzants d’aquest últim i el carisma i la veu del seu cantant Bon Scott atrapaven una audiència que començava a estar cansada del virtuosisme i barroquisme de l’època. Highway to Hell (1979) els havia obert les portes del mercat americà i a Europa ja regnaven -qui no ha cantat mai Highway to Hell, eh?-. S’ho havien treballat i l’èxit els somreia. El futur era seu.

Llavors, la tragèdia. Bon Scott, honorant la pitjor tradició rockera, traspassava en una freda nit a Londres el mes de febrer de 1980. Com Hank Williams dècades abans, moria al seient del darrere d’un cotxe. La causa?, un clàssic, tot i les habituals teories conspiradores, coma etílic i ofec en el mateix vòmit. La notícia deixa la banda en xoc. Malcom i Angus consideren dissoldre AC/DC, però afortunadament canvien d’idea gràcies -tampoc cal que romantitzem que segur que les pressions per no matar la gallina dels ous d’or van existir- a la insistència dels pares de Bon. Ràpidament comencen les audicions per un nou cantant i Brian Johnson, que els germans Young recorden haver sentit a parlar d’ell al mateix Bon, és finalment escollit -“em vaig ventilar una ampolla sencera de whisky per celebrar-ho” reconeixia un eufòric Johnson anys després-. El fet que no busquessin un imitador i que Johnson interpretés a la prova el tema d’Ike & Tina Turner Nutbush City Limits, en comptes de clàssics del hard rock, pesà favorablement en la decisió final.

Ja us vaig parlar del que significava per a mi Bon Scott quan fa anys vaig fer la ressenya de Powerage (1978). No insistiré, però ell era el frontman ideal per a una banda com AC/DC. Poca-solta, murri, lletrista agut i divertit i, tot i no ser cap prodigi vocal, carismàtic fins a dir prou a l’escenari, sempre amb el tors nu i ple de tatuatges. I a mi em va costar molt acceptar Brian Johnson. De fet, i ara que són pràcticament al final de la seva carrera puc dir que mai m’ha fet el pes la seva veu, tot i que li reconec que ha complert molt bé la seva tasca i, què cony, és un paio trempat que cau bé a tothom. Però és que Back in Black és, ja ho podeu mirar per on vulgueu, una obra mestra. Sentimentalment parlant jo sempre estaré més a prop de Powerage o Highway to Hell -quins dos discos!-, però he d’admetre que Back in Black està a la mateixa alçada, i no són pocs els que pensen que, en alguns aspectes, és superior.

AC/DC amb el nouvingut Brian Johnson al centre. I sí, Angus vesteix "normal" fora dels escenaris.

Pel que s’explica a les biografies, el seu mànager d’aleshores, Peter Mensch, ni tan sols els va deixar passar el dol, i si quinze dies després del funeral de Bon ja l’estaven buscant substitut, dos mesos i escaig després ja eren enregistrant Back in Black a les Bahames. El disc arribava a les botigues el mes de juliol enfundat en una carpeta tota negra amb les lletres del nom de la banda i el títol pràcticament invisibles (per a disgust de Atlantic), ressaltades únicament amb un imperceptible contorn gris. Angus Young va dir que era la seva manera d’homenatjar Bon Scott. No dic que no, però tret del negre de la portada, el títol i les campanes de Hells Bells -un àlbum que comença amb tema com aquest per força ha de ser immortal- s’acaben les referències luctuoses al cantant caigut. Més aviat és el que va dir Brian Johnson, es tractava de celebrar la vida de Bon. I coneixent com entenia Bon celebrar la vida estava clar que Back in Black havia de ser una oda al sexe, a l’alcohol, a les drogues i al rock and roll. Tal qual.

Així que l’oient que s’emportà el disc a casa pensant què trobaria en una banda que acabava de perdre el cantant, el primer que sentia era el so les campanes forjades per a l’ocasió. Hells Bells escampava qualsevol dubte si és que algú l’havia tingut mai. AC/DC continuaven allà on havien deixat Highway to Hell. Una màquina de rock’n’roll perfecta amb la incorporació d’un Brian Johnson que s’esforçava a arribar a totes les notes que li havia exigit Mutt Lange (Johnson recorda que va patir de valent durant la gravació per la quantitat de repeticions que va haver de fer fins a assolir la nota exacta). A partir d’aquí, una cascada de temes superbs els quals absolutament tots podrien haver estat triats com a singles. Himnes plens de testosterona -què hi farem, a qui us penseu que li cantava el finat Bon Scott?, doncs a les dones de totes les mides, a les malalties venèries, als seus mals hàbits…- com Shoot To Thrill amb Johson informant a totes les dones, no importa quantes, que ell sempre té la pistola a punt; Given the Dog a Bone, o una manera com altra d’anomenar una fel·lació; el mig temps de Let Me Put My Love into You, amb aquest títol, cal donar més pistes?, i les vivències d’una prostituta que rep els clients al seu pis a la qual Johnson pregunta What Do You Do for Money Honey.

La segona cara és tant bona com la primera. Si aquella començava amb tot un himne com Hells Bells, us deixo que li poseu nom a Back in Black. El riff de Malcom Young, que serà reconeixible eternament mentre la humanitat no es carregui el planeta, sobre el qual rapeja Johnson, una mica com havia fet uns anys enrere Steven Tyler al clàssic Walk This Way de Aerosmith. Temàtica de barri i més testosterona a Shake a Leg “Fighting on the wrong side of the law /Magazines, wet dreams, dirty women on machines for me”. I com que el tacte i sensibilitat no era allò que els caracteritzava aquí teniu Have a Drink on Me, un cant a l’ús i abús alcohòlic amb el company acabat d’enterrar com qui diu. També us dic que estic convençut que Bon aplaudiria des de la tomba.

Algunes tradicions no canvien. Angus, com 
abans amb Bon, damunt les espatlles de Johnson

Arribats a aquest punt, deixeu-me que us parli de la gran incògnita que envolta Back in Black aprofitant els dos temes que completen l’àlbum. Us ho explico. Encara avui, s’especula si Bon Scott va participar d’alguna manera al disc. Heu de pensar que en el moment del seu traspàs, els germans Young també es trobaven a Londres assajant i preparant les bases del nou disc i Bon s’havia deixat caure per l’estudi/local a fer una mica el ronso (sembla que existeix alguna demo no cantant però sí tocant la bateria(?). Durant els anys següents Angus ha passat de dir que no havien utilitzat cap lletra de Bon fins a dir que alguna cosa sí que havien aprofitat. Tant Johnson com Phil Carson, directiu d’Atlantic i un dels responsables de la gravació de Back in Black neguen categòricament qualsevol aportació de Bon. Però, com sempre passa, hi ha altres veus que diuen el contrari, per exemple, l’última xicota de Bon afirma haver-li sentit cantussejar la lletra de la bluesy Rock and Roll Ain't Noise Pollution, així com haver vist notes d’aquest tema a la llibreta que aquest sempre duia a sobre (llibreta que mai va aparèixer, per cert). El mateix es diu de You Shook Me All Night Long, la celebració d’una marató sexual on es glossen les “prestacions” de la noia americana. Ha!, diuen els abonats a la teoria de la conspiració, Johnson no havia estat mai a Amèrica…

En realitat no té gaire importància tot plegat. Si us explico aquest safareig és una mica perquè us feu una idea de tota l’aurèola que envolta el mite de Back in Black. Un àlbum espectacular que AC/DC no aconseguirien igualar mai més. No és cap secret, ni el més fan de la banda discutirà que a partir d’aquell èxit estratosfèric han anat venint discos més o menys bons -For Those About to Rock We Salute You (1981) va ser una bona seqüela, però ni de lluny, vaja- però sense acostar-se mai a la perfecció assolida a Back in Black. Una altra cosa és el directe on continuen sent tot un esdeveniment. Mirant enrere, quan penses en els discos imprescindibles d’AC/DC tots són de l’època de Bon Scott. Això sí, la banda va demostrar amb Back in Black que podia, ni que fos una vegada, tornar a assolir els cims als quals havien arribat. Mai ho agrairem prou a Brian Johnson i, per damunt de tot, a Malcom i a Angus Young.

Bifurca